Una sèrie de temes, i molts més, fins a un total de 31, que aquells seguidors del blog que no coneixeu i us voleu endinsar en la anàrquica i dispar discografia dels de Glasgow, trobareu recopilats en ordre cronològic en un doble CD editat l'any passat amb el nom de Maximum Rock'n'Roll: The Singles (2019), que us recomano de totes totes.
divendres, 18 de desembre del 2020
Movin' On Up (Primal Scream)
Una sèrie de temes, i molts més, fins a un total de 31, que aquells seguidors del blog que no coneixeu i us voleu endinsar en la anàrquica i dispar discografia dels de Glasgow, trobareu recopilats en ordre cronològic en un doble CD editat l'any passat amb el nom de Maximum Rock'n'Roll: The Singles (2019), que us recomano de totes totes.
divendres, 11 de desembre del 2020
Skeleton Key (Mark Lanegan)
L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 4:
La darrera dècada ha estat
artísticament molt desigual per a ¨l'estranya parella" a la que està
dedicada aquesta sèrie de CdD (vegeu aquí). Així, mentre Isobel Campbell
ha publicat un sol disc, el preciós There Is No Other (2020), comentat
al post anterior (aquí), MARK LANEGAN (i aquí), participant en
projectes paral·lels amb músics coneguts del blog com Josh Homme
(dels QOTSA) i un altre hiperactiu, Greg Dulli (de The Afghan Whigs, The Twilight Singers, The Gutter Twins...) o no,
com Duke Garwood, Alain Johannes i Rob Marshall i en
solitari, acompanyant-se o no de la Mark Lanegan Band, ha
estat especialment prolífic amb més de mitja dotzena d'àlbums, dels que en
destacaria un parell, Blues Funeral (2012) i el darrer, Straight
Songs Of Sorrow (2020).
Un LP posat en circulació només
unes setmanes després de les seves memòries, Sing Backwards And Weep
(2020), llibre amb el que comparteix la documentació dels aspectes
autobiogràfics més sòrdids com la delinqüència, les drogues o els trastorns
mentals. El dotzè editat en solitari i primer en el que no participa Mike
Johnson però sí alguns dels "sospitosos habituals" abans
esmentats (Johannes i Dulli) i altres com John Paul Jones (ex Led Zeppelin),
Warren Ellis (el violinista col·lega de Nick Cave), Adrian
Utley (de Portishead), Mark Morton, Ed Harcourt o Shelley
Brien, la seva parella, co autora de dos temes i amb qui es marca un
preciós duet a This Game Of Love, tot i què amb un registre ben allunyat
dels que ens tenien acostumats en els tres àlbums de la època que hem convingut
qualificar com de "La bella i la bèstia".
Un àlbum a l'alçada dels millors
de la seva discografia, com Field Songs (2001) o l’esmentat Blues
Funeral (2012), en el que apreciem els dos vessants habituals del cantautor,
el tradicional folk-blues, en temes com Apples From A Tree (amb
Morton com a co autor) o Stockholm City Blues, i l'electrònic, com la
inicial I Wouldn't Want To Say o la CdD, Skeleton Key.
Una llarga -més de set minuts-, inquietant i misteriosa composició al voltant del dolor, la redempció i l'amor, en la que esmenta el títol del disc a l'estrofa en la que ens convida a que el seguim al soterrani on cantarà una dolça i directa cançó de dolor:
Come on, follow me through the underground
And I will sing to you a song of sorrow
I will sing to you a sweet, straight song of
sorrow...
Skeleton key, where are ya? Yeah
divendres, 4 de desembre del 2020
Instant Karma! (Plastic Ono Band)
El proper dimarts 8 de desembre es compliran 40 anys de la mort, víctima d'un infame assassí -el nom del qual ha de romandre en la ignomínia (motiu per el que està prohibit esmentar-lo en aquest blog)- de John Lennon, l'ídol de la meva adolescència.Un personatge contradictori i transgressor que, de seguir amb vida, el passat dia 9 d'octubre hauria fet 80 anys, motiu pel que la seva vídua, Yoko Ono, i el seu fill en comú, Sean Ono Lennon, han seleccionat 36 de les seves icòniques gravacions per mesclar-les de nou, amb els productors Paul Hicks i el seu ajudant, Sam Gannon, als Henson Recording Studio (abans A&M) de Los Angeles, Califòrnia, masteritzar-les per l'enginyer Alex Wharton als llegendaris Abbey Road de Londres, utilitzant exclusivament equips analògics, i editar-les amb el títol d'una de les composicions, Gimme Some Truth. The Ultimate Mix (2020), un retret (Dóna'm una mica de veritat) a la classe política de la seva època, malauradament vigent a l'actualitat.Una obra que, respectant l'original, en millora la qualitat del so i la veu de l'artista i es publica en diversos formats com vinil, CD i Blu-ray i un boxset Deluxe que inclou un pòster, dues postals, una calcomania per al cotxe i un llibret de 124 pàgines on s'expliquen totes i cada una de les cançons. Un cançoner -al que, personalment, trobo a faltar un tema, Mother, que reflecteix la seva traumàtica infància sense pares- que mostra l'ideari de l'autor sobre els temes més recurrents de la seva obra com el pacifisme, la religió, la política, l'amor i el que aquest comporta: matrimoni, paternitat, solitud...36 tracks seqüenciades en ordre cronològic, algunes de les quals com Imagine (en versió de Khaled i Noa), Stand By Me (original de Ben E. King), Jealous Guy i God, han estat protagonistes de sengles CdD; altres tan conegudes com Working Class Hero, Power To The People, una versió en directe de Come Together (la que obre el mític Abbey Road de The Beatles), Mind Games, (Just Like) Starting Over, Woman, Happy Xmas (War Is Over) o Give Peace A Chance; i les meves preferides, How Do You Sleep?, #9 Dream, Watching The Wheels i la que enceta la col·lecció i CdD d'avui, Instant Karma! (We All Shine On).
Un tema publicat originalment com a single, la temàtica del qual va sortir d'un sopar de la parella amb Tony Cox, l'ex de Yoko, i la seva esposa Melinde Kendall, qui va pronunciar aquesta expressió, Instant Karma, que va evocar en l'encara beatle el seu despertar espiritual en la seva estada a la Índia, on es va familiaritzar amb el concepte del karma, la creença popular entre les religions hinduista i budista de que les teves accions del present tindran conseqüències en la teva vida en futures reencarnacions i que va inspirar l'autor en la idea de cridar la humanitat a responsabilitar-se dels seus actes i lluitar contra els mals del món.Una cançó gravada als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road) el mateix dia que es va compondre, amb John Lennon al piano i la veu, acompanyat de George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman (el beatle de l'època d'Hamburg) al baix i Alan White (el futur Yes) a la bateria; produïda per Phil Spector, en la que seria la primera de les múltiples col·laboracions amb els de Liverpool, com el Let It Be (1970) de The Beatles, All Things Must Pass (1970) de George Harrison, John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971); a la que hi va afegir diversos teclats, interpretats pel mateix Lennon, Voorman i l'amic Billy Preston i aplicar el seu característic wall of sound, i de la que m'agraden especialment els cors, interpretats per la Yoko Ono, Mal Evans, l'assistent habitual dels Beatles i un grup de desconeguts que van reclutar en un pub proper, quan fan:Well, we all shine onLike the moon and the stars and the sunWell, we all shine on...Acreditada a la PLASTIC ONO BAND i, en paraules de John Lennon, "composada a l'hora d'esmorzar, gravada a la dinar i posada a la de sopar" (en realitat va ser publicada només 10 dies després), no està gens malament, oi?- PLASTIC ONO BAND. Instant Karma! (We All Shine On) (1970).
divendres, 27 de novembre del 2020
The National Bird Of India (Isobel Campbell)
L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 3:
Quan gairebé ningú no ho esperàvem, als 14 anys de la publicació del seu darrer disc en solitari després de la etapa amb Belle & Sebastian (vegeu aquí), i deu des del tercer en col·laboració amb Mark Lanegan -"l'estranya parella" que dona nom a aquesta sèrie de post (vegeu aquí i aquí)- fa uns mesos ISOBEL CAMPBELL va llançar un àlbum, There Is No Other... (2020), que considero entre els millors de la seva discografia.
Una obra composada fa uns cinc anys, la publicació de la qual s'ha demorat per la burocràcia derivada de la fallida de la discogràfica que l'havia d'editar, gravada a Los Angeles, Califòrnia, on resideix actualment, i co-produïda amb el seu espòs, el bateria Chris Szczech.
Tretze tracks on predominen gemmes
de pop-folk en els que la fràgil veu de la de Glasgow és embolcallada per una
guitarra acústica de tons crepusculars i uns exquisits arranjaments de teclats,
corda i percussió que ens evoquen la escena del barri angelí de Laurel Canyon
dels anys 60 però que s'obre a altres estils com la bossa nova, el country, el
soul i el pop psicodèlic, tan ben representat a la caràtula del disc, obra de
Luke Insect, amb aquests aires sixties a l'estil de la chançon francesa de la
mateixa dècada.
Un àlbum
que s'inicia amb un himne a la seva ciutat d'acollida, City Of Angels, seguit
d'una singular versió electro-pop del clàssic Running Down A Dream, de TomPetty, per arribar al zenit cap a la meitat, amb Ant Life i tres temes
consecutius excepcionals que, escoltats d'una tirada, us deixaran hipnotitzats,
The Heart Of It All, Hey World (amb l'aportació vocal de Tracy Nelson en pla
gospel) i The National Bird Of India, la CdD, en la que la veu xiuxiuejada a
cau d'orella de Campbell s'esvaeix entre el ritme relaxat del baix elèctric i
les cordes, amb inflexions hindús, fantàsticament arranjades per Nina Violet.
divendres, 20 de novembre del 2020
Tennessee Fire (The Silos)
Una formació que va editar tres àlbums, About Her Steps (1985), Cuba (1987) i The Silos, més conegut com The One With The Bird On The Cover (1990), amb el segon dels quals van obtenir un gran reconeixement, abans de traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia, on va reformar el grup amb músics d'Austin, Texas, amb qui va gravar tres discos més, Hasta la Victoria (1992), Susan Across The Ocean (1994) i Heater (1998) i, de nou a NYC, a la recerca d'un so més despullat, en format power-trio, arribar a la dotzena de discos d'estudi, dels que en destacaria Laser Beam Next Door (2001), When The Telephone Rings (2004) o el darrer, Florizona (2011), i alguns directes com Barcelona (2001) o This Highway Is A Circle (2007).
Una
carrera musical que ha intercalat amb quatres discos en solitari, Lagartija
(1988), amb la participació de Rupe, Radar (1995), Curve And Shake (2014) i
Explodes And Disappears (2016), multitud de col·laboracions i projectes
paral·lels com The Setters, amb un vell conegut del blog, Alejandro Escovedo, a
més a més de composar bandes sonores cinematogràfiques i de sèries de TV i
produir a altres grups. I, per si fos poc, en els darrers 20 anys ho ha
compaginat amb la carrera de pintor que l'èxit de The Silos el va obligar a
ajornar i en la que ha destacat amb retrats de gossos, impresos en
una àmplia gamma de productes (roba, papereria, accessoris...) que
comercialitza amb la seva empresa WaltersDogs.
Com a CdD he triat un tema de l'aclamat Cuba, un nom que no implica cap referència a la música de la illa caribenya de la que van fugir els seus pares sinó que l'utilitza com a metàfora d'un lloc mental on tot s'arreplega. Una àlbum amb 10 fantàstiques tracks, tot i què en reedicions successives ha arribat fins a 16, produït per Salas-Humara i Rupe, qui n'hi aporta dos, She Lives Up The Street (com a co-autor) i Memories, que, basant-se en estructures simples de tres acords, evidència el geni melòdic del seu autor i que va ser clau en el naixement o, més ben dit, re-naixement del rock d'arrels (roots-rock), conegut també senzillament com a "americana". Una obra en la que hi trobareu des de balades com Margaret, basada en la guitarra acústica o For Always i Going Round, a les que el violí de Rowell anticipa el que pocs anys després aportaria la mandolina de Peter Buck als REM, a autèntics rock & roll com l'esmentada She Lives Up The Street i Tennessee Fire, la que enceta el disc i que podeu escoltar tot seguit.
- THE SILOS. Tennessee Fire. Cuba (1987).
divendres, 13 de novembre del 2020
Blue Comanche (Westerman)
Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.
Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us
convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan
interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD,
Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva
frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.
divendres, 6 de novembre del 2020
Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)
divendres, 30 d’octubre del 2020
Lump (The Presidents Of The United States Of America)
divendres, 23 d’octubre del 2020
Waving Past Nirvana (Wives)
divendres, 16 d’octubre del 2020
Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.
divendres, 9 d’octubre del 2020
One To Another (The Charlatans UK)
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.
divendres, 2 d’octubre del 2020
Candle In The Wind (Elton John)
divendres, 25 de setembre del 2020
Seventeen (Sharon Van Etten)
- SHARON VAN ETTEN. Seventeen. Remind Me Tomorrow (2019).