Monday, Monday (The Mama's And The Papa's)

A propòsit de The Mamas & The Papas-1:

Tal com venim fent des de fa ja uns anys en els que dediquem una sèrie de posts a un mateix artista i el seu entorn, aquest 2023 tinc previst fer-ho sobre un grup de vida efímera però, si més no en el seu primer parell d'anys d'existència, amb un èxit descomunal, THE MAMAS & THE PAPAS. 

Un quartet format a Nova York sota el lideratge de John Phillips, el compositor principal, uns anys més gran que la resta, ja casat i amb una filla, i amb un bon bagatge musical en diversos grups, com The Journeymen, amb estils com el pop, el jazz i el folk al seu darrera, i completat amb la model Michelle Gilliam, qui, després del divorci d'aquell, s'hi casaria i n'adoptaria el cognom; el canadenc Denny Doherty, qui s'acabaria enrotllant amb ella, i una tal Cassandra Elliott, nascuda a Baltimore, coneguda popularment com Mama Cass, col·lega (i secretament enamorada) d'aquest darrer en un grup anomenat The Mugwumps i posseïdora de la millor veu i recursos artístics dels quatre, tot i què afectada d'una obesitat mòrbida que, mai més ben dit, llastraria la seva presència escènica i, com es veurà en el seu moment, contribuiria a passar-li factura de ben jove.

Un dels millors grups vocals de la història de la música, la popularitat del qual va esclatar amb el seu trasllat a Los Angeles i, de la ma del productor Lou Adler, el cap de Dunhill Records, amb el seu disc de debut, If You Can Believe Your Eyes And Ears (1966), amb un estil basat en el folk elèctric, unes harmonies radiants i unes lletres en les que lloaven l'estil de vida relaxat del moment al sud de Califòrnia, amb el que es convertirien en un dels màxims exponents de la contracultura hippie de la West Coast però amb una convulsa vida interna, farcida d'enveges, sexe, infidelitats, drogues com l'LSD i alcohol, que acabaria separant-los.

Un disc amb una caràtula controvertida i l'únic en el que es van acreditar amb la grafia de "The Mama's And The Papa's", que beu del folk, el pop, el soul i el rock en les seves 12 tracks, cinc d'elles versions d'altres autors, com I Call Your Name, de The Beatles o Spanish Harlem, de Jerry Leiber i Phil Spector (molt coneguda en les interpretacions prèvia de Ben E. King, el 1960, i posterior d'Aretha Franklin, el 1971) i set de Phillips, de les que en destaquen Monday, Monday, la CdD d'avui, en la que queda palès que el dilluns, al contrari del divendres, el meu preferit, és el pitjor dia de la setmana, i una altra a la que dedicarem el darrer post de la sèrie.

- THE MAMA'S AND THE PAPA'S. Monday, Monday. If You Can Believe Your Eyes And Ears (1966).

 

One More Hour (Sleater-Kinney)

Amb el nom del carrer, conegut per ser una de les sortides de l'autopista  de la seva Olympia, Washington, natal, on tenien el local d’assaig, SLEATER-KINNEY és un trio d’indie-punk-rock, format per dues amigues i, durant un temps, parella, Corin Tucker, cantant principal i guitarra rítmica, i Carrie Brownstein, guitarra solista i cantant, acompanyades en els seus inicis de diverses bateries fins a estabilitzar-se a partir del seu tercer disc, Dig Me Out (1997), amb Janet Weiss. Formació que, com veieu, no contava amb baix, el que suplien amb una afinació particular de les guitarres que els hi permetia suplir aquest so, amb un estil en el que es perceben influències d'artistes com Siouxsie & The Banshees, Bikini Kill i coneguts del blog com Patti Smith, Throwing Muses o SonicYouth i unes lletres sovint reivindicatives, amb continguts feministes i progressistes que les emparentaven en el moviment riot grrrl (literalment "noies disturbi"), tan lligat a l'escena alternativa de la època i que sembla haver revifat aquest darrer any, com podrem comprovar en alguns posts durant les properes setmanes.

Una banda que ha viscut dues etapes, la inicial, entre el 1994 i el 2005, en la que van gravar 7 àlbums, els més reeixits dels quals han estat l'esmentat Dig Me Out i el setè, The Woods (2005), i una segona, després de diversos projectes personals sobre els que no m'estendré, des del 2014 fins a l'actualitat, amb tres LP més, el darrer dels quals és Path Of Wellness (2021), ja sense la Weiss, que ho va deixar el 2019.

Com a CdD he triat un tema del Dig Me Out, un àlbum produït per John Goodmanson, en el que les guitarres i les veus de Tucker i Brownstein s'entrellacen espectacularment, amb el contundent suport de la bateria de Weiss, amb 13 tracks en poc més de 36 minuts, dels que en destacaria l'homònim que l'enceta, en el que se'ns mostra una dona el que ara en diem "empoderada" i altres com Little Babies, un clam contra el paper tradicional de la maternitat femenina, i aquesta One More Hour, amb una lletra que reflecteix la recent separació sentimental de la parella, abans que la Tucker s'unís al cineasta Lance Bangs, amb qui té dos fills.

Un disc el nom del qual (Desenterra'm) s'origina en el fet d'haver tingut d'obrir-se pas entre la neu després d'una gran tempesta a Seattle mentre el gravaven, amb una caràtula del pot resultar familiar a algun aficionat, ja que és un clar homenatge al The Kink Kontroversy (1965), dels seus admirats Kinks.

- SLEATER-KINNEY. One More Hour. Dig Me Out (1997).

Crazy (Patsy Cline / Willie Nelson)

 

Country Music -1:

Tal com us avançava fa unes setmanes (vegeu aquí), amb el post d'avui iniciem una secció en la que gaudirem d'algunes de les veus més representatives de la música country en la seva vessant tradicional.

Un gènere, que amb el temps evolucionaria en una gran varietat d'estils, que es va iniciar amb la fusió de música europea aportada pels colons, sobretot britànics i irlandesos, amb la dels esclaus afroamericans dels estats del sud dels Estats Units, de la que disposem dels primers enregistraments fonogràfics d'aviat farà cent anys, de dos artistes fonamentals a les dècades dels 20 i 30 del segle XX, Jimmie Rodgers i The Carter Family, la popularitat del qual, coneguda aleshores com a hillbilly, es dispararia als anys 40 amb Hank Williams, la figura del qual, mort prematurament als 29 anys, ha estat permanentment reivindicada per les generacions posteriors.

Malauradament, fidel al meu compromís d'acotar l'inici al blog a la meva data de naixement, no escoltarem a cap d'aquest pioners perquè jo vaig venir al món a la època del rock & roll i, pel tema que ens ocupa, del rockabilly, estil a l'èxit del qual, als anys 50, alguna cosa hi va tenir a veure, des de Memphis, Tennessee, un tal Elvis Presley, i de, per a mi, la més interessant de la història, la dels 60 i 70, ja amb el nom consolidat de country, amb el més comercial so Nashville. Uns dels múltiples estils que, confio, aniran sortint en articles posteriors i als que avui, sense cap intenció d'ordenar cronològicament, donem el tret de sortida amb una cantant sensacional, PATSY CLINE.

Nascuda com a Virginia Patterson Hensley a Winchester, Virginia, artísticament i per suggeriment del seu mànager, Bill Peer, va adoptar el nom de Patsy amb el cognom del seu primer marit i va passar els primers 10 anys de la seva carrera sotmesa als dictàmens de la discogràfica Four Star, de la que només recordarem el tema Walkin' After Midnight (1957), actuant en petits clubs vestida a l'estil western amb la característica roba amb serrells que li confeccionava sa mare i que seria el seu distintiu (vegeu aquí). 

Amb el venciment del contracte i la firma amb Decca Records, de Nashville, amb el productor Owen Bradley al capdavant, la seva trajectòria va fer un gir radical, amb magnífiques interpretacions de country amb arranjaments propers al pop (el “so Nashville” abans esmentat) amb temes com I Fall To Pieces (1961), la CdD d'avui, Crazy (1961) o She's Got You (1962).

Uns èxits que li van permetre prendre el control de la seva carrera, en un gènere dominat fins aleshores per cantants únicament masculins, servint d'exemple per a altres deixebles i amigues, com la recentment desapareguda Loretta Lynn, però no per gaire temps perquè al cap de poc més de dos anys, la que el 1961 havia sobreviscut a un greu accident automobilístic (a partir del qual utilitzaria perruques i maquillatge per dissimular les cicatrius) moriria en estavellar-se l'avioneta en la que viatjava el dia 5 de març de 1963, amb només 30 anys. Una desgràcia que la convertiria en la més llegendària de les dones cantants de country, la vida de la qual ha estat portada al cinema en la pel·lícula Sweet Dreams (Karel Reisz, 1985), interpretada per Jessica Lange.

Crazy és una balada amb una complexa melodia d'un d'aleshores desconegut compositor, Willie Nelson, de qui parlarem sovint en pròxims articles d’aquesta secció, a la que "la Cline", com se la coneixia, acompanyada dels millors músics de sessió i del quartet de gospel The Jordanaires, expressa el desconcert per un amor no correspost amb la seva excepcionalment expressiva veu, 

Un tema que ha estat versionat per multitud de cantants tan diversos com Linda Ronstadt, Shirley Bassey, Chaka Khan, Norah Jones, Neil Young, Carla Bruni, Julio Iglesias o el mateix Nelson, acompanyat d’Elvis Costello i la esposa d'aquest, Diana Krall, del que en podem gaudir tot seguit, en la interpretació de referència i comparar-la amb la del seu autor, i no en una sinó en dues ocasions, la original que gravaria a l'any següent en el seu àlbum de debut, ...And Then I Wrote (1962) i en un concert del 1992, amb el que apreciareu que el canvi físic experimentat en aquests 30 anys no va minvar la seva qualitat artística. 

- PATSY CLINE. Crazy. Showcase (1961) / WILLIE NELSON. Crazy. ...And Then I Wrote (1962).