Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:

El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.

Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.

Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).

I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 

En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?

Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.

Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).

You're Gonna Miss Me (The 13th Floor Elevators)

L'actualment reverenciada ciutat de Austin (Texas, USA) a meitat dels anys 60 no semblava el lloc ni el moment adequats, però va ser allí on es van formar THE 13th FLOOR ELEVATORS, una banda integrada per Roky (Roger Kynard) Erickson, cantant i guitarrista; Stacy Sutherland, guitarra solista, Tommy Hall, que tocava el "jug", instrument que, com el seu nom indica, consisteix en una gerra, generalment de gres, que s'apropa als llavis del músic, que emet un brunzit obtenint un efecte de ressonància i que va dotar de personalitat al seu so, i una secció rítmica de baix i bateria per la que van passar diversos membres.

Només veient la portada del seu LP de debut, The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1965) ja ens podem fer una idea de per on va anar el seu estil. Partint del folk, el garage-rock i el blues, van implementar els efectes de les drogues experimentals (fonamentalment LSD) en les seves composicions, el que es coneix com a "psicodèlia", terme que van ser els primers en emprar en el títol d'uns disc (tot i què hi ha un parell de semidesconegudes bandes més que també ho reivindiquen), el primer d’àcid-rock de la història, que us deixarà estupefactes.

Entre el 1965 i el 1969 van publicar quatre àlbums, fins que l'aventura es va acabar amb la detenció d'Erickson per possessió de marihuana (producte, per cert, recentment legalitzat a tots els efectes en alguns estats de la Unió) i possible  condemna de fins a deu anys de presó, que va eludir declarant-se malalt mental, el que va comportar l'ingrés durant tres anys en un centre psiquiàtric on va seguir una teràpia electroconvulsiva  (vulgarment anomenada "electroshock") i psicofarmacològica que el va acabar de perjudicar. 

La dissolució de la banda va significar el seu reconeixement com a "grup de culte", el que no ha suposat cap empenta per a la carrera en solitari del mateix Erickson, ni com a poeta ni cantant, tot i haver estat recolzat per multitud d'artistes de totes les èpoques, com ZZ Top, REM, Primal Scream, Spacemen 3, els darrers d'ells uns vells coneguts del blog, The Okkervil River, participant en la gravació del seu darrer disc, True Love Cast Out All Evil (2010). 

I tampoc no els ha anat més bé a la resta de "Elevators", així, Sutherland, desprès de diversos problemes legals, empresonament inclòs, derivats de la seva addicció a l'heroïna i l'alcohol, va morir d'un tret de la seva esposa en plena disputa domèstica i Hall viu a San Francisco (California) com a devot seguidor de la Cienciologia.

Com a CdD és inevitable escollir You're Gonna Miss Me, el seu únic hit, un sarcàstic tema que Erickson ja havia composat i gravat prèviament amb el seu anterior grup, The Spades, que ara, amb la més compulsiva vocalització i, sobretot, amb l'original so del "jug", els va suposar un èxit inesperat que els va catapultar del seu Texas natal a la Costa Oest, en els inicis de la era hippie, abans de que allí es consagressin els mítics Jefferson Airplane o The Grateful Dead.

No voldria acabar el post sense recomanar-vos que us fixeu en la caràtula del disc, il·lustrada, a suggeriment de Clementine Hall, la dona de Tommy, ideòloga tanmateix del nom del grup, per l'artista d'Austin John Cleveland, amb aquesta explosió de colors primaris, un vermell brillant i un verd "pistatxo" (o festuc, si hi preferiu), amb un ull en diagonal, el suposat "ull de la ment" que només es pot obrir veritablement amb l'ajut de l'LSD i el nom del grup amb una tipologia que, infinitament  imitada i copiada, s'identifica per sempre més amb la psicodèlia.

- THE 13th FLOOR ELEVATORS. You're Gonna Miss Me. The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1966).

Bohemian Like You (The Dandy Warhols)

Demà, 11 de febrer, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de THE DANDY WARHOLS, segurament per presentar el seu desè disc, Distorland (2016). Es tracta d'un quartet de Portland (Oregon, USA), el nom del qual s'inspira en el famós artista novaiorquès Andy Warhol, liderat pel compositor principal, cantant, guitarrista i productor Courtney Taylor-Taylor, que practica un estil eclèctic que combina el garage-rock dels 60 amb l'emergent brit-pop en el moment dels seus inicis i el shoegaze, amb dosis variables de psicodèlia al llarg dels més de 20 anys de trajectòria..

El seu àlbum més interessant, i pel que seran recordats, és el tercer de la seva discografia, Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000), en el que van moderar la saturació del so de la obra prèvia per apropar-se al power-pop i assolir un reconeixement de la crítica i un èxit comercial que no han mantingut en cap dels set LP's posteriors.

És el disc més centrat i homogeni de la seva carrera, amb predomini de les guitarres en els seus dotze tracks, els tres primers dels quals, Godless, Mohammed i Nietzsche, contenen llargs desenvolupaments instrumentals de més de cinc minuts, per prendre tot seguit un canvi de direcció cap a temes més curts i comercials, com Solid, Get Off, Sleep i Bohemian Like You, la CdD.

Una enganxosa melodia amb ressons de The Rolling Stones, concretament de la icònica Brown Sugar, que la majoria de seguidors del blog recordareu perquè va ser la música d'un anunci d'una coneguda empresa de telefonia mòbil.

A que sí?

- THE DANDY WARHOLS. Bohemian Like You. Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000).

Shut Up Kiss Me (Angel Olsen)

Desprès d'un primer disc, Half Way Home (2012), que va passar inadvertit, la cantautora nord-americana ALGEL OLSEN va rebre, en el següent, Burn Your Fire For No Witness (2014), el reconeixement unànime de la crítica i el públic, penso que gràcies a la incorporació d'una secció rítmica i alguns tocs de teclats sota la acurada producció de John Congelton, que afegeix una nova dimensió a l’indie-folk lo-fi dels seus orígens.

Però el que ha passat amb el tercer, My Woman (2016) ha estat sensacional, la de St. Louis (Missouri, USA), tot i que resident a Carolina del Nord, com es diu ara, "l'ha petat". Aquella turmentada cantant acústica ha contat amb els mitjans discogràfics adients per ampliar la paleta de colors fins a transformar-se en una autèntica cantant de indie-rock, amb aquest àlbum, gravat en directe a Los Angeles (Califòrnia) amb una banda d'acompanyament de cinc músics i presentat, com si d'un LP de vinil es tractés, amb dues cares perfectament diferenciades.

Així, si en els primers cinc tracks, el que representaria la cara A, se'ns mostra com una rockera tradicional, amb major presència de la guitarra elèctrica, de la que en surt un "solo" per cançó, amb algun moment psicodèlic a lo Jefferson Airplane, i dels que en destacaria l'inicial Intern, Shut Up Kiss Me  o Not Gonna Kill You, en els cinc següents, amb la no menys glamurosa producció de Justin Raisen, s'enlenteix i es dilata fins els set minuts o més, en temes com Sister o Woman, que, amb temàtica recurrent al "complicat embolic de ser dona", m'evoquen Hope Sandoval, la heroïna d'uns altres coneguts del blog, Mazzy Star.

Com a CdD he escollit l'esmentada Shut Up Kiss Me, una enèrgica proposta per posar fi a una baralla d'amants amb aquest "calla i fes-me un petó" del títol, editada com a segon single de l'àlbum, juntament amb l'impactant vídeo, dirigit per la mateixa Olsen, en el que llueix una cridanera perruca platejada que recorda a la seva estimada Dolly Parton (vegeu imatge) i que podeu veure tot seguit, tot i què jo em quedo amb el segon, el directe per a la TV.

- ALGEL OLSEN. Shut Up Kiss Me. My Woman (2016).