Els propers dies 22 i 23 de desembre té previst actuar al
Palau Sant Jordi de Barcelona, esperem que recuperat dels seus recents problemes de salut, en JOAQUÍN
SABINA, però jo no hi aniré. Les dates, en vespres de Nadal, i una edat en
la que un ja té compromisos familiars semblen bones excuses però, tot i ser
certes, la veritat és que no m'hi veig en un concert tan allunyat de la
estètica indie-rock alternatiu que
s'ha cultivat l'autor d'aquest blog.
Però no us penseu, eh?, que aquest artista en els seus
orígens estava més a prop de l'underground
que del mainstream en el que s'ha
instal·lat des de fa uns quants anys. Sense pretendre aprofundir en la seva
biografia, considero imprescindible recordar que la ideologia esquerrana
radical va portar a aquest fill d'inspector de Policia Nacional de Úbeda (Jaén)
a l'exili londinenc, des d'on va tornar, no a Granada, on estudiava, sinó a
Madrid, ciutat en la que es va donar a conèixer com a cantautor al Café La Mandrágora,
en companyia de Javier Krahe i Alberto Pérez, on va cridar la atenció
de Fernando García Tola, que els va
portar al programa de TVE “Esta noche”, presentat per Carmen Maura.
Però, desprès de tres LP que van passar sense
pena ni glòria, va venir la gran decisió i, tal com havia fet en el seu moment Bob Dylan, es va
"electrificar" i, acompanyat per un grup fonamental en la seva
evolució, Viceversa, va iniciar una
escalada cap a l`èxit de la que no ha baixat excepte en un període, l'any 2001,
en el que un accident vascular cerebral (sembla que a conseqüència dels seus
excessos), tot i no suposar-li seqüeles físiques, el va sumir en una,
afortunadament transitòria, depressió.
Malgrat no ser seguidor de la seva obra (17 discos
d'estudi, tres en directe i diverses recopilacions, a més a més d'uns quants
llibres de poemes) hi ha alguns temes i discos que pràcticament tothom
coneixem, no? I, demanant disculpes als seus fans, que probablement podran
millorar la llista, m'atreveixo a apuntar, a més a més de la CdD d'avui, que
deixo per al final, "temazos" com Calle
Melancolía o Pongamos que hablo de
Madrid (Malas compañías, 1980), ¿Quién me ha robado el mes de abril? (El hombre del traje gris, 1988), Medias negras (Mentiras piadosas, 1990), Y
nos dieron las diez o La del pirata
cojo (Física y química, 1992), Por el bulevar de los sueños rotos o Ruido (Esta boca es mía, 1994), Contigo
o Sin embargo (Yo, mi, me, contigo, 1996), 19
días y 500 noches, Una canción para Magdalena, Donde habita el olvido o Cerrado por derribo (19 días y 500 noches, 1999), Camas vacías (Dímelo en la calle, 2002) etc...
Als seguidors habituals del blog, probablement poc coneixedors de la obra d'aquest músic, a més
a més de magnífic escriptor, interessats en iniciar-vos en la mateixa, us
recomano el doble CD Nos sobran los
motivos (2000), en el que podreu gaudir d'un primer disc acústic i un altre
d’elèctric, gravat en directe en diversos concerts i us recomano també, com a
curiositat, un àlbum per a mi tan o més sensacional, el disc de María Jiménez Donde más duele (Canta por Sabina) (2002), en el que la icònica
artista de Triana (Sevilla), famosa pel contingut lliberal de les seves lletres
i actuacions en directe, acompanyada per artistes de la talla de Estopa, Lichis (de La Cabra Mecánica)
i el mateix Sabina, amb producció de Gonzalo
García-Pelayo, interpreta una dotzena de temes, molts d'ells abans
esmentats, amb el seu estil particular, sobretot per "bulerías", i
que va suposar un rellançament de la seva carrera desprès de diversos fets
traumàtics familiars.
Val a dir que moltes d'aquestes cançons han
estat composades amb la col·laboració d'altres artistes amics, com Antonio Sánchez (el fill de la Lola Flores),el cubà Pablo Milanés, l'argentí Alejo Stivel, de Tequila, Álvaro Urquijo,
de Los Secretos (i el seu germà Enrique Urquijo, amb el que va
compartir polèmicament l'autoria d'una cançó titulada Ojos de gata per un i Y nos
dieron las diez per l'altre) i, per sobre de tots, Antonio García de Diego i Pancho
Varona, inseparable des de la època de Viceversa. Es prou coneguda també la
seva amistat i relació professional amb artistes com Ana Belén, Luís Eduardo Aute
o amb un altre "pájaro", Joan
Manuel Serrat.
La CdD d'avui és una cançó especial per a mi, i suposo
que també per als seus seguidors des de l'inici, és un tema amagat cap al final
d'un dels seus primers discos, Juez y
parte (1985), que no figura entre els preferits de l'autor, que considera
que és una crítica excessivament ferotge cap a una noia que va llançar la seva
vida a la merda, però que, per a mi, seguint el símil dylanesc de l'inici,
podria representar el seu particular Like
a Rolling Stone. Una altra curiositat de la cançó és que, com va passar amb
la de l'Enrique Urquijo, comparteix autoria amb Juan Antonio Muriel qui, igualment amb una lleugera variació en la
lletra, la va gravar tres anys abans en el seu disc Seguir viviendo (1982).
La cançó, per si no us ho havieu imaginat ja, és Princesa, una frase de la qual, “¿Con
qué ley condenarte/si somos juez y parte/todos de tus andanzas?”,
dona nom a l'LP i el primer vers de la qual (i més per a un metge com jo) és
demolidor:
Entre la cirrosis y la sobredosis andas siempre muñeca...
Com en la majoria dels seus temes posteriors, el
cràpula Sabina ja mostra un talent mordaç per desmuntar el mite de la
parella, en aquest cas concret descrivint explícitament amb un luxe de detalls
que fins i tot a ell li semblaven excessius la decadència d'un antic amor,
la "princesa de la boca de fresa"
convertida en una yonqui que té
"en lugar de sonrisa una especie de
mueca", a la que li solta la mítica sentència:
Ahora es demasiado tarde, princesa
Búscate otro perro que te ladre, princesa...
La caràtula del disc la considero tanmateix impagable,
amb aquesta actitud tan seva de "más chulo que un ocho", amb
pantalons de cuir, una cigarreta a la mà i, a prop, una guitarra i una màquina
d'escriure, les dues eines fonamentals d'un cantautor.
A continuació us deixo amb dos vídeos, un de la
primera època i l'altre de més recent, en el que podreu apreciar els esmentats
canvis a l'estil Bob Dylan, incloent la manera de cantar en directe en el que
l'artista ha de córrer per atrapar els cors que ja se li han escapat a meitat
de les estrofes, llicència que només es poden permetre els mestres com ells.
- JOAQUÍN SABINA. Princesa.
Juez y parte (1985).
