Land Of 1000 Dances (Wilson Pickett)

MN(I)O 10:
El post número 10 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada del blog està dedicat a un cantant i compositor de glòria efímera però transcendent en la evolució del rhythm and blues cap al soul a meitat dels anys 60.

Em refereixo a WILSON PICKETT, oriünd d'Alabama però criat a Detroit, Michigan (USA) pel seu pare, desprès de patir maltractament per part de sa mare, ciutat en la que, com tants altres coneguts de la CdD, es va iniciar en el cor de l'església baptista, per continuar amb el grup de gospel The Vionilaires i, ja com a professional, amb The Falcons, en el que va coincidir amb una altra futura estrella del soul, Eddie Floyd.

Amb 24 anys li va arribar l'èxit com a solista amb un tema històric, produït per Jerry Wexler i acompanyat per la banda de la casa de Stax Records, de Memphis, Tennessee, la majoria membres del grup Booker T. & The MG's (a excepció del mateix Booker T. Jones). Es tractava de In The Midnight Hour (1965), ferma candidata a CdD d'avui si no fos perquè, de la mà de Wexler, ara als Fame Recording Studios de Muscle Shoals, Alabama, va editar el definitiu Land Of 1000 Dances (1966), un dels temes que més em va impactar a la meva adolescència.

A partir d'aquí va començar la seva col·laboració amb artistes com Bobby Womack, Duane Allman (de The Allman Brotehrs Band) o Isaac Hayes, alternant la gravació de temes d'altri amb covers d'èxits del moment, com Hey Jude, de The Beatles o Sugar Sugar, del grup fictici de dibuixos animats The Archies, així com de composicions pròpies que han estat versionades per artistes coneguts del blog com The Rolling Stones, Led Zeppelin, Creedence Clearwater Revival, Roxy Music, Echo & The Bunnymen, Bruce Springsteen o altres que encara no, com Grateful Dead, The Jam, Genesis, Aerosmith, Van Halen o el mateix Booker T. & The MG's.

Malauradament l'inici del seu declivi comercial va anar acompanyat d'un seguit de problemes amb la justícia per causes de drogues, baralles, tinença d'armes o un atropellament en estat d'embriaguesa amb resultat de mort que el va portar a la presó i, arruïnat i desnonat, als 60 anys va començar amb seriosos problemes de salut que acabarien amb la seva vida, víctima d'una cardiopatia als 64.

Land Of 1000 Dances és un tema escrit i gravat l'any 1962 per Chris Kenner que ha estat versionat per múltiples artistes -entre ells «Fats» Domino, que va exigir la meitat dels royalties i per això en alguns gravacions se'l acredita com a co-autor- o Rufus Thomas, però que tothom associem al post d'avui i deu el seu nom a una frase que ve a dir: «Us enviaré a aquesta terra...la terra de les mil dances». Una introducció «a capella» de 18 segons, d'influència gospel, que finalment, per motius comercials, amb la intencionalitat de facilitar-ne la radiació, va ser esborrada i no ha aparegut en cap altra gravació posterior, deixant l’origen del títol com un misteri que us acabo de revelar.

No sé si coneixeu l’anècdota que l'enganxosa tornada «Na, na, na, na, na...» va sorgir per accident quan Frankie «Cannibal» García, el cantant de la banda angelina Cannibal & Headhunters va oblidar la lletra original de Kenner i va haver d'improvisar, amb tan èxit que ha estat incorporada a totes les gravacions posteriors, en un nombre superior a 100, entre les que s’hi conten les de George Benson, Ike & Tina Turner i els barcelonins Gatos Negros, coetanis però menys coneguts dels Sirex i els Mustang.

La que escoltareu a continuació és la de Pickett, amb l'acompanyament de la secció rítmica dels estudis Muscle Shoals i els Memphis Horns, publicada com a single i, posteriorment, a l'àlbum The Exciting Wilson Pickett (1966). Una gravació a la que l’intèrpret va afegir la famosa introducció “One, two, three!”, que repeteix després d’una entrada de trompetes, el que suma sis dances (poni, puré de patata, cocodril, gir, watusi i gemec), lluny de les mil del títol i fins i tot de les 16 que esmentava originalment Kenner. I és que dos minuts i mig no donaven per gaire més, però...quin artista aguantava més temps cantant sense parar de ballar enèrgicament?

Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos...

          1-2-3

          1-2-3

          ow! Uh! Alright! Uh!

          Got to know how to pony

          like bony maronie…

- WILSON PICKETT. Land Of  1000 Dances. The Exciting Wilson Pickett (1966).

Chamaleon Queen (Cat's Eyes)

CAT’S EYES és un duo integrat per Faris Badwan, el cantant del grup britànic The Horrors (vegeu aquí) i la soprano clàssica i multiinstrumentista italo-canadenca Rachel Zeffira que, des del 2011, ha publicat un EP i dos LP, l’homònim Cat’s Eyes (2011) i el recent Treasure House (2016), a més a més de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Duke Of Burgundy (Peter Strickland, 2014), editat l’any següent.

El seu estil és un pop melòdic que, partint dels “grups de noies” dels 60, com The Ronettes, de Phil Spector, i de les parelles home-dona, com Lee Hazlewood i Nancy Sinatra,  explora diversos territoris musicals, amb referències que van des de The Walker Brothers, The Mamas & The Papas o John Barry fins el rock psicodèlic i el krautrock, sense arribar a sonar tan “retro” com es podria esperar.

A Treasure House gaudirem d’una producció impecable, obra del seu col·laborador habitual Steve Osborne, i uns arranjaments cinematogràfics que m’evoquen els Goldfrapp de Felt Mountain (2000) i considero que de la seva impecable barreja de classicisme amb experimentació en resulta un disc atemporal que, com aquest darrer, es podrà tornar a escoltar de tant en tant durant molts anys.

És un àlbum d’onze tracks, dels que en destacaria uns quants, com Drag, Be Careful Where You Park Your Car, Standoff, The Missing Hour...però, com n’havia d’escollir un, he triat com a CdD el seqüenciat en tercer lloc, Chamaleon Queen, inequívocament influenciat per uns vells coneguts del blog, els mítics Aphrodite’s Child.

El que inicialment semblava un “divertimento” d’una parella d’enamorats ha esdevingut un projecte paral·lel perfectament consolidat del que tot seguit en teniu un petit tast:

   -  CAT’S EYES. Chamaleon Queen. Treasure House (2016).

De camino a la vereda (Buena Vista Social Club)

Ry Cooder-4:

El quart i, per ara, definitiu post sobre el músic i productor Ry Cooder tracta de la seva obra més reeixida, concretament en la seva faceta de productor, i versa sobre un àlbum que va gravar quasi per casualitat.

I va ser que l'angelí va anar a La Havana (Cuba) per produir un disc de música afro-cubana amb un artistes de Mali que no van poder arribar-hi per manca de visat, quan va proposar al director d'orquestra Juan de Marcos González fer-ho amb músics tradicionals locals, la majoria d'ells desconeguts en aquell moment fora de la illa.

I el resultat va ser Buena Vista Social Club (1997), un LP gravat en 6 dies que pren el nom d'una de les cançons, inspirada tanmateix en un club de música i ball d'èxit de la època pre-revolucionària  destinat a la població negra en un moment històric en el que la discriminació estava institucionalitzada. Un lloc que als anys 30 i 40 va veure nàixer sons com el mambo (amb clara influència jazzística), la charanga, la pachanga, el cha-cha-cha i el que, en definitiva, seria el més representatiu de la música cubana, de gran impacte en tanta música llatinoamericana del segle XX, el son montuno. Una activitat artística, amb Benny Moré, Pérez Prado o Armando Moreu Jr, director de la orquestra del cabaret Tropicana al capdavant, associada a un estil de vida hedonista que la revolució castrista de 1959 va tallar de soca-rel, tot i què el BVSC ja havia plegat abans.

Per al seu experiment, Ry Cooder i Juan de Marcos González van contar amb un grapat d'octogenaris, alguns dels quals com el nascut Francisco Repilado, de nom artístic Compay (company en argot) Segundo (per la seva portentosa segona veu) o Ibrahim Ferrer van morir poc desprès quasi sense gaudir de l'èxit majúscul que va tenir el disc, i altres com Elíades Ochoa o Omara Portuondo han estat representant l'àlbum original (i, convertint el projecte en una marca, un seguit de gravacions més, algunes en solitari, aprofitant la sort que els va arribar quan pensaven que la seva carrera artística -i en alguns casos la vida- tocava punt i final) fins fa només uns mesos. Val a dir que la fama, i els royaltis corresponents, es va veure incrementada per la multiguardonada pel·lícula, produïda per Cooder i anomenada tanmateix Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1998) que documenta dos concerts, un a Ámsterdam (Paisos Baixos) i un altre al Carnegie Hall de Nova York i inclou entrevistes amb els música a La Havana. Un LP i un documental que van contribuir a canviar la percepció que el món tenia del seu país.

Un disc de 16 pistes (avui, en reconeixement als artistes, evitaré l'anglicisme tracks) iniciat per Chan Chan, una composició acreditada a F. Repilado ( Compay Segundo) interpretada per Elíades Ochoa, i altres de magnífiques com Y tú qué has hecho?, una de les tres que canta el Compay Segundo, Veinte años, la única contribució de la fèmina Omara Portuondo (amb l'acompanyament de Compay, com no?) , la homònima Buena Vista Social Club, obra del baixista Orestes "Cachaíto" López i interpretada pel seu fill Orlando, qui conta amb la magistral improvisació al piano de Rubén González i quatre de les cinc que canta Ibrahim Ferrer,  El cuarto de Tula (acompanyat per Elíades Ochoa i Manuel "Puntillita" Licea), el bolero clàssic de Isolina Carrillo Dos gardenias, Candela, una divertida composició de Faustino Oramas plena d'insinuacions sexuals i la CdD, el tra...ay! la pista número dos, De camino a la vereda, de la qual també n'és l'autor Ferrer.

Un disc que evidencia l'esperit de fusió esmentat en els tres post anteriors sobre Ry Cooder, de qui Compay Segundo va admetre: "se me sale la babita, yo no lo puedo evitar".

I una CdD en la que, sota el mantra:

           ¡Óigame compay! No deje el camino por coger la vereda" 

li recriminen al compay que hagi "dejao" a la pobre Geraldina (el camí) para meterse Dorotea (la vereda), cap a la meitat de la qual s'escolta la impagable estrofa :

          No hables de tu marido mujer.

          Mujer de malos sentimientos,

          Todo se te ha vuelto un cuento

          Porque no ha llegado la hora fatal

i a la que no falta un "sample" del Cielito lindo del mexicà Quirino Mendoza Cortés, que tots coneixereu:

          Ay, ay, ay, ay, canta y no llores

         porqué cantando se alegran, 

         cielito mío (per lindo), los corazones

Una CdD que us recomano escoltar en la versió oficial del disc, de molt millor qualitat de so que el vídeo del concert, en el que, si més no, podreu apreciar com les gasta l'entranyable Ibrahim Ferrer.

- BUENA VISTA SOCIAL CLUB. De camino a la vereda. Buena Vista Social Club (1997).

Walk In The Park (Beach House)

BEACH HOUSE és un duo de Baltimore, Maryland (USA), format per la cantant i teclista francesa Victoria Legrand i el guitarrista i multiinstrumentista Alex Scally, l’estil del qual, contràriament al que el seu nom (Casa de la platja) suggereix, no en té res d’estiuenc ni assolellat.

Les seves composicions, basades inicialment en l’orgue, la guitarra i les percussions programades amb sintetitzadors “vintage”, i amb l’element clau de la veu, ens mostren un paisatge fosc i seductorament oníric que, pels seus ritmes lents, atmosfèrics i unes lletres opaques, han estat etiquetades com a “dream pop” i ens evoquen alguns coneguts del blog com Galaxie 500 o Mazzy Star.

Desprès de dos LP, l’homònim Beach House (2006) i Devotions (2008), molt ben acollits per la crítica i el públic, el tercer, Teen Dream (2010), gravat ja amb el segell Sub Pop Records, va ser la seva obra cimera i de més èxit comercial, no superada en els següents més que notables Bloom (2012) i Depression Cherry (2015).

A Teen Dream, enregistrat en una antiga església al nord de New York reconvertida en estudi a les ordres de l’enginyer i productor Chris Coady, els mitjans proporcionats per una discogràfica “major”, ara amb bateries reals, han donat lloc a un so més net i clar que, afortunadament, no ha comportat una sobreproducció que alterés la seva personalitat artística.

Un àlbum de 10 tracks que integren perfectament ritmes de pop, folk, soul, gospel i electrònica en el que els elegants arranjaments i els riffs de guitarra de Scally en cap moment queden eclipsats per la autèntica protagonista del disc, la veu de la neboda del cèlebre compositor Michel Legrand. Una veu plena de matisos que es mou amb subtilesa entre la fragilitat, la sensualitat, l’autoritat i la fredor, que ens recorda en alguns moments a Nico (què espero a fer un post de The Velvet Underground?), a Elisabeth Fraser (Cocteau Twins) i, sobretot, a Hope Sandoval, dels esmentats Mazzy Star.

Un CD que va sortir a la venda acompanyat d’un DVD amb els vídeos de cada una de les cançons del disc, cada un dirigit per un director diferent.  Deu temes excel·lentment seqüenciats, des de l’inicial Zebra, seguit de Silver Soul, Norway i el que he triat com a CdD d’avui, Walk In The Park.

Una composició que, tot i sonar romàntica, és qualsevol cosa menys un “passeig pel parc”, un tema perfecte per oblidar el mal d’amor, amb frases com la de la tornada, que ve a dir que "és qüestió de temps que t'escapis de la meva ment, de la meva vida...és qüestió de temps":

          In a matter of time, it would slip from my mind

          In and out of my life, you would slip from my mind

          In a matter of time

 -          BEACH HOUSE. Walk In The Park. Teen Dream (2010).

A Day In The Life (The Beatles)

A l'hora de triar la CdD del post que commemora el setè aniversari del blog i que, tradicionalment, és un tema de THE BEATLES, no he tingut cap dubte. I és que el passat mes de juny s'han complert 50 anys de la publicació del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), per a molts el millor o, si més no, més influent disc de la història.

Una obra que, pel seu caràcter innovador, ha transcendit en molts aspectes, com la composició, la gravació, producció, distribució, comercialització i, fins i tot, en el disseny gràfic, de tal manera que podem afirmar rotundament que va marcar un punt d'inflexió, que hi va haver un abans i un desprès. Si us sembla, anem a pams.

Desprès d'una decebedora gira pels USA, els Fab Four havien decidit no tornar a actuar en públic, per la qual cosa, amb un pressupost il·limitat, no hi havia cap impediment per experimentar de tal manera que, per primera vegada, l'estudi de gravació es va convertir en una peça més del procés, per al que va ser fonamental la col·laboració del productor George Martin, al que molts considerem un beatle més, i de l'enginyer de so Geoff Emerick, amb tècniques innovadores con l’automatic double tracking (ADT), la gravació per injecció directa des de la taula de mescles, sense necessitat d'usar l'amplificador (amb el resultat d'unes revolucionaries textures de baix que van marcar escola) o en el tractament de les veus, sobretot la de John Lennon (que no s'agradava) i que, a rel d'una broma per part de Martin (que li va comentar que l'havia tractat amb una double vibrocated sploshing flange), es coneix com a efecte flanging.

Musicalment l'àlbum és un compendi de gèneres i estils, a més a més del rock psicodèlic, el music-hall, la música de circ, la d'avantguarda, i les músiques clàssiques occidental i índia i va ser, en part, la seva resposta al Pet Sounds (1966) de The Beach Boys, que ho havia estat, a la seva vegada, al Rubber Soul (1965) de The Beatles. Com veieu, un bucle creatiu que va canviar la història des del punt de vista musical però també cultural i estètic i que ha marcat indefectiblement la seva (i meva) generació i les futures.

Estèticament el que més crida l'atenció son els colorits uniformes militars de la època “eduardiana” amb els que, per iniciativa de Paul McCartney i del tour manager Mal Evans, es representen els personatges de “La banda dels cors solitaris del sergent Pebre”, un alter ego que els donava més llibertat creativa encara. I, és clar, la mítica caràtula, la primera en la que figura la lletra de totes les cançons impresa  a la contraportada (amb el que podíem seguir-les sense haver de recórrer al "guachi-guachi") i, sobretot, la portada amb un collage, suggerit per Macca i dissenyat per la parella d'artistes Peter Blake i Jann Haworth, de 57 fotografies que pretenien erosionar les barreres culturals, amb artistes com Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Mae West, Johmmy Weissmuller o Stan Laurel i Oliver Hardy, escriptors com Oscar Wilde, H.G. Wells, Lewis Carroll o Dylan Thomas, pensadors com Sigmund Freud o Karl Marx o músics con Bob Dylan (però no Elvis Presley, a qui consideraven massa important) i de la que van ser desestimats Adolf Hitler, Gandhi i Jesucrist.

Un disc que es va comercialitzar simultàniament i amb el mateix track-list arreu del món, del que, per primera vegada no es va extreure cap single (incomprensiblement Strawberry Fields Forever -la primera CdD del blog! [vegeu aquí]- i Penny Lane, gravades a les mateixes sessions, es van publicar en format senzill i no van ser incloses a l'LP), que, mitjançant el que es coneix com a cross-fading, no estava bandejat, és a dir, que no contenia els típics solcs demarcant les cançons, de manera que s'havia d'escoltar tota la cara d'una tirada  i que, superant en vendes a qualsevol disc senzill, van canviar el paradigma i inaugurar l'era del format long play.

Un àlbum de 13 tracks, composats i interpretats, excepte un, Within You Without You, de George Harrison, en el que, a més a més de cantar, toca el sitar, per Lennon i McCartney, deixant per a Ringo Starr el mític With A Little Help From My Friends, una de les composicions més elaborades, juntament amb Lucy In The Sky With Diamonds o, ja us ho avanço, la CdD d'avui, A Day In The Life.

Unes cançons de temàtica recurrent sobre el món de les drogues, com la LSD ( a Lucy In The Sky With Diamonds o a Fixing A Hole), el cannabis (a Lovely Rita o a When I'm Sixty-Four) o a la heroïna (A Being For The Benefit Of Mr. Kite!), per el que algunes van ser vetades pels mitjans de comunicació, però no van impedir que el disc fos el més venut de la història durant una pila d'anys. També podem considerar una oda al somni de la marihuana i al desencant amb els límits de la percepció humana la CdD, el tema que tanca magistralment l'LP, per a l'enregistrament del qual van utilitzar una orquestra de 41 membres seleccionats de l'Orquestra Filharmònica de Londres, el que va deure de ser una autèntica epopeia per a George Martin i els seus col·laboradors, amb un equip de gravació de tan sols quatre pistes. Una fantàstica composició, resultat de la unió, explícitament marcada pel so d'un despertador, de dues cançons diferents, en la que se succeeixen diversos crescendos per acabar en un eixordador acord interpretat simultàniament per tres pianos i a deu mans (Lennon, McCartney, Starr, Martin i l'esmenta Evans, el roadie), seguit d'un to d'alta freqüència (15kHz), afegit per un suggeriment de Lennon amb la intenció de "molestar els gossos", que la majoria d'humans no podem escoltar.

Ja qui pensa que el disc ha estat sobrevalorat i que no en hi havia per tant, per a mi és una autèntica icona cultural i no sé si és el millor o el més influent de tots els temps, però el que si que us puc assegurar és que, de tots els candidats a aquest guardó, el Sgt. Pepper's és el més famós.

- THE BEATLES. A Day In The Life. Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).