Seventeen (Sharon Van Etten)

La cantautora de New Jersey SHARON VAN ETTEN, de tornada de la Middle Tennessee State University on va ampliar els seus estudis, es va traslladar a Brooklyn, NY, on Kyp Malone, de TV On The Radio, la va empènyer a una carrera musical en la que ha publicat mitja dotzena d'àlbums.

Una discografia iniciada amb el semiacúsitic Because I Was In Love (2009), al que va seguir, ja en format banda, Epic (2010) i un tercer, Tramp (2012), en el que, amb la participació de coneguts del blog com els germans Aaron -productor del disc- i Bryce Dessner, de The National i Zach Condon, de Beirut, i altres com Matt Barrick, de The Walkmen, i Jenn Wasner, de Wye Oak, va obtenir un reconeixement que es va mantenir en el següent, Are We There (2014).

Malauradament, els seus seguidors hem hagut d'esperar cinc anys, amb la excepció de l'EP I Don't Want To Let You Down (2015), per veure editat nou material. Un temps que la protagonista d'avui va dedicar a fer d'actriu a sèries de TV com The OA o Twin Peaks, a composar bandes sonores, a estudiar psicologia...ah! i, després de trencar amb la seva parella durant deu anys i formar-ne una altra amb el seu bateria, i actual mànager, Zeke Hutchins, ser mare.

Cinc anys de silenci discogràfic que han valgut la pena donat el resultat, Remind Me Tomorrow (2019), l'àlbum més madur que hagi gravat, fruit de les experiències acumulades durant aquest període, amb una bona part, per què no dir-ho?, de caos, com bé transmet la fotografia de la portada. Un disc en el que han tingut un pes essencial John Congleton, el famós productor de dones que els seguidors de la CdD coneixeu prou bé, com Angel Olsen o "Annie" Clark (aka St. Vincent), i el multiinstrumentista Jamie Stewart, de  Xiu Xiu, que han incorporat sintetitzadors i loops de bateria a una obra dominada fins aleshores per les guitarres.

Un disc de 10 tracks de les que m'agraden especialment la inicial I Told You Everything, No One's Easy To Love, Jupiter 4, per sobre d'altres com Malibu o Stay (una declaració d'amor al seu fill Denver), amb clares influències d'una altra amiga nostra, Lana Del Rey, i del que, a l'hora de triar-ne una com a CdD d'avui, no hi ha cap dubte, donat que la seqüenciada en el número sis és, probablement, el tema més pop que hagi composat mai.

Em refereixo a Seventeen (disset), una evocació nostàlgica de la seva adolescència en la que reflexiona sobre com anem creixent i canviant fins a trobar el nostre lloc al món en forma de crescendo a l'estil...ejem! de The E. Street Band, que us deixarà sense alè i del que en podeu gaudir en el videoclip, una oda a Nova York, dirigit per Maureen Towery i en un directe al Festival de Glastonbury de l'any passat.

- SHARON VAN ETTEN. Seventeen. Remind Me Tomorrow (2019).

< />

Stay (Mark Lanegan)

L’estranya parella (La bella i la bèstia) -1:

La confluència de dos artistes d’estils tan allunyats semblava tan improbable que he decidit anomenar la sèrie d’aquest quatrimestre com la famosa obra, The Odd Couple (Neil Simon, 1965), portada al cinema (Gene Saks, 1968) amb Jack Lemmon i Walter Matthau com a protagonistes i a teatres d’arreu del mon, i concretament a casa nostra, amb el títol de “L’estranya parella”, amb els entranyables Joan Pera i Paco Morán.

Una atípica parella -formada pel bregat cantautor americà MARK LANEGAN i la escocesa ISOBEL CAMPBELL, cantant i violoncel·lista que va formar part inicialment i sempre a l’ombra de l’indiscutible Stuart Murdoch, dels meus estimats Belle & Sebastian- que entre el 2006 i el 2010 va donar com a fruit tres interessants àlbums que repassarem en el següent post sobre aquests a qui molts del seus fans es refereixen com “la bella i la bèstia”.

Una col·laboració a l’acabar la qual vaig perdre la pista de la de Glasgow fins fa uns mesos en que va publicar probablement el seu millor treball, There Is No Other (2020), poques setmanes abans de que ho fes Lanegan amb Straight Songs Of Sorrow (2020), el darrer d’una dilatada discografia que intentaré resumir tot seguit.

Una carrera iniciada al seu estat natal de Washington, superant alguns problemes amb la llei per culpa d’unes addicions que el perseguiran tota la vida, liderant el grup de grunge amb tocs psicodèlics Screaming Trees, amb els que, jugant en una categoria inferior a bandes que dominaven la escena a Seattle com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Alice In Chains, va publicar set LP’s, dels que en destacaria el sisè, Sweet Oblivion (1992),  al temps que iniciava una carrera en solitari que ha compaginat amb múltiples projectes, a més a més del que ens ocupa amb la Campbell, com l’efímera “superbanda” Mad Season, Queens Of The Stone Age (QOTSA), The Twilight Singers i The Gutter Twins (tots dos amb un altre vell conegut del blog, Greg Dulli, de The Afghan Wigs) o Soulsavers i col·laboracions diverses amb artistes com UNKLE, Slash (de Guns N’ Roses), Warpaint, Massive Attack, Moby, Neko Case (de The New Pornographers), Duke Garwood o Josh Homme (el líder dels QOTSA).

Tornant a la seva carrera com a solista, que ja va per als 30 anys, ha publicat una dotzena d’àlbums, dels que, per sobre del seu debut, The Winding Sheet (1990), en el que el van acompanyar ni més ni menys que Kurt Cobain i Krist Novoselic (de Nirvana), en destacaria el segon, Whiskey For The Holy Ghost (1994), Scraps At Midnight (1998), I’ll Take Care Of You (1999), un disc de versions de temes d’artistes diversos com Tim Hardin, Eddie Floyd i Booker T. Jones o del seu admirat Jeffrey Lee Pierce (el líder de The Gun Club); Field Songs (2001), Bubblegum (2004), en el que, entre altres, hi van participar el seu amic Josh Homme i Nick Oliveri (també QOTSA), Greg Dulli, PJ Harvey, Izzy Stradlin i Duff McKagan (de Guns N’ Roses) i Wendy Rae Fowler, la seva ex, acreditats com The Mark Lanegan Band; Blues Funeral (2012) i el darrer, l’esmentat Straight Songs Of Sorrow, al que dedicarem el quart post.

Una prolífica carrera marcada pel blues dels seus amors, al que ha incorporat elements del folk, el rock alternatiu i la electrònica, amb la seva envejable veu de tenor en primer pla i de la que he de triar dues CdD, per als post números 1 i 4, previstos per a les properes setmanes. I començarem per un disc que, tot i poder-se considerar inferior a d'altres abans esmentats, té un significat especial per a mi, pel fet de ser aquell amb el que el vaig conèixer. Em refereixo al també esmentat Scraps At Midnight, el tercer de la seva discografia en solitari, gravat al Rancho de la Luna, en ple desert californià de Joshua Tree i co-produït amb el seu col·laborador habitual, Mike Johnson, conegut també per ser el baixista que va substituir a Lou Barlow als Dinosaur Jr. el líder dels quals, J. Mascis, contribueix per cert en un tema interpretant el piano. 

Un àlbum terapèutic en el que Lanegan, a l'alta d'un centre de rehabilitació del que en va sortir reforçat, (si em permeteu el tòpic) exorcisa els seus dimonis, que no son pocs, amb texts al voltant de la pèrdua, el pecat i la redempció, en dotze tracks que interpreta amb una passió que, per moments, evoca mites com John Cale, Tom Waits o Nick Cave, dels que en destacaria l'inicial, Hospital Roll Call, Hotel, Whells, la coda final de més de vuit minuts, Because Of This, i la CdD, Stay, una commovedora balada en la que un amant abandonat suplica poder romandre al costat del seu objecte de desig, i no és tan el que diu sinó la entrega amb la que ho fa, com podeu comprovar a la tornada:

          Down like the rain, down like the rain

          Comin' down like the rain comin' down

          Oh I wanna be there by your side

          'Cause this feels like dyin', babe

          Let me stay around , let me stay around.

 - MARK LANEGAN. Stay. Scraps At Midnight (1998).

Hey Jude (The Beatles)

A l'hora de triar la Cançó del Divendres (CdD) d'avui, data en la que aquest blog compleix 10 anys, no ho he dubtat gens, l'elecció ha estat fàcil, es tracta del primer disc que em vaig comprar...o, més ben dit, em van regalar els pares, pel Nadal del 1968, juntament amb un  "tocadiscos", monoaural, com era habitual a l'època, fetitxe a la meva adolescència i que m'acompanyaria fins que, ara sí, em vaig poder permetre  un equip hi-fi amb el meu segon sou de MIR.

Un single, el primer editat pel flamant segell Apple Records, gravat durant les sessions de The Beatles (1968), conegut popularment com The White Album, tot i què sense cap previsió d'incloure'l en el doble LP, amb Revolution, un tema de John Lennon a la cara B i un de Paul McCartney a la A, la CdD, Hey Jude.

Una composició anomenada inicialment Hey Jules, nom que Macca, per la seva millor sonoritat, va decidir canviar per Jude, amb la intenció de consolar a Julian, el nen de cinc anys fill de John Lennon i Cynthia Powell que acabaven de divorciar-se amb motiu de la nova relació del primer amb Yoko Ono. Una intencionalitat que no va quedar clara en el seu moment, fins al punt que el narcisista beatle es pensava que anava dedicada a ell mentre el destinatari trigaria un quart de segle a descobrir l'estima que llavors l'encara amic del seu pare sentia per ell.

Una cançó inusualment llarga per a la època, amb la dificultat que això representava per a la seva difusió a les emissores de radio, que es va convertir en el single més reeixit dels fab four i un dels més venuts de la història. Un tema de 07'11", gravat als Trident Studios, que ja disposaven d'un equip de vuit pistes, contra les quatre habituals dels d'EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road), dividit en dues parts ben diferenciades, una primera, de tres minuts, en la que la versàtil veu de McCartney, recolzada inicialment en el piano, al que es van afegint els altres instruments, amb una estructura convencional vers-tornada, al final de cada qual repeteix un breu "Na-na-na-na", fins a la quarta, en que canvia a una coda en la que la resta de la banda, acompanyada d'una orquestra de 36 membres, dirigida pel productor George Martin, repeteix a mode de mantra l'èpic "Na-na-na-na...Hey Jude" durant quatre minuts fins acabar en un efecte fade out (fos final).

Com els seguidors del blog haureu pogut comprovar per les CdD que l’han precedit en aquests deu anys, no la considero ni molt menys entre les millors de la discografia de The Beatles però les circumstàncies la van fer, per a mi, quelcom especial, ja es diu que “la primera vegada (en aquest cas el primer disc) mai no s’oblida”.

Som-hi doncs amb vídeo de Michael Lindsay-Hogg, amb un protagonistes als que es veu ben poc motivats...

          Hey Jude, don't make it bad
          Take a sad song and make it better
          Remember to let her into your heart
          Then you can start to make it better...

...fins al moment de la coda, quan som convidats a sumar-nos als cors i tot cobra vida:

          Na-na-na-na...Hey Jude.

 - THE BEATLES. Hey Jude (1968).