Unfinished Sympathy (Massive Attack)

Les recents actuacions de MASSIVE ATTACK a Barcelona, en el marc del Festival Sónar, i de Portishead a Madrid m'ha inspirat el dedicar la CdD d'avui a el que va ser un autèntic fenomen els anys 90. Tot va començar a Bristol, ciutat portuària del sud-oest d'Anglaterra, antic port de venda d'esclaus i enclavament multiètnic, amb un bon grapat de jamaicans, de la que va sortir un estil musical, conegut com a Bristol Sound, que va suposar una veritable revolució. I va ser que tres membres de The Wild Bunch, col·lectiu multiracial de músics, productors musicals i grafiters de la escena underground, d'aquests que muntaven saraus al barris (moviment conegut com a Sound-Systems), es van decidir independitzar i muntar alguna cosa semblant a un grup. Es tractava de Robert Del Naja (àlies 3D), Grant (Daddy G) Marshall i Andrew (Mushroom) Vowles, que van contar, per a la gravació dels seus discos, així com per a presentar-los en directe, amb un seguit de vocalistes com Shara Nelson, Tracey Horn (de Everything But The Girl), Elisabeth Fraser ( de Cocteau Twins), Hope Sandoval (de Mazzy Star), Sinéad O'Connor, un tal Adrian "Tricky Kid" Thaws, conegut posteriorment com a Tricky, i els dos fidels des de l'inici fins a aquest Sónar 2014, Martina Topley-Bird i el legendari jamaicà Horace Andy.

Des del 1991 al 2008 han gravat cinc discos, els més importants dels quals considero el primer, Blue Lines (1991) i el tercer, Mezzanine (1998), a partir del qual van quedar reduïts a duo per l'abandonament de Mushroom. El seu estil es caracteritza per la fusió, fins aleshores inèdita, de música electrònica amb soul, jazz, hip-hop, reggae, dub jamaicà i ves a saber què més, amb la particularitat de utilitzar sons prèviament gravats, el que es coneix com a "samples", intercalats amb un seguit d'efectes propis (que per això son productors) amb profusió de seccions de cordes amb tendència a l'alentiment (downtempo) que dona la sensació a l'oient d'estar efectuant un viatge (trip en anglès), per la qual cosa un temps després es va etiquetar aquest sub-gènere amb el nom, sempre rebutjat pels interessats, de "trip-hop”.

A la meva discoteca, ordenada alfabèticament, hi ha tres discos, coneguts com la "Trilogia (o també com la Santíssima Trinitat) de Bristol", units per una mena de fil virtual, i que no haurien de faltar a la vostra, que son:

- MASSIVE ATTACK. Blue Lines (1991)

- PORTSHEAD. Dummy (1994)

- TRICKY. Maxinquaye (1995)

El seminal Blue Lines és un àlbum que defineix per antonomàsia un gènere, ja des de la inicial Safe From Harm, en la que una portentosa línia de baix, sampler d'un tema de Billy Cobham, dona pas a un cop de bateria, en aquest cas dels Funkadelic, i així molts d'altres que només els oïdes més experimentats sabran reconèixer, una proposta supèrbia en el seu equilibri i transcendència. del que destaca el track número sis i segon single de l'àlbum en el seu moment, que els ha marcat per a la eternitat. Es tracta de Unfinshed Sympathy, la CdD d'avui, originada en una melodia xiuxiuejada subconscientment per Shara Nelson durant una pausa entre gravacions, a la que els productors van anant vestint amb contribucions pròpies fins a l'arranjament de cordes final, gravat amb més de 40 instruments amb producció de Wil Malone als mítics estudis Abbey Road de London, fins a convertir-la en un exuberant himne chill-out  i considerada una de les millors cançons de tots els temps, paradigma de la sofisticació del més simple...cool, molt cool!

Els incrèduls seguidors del blog que ho dubteu, podeu comprovar-ho en el vídeo oficial de la cançó, un autèntic curtmetratge dirigit per Baillie Walsh, on veiem en un pla-seqüència continu, a la Shara caminant per un barri de Los Angeles (Califòrnia, USA), a la que es van afegint els membres de Massive Attack, indiferents al seu entorn ple de borratxos, discapacitats i, com es diu ara, persones en risc d'exclusió social.

          I know that I've been mad in love before

          And how it could be with you...

          

- MASSIVE ATTACK. Unfinished Sympathy. Blue Lines (1991).

Nota: Si us estranya la etiqueta de la caràtula que il·lustra la CdD, us diré que és el preu en florins, ja que em vaig comprar el disc a Holanda, país on van triomfar especialment i que, al canvi actual, suposaria un preu de 12,7 €.

Killing In The Name (Rage Against The Machine)

L'altre dia, parlant amb uns amics, la J. i el J., sobre el seu viatge previst per aquest estiu al Vietnam, vaig recordar una anècdota que em va succeir fa ja uns quants anys: Estàvem visitant la Ciutadella de Hué, una mena de Ciutat Prohibida de Pekín en petit i aleshores sense restaurar, i mentre veiem exposat un automòbil, concretament un Austin Westminster, d'un cridaner color turquesa, al darrera del qual hi havia una fotografia on apareix el vehicle de fons, amb un primer pla d'una persona envoltada en flames (vegeu la meva foto de l'any 2004), algú va comentar al nostre costat: "Look, an album by RAGE AGAINST THE MACHINE".

A la fotografia en qüestió, per la que Malcolm Browne va obtenir un premi Pulitzer, hi apareix el monjo budista (conegut també com a bonzo) Thich Quang Duc, en el moment en el que, el dia 11 de juny de 1963, desprès de baixar del cotxe amb dos monjos més, que el van ajudar en els preparatius, és va mullar amb benzina i calar foc al mig d'un concorregut carrer de Saigón (l'actual Ho Chi Minh) com a protesta per les persecucions que patien el budistes per part del govern. Val a dir que aquest no va ser el primer cas d'autoimmolació però el fet de que la escena fos recollida per la premsa gràfica (que havia estat oportunament avisada el dia abans que en tal lloc i a tal hora en passaria una de grossa) li va donar un gran ressò i, com l'acte es va repetir unes cinc o sis vegades més en poc temps, es coneix des d'aleshores com "cremar-se o suïcidar-se a lo bonzo". Podeu veure la esgarrifosa escena, tot i que no us ho recomano, ja que pot ferir la vostra sensibilitat, clickant aquí.

I, efectivament, la fotografia va ser utilitzada com a caràtula del disc homònim de debut dels RATM, grup californià que fusiona sòlidament el hip-hop, el funk i el heavy-metal (rap metal n'hi diuen alguns), de la mà dels seus dos líders, Zach De la Rocha, cantant amb un estil de rapejar molt agressiu  i Tom Morello, virtuós guitarrista, molt hàbil en l'ús dels pedals i altres efectes amb els que emula els scratchs dels DJ. Però el que els fa únics i especialment coneguts és el radical caràcter sociopolític de les seves lletres, amb un clar posicionament en contra del capitalisme, la globalització i les guerres, així com el seu compromís amb múltiples iniciatives de reivindicació social, el que es desprèn del mateix nom del grup, que ve a dir "Anar en contra de la Màquina (o del Sistema)", entenent-se per tal la globalització, la alineació, el racisme, la brutalitat, la elit, o la ignorància entre altres idees.

A la dècada dels 90 van publicar tres àlbums molt interessants, l'esmentat Rage Against The Machine (1992), Evil Empire (1996), referit als seus USA natals i no a la antiga URSS, a la que així (Imperi del mal) anomenen els americans, i The Battle Of Los Angeles (1999) i un de versions d'altres artistes (com The Rolling Stones, Minor Threat, MC5, Cypress Hill o Devo), Renegades (2000), aparegut quant el grup ja s'havia dissolt per l'abandó de De la Rocha, moment en el que Morello i la secció rítmica, amb Tim Commerford al baix i Brad Wilk a la bateria, van incorporar Chris Cornell, ex-vocalista de Soundgarden, per continuar amb el nom de Audioslave. Des del 2007, any de la dissolució d'aquests, la formació original dels RATM ha fet algun que altre concert, sense que em consti qui hagin publicat material nou. 

El seminal RATM conté un seguit d'improperis contra els mals de la societat nord-americana i, tot i no rebre la cobertura radiofònica esperada per l'explícit de les seves lletres, va sacsejar una bona part de l'apàtica joventut del moment, essent el millor exemple, a més a més de temes com Bombtrack, Wake Up o Freedom, la CdD d'avui, Killing In The Name, un al·legat contra el racisme institucional i la brutalitat policial associada al mateix, en la que destaquen els poderosos riffs de guitarra i el fort llenguatge, exemplificat en la frase:

             Some of those that wear forces

             are the same that burn crosses

que, per si no queda clar, ve a dir:

             Alguns dels que calcen les forces (els uniformes)

             son el mateixos que cremen creus (en clara al·lusió al Ku Klux Klan)
per acabar amb una altra:
             Fuck you, I won't do what you tell me (Que et fotin, no faré el que em dius)

que repeteix unes quantes vegades, abans de l'intraduïble final:

             Motherfucker!

- RAGE AGAINST THE MACHINE. Killing In The Name. RATM (1992).

Als interessats us diré que l'acte del bonzo va comportar la ruptura de converses entre els governs dels presidents John F. Kennedy i  Ngo Dinh Diêm, que va ser enderrocat i mort per oficials vietnamites dissidents uns mesos desprès.

The Riverboat Song (Ocean Colour Scene)

Amb aquest nom tan estrany de OCEAN COLOUR SCENE (en endavant OCS), format per tres paraules que els hi agradaven, però sense solta ni volta, coneixem un grup de rock de Birmingham (Anglaterra), al que alguns qualifiquen de "retro" i altres de poc original pel fet de que el seu estil és una amalgama de pop, rock, rhythm & blues, psicodèlia i soul, amb clares influències dels grups que van encapçalar els anys 60 la tan sovint esmentada en aquest blog "invasió britànica" dels USA, ja ho sabeu, The Beatles, The Rolling Stones, The Who, The Kinks etc.

Però si estan aquí, protagonitzant la CdD d'avui, ja us deveu imaginar que tenen la meva consideració, com la van tenir en els seus inicis, quan van rebre un fort impuls de personatges com Paul Weller, el gurú de la escena mod britànica, creador de les mítiques bandes The Jam i The Style Council, gran admirador de la tècnica del guitarrista Steve Cradock, al que va contractar per gravar algun dels seus discos en solitari, així com de diversos membres més dels OCS que van actuar un temps com a la seva banda d'acompanyament, i de Noel Gallagher, de Oasis, grup al que van "telonejar" l'any 1996, durant la gira del Definitely Maybe (1994).

No és estrany, doncs, que amb aquests padrins, la qualitat de les seves composicions i els magnífics directes, com vaig poder comprovar personalment a la Sala Bikini, de Barcelona, l'any 1997, obtinguessin l'aclamació de la crítica i, sobretot, del públic, amb un gran èxit de vendes (en una època, la de la explosió del brit-pop, en la que encara compràvem discos). Els meus àlbums favorits, de la desena que n'han publicat en els darrers 20 anys, el darrer dels quals, Painting (2013) van presentar fa uns mesos a la sala Apolo, son el segon, Moseley Shoals (1996), el tercer, Marchin' Already (19979 i el cinquè, Mechanical Wonder (2001).

Moseley Shoals, títol compost pel nom del barri de Birmingham del que provenen tres dels quatre membres del grup i de Muscle Shoals, una ciutat d'Alabama (USA), bressol del soul més genuí, va ser un disc excepcional, la qualitat del qual perdura en el temps, i conté uns quants temes que han esdevinguts clàssics del seu repertori, com The Circle, You've Got It Bad o The Day We Caught The Train. Com a CdD he triat el memorable tema d'obertura, The Riverboat Song, en el que podem apreciar la capacitat vocal de Simon Fowler i la habilitat guitarrística de Cradock per al pantanós blues del sud dels USA i  amb un vibrant riff en el més pur estil dels, probablement també admirats, LedZeppelin.

- OCEAN COLOUR SCENE. The Riverboat Song. Moseley Shoals (1996).

Torero (San Fermin)

Agraeixo als seguidors que m'heu fet confiança i, en unes dates com aquestes i amb aquesta iconografia i aquest títol, heu visitat el blog, però també us felicito perquè, com és deduïble de comentaris anteriors (vegeu aquí), l'autor mai no s'ha posicionat a favor de la tauromàquia, per la qual cosa avui gaudireu d'una preciosa CdD.

És un tema de SAN FERMIN, un projecte més que no una banda, liderat per un jove de 22 anys de Brooklyn (New York, USA) anomenat Ellis Ludwig-Leone, que, al llicenciar-se en composició musical per la Universitat de Yale, on va col·laborar amb el compositor Nico Muhly, conegut pels seus treballs per a Antony And The Johnsons, SufjanStevens o Grizzly Bear i admirador d'altres bandes conegudes del blog com The National o Dirty Projectors, va decidir concentrar-se en la música pop.

I, com no podia ser d'una altra manera, donada la seva formació acadèmica, es tracta d'un pop de càmera, èpic i carregat d'emocions, on barreja veus operístiques amb bases electròniques i arranjaments espectaculars. Per a la gravació del seu disc de debut, reservant-se per a si mateix el piano, ha contat amb la participació de més de 20 músics, entre els que destaca un quartet de corda i de tres cantants, tots ells amics de la infància, el baríton Allen Tate i les sopranos Jess Wolfe i Holly Laessig, totes dues de la banda Lucius. 

El disc funciona millor si s'escolta d'una seguida, al tractar-se d'una obra conceptual, no tant a l'estil de Tommy (The Who) o The Wall (Pink Floyd) sinó per la temàtica al voltant de la joventut, la nostàlgia, l'ansietat i l'amor no correspost, expressada amb les relacions d'un home infeliç i una dona difícil d'assolir, de tal manera que fins i tot els diàlegs estan composats pensant en si han de ser cantades per Allen o les noies, però el compromís, reiterat, del blog és d'una CdD a la setmana, per el que forçosament he escollit un tema. 

I aquest no ha estat la probablement millor cançó del disc, Sonsick, ni altres de impressionants com Renaissance!, Methusalah o Bar, sinó una altra, interpretada pel baríton, acord amb l'esperit provocador d'avui. I és que, si el nom del grup està inspirat en la novel·la The Sun Also Rises (1926), més coneguda amb el títol de la segona i posteriors edicions, Fiesta, del seu admirat Ernest Hemingway, la cançó havia de ser, per força, el track número 8 de l'àlbum, Torero. I es que a l'autor l'encisa la manera en que la gent es posa en una situació extrema de vida o mort que et fa sentir viu, una actitud ridícula i boja, amb un punt d'heroïcitat (insisteixo en que l'autor del blog no ha de compartir necessàriament la opinió dels artistes).

Us convido a un petit tast per a que us animeu a escoltar el disc sencer, aquesta rara barreja de folk, pop barroc i música clàssica contemporània, el que alguns anomenen post-rock-chamber-pop i, els més agosarats, amb una nova etiqueta: "indie-rock literari".

- SAN FERMIN. Torero. San Fermin (2013).