No semblava una bona idea que, amb la intenció
d'abandonar l'autodestructiva vida de rock-star,
DAVID BOWIE es traslladés, a mitjans
dels anys 70, de Los Angeles, Califòrnia, a Berlín, una de les capitals
europees de la droga i més encara si ho feia en companyia del seu amic i
politoxicòman irredempt Iggy Pop,
però l'aposta va funcionar. I el resultat va estar un conjunt de tres discos, Low (1977), "Heroes" (1977) i Lodger
(1979), coneguts com la "trilogia berlinesa", tot i què només el
segon va ser enregistrat a la ciutat alemanya en la seva totalitat.
Paradoxalment, un ambient tan poc propici com el dels
sòrdids clubs nocturns de drag queens del
barri de Schöneberg, i amb l'alcohol substituint a la cocaïna, va donar lloc a
un dels períodes més prolífics i creatius de la seva carrera, en la que, per a
desconcert de molts fans, va deixar
de banda el glam-rock per, de la ma
d'un vell conegut del blog, BrianEno, endinsar-se en la música electrònica i experimental, amb clares
influències d'uns berlinesos, Kraftwerk,
i altres icones del krautrock com Neu!, una derivació d'una cançó dels
quals, Hero, dona nom a l'àlbum i a
la CdD d'avui.
Un disc que, gravat als mítics Hansa Tonstudio, antiga sala de ball per a oficials de la Gestapo, aleshores a Berlín Occidental
però a tocar de la Potsdamer Platz i a escassos metres del "Mur",
capta perfectament l'ambient, la cultura i el clima intel·lectual ("zeitgeist" es diria en alemany) que
es respirava a la ciutat durant la "Guerra freda", en el que, a més a
més de Eno amb els seus sintetitzadors, van tenir un paper destacat el
guitarrista Robert Fripp, en aquella
època allunyat del projecte King Crimson,
i el coproductor, Tony Visconti.
Una obra en la que es repeteix la fórmula
estructural del disc anterior, amb meitat i meitat de temes vocals de rock més o menys convencional (6) i de
instrumentals foscos i atmosfèrics (4), farcits d'innovacions sòniques, que
defineixen clarament l'aportació de cada artista i a la que destaca, per sobre
de tots l'homònim "Heroes".
Una composició de Bowie i Eno que tracta sobre una parella d'alcohòlics que es
besaven amb el Mur com a teló de fons i que, anys després reconeixeria haver-li
inspirat una escena entre Visconti, aleshores casat amb cantant Mary Hopkin i la cantant de jazz Antonia Maas, amb la que van coincidir gravant a Hansa.
Un títol escrit entre cometes per donar-li una
dimensió irònica, allunyada del concepte d'heroisme, el que no sembla que
hagués aconseguit ja que la èpica que desprèn la va convertir en un himne
catedralici, al que va contribuir la interpretació del mateix, deu anys desprès,
a pocs metres de on l'havia composat, i davant de 70.000 berlinesos, a molts
del quals, a l'altre costat del “Teló d’acer”, els va suposar la detenció per
part de la Stasi, la policia política
de la RDA, en el que va ser un pas més cap a l'enderrocament del mateix.
Una cançó de la que ens en hem apropiat per a tota
mena de oficis sense correspondència amb la complexitat emocional original, com
és el cas d'avui (ho reconec!), en el que la vull dedicar a tots aquells que,
con repeteix la tornada, "podem ser herois per un dia":
We
can be heroes
We can be
heroes, just for one day
Concretament als catalans que el dia 1 d'octubre de
2017, dilluns farà un any, vam anar a votar.
-
DAVID BOWIE. "Heroes".
"Heroes" (1977).