"Heroes" (David Bowie)

No semblava una bona idea que, amb la intenció d'abandonar l'autodestructiva vida de rock-star, DAVID BOWIE es traslladés, a mitjans dels anys 70, de Los Angeles, Califòrnia, a Berlín, una de les capitals europees de la droga i més encara si ho feia en companyia del seu amic i politoxicòman irredempt Iggy Pop, però l'aposta va funcionar. I el resultat va estar un conjunt de tres discos, Low (1977), "Heroes" (1977) i Lodger (1979), coneguts com la "trilogia berlinesa", tot i què només el segon va ser enregistrat a la ciutat alemanya en la seva totalitat. 

Paradoxalment, un ambient tan poc propici com el dels sòrdids clubs nocturns de drag queens del barri de Schöneberg, i amb l'alcohol substituint a la cocaïna, va donar lloc a un dels períodes més prolífics i creatius de la seva carrera, en la que, per a desconcert de molts fans, va deixar de banda el glam-rock per, de la ma d'un vell conegut del blog, BrianEno, endinsar-se en la música electrònica i experimental, amb clares influències d'uns berlinesos, Kraftwerk, i altres icones del krautrock com Neu!, una derivació d'una cançó dels quals, Hero, dona nom a l'àlbum i a la CdD d'avui.

Un disc que, gravat als mítics Hansa Tonstudio, antiga sala de ball per a oficials de la Gestapo, aleshores a Berlín Occidental però a tocar de la Potsdamer Platz i a escassos metres del "Mur", capta perfectament l'ambient, la cultura i el clima  intel·lectual ("zeitgeist" es diria en alemany) que es respirava a la ciutat durant la "Guerra freda", en el que, a més a més de Eno amb els seus sintetitzadors, van tenir un paper destacat el guitarrista Robert Fripp, en aquella època allunyat del projecte King Crimson, i el coproductor, Tony Visconti.

Una obra en la que es repeteix la fórmula estructural del disc anterior, amb meitat i meitat de temes vocals de rock més o menys convencional (6) i de instrumentals foscos i atmosfèrics (4), farcits d'innovacions sòniques, que defineixen clarament l'aportació de cada artista i a la que destaca, per sobre de tots l'homònim "Heroes". Una composició de Bowie i Eno que tracta sobre una parella d'alcohòlics que es besaven amb el Mur com a teló de fons i que, anys després reconeixeria haver-li inspirat una escena entre Visconti, aleshores casat amb cantant Mary Hopkin i la cantant de jazz Antonia Maas, amb la que van coincidir gravant a Hansa.

Un títol escrit entre cometes per donar-li una dimensió irònica, allunyada del concepte d'heroisme, el que no sembla que hagués aconseguit ja que la èpica que desprèn la va convertir en un himne catedralici, al que va contribuir la interpretació del mateix, deu anys desprès, a pocs metres de on l'havia composat, i davant de 70.000 berlinesos, a molts del quals, a l'altre costat del “Teló d’acer”, els va suposar la detenció per part de la Stasi, la policia política de la RDA, en el que va ser un pas més cap a l'enderrocament del mateix.

Una cançó de la que ens en hem apropiat per a tota mena de oficis sense correspondència amb la complexitat emocional original, com és el cas d'avui (ho reconec!), en el que la vull dedicar a tots aquells que, con repeteix la tornada, "podem ser herois per un dia":

          We can be heroes

          We can be heroes, just for one day

Concretament als catalans que el dia 1 d'octubre de 2017, dilluns farà un any, vam anar a votar.

- DAVID BOWIE. "Heroes". "Heroes" (1977).

Solar Sister (The Posies)

Un esdeveniment per a mi prioritari, com veureu en el seu moment, m'ha condicionat a avançar una setmana la publicació de la CdD d'avui que inicialment tenia previst per al proper divendres, 28 de setembre, amb motiu de l'actuació al dia següent a la sala Upload, de Barcelona, de THE POSIES, en el marc del seu 30th Anniversary Tour.

I és que ja fa trenta anys que dos amics de Seattle, Washington (USA), Ken Stringfellow i Jon Auer, compositors, cantants i guitarristes, acompanyats d'un baixista i un bateria que han anat canviant al llargs del temps, van endegar un projecte musical tot just uns parell d'anys abans de que, amb Nirvana al capdavant, esclatés a la seva ciutat el fenomen "grunge" (vegeu aquí).

Un estil musica res a veure amb el seu, farcit de veus i melodies deutores de grups com The Beatles, The Hollies i, per sobre de tots,  dels precursors del power-pop, els seus admirats Big Star, la banda d’Alex Chilton, la devoció que professaven per la qual només és comparable a la d'uns altres coneguts del blog, els escocesos Teenage Fanclub.

Amb una cassette gravada a la casa d'Stringfelow, Failure (1988), sense base rítmica encara i tocant entre els dos tots els instruments, van cridar l'atenció de la discogràfica Geffen, amb la que van gravar tres àlbums, Dear 23 (1990), Frosting On The Beater (1993) i Amazing Disgrace (1996), tan ben acollits per la crítica com amb tan poc resultat comercial, el que va provocar dubtes a la parella fins a intentar carreres individuals paral·leles, abans de publicar el que semblava el seu comiat, Succes (1998), per dedicar-se Stringfellow a projectes tan diversos com anar de músic d'acompanyament en un tour dels REM, o formar bandes efímeres com Saltine o The Disciplines i, fins tot, ell i Auer, a intentar reactivar Big Star, amb els mateixos Jody Stephens i, és clar, Alex Chilton, la prematura mort del qual el 2010 va engegar en orris el projecte.

Mentre tant, els nostres protagonistes, que, tot i haver-se tornat a casar Ken i viure a Franca, sempre havien deixat la porta oberta a una possible tornada, han publicat tres discos més, Every Kind Of Light (2005), Blood/Candy (2010) i Solid States (2016), en els que alternen composicions més experimentals amb altres de fidels al seu so habitual, que és del que espero gaudir al concert de demà en vuit al Poble Espanyol.

I és que a mi, particularment, no m'importaria gens que, amb l'excusa de que compleix 25 anys, toquessin fil per randa el Frosting On The Beater, possiblement el seu millor treball. Un disc amb un títol que fa referència a la masturbació, en el que, de la ma del productor Don Fleming, endureixen un xic el seu estil, amb un so d'una força insòlita en ells fins aleshores. Un disc per al que no passa el temps, des de la inicial Dream All Day, un dels seus temes més coneguts, i els que la segueixen, com Flavor Of The Month, Love Letter Boxes, Definitive Door o la que he triat com a CdD. Seqüenciada com a track número dos, a Solar Sister podeu gaudir del poder melòdic de The Posies amb tota la seva intensitat.

- THE POSIES. Solar Sister. Frosting On The Beater (1993).

                                                                                                                       

Addictions (Lucy Dacus)

Quan la songwriter (cantautora) LUCY DACUS va gravar a Nashville, Tennessee (USA), quasi artesanalment i en menys de 24 hores, el seu LP de debut, No Burden (2016), poc es devia pensar que cridaria l'atenció de Matador Records fins al punt que li van reeditar el disc i van posar a la seva disposició per al següent uns mitjans que la de Richmond, Virginia, va rebutjar, preferint continuar amb el seu equip de confiança, l'amic i productor Colin Pastore i el guitarrista Jacob Blizard.

I el resultat ha estat Historian (2018), un altre àlbum d’indie-rock, caracteritzat per unes precioses melodies, amb uns arranjaments de dinàmica creixent que, fórmula que es va repetint quasi a cada track, partint des del silenci i lentament, arriben a aclaparar, interpretades amb una veu modulada des de la infància (no en va és filla d'una professora de música), amb un timbre que en alguns moments em recorda a Joni Mitchell, i amb uns texts íntims i reflexius, a l'estil de la seva companya Julien Baker, amb qui guarda cert paral·lelisme. 

Un disc que, musicalment, incorpora una àmplia gama d'estils, del rhythm & blues al rock i al pop orquestral i, literàriament, una temàtica amb tota mena de situacions sentimentals que van de l'esperança a la mort, amb un agredolç rerefons sociopolític,  el que no deu ser aliè a ser filla d'un professor d'Història del Loyola College, de Baltimore, Maryland, que es defineix a si mateixa com a "historiadora" abans que músic o cineasta, una altra de les seves aficions.

Un àlbum que comença amb Night Shift, un tema de més de sis minuts que, amb canvis de ritme i esclafits de guitarra d'una èpica progressiva, paradigmàtics del seu estil, narra una ruptura amorosa (que soluciona amb un canvi de torn de treball -"Torn de nit"- i deixant passar el temps) i així fins a deu tracks de temàtica personal com els atacs d'ansietat (Next Of Kin), la mort de la seva àvia, un autèntic pilar (Pillar Of Truth), la sensació d'esgotament creatiu (The Shell) o social, com els disturbis racials de Baltimore del 2015 (Yours & Mine)  i la CdD, Addictions, en la que reflexiona, ella que no pren ni cafè per no viciar-se, sobre la pitjor addicció: a una persona concreta.

- LUCY DACUS. Addictions. Historian (2018).

I Want To Hold Your Hand (The Beatles)

La CdD d'aquesta setmana en la que el blog compleix vuit anys, com és habitual en cada aniversari, és de THE BEATLES. Concretament un tema composat a quatre mans per Lennon i McCartney al piano del soterrani de la casa dels pares de Jane Asher, aleshores la xicota de Macca, amb la intenció, seguint les recomanacions del seu mànager Brian Epstein, de conquerir el mercat americà. Un cançó que van enregistrar als estudis EMI, de Londres, posteriorment coneguts com Abbey Road (vegeu aquí), amb el productor George Martin, que va usar per primera vegada una tecnologia de quatre pistes en lloc de les dues habituals, per el que van utilitzar els instruments bàsics amb els que els hem vist immortalitzats en tantes fotografies, John Lennon una guitarra Rickenbacker, Paul MacCartney un baix Hofner, George Harrison una guitarra Gretsch Country Gentleman i Ringo Starr una bateria Ludwig (vegeu video).

Una composició editada únicament en format single al Regne Unit però, com era habitual a la època fins que el Sgt. Pepper's (1967) ho va canviar (vegeu aquí), inclosa a l'àlbum Meet The Beatles (1964) als USA, que, amb la mateixa caràtula amb el retrat de Robert Freeman, amb un to blau afegit a l'original en blanc i negre, no era més que una reedició amb retard del With The Beatles (1963), reduït de 14 a 12 tracks, amb cinc d'eliminats i tres d’afegits, la CdD i les dues cares B del singles amb que es va publicar, This Boy a Europa i I Shaw Her Standing There a l'altre costat de l'oceà.

Una cançó que, complint els desitjos de Epstein, suposaria el seu primer hit americà, posició de la que seria desbancada, inversament al que va passar a la Gran Bretanya, per una altra dels mateixos artistes, She Loves You, cosa que no passava des de que ho fes Elvis Presley amb Do Not Be Cruel i Love Me Tender, respectivament, i que no seria més que el primer dels set números 1 dels "fab four” a les llistes dels USA en un any.

Els "beatlemaníacs" ja sabeu de quina estem parlant, és clar, però la resta segur que també la coneixeu, ja que és un dels seus temes més populars i figura a les llistes de millors cançons de The Beatles i de tots els temps en la història del rock, tot i està formada simplement per dos ponts amb un vers que els interconnecta.

Una cançó cantada en la seva totalitat en harmonia per Lennon i McCartney, sense un veritable solista que, interpretada el dia 9 de febrer de 1964, en el show de TV de Ed Sullivan, va donar el tret de sortida de la tantes vegades esmentada "british invasion" de la música popular americana.

Us imagineu a John i Paul al piano del celler dels Asher a Londres...?

         Oh yeah!, I'll tell you something,

          I think you'll understant

         When I'll say that something

         I wanna hold your hand...

- THE BEATLES. I Want To Hold Your Hand (1963).