divendres, 20 de setembre del 2013

Thank You Friends (Big Star)

Alex Chilton és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només 17 anys, l’èxit amb The Box Tops, practicant una mena de soul blanc que es coneix com a Blue Eyed Soul, dels que destaca el tema The Letter (1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de supermercats, BIG STAR.
En un moment totalment inadequat en el que el mon del rock tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub, Jeff Buckley i tots aquells que estimen les cançons dolces i tristes.
Desprès d’un fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la música soul, va promocionar fatal, Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el no inferior Radio City (1974), rebut amb la mateixa indiferència.
Això va sumir el nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992.  La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.
El que va ser el seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.
El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una cardiopatia, als 59 anys.
El tema escollit per a CdD, Tank You Friends, és un dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu afegir, que fa:
                   
                    Thank you, friends
                   Wouldn’t be here if it wasn’t for you...

-          BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers (1978).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada