divendres, 28 de gener del 2022

Lucy Denver Mint (Jimmy Eat World)

 

L'any 1994, dos amics de l'institut, Jim Atkins i Tom Linton, cantants i guitarristes, reclutant pels bars musicals de Mesa, un suburbi de Phoenix, Arizona, la secció rítmica formada per Zach Lind a la bateria i Mich Porter, posteriorment substituït per Rick Burch, van crear un grup musical, el nom del qual es va inspirar en una anècdota familiar.

I no va ser, contra el que es podria pensar, relacionada amb l'esmentat Jim, sinó amb un els germans petits de Tom, JimEd, el primer dels quals, de constitució més corpulenta, feia constantment la guitza a l'altre, fins un dia que, fart d’ell, li va fer un dibuix a l'habitació que va titular "Jimmy menjant-se el mon", el que va fer tanta gràcia al quartet que van decidir anomenar-se així.

Una banda que, des d'aleshores, ha publicat una desena d’àlbums, inicialment, amb Linton com a cantant i compositor principal, propers al punk-rock però, amb l’entrada del productor Mark Trombino i l'intercanvi de papers entre aquest i Atkins, van evolucionar cap a composicions més sentides, musicalment més complexes i amb major instrumentació, per el que se'ls ha col·locat l'etiqueta, mai acceptada per ells, d’emo-rock, assolint un gran reconeixement de la crítica, malauradament, i com sol passar, més que no comercial, amb el seu tercer LP, Clarity (1999).

Un èxit que, tot i haver-se quedat poc abans sense discogràfica amb motiu de l’abandonament de Capitol Records del president Gary Gersh, qui havia apostat personalment per ells, els arribaria amb el següent, Bleed America (2001), amb una clara orientació cap al power-pop, amb un dels seus hits més coneguts, The Middle (vegeu aquí).

Una oportunitat que els JIMMY EAT WORLD van aprofitar per a un seguit de gires mundials que van endarrerir el nou llançament, Futures (2004), ara sense Trombino, a qui no recuperarien fins al setè disc, Invented (2010), amb el que, com tampoc amb els tres posteriors, s'aproparien el nivell de les publicacions del 1999 i el 2001.

Com a CdD he triat un tema de Clarity, un disc que amb el pas dels anys ha rebut el reconeixement que no va tenir quan va ser publicat (us sona allò de "disc de culte"?) i que ha exercit una gran influència en generacions posteriors.

Un àlbum amb tretze tracksexcepte la darrera de les quals -Goodbye Sky Harbour, amb els dotze minuts finals dels més de setze de durada – podeu escoltar d’una tirada, però de les en destacaria la inicial, Table For Glasses, Just Watch The Fireworks, Blister, la única cantada per Linton, i la que podeu escoltar tot seguit, Lucky Denver Mint, a l'èxit de la qual no va ser aliena la seva elecció per a la banda sonora de la pel·lícula Never Been Kissed, estrenada aquí com a “Nunca me han besado” (Raja Gosnell, 1999), interpretada per Drew Barrymore, que me’n guardaré prou de recomanar- vos.

 

- JIMMY EAT WORLD. Lucy Denver Mint. Clarity (1999).

divendres, 21 de gener del 2022

So Long, Marianne (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-1.

Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de dedicar un cicle de post a un determinat artista i, seguint amb la terminologia encetada en el darrer, aquest 2022 tinc prevista una sèrie “A propòsit de LEONARD COHEN”, el polifacètic escriptor i poeta canadenc, famós, però, arreu del mon com a cantautor, la influència del qual en tota mena de músics, com anirem comprovant, ha estat impressionant.

Autor d’una discografia en la que ens ha llegat una quinzena d’àlbums, més de mitja dotzena, que repassarem en ordre cronològic, no haurien de faltar a les nostres discoteques. Una obra concentrada entre el 1967 i el 1992, moment en el que, aquest jueu de naixement, va abandonar qualsevol activitat artística per ingressar en un monestir budista de Los Angeles, on va residir durant cinc anys, fins a ser ordenat monjo.

Una carrera a la que va tornar el 2001, publicant un parell de discos més, fins que el 2004 la seva filla Lorca (batejada en honor del seu admirat poeta granadí, el que es comentarà en el seu dia) va detectar irregularitats en la gestió del seu patrimoni per part de la seva representant, Kelley Lynch, que el va deixar pràcticament arruïnat i el va obligar, per a gaudi dels seus milions de fans, a tornar als estudis i a la carretera, amb interminables gires arreu del mon, del que en van resultar quatre LP originals més (un d’ells pòstum) i, com a mínim, dos directes sensacionals que em reservo per al post final d'aquesta sèrie, previst gairebé per d'aquí a un any.

Una sèrie que encetarem amb el meravellós debut, ja amb 33 anys complerts, Songs Of Leonard Cohen (1968), un disc intimista en el que, amb una sòbria instrumentació, uns subtils arranjaments del productor John Simon i uns cors femenins que esdevindrien el seu segell d'identitat, destaca la seva càlida veu, reflexionant de manera molt enginyosa al voltant de l’amor, el sexe, les relacions personals i, molt esporàdicament, de política, amb un èxit tan immediat com perdurable.

Deu tracks dels que en destacaria la icònica Suzanne (vegeu aquí) que, paradoxalment havia gravat i popularitzar abans Judy Collins (aquí), Stranger Song, Sisters Of Mercy o la CdD, So Long, Marianne.

Un tema amb el nom d’una noia noruega a la que va conèixer en una comunitat d'artistes d'arreu del mon establerts a la illa grega de Hydra, a la que defineix com la dona més bonica que hagi conegut mai, que li va inspirar aquesta i altres cançons -com Bird On The Wire, el proper post d'aquesta secció- i poemes, a qui va dedicar el seu tercer volum de poesia, Flors per a Hitler (1964) i amb la que va conviure de manera intermitent i tempestuosa durant set anys, ja sigui a la casa que es va comprar a l'illa, a la seva Mont-real natal o a Nova York, concretament al posteriorment mític Chelsea Hotel, del que tanmateix en parlarem en una futura CdD.

- LEONARD COHEN. So Long, Marianne. Songs Of Leonard Cohen (1968).

 

divendres, 14 de gener del 2022

Shelter Song (Iceage)

 

Amb Seek Shelter (2021), el cinquè treball des del seu debut el 2011, gravat als Namouche Studios de Lisboa, ICEAGE, la banda danesa liderada pel compositor, cantant i guitarrista Elias Bender Rønnenfelt, a qui acompanyen el guitarrista Johan Surrballe Wieth, el baixista Jakob Tvilling Pless i el bateria Dan Kjær Nielsen, ha fet un pas més en la seva evolució del post-punk dels seus inicis cap a un estil més eclèctic, amb clares influències del rock clàssic amb reminiscències blues, així com del brit pop, gràcies a la incorporació d'un guitarrista addicional, Casper Morilla Fernández, del cor Lisboa Gospel Collective i, sobretot, per la implicació del productor britànic, actualment resident a Portugal, Peter Kember, aka Sonic Boom

Un àlbum amb nou tracks, alguns dels quals, com High & Hurt, mantenen la tensió post-punk primigènia, mentre d'altres, con Vendetta, ens conviden a la pista de ball al més pur estil disco-house a la manera de Primal Scream, però en el que abunden drames romàntics que ens evoquen Nick Cave, com Love Kills Slowly, Gold City o la tortuosa The Holding Hand, dels que he acabat triant com a CdD la inicial Shelter Song.

Una composició que commou pel seu simbolisme religiós, accentuat per la participació de l'esmentat cor de gospel, però a la que també s'entreveuen trets de pop-rock britànic de tots els temps, des dels Oasis a The Rolling Stones, de la que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en un recent concert a la seva Copenhagen natal.

 - ICEAGE. Shelter Song. Seek Shelter (2021).


divendres, 7 de gener del 2022

These Boots Are Made For Walkin' (Nancy Sinatra)

Sempre he pensat que a la NANCY SINATRA el seu cognom li va suposar alhora una oportunitat per introduir-se en el negoci musical com una pesada llosa per les continues comparacions en les que va estar sotmesa amb el seu pare, Frank Sinatra, qui, des d'un principi, li va recomanar que busqués el seu propi estil, mentre li posava al seu abast la discogràfica Reprise Records, de la que n'era propietari.

Una carrera que va començar dubitativament a l'ombra del seu progenitor però que va donar un tomb gràcies a un personatge transcendental, el compositor i productor Lee Hazlewood, qui li va canviar l'estil musical al mateix temps que la imatge, ara més madura i atractiva, i qui li va composar expressament un hit que la marcaria de per vida, These Boots Are Made For Walkin' (1966).

Un cançó que formaria part de l'LP Boots (1966), el més reeixit d'una discografia, sempre de la ma de Hazlewood, de la que en destacaria alguns com el segon, How Does That Grab You (1966), el tercer, Nancy In London (1966) o el cinquè, Sugar (1967), que li van donar tanta popularitat com per, seguint els passos del patriarca, participar en algunes pel·lícules de la mateixa productora familiar  fins a la meitat dels anys 70 en que, estrenada maternitat i per centrar-se en la cura dels seus fills, va abandonar l'activitat artística, a la que no retornaria fins més de 20 anys després.

I va ser amb One More Time (1995), el vuitè àlbum de la desena que va gravar en solitari, als que n'hem d'afegir tres de duets amb el mateix Hazlewood -amb qui mai no va perdre el contacte tot i el trasllat d'aquest a Suècia, on va viure una bona part dels anys 70-, Nancy And Lee (1968), Nancy And Lee Again (1972) i Nancy And Lee 3 (2004), el mateix any en el que va publicar el penúltim disc original -el darrer seria Shifting Gears (2013), l'únic sense el seu mentor, traspassat el 2007 a conseqüència d'un càncer renal-, l'homònim Nancy Sinatra (2004), en el que va contar amb la col·laboració d'admiradors seus i que els seguidors del blog coneixeu bé, com U2, Sonic Youth, Jon Spencer, Calexico, Jarvis Cocker (de Pulp) o Steven Van Zandt, "Little Steven", el guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, cada un dels quals va composar un tema per a ella.

Conscient de que la majoria de joves lectors d'aquest post no haureu ni sentit a parlar de la filla primogènita de qui tots coneixem com "la Veu", us proposo escoltar detingudament el disc recopilatori editat fa només uns mesos, Start Walkin' 1965-1976 (2021), en el que, en format CD o doble vinil, trobareu 23 tracks triades de la seva discografia pretèrita, ja sigui en solitari, com la inicial Bang Bang (My Baby Shot Me Down), una ensopida versió del tema que Sonny Bono va composar per a la seva esposa Cher; la històrica These Boots..., Sugar Town, How Does That Grab You, Darlin; Friday's Child, You Only Live Twice -de la banda sonora de la famosa pel·lícula homònima de James Bond, l'agent 007 (Lewis Gilbert, 1967)- o formant duet amb Hazlewwod com Some Velvet Morning, Lady Bird, Jackson, Paris Summer, Down From Dover, una versió de la famosa cantant de country Dolly Parton, o la que tanca la selecció, (L'été Indien) Indian Summer.

Una col·lecció a la que només hi trobo a faltar la que seria la cirereta del pastís, Somethin' Stupid, la versió del tema de Carson Parks (que podeu escoltar aquí), l'absència de la qual ho jutifica el que la gravació s'hauria d'acreditar ni més ni menys que a Frank i Nancy Sinatra.

Si heu llegit fins aquí no cal que us digui quina és la CdD escollida per avui, un tema molt representatiu de l'empoderament femení (quan aquest terme encara no s'havia fet popular), fins i tot amb trets sadomasquistes quan, després d'anunciar inocentment a la seva infidel parella que "aquestes botes estan fetes per a caminar", li deixa anar "One of these days these boots are gonna walk all over you" (un dia d'aquest aquestes botes caminaran per sobre teu), amenaça que s'accentuava per la posada en escena vestida amb una suggeridora minifaldilla i botes de cuir, que va representar tota una fita eròtica en el seu moment.

 - NANCY SINATRA. These Boots Are Made For Walkin'. Boots (1966)/Start Walkin' 1965-1976 (2021).