divendres, 31 de desembre de 2010

Jumpin' Jack Flash (The Rolling Stones)

Que el dimoni existeix i que, a més a més, s’hi pot pactar, ho demostra la longevitat vital i artística de "Ses Satàniques Majestats". Com, si no, a prop dels 70 anys d’edat, amb 50 de carrera artística i amb tot tipus d’excessos, podrien seguir girant periòdicament amb concerts per tot el mon?.

Per a mi l’èxit de THE ROLLING STONES es basa en dues premisses, una la indubtable qualitat de les seves composicions, sobretot les que parteixen de la base del rhythm’n’blues, i l’altra el carisma escènic, sustentat en dos grans pilars. Un es el magnetisme del seu frontman, Mick Jagger, amb una veu molt particular, uns moviments que han creat escola, i un llavis que s’han constituït en logotip de grup, com demostra la imatge que il•lustra la CdD d’avui; l’altre son els personalíssims riffs de guitarra de Keith Richards.

Encara que uns quants dels seus discos, com Aftermath (1966), Beggars Banquet (1968), Let It Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) o el per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972), com veieu tots de la primera època, estan entre els millors de tots els temps, jo sempre els he considerat més un grup de cançons que no d’àlbums. Qui no recorda temes, alguns d’ells publicats com a singles, sense figurar en cap LP, com les “marxoses” Satisfaction, Paint It Black, Ruby Tuesday, Sympathy for the Devil, Gimme Shelter, Brown Sugar, Honky Tonk Women, Star Me Up...o balades com Lady Jane, Angie o You Can’t Always Get What You Want?

La meva relació personal amb els Stones, parafrasejant la famosa pel•lícula, constitueix un “encontre en tres fases”, o, millor dit, “en tres distàncies”: 50 metres, 5 metres i 0,5 metres. M’explico:
   - 50 m es la distància aproximada des de que la que vaig presenciar el concert que van oferir el mes de juny de 1990 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on van tocar tots els seus hits amb la professionalitat que els caracteritza.
   - 5 m es la distància des de la que vaig poder apreciar els, aleshores incipients, solcs de la cara de Keith Richards, amb el seu grup alternatiu The X-pensive Winos, el mes de desembre de 1992 a la sala Zeleste, del Poble Nou, l’actual Razzmatazz.
   - 0,5 m es la distància a la que el mes d’agost de 1994 la M, l’A i jo ens creuarem en un carrer de Nova York, amb Charlie Watts, el bateria del grup, que, tanmateix, anava acompanyat de la seva dona i la seva filla, moment del que en conservem una fotografia d’un jovenet A amb ells.

La CdD d’avui es un tema molt característic del so del grup, precisament publicat com a single, sense que jo sàpiga estar inclòs en cap LP oficial, directes i recopilacions apart, en que es pot apreciar al “morritos” i a Mr riffs en el seu màxim esplendor.

- THE ROLLING STONES. Jumpin’ Jack Flash (1968).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 24 de desembre de 2010

Vampiresa Mujer (Jonathan Richman)

Durant tretze anys, fins que les noves tecnologies tipus MP3 van arraconar, per obsolets, els tradicionals sistemes de suport musical com el vinil, les cintes de crom o de ferro (les populars cassettes) o fins i tot, ja en format digital, el compact disc (CD), vaig formar part d’un grup d’intercanvi de música, el Fire Street Disc-Club, en el que, reconec sincerament, m’ho vaig passar molt bé.
En aquest grup hi havia seguidors incondicionals de determinats artistes, com els Pink Floyd, Bruce Springsteen...fins i tot Phil Collins, i sovint em preguntaven si jo no tenia algun artista de culte. La veritat es que, Beatles apart, però d’aquests no s’hi val, ja que tothom n’hauriem de ser, no era fan de ningú, per el que vaig decidir “adoptar-ne” un..
I qui  millor que aquest entranyable bostonià, que s’havia donat a conèixer amb el grup i disc homònim The Modern Lovers (1976), que ja contenia temes clàssics del seu repertori com Roadrunner o Pablo Picasso?. Doncs des d’aleshores, sigui amb el grup o com a solista, no ha parat de gravar discos. Jo mateix  en tinc 22 CD a la meva discoteca, que està a la vostra disposició si la voleu consultar.
La primera vegada que la M i jo el varem veure en concert va ser, fa uns 15 anys,  a la sala KGB, de Gràcia, a la que es va presentar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica, amb un ple absolut d’incondicionals amb els que va establir la complicitat que el caracteritza. La segona vegada va ser fa uns mesos a la sala Apolo, aquesta vegada amb la formació de gala, es a dir, acompanyat del seu bateria habitual en els darrers anys, Tommy Larkins.
El concert va tenir la peculiaritat de que Jo Jo, que es com el coneixem els seus fans, va actuar abans que els “teloneros” perquè, com molt bé es va afanyar a explicar a la tanda de “bisos”, el dia següent havia d’actuar a Palma de Mallorca i tocava sortir de seguida per agafar..el vaixell!. Es el que té ser un artista minoritari.
Al nostre amic, apart de l’anglès, li encanta cantar amb altres idiomes, com el francès, l’italià o l’espanyol, però la veritat es que hi té molt poca traça, sembla que hagi fet la traducció automàtica de les lletres. Si no, ja em direu com s’empesca el començament de la CdD d’avui: “Escúchame un momento o dos...” però probablement això forma part del seu encant.
Aquesta CdD, que havia estat publicada inicialment amb anglès, amb el títol de Vampire Girl, al disc You Must Ask the Heart (1995) i inclosa posteriorment, ara en espanyol, al Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow (2001) va causar, en el seu moment, sorpresa i, fins i tot, estupefacció entre els membres del Fire St. Disc-Club, que es van dividir obertament en defensors i detractors d’aquest freaky de Massachusetts.
Doncs, per si no en tenien prou, l’any passat va recuperar la cançó en un disc de temes en diversos idiomes, sota el nom de ¿A qué venimos sino a caer? (2009), que es el que va presentar a l’esmentat concert de l’Apolo.
Voleu saber que es una Vampiresa Mujer?. Doncs:
No es la máscara
Ni la falda ajustada
Sino el temor causado
Por su fría mirada...
Per a més detalls, us prego que escolteu primer la cançó clickant al petit reproductor i, només desprès, veieu el vídeo, de molt poca qualitat tècnica, però en el que comprendreu el perquè alguns de nosaltres donaríem l’anima per ell.
           
-  JONATHAN RICHMAN. Vampiresa Mujer. ¿A qué venimos sino a caer? (2009).





divendres, 17 de desembre de 2010

Manhattan (Enrique Morente & Lagartija Nick)

A la M i a mi, quan anem al centre de BCN, ens agrada allargar-nos fins el bar Schilling, del carrer de Ferràn, per prendre una canya i una coca cola-sense-gel i, si s’hi escau, uns nachos amb salsa picant. Es un local cosmopolita amb un ambient força agradable on posen música molt interessant, amb l’únic inconvenient que l’acústica del lloc no es gaire bona.
Aquella tarda de fa uns quants anys, la música de fons estava acaparant la meva atenció, distraient-me de la conversa de la M, fins al punt que, al sonar aquesta CdD, no vaig aguantar més i em vaig acostar a la barra per preguntar de qui es tractava. El dilluns següent ja tenia el disc a casa. Es una col·laboració singular entre un dels més grans cantaors de flamenc i un grup de punk-rock de la seva Granada natal, ENRIQUE MORENTE i LAGARTIJA NICK. Un disc sense precedents, arriscat com pocs, que proposa un diàleg transcultural entre la poesia flamenca de Federico Gacrcía Lorca i el noise-rock, amb la mirada de reüll de Leonard Cohen, autor de quatre dels onze temes de l’àlbum, entre ells la CdD d’avui.
Omega (1996) es un disc a contra corrent, una constant violació de gèneres incompresa per les dues bandes, tant pels seguidors dels d’Antonio Arias com, sobretot, pels flamencòlegs més ortodoxos, que des d’abans de que es publiqués, criticaven enèrgicament un posicionament, quasi un pronunciament musical, que consideraven un cop d’estat artístic al que es feia en aquells moments.
En la cançó escollida, Manhattan, es reinventa amb major inquietud el ja de per se amenaçant esperit original del tema del canadenc. Al diàleg entre el violent rock de Lagartija Nick i la guitarra accelerada de José Manuel Cañizares s’hi suma l’irresistible duet vocal entre Enrique Morente i la seva filla Estrella en el que va ser, per cert, el seu debut discogràfic.
El resultat ha estat una obra mestra d’un pes pesant del flamenc i d’un grup significat d’una generació de rock independent espanyol, un descomunal miracle!
Enrique Morente in memoriam.
-  MORENTE & LAGARTIJA NICK. Manhattan. Omega (1996).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 10 de desembre de 2010

Last Nite (The Strokes)

En els darrers anys han aparegut diversos grups que han revitalitzat el panorama de la música pop-rock i que comparteixen algunes característiques. Una d’elles es que es tracta de gent jove, con The Strokes o Franz Ferdinand o...molt joves, com els Arctic Monkeys. Un altra es que han publicat un primer disc fantàstic, que ha obtingut una extraordinària acollida per la crítica i el públic. La tercera es que, partint d’un bon bagatge cultural amb influències del millor dels anys 60 i 70, han construït un rock de guitarres i melodies amb una maduresa impròpia de la que se’ls suposava.
El tema dona per diverses CdD i començarem per ordre cronològic: THE STROKES es una banda novaiorquesa, liderada pel cantant i compositor Julian Casablancas, que conta entre els seus membres amb el guitarrista Albert Hammond Jr (sí, sí, el fill d’aquell gibraltareny que als anys 70 cantava allò de Its Never Rains In Southern California), per el que els podríem considerar uns autèntics “fills de papà” del Lower East Side. Malgrat això han demostrat una autèntica fusta de rock-stars, amb un no-sé-qué que els fa veure reals i veraços...i no han afluixat ni mica en els dos àlbums posteriors a aquest mític Is This It (2001) del seu debut, per el qual els van arribar a batejar com a “salvadors dels rock’n’roll”.
Partint d’un pop brut i aparentment descurat, amb una tirada arty seguint les petjades de la Velvet Underground i d’altres grups assidus a la, malauradament desapareguda, sala CBGB de Nova York, com Ramones o Television, però també del R&B stonià de tota la vida, construeixen tornades rabiosament modernes, directes i infeccioses que impulsen a una escolta compulsiva.
Per comprovar-ho només cal clickar sobre el petit reproductor.
-          THE STROKES. Last Nite. Is This It (2001)





Vídeo afegit posteriorment.




divendres, 3 de desembre de 2010

Imagine (Khaled/Noa)

El dia 8 de desembre de 1980, l’any que vaig començar a treballar de R1, es a dir, de metge resident (M.I.R.) de primer any, vaig rebre una trucada de ma mare.
Malgrat que els pares m’havien comprat als 13 anys, pel Nadal de 1968, un tocadiscos, que varem estrenar solemnement a sobre de la taula del menjador de casa amb el disc  Hey Jude, la mare mai va veure clares les meves vel·leïtats amb la música pop-rock en general i amb The Beatles en particular. Encara ara pensa que aquells “melenuts” van influir negativament en tota la meva generació, però aquell dia va veure a la TV la noticia de l’assassinat de John Lennon i sabia que em sentiria fotut.
Des d’aleshores no ha passat cap d’aquest 30 anys en que, per aquestes dates, no em vingui al cap aquella trucada..
I que millor que dedicar la CdD d’aquesta setmana al meu ídol (veure aquí),  amb el seu tema més emblemàtic?. Es tracta d’una cançó amb un missatge inequívocament antireligiós, antibel·licista i anticapitalista que, gràcies a la increïble simplicitat de la composició i a, en paraules del mateix autor, la capa de sucre que la cobreix, es fa assequible per a tothom, que la prenem com a un himne a la confiança de la humanitat en un mon millor, en front de la realitat més desesperant.
Però, com la versió original, publicada a l’àlbum Imagine (1971) es força coneguda, he optat per un altra amb un encara més potent missatge pacifista. Es la que interpreten, en hebreu, àrab i anglès, la israeliana Noa i l’algerí Khaled i en la que es va afegir un vers nou que fa referència al conflicte àrab-israelià.
Us proposo que clickeu a sobre del petit reproductor i, durant els propers 4 minuts,  imagineu-vos a tota la gent vivint la vida en pau...Imagine all the people, living life in peace... 
- KHALED. Imagine. Kenza (1999).





Vídeo afegit posteriorment.