divendres, 28 de setembre de 2012

Halloween (The Dream Syndicate)


El divendres passat vaig abandonar precipitadament la Jornada Gastronòmica de la "Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) perquè volia arribar d'hora a la Plaça Reial per assistir al concert dels "ressuscitats" THE DREAM SYNDICATE.

Aquesta banda californiana, incontestablement liderada pel compositor, cantant i guitarrista Steve Wynn, en un moment dels anys 80, en el que la música pop-rock estava dominada pels, per a mi, insofribles sintetitzadors, va optar per "tornar als orígens", i totalment a contracorrent d'una moda que la considerava obsoleta, van reivindicar la instrumentació tradicional del rock, el que els va convertir en els estendards d'un moviment conegut temporalment pel discutit terme de "Paisley Underground" i, probablement, sense ser-ne conscients, van esdevenir precursors del posteriorment anomenat "Nou Rock Americà" i, darrerament, simplement com a "Americana".

Amb un especial interès per la música psicodèlica dels anys 60, les guitarres de Wynn i de Karl Precoda dibuixaven passatges atmosfèrics que, en qualsevol moment, esclataven en tempestes d'intensitat elèctrica fosca, accelerada i rabiosa, rememorant el passat punk  d'algun membre de la banda. Però després de dos discos excepcionals, el primer, The Days of Wine and Roses (1982), imprescindible per els afeccionats al rock, i The Medicine Show (1984), amb els que no van obtenir, ni de lluny, el reconeixement (del públic, perquè de la crítica sempre en van ser la nineta dels ulls) que es mereixien i d'algunes desavinences internes, van plegar. Això si, Steve Wynn ha continuat una carrera en solitari que l'ha convertit en un dels millors cantautors actuals del rock americà.

I ara han tornat per un motiu extraordinari que us explico en paraules del mateix Wynn que transcric textualment de la seva pàgina web:

"Aquest setembre de 2012 marca el 30 aniversari del llançament de l'àlbum "The Days of Wine and Roses" i m'entusiasma anunciar que The Dream Syndicate commemorarem la data reunint-nos per a un grapat de xous a Espanya. Serà la primera vegada  que Dennis Duck, Mark Walton i jo actuem com a The Dream Syndicate des de que vam baixar de l'escenari del I-Beam a San Francisco allà per 1988. Per aquesta nova gira s'unirà a nosaltres Jason Victor, guitarrista que ja ha tocat aquestes cançons amb nosaltres en el passat. Estic desitjant que arribin les dates d'aquests concerts i espero que alguns de vosaltres tingueu l'oportunitat de venir a veure'ns".

Doncs, com a afortunat espectador del primer concert de retorn d'aquesta banda de culte, ja vaig veure, des de la segona cançó, Tell Me When It's Over, la que encapçala el seu disc de debut, que allò seria una cosa gran. Durant una hora i mitja van defensar el seu escàs repertori, que el temps ha conservat ben fresc, amb la energia d'uns jovenets i la il·lusió d'uns principiants, i les tempestes elèctriques van tornar a la Plaça Reial per la Mercè, però aquest any no van ser de pluja sinó de les enfurismades guitarres elèctriques de Steve Wynn i Jason Victor, aquest totalment acoblat a la banda, el que no estranya si contem que es el guitarrista de The Miracle 3, la banda d'acompanyament de Wynn durant els darrers anys.

Abans d'acabar, un comentari respecte a les influències: sovint se’ls atribueix, amb raó, el legat de dues bandes novaiorqueses, The Velvet Underground tant per la cadència vocal a l’estil Lou Reed com per l'aire de guitarres fosques de les composicions, i Television, per la evocació d'algun dels mítics riff de Tom Verlaine, però a l'inrevés, potser és cosa meva però quant escolto a la millor banda de alt-rock actual, Wilco, no puc deixar de pensar en The Dream Syndicate.

 I si ho dubteu només us cal posar el magnífic tema  Spiders, de l'aclamat A Ghost Is Born (2004) dels de Jeff Tweedy, a continuació de la CdD d'avui, una de les seves cançons més emblemàtiques i de la que destaco una frase plenament vigent: "I don't believe the things that you see on TV"

- THE DREAM SYNDICATE. Halloween. The Days of Wine and Roses (1982).

divendres, 21 de setembre de 2012

When Your Heart Is Weak (Cock Robin)


Avui comencen les festes de la Mercè i, si no plou com va fer l’any passat a l’hora de l’actuació de John Vanderslice, tinc previst assistir a dos concerts. L’un es d’un grup actual, Sonny & The Sunsets, l’altre d’una banda mítica recentment reagrupada, The Dream Syndicate de Steve Wynn.
Però ja en parlarem un altre dia perquè la CdD d’avui està condicionada per el que em va passar fa uns dies:
Acabava d'estacionar el vehicle a l'aparcament de la feina quant va arribar el meu amic fanàtic de la música (vegeu aquí) que, només baixar del cotxe, i coneixedor dels meus hàbits, em preguntà:
- Què venies escoltant avui?
- Doncs un grup que m'agradava molt però del que no n'he sabut mai més res, els COCK ROBIN.
I ell, fent gala una vegada més els seus coneixements, respon:
- Ah! els de When Your Heart Is Weak
I penso que és bo tenir un petit record per aquesta banda de pop-rock sorgida a Califòrnia, liderada pel cantautor texà  Peter Kingsbery, que va editar tres àlbums als anys 80 i va reaparèixer, sense pena ni glòria, el 2006. 
La veritat és que, malgrat la seva indubtable qualitat artística, no van acabar de triomfar al USA, tot i que van gaudir d'una certa popularitat a Europa, sobretot amb el primer disc, Cock Robin (1985), produït per Steve Hillage, del que destaquen especialment dos temes, la CdD d'avui, dedicada al meu amic melòman, When Your Heart Is Weak i The Promise You Made.
Els principals trets diferencials de la banda son unes melodies fàcilment recordables, el que alguns qualificarien de easy-listening i, per sobre de tot, l'harmonia vocal de Kingsbery amb la italo-xinesa Anna LaCazio. I és just reconèixer, a més a més dels seus recursos tècnics, tant vocals com instrumentals, la passió i les ganes que hi posen a l'interpretar els temes, predominant els mitjos temps com els esmentats.
Per a qui s'animi, la tornada fa així:

                            Cause when your heart is weak
                            I'm gonna pick the lock on it
                            my fingertips won't fail me
                            no matter what you do

- COCK ROBIN. When Your Heart Is Weak. Cock Robin (1985).


divendres, 14 de setembre de 2012

Get It On (T. Rex)



Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya. Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).

Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade, The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.
Electric Warrior està considerat un dels discos essencials de la història, amb temes destacats con Mambo Sun, Cosmic Dancer, Jeepster o aquesta Get It On, coneguda als USA, per problemes amb la censura, com Bang A Gong (Get It On), que s'han d'afegir a altres grans èxits d'altres LP, com Telegram Sam o Metal Guru o de singles com Children Of The Revolution o Hot Love.
Som temes directes, d'una marcada simplicitat compositiva en base a les estructures bàsiques del millor pop i rock'n'roll i de temàtica recurrent al voltant del sexe i els cotxes però impecablement executats, amb un carisma poc corrent i sovint contenen riffs de guitarra irresistibles, com el de la CdD d'avui, inspirada, segons va reconèixer l'autor, en el tema Little Queenie, de Chuck Berry. Es una composició obertament lasciva que indueix al desenfrenament i responsable, en paraules de Marc Bolan, de l'augment de la natalitat de l'any 1972.
Ho podeu comprovar...si us hi atreviu:

              


                                     
                                      Get it on, bang a gong, get it on
                                      Get it on, bang a gong, get it on...


- T. REX: Bang A Gong (Get It On). Electric Warrior. 1971.


I no us perdeu detall del pianista convidat a la gravació del video:





divendres, 7 de setembre de 2012

The Ballad of John and Yoko (The Beatles)


En cumplir-se el segon aniversari del blog (i superades les 10.000 visites), vull dedicar la CdD a THE BEATLES amb un tema especial per a mí. Es una cançó amb la que mantinc alhora una relació d'amor i odi.
Com vaig comentar en una ocasió (vegeu aquí), és una cançó publicada en format EP (single) que va monopolitzar el meu interès l'estiu del 69. El primer que em va cridar l'atenció és el títul, en el que, per primera i penso que única vegada, s'esmentava el nom d'algú d'ells. Tan personalisme no augurava res bó. I, efectivament, sembla que va ser una condescendència de Paul McCartney cap a John Lennon, darrerament una mica "mosca" pel fet que als darrers singles figurava sempre una cançó del primer a la cara A i una de seva a la B però al que necessitaven per gravar el que va ser el seu últim disc, Abbey Road (1969), malgrat que finalmentes el van publicar abans que Let It Be (1970).
Desprès me'n vaig assabentar que el tema el van gravar en una tarda aquests dos músics, sense la presència de George Harrison, ausent per vacances, i de Ringo Starr, immers en la gravació d'una pel·lícula. Els dos primers es van repartir els instruments, John canta, toca les guitarres, elèctrica i acústica, i fa la percussió i Paul toca el baix, la bateria (força bé, per cert), el piano i fa la segona veu.
La composició no és realment una balada en el sentit musical sino en el literari, ja que explica una situació concreta, és el relat autobiogràfic del que va passar els dies de la boda de John Lennon amb la seva novia, la japonesa Yoko Ono. Com diu la lletra, van intentar anar a casar-se a París des de Southampton, però al no tenir passaport ho van fer a Gibraltar ("a prop d'Espanya", en lloc de "a Espanya" diu la cançó, el que va provocar la ira del "règim"); desprès van anar a Amsterdam i van passar-se una setmana al llit, exposats a tota la premsa, per reivindicar l'aturada de la guerra del Vietnam etc...encara que el que va provocar més controvèrsia, i fins i tot alguna censura, va ser l'esment a Crist, amb la tornada que va repetint i que fa:

            Christ you know it ain't easy                    Crist sap que no es pas fàcil
            You know how hard it can be.                  Ja sap el difícil que pot ser.
            The way things are going                         Tal com van les coses
            They're going to crucify me                      Em crucificaràn a mi

Deixant la polèmica apart, us recomano que gaudiu del tema, una magnífica composició en un moment especialment delicat del grup, que us fixeu en el riff de guitarra espanyola del final, copiat d'un tema de Johnny Burnette  titulat Lonesome Tears In My Eyes (1956), que interpretaven en els directes dels primers anys a The Cavern de Liverpool i, sobretot, de la fantàstica segona veu de Paul sobre John en les estrofes finals, la millor que he escoltat mai en el mon del rock.

- THE BEATLES. The Ballad of John and Yoko (1969).