All Right Now (Free)

El post d'avui il·lustra paradigmàticament com la carrera d'un artista pot anar lligada de manera indissoluble a una cançó. Em refereixo a FREE, el quartet de joves de menys de 20 anys format pel compositor i cantant de veu tan potent com modulada Paul Rodgers, el bateria Simon Kirke, el guitarrista Paul Kossoff i el també compositor i baixista Andy Fraser qui, al incorporar-se al grup amb 16 anys ja tenia experiència amb els Bluesbreakers de John Mayall.

Una banda batejada i tutelada en els seus inicis pel llegendari  guru del blues britànic Alexis Korner, que, entre 1969 i 1973, va publicar mitja dotzena d'àlbums, dels que en destaca per sobre de tots el tercer, Fire And Water (1970), un disc de hard i blues-rock amb el que van aconseguir un èxit descomunal, al que van contribuir els impressionants concerts amb el que el van presentar, entre ells el del Festival de la Illa de Wight de 1970, i que els va portar a formar part de la segona onada de la "british invasion" (els seguidors del blog ja sabeu de què parlo), tot i què un esglaó per sota de mites con Led Zeppelin o Cream.

Un àlbum amb notables temes com la homònima Fire And Water, o Mr. Big, eclipsats per la CdD, la sensacional All Right Now, una composició basada en un ritme incessant de la factoria Fraser-Kirke que ha esdevingut un clàssic de la història del rock gràcies a l'immortal riff de guitarra de Kossoff que tothom heu escoltat i a una melodia simple que, interpretada visceralment per Rodgers, culmina amb la tornada que segur que també heu entonat més d'una vegada:

                       All right now, baby

                       It's a-all right now...

Malauradament, els mals resultats artístics i comercials posteriors a una obra que havia aixecat tals expectatives va comportar greus divergències entre Rodgers i Fraser, el que, unit a la greu addicció a la heroïna de Kossoff, que acabaria morint amb 25 anys, va suposar la separació de la banda i l'inici de diversos projectes alternatius -entre ells l'anecdòtica unió amb Brian May i Roger Taylor, dos dels tres sobrevivents a Freddie Mercury, amb el nom de Queen + Paul Rodgers, que van arribar a publicar un disc, The Cosmos Rock (2008)- el més destacable dels quals és el que van liderar Rodgers i Kirke i motiu del post del divendres vinent, Bad Company.

- FREE. All Right Now. Fire And Water (1970).

New Partner (Palace Music)

Will Oldham 2:

Després de dos LP, There Is No-One What Will Take Care Of You (1993), comentat al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí), i Days In The Wake (1994), gravat amb l’únic acompanyament dels seus germans Ned, al baix; i Paul, a la percussió, amb el nom artístic de Palace Brothers, i d'un EP, Hope (1994), acreditat a Palace Songs, per al següent àlbum el cantautor Will Oldham, reservant-se per a si mateix la veu principal i la guitarra acústica, va reunir una banda amb Jason Loewenstein, bateria de Sebadoh, Liam Hayes al piano, Bryan Rich a la guitarra solista i l'esmentat Ned Oldham al baix, motiu pel qual, a parer seu, tocava canviar el nom que, seguint la nissaga, seria PALACE MUSIC.

Un grup amb el que, amb formacions diferents, tret del baixista i, no ho havia dit, el prolífic productor i una de les icones del blog, Steve Albini, va publicar dos discos, Viva Last Blues (1995) i Arise Therefore (1996), el primer dels quals està considerat com un dels millors de la seva discografia.

Una obra que, tot i el canvi de músics, és fidel al seu estil alt-country, del que el considerem precursor, amb cadències hipnòtiques amb predomini de riff de baix i lletres en les que persisteix en mostrar-nos la seva aflicció.

Un disc en el que balades i ritmes de vals marca de la casa com More Brothers Rides, The Brute Choir o Tonight's Decision conviuen amb temes més rock com Work Hard/Play/Hard o Cat's Blues i del que he escollit com a CdD una de les millors composicions de la carrera de Will Oldham o qualsevol dels seus alter ego, que podeu escoltar en la versió original i en un directe posterior, amb arranjaments sensiblement diferents, quan ja es feia dir Bonnie "Prince" Billy, nom amb el que se'l coneix fins a l'actualitat i de qui parlarem en successius post.

Em refereixo a New Partner, una preciosa melodia amb lletra sobre els eterns temes de l'amor, el sexe i la mort que, aquí, el de Kentucky sembla no diferenciar gaire bé.

- PALACE MUSIC. New Partner. Viva Last Blues (1995).

Forgotten Eyes (Big Thief)

El proper dijous, 20 de febrer, està prevista l’actuació a la Sala Apolo de Barcelona de BIG THIEF, un quartet de Brooklyn, New York, liderat per la compositora, cantant i guitarrista Adrianne Lenker que, en els seus tres anys d’existència, ha editat quatre discos, els dos primers dels quals, Masterpiece (2016) i Capacity (2017), tot i què notables, semblaven abonar el terreny per al que vindria l’any passat.

I és que, avui en dia, no és gens habitual que en el termini de quatre o cinc mesos, es publiquin dos àlbums i, a més a més, de la qualitat de UFOF i Two Hands (2019). Dos obres gravades en entorns tan dispars com els boscos d’aprop de Seattle, Washington i el desert de Chihuahua, a Texas, que han conferit singularitat a ambdós enregistraments, un primer més atmosfèric i experimental i un altre més directe i proper, com de tornada als orígens, mantenint constant el  predomini de la particular veu de la de Minnesota i el perfeccionisme que aporten el guitarrista Buck Meek, el baixista Max Oleartchick i el bateria James Krivchenia qui en el darrer disc participa en les tasques de mescla.

Dos LP’s extraordinaris dels que, per a la CdD, m’he decidit pel darrer, Two Hands, gravat en directe amb els col·laboradors habituals, el productor Andrew Sarlo i l’enginyer Dom Monks, amb una mínima sobreproducció que permet copsar la cruesa d’un producte final, en paraules de la Lenker, més “terrenal” que el predecessor, més “espiritual”, amb lletres sobre qüestions com l’amor, els lligams familiars o la mort.

Un àlbum amb deu tracks farcits de belles melodies i harmonies vocals, dels que en destaquen dos per sobre de la resta, la número set i més publicitada, Not, culminada en un memorable clímax elèctric, i la número dos, que he triat per CdD, Forgotten Eyes.

Una preciosa melodia electroacústica amb una línia vocal sobre el tema del dret a l'habitatge que es trenca a partir de la paraula “needs” quan diu:

               The wound has no direction

               Everybody needs a home

               And deserves protection, hmmmm

en la que acaba asseverant que “la llengua (tongue) és el llenguatge de l’amor”

               Forgotten tongue is the language of love...

               Forgotten tonggg...

que culmina allargant la “ng” final fins que la gola n’hi diu prou.

-BIG THIEF. Forgotten Eyes. Two Hands (2019).

Pulling On A Line (Great Lake Swimmers)

Els GREAT LAKE SWIMMERS son una banda de Toronto, Ontario (Canadà), liderada pel cantant i guitarrista Tony Dekker, l'estil de la qual podem qualificar com folk-rock alternatiu i que es caracteritzen per gravar en directe en indrets singulars com sitges abandonades, esglésies i altres llocs històrics, a la recerca d'una sonoritat que, partint de referents com The Band, The Jayhawks, Wilco o el mateix Neil Young i combinant instruments elèctrics amb tradicionals com el banjo, la mandolina, la flauta, el violí o el violoncel de manera tan efectiva i amb la mínima intervenció tecnològica, potenciï una atmosfera majestuosa propera a la música de cambra.

Des del seu debut amb l'àlbum homònim l'any 2003 n'han publicat set, el més interessant dels quals, per a mi, és el quart, Lost Channels (2009), títol que fa referència a un indret de la regió dels Mil llacs, enregistrat en diversos llocs d'Ontario, entre ells el Singer Castle, a tocar del riu St. Lawrence, obtenint una sonoritat que ens suggereix el contacte amb la natura, amb elements com la pluja, rius i muntanyes, com en cap altra de les seves obres.

Un disc d'onze temes, entre elles Singer Castle Bells, una breu reproducció del carilló de la torre del castell, dels que en destacaria la inicial, Palmistry, Eveything Is Moving So Fast, She Comes To Me In Dreams i la CdD, seqüenciada en tercer lloc, Pulling On A Line, en la que destaca una mandolina que, salvant distàncies, ens evoca el Losing My Religion, de l’Out Of Time (1991) de REM i un cor que farà les vostres delícies i, espero, us convertirà en seguidors dels "Swimmers".

- GREAT LAKE SWIMMERS. Pulling On A Line. Lost Channels (2009).