divendres, 27 d’abril de 2012

A Song For Europe (Roxy Music)

ROXY MUSIC va néixer de la confluència de dos genis. Un es Brian Ferry, el cantant, estudiant d'art d'origen humil, que va imposar a la banda una música i, no menys important, una estètica seductores i glamouroses. Ell mateix sempre ha estat considerat un dandy de considerable sex-appeal entre les seguidores del grup, com hem pogut comprovar a més d'una llar.
L'altre, Brian Eno, als teclats i sintetitzadors, a les antípodes del primer en tots els aspectes, un experimentador nat i un més artistes més singulars de la història del rock, qui després d'un segon disc fantàstic, For Your Pleaure (1973), va abandonar el projecte per iniciar una brillantíssima doble carrera com a solista i com a productor, que perdura a hores d'ara.
L'estil de Roxy Music es difícil de classificar per la constant mutació estilística que van fer al llarg de la seva existència, convertint-se en un dels grups més influents de la seva època, des del glam-rock  inicial a la música electrònica, sense deixar d'evolucionar fins al seu vuitè i darrer disc, Avalon (1982), probablement el de més èxit comercial de la seva trajectòria, al llarg de la qual es van succeir diversos canvis en la formació, excepte el cantant i els seus inseparables Phil Manzanera a la guitarra i Andy Mackay al saxo. Tots ells han mantingut unes dignes carreres en solitari, sense assolir, ni de lluny, l'èxit de la banda mare i s'han reunit per actuacions puntuals, sempre sense Eno, però sense arribar a gravar material nou.
Per a mi el seu millor disc es el tercer, Stranded (1973), precisament el primer de la era post-Eno, el que, lluny d'ensorrar-los, va donar ales a un Ferry incommensurable, dotant a la seva interpretació d'un caire dramàtic i decadent, exemple del qual es la CdD d'avui, la balada A Song For Europe, que acaba amb una estrofa en francès, potser fruit de la seva devoció per Jacques Brel, amb el commovedor jamais, jamais, jamais, jamais...per no dir res de la portada, amb una fotografia de Marilyn Cole, playmate del mes i aleshores novia del cantant.

- ROXY MUSIC. A Song For Europe. Stranded (1973).



divendres, 20 d’abril de 2012

Lonely Boy (The Black Keys)

Cada vegada que escolto un disc de THE BLACK KEYS em sento "teletransportat" a la meva joventut, en concret a la dècada que va de la meitat dels anys 60 a la dels 70, la que per alguns nostàlgics es la "època daurada del rock" i, per a mi, si més no, la del blues-rock.
Es un estil que, de la ma de músics britànics blancs i amb la guitarra elèctrica com a instrument fonamental, va accelerar el blues tradicional americà per donar-li una personalitat pròpia. Jo penso que la clau del gènere rau en dos pilars: un es John Mayall, que va convertir la seva Blues Band en una autèntica escola; l'altre The Yarbirds, el mític grup del que van formar part successivament els guitarristes Eric Clapton, abans amb John Mayall, que va seguir carrera amb The Cream i altres, per continuar en solitari fins a l'actualitat, Jeff Beck, i Jimi Page, posteriorment alma mater dels Led Zeppelin. També caldria incloure en aquesta selecció de pioners a The Rolling Stones en els seus primers àlbums, als que es van afegir, des de l'altre costat de l'oceà, guitarristes blancs (i mai més ben dit, ja que es albí) com Johnny Winter o els ZZ Top i mestissos com el grandíssim Jimi Hendrix.
Arraconat pel punk primer, i per la new wave i altres estils musicals durant els 80, el blues-rock va tornar amb força als anys 90 de la ma, entre altres, de The Jon Spencer Blues Explosion i de The White Stripes, per continuar, ja al segle XXI, amb els nostres protagonistes d'avui, que comparteixen  amb el grup de Jack White el format de duo guitarra-cantant i bateria, aquí amb Dan Auerbach i Patrick Carney respectivament.
Aquest grup d'Ohio (USA) porta publicats, des del 2002, set discos, els dos darrers dels quals, Brothers (2010) i El Camino (2011), els han suposat un gran reconeixement per part de la crítica i del públic en general. Alguns del seus àlbums han estat gravats, produïts i mesclats per ells mateixos, i en altres, com l'últim, han contat amb reconeguts professionals com Danger Mouse, en la producció i fins i tot en la composició com a co-autor d'alguns temes.
Entre tots han aconseguir donar-li un bon "meneo" al blues-rock "de tota la vida" amb esborronadors riffs de guitarra i dures bateries, en ocasions sobre fons d'orgue o  sintetitzador, sempre amb tornades   elegants, un punt sexys, amb aroma a soul i glam (quins cors!), com la CdD d'avui, la inicial Lonely Boy, o les següents, Dead And Gone o Gold On The Ceiling, per descansar amb un inici acústic a Little Black Submarine, totalment enganyós ja que només es el preludi de la tempesta en que acaba, molt a l'estil de la Stairway To Heaven, de Led Zeppelin, a la que ens recorda descaradament.
El disc conté 11 cançons, compactades en uns memorables 38 minuts en els que, lògicament, ni hi sobra rés. Tot en sa justa i impecable mesura, un complet èxtasi de riffs, de cançons sense fissures, enganxoses i potents, que ens impedeixen estar-nos quiets al sofà i del que us deixo un petit tast amb aquesta CdD:

- THE BLACK KEYS. Lonely Boy. El Camino (2011).




Vídeos afegits posteriorment.

divendres, 13 d’abril de 2012

Kentucky Avenue (Tom Waits)

La setmana passada la M i jo vàrem estar a París i, entre altres coses, complírem el ritual d'asseure'ns a  la terrassa del bar Le Deux Magots, a Saint Germain, per tal de "veure passar el mon",
I allí  estant va passar a fregar meu, quasi demanant perdó, tot i que, d'haver-ho fet, ell no hauria dit excuse-moi sinó sorry, i no tan sols em va fregar sinó que es va asseure al davant meu, moment que vaig demanar, de fet vaig haver d'insistir, a la M que immortalitzés a la fotografia que il·lustra la CdD d'avui. I es que no es té cada dia la oportunitat de prendre cafè amb...TOM WAITS.
La dotzena de discos que tinc d'aquest californià la separaria en dues etapes. De la    primera, amb composicions inspirades en el sons primaris del jazz, el blues i la música de cabaret europeu d'entreguerres i amb texts influenciats per escriptors beatniks com William Burroughs o Jack Kerouac,  una proposta anacrònica en el  panorama musical de la època, en destacaria el primer, Closing Time (1973), i  el penúltim amb  la discogràfica Asylum,  Blue Valentine (1978),  en el que participa la cantant Rickie Lee Jones, aleshores esposa seva, en els que representa l'esperit d'un outsider donat a l'alcohol i la bohèmia que habita ambients tan sòrdids com romàntics, tan miserables com fascinants, al que contribueix la seva singular veu, aspra, arrossegada i farfallosa, com la d'un borratxo al fons del bar.
La segona, etapa, coincidint amb el canvi a Island Records, i també d'esposa, ara Kathleen Brennan, nova font d'inspiració, significa l'allunyament de les pautes tradicionals de guitarra i piano per penetrar en mons més experimentals i complexes, amb clar predomini de la percussió, sovint “escatxarrada” i dissonant, i extremant la teatralitat de la narrativa, impregnada de surrealisme, amb personatges com bombers cecs, nans amb un sol braç, una portoriquenya amb una sola cama...el que es patent a discos com Swordfishtrombones (1983) o Rain Dogs (1985), i sense perdre pistonada,  en els següents Bone Machine (1993), Mule Variations (1999), Real Gone (2004) o el recent Bad As Me (2011). Les influències ara atribuïdes son les de Bertolt Brech, Kurt Weill o el col·lectiu Tin Pan Alley.
En els seus àlbums han participat guitarristes de prestigi, com Marc Ribot o Keith Richards (The Rolling Stones), i ha estat versionat per músics de la fama de Screamin' Jay Hawkins, Tim Buckley, 10.000 Maniacs, Violent Femmes, Rod Stewart o el mateix Bruce Springsteen.
Aquest polifacètic artista ha composat també la banda sonora de diverses pel·lícules i ha participat com a actor en moltes d'elles, com La cocina del infierno (Sylvester Stallone, 1978), Bajo el peso de la ley (Jim Jarmusch, 1986) i unes quantes amb el clan de Francis Ford Coppola, com Rebeldes (1983), Cotton Club (1984) o Dràcula de Bram Stoker (1992).
He escollit per a CdD un tema de la primera època, d'un dels discos més  aconseguits amb la discogràfica d'en  David Geffen, que conté elements autobiogràfics, ja que fa referència al carrer en el que es va criar de petit, la Kentucky Avenue.

- TOM WAITS. Kentucky Avenue. Blue Valentine (1978).



Vídeo afegit posteriorment.