First We Take Manhattan (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-9:

En el seu vuitè LP, I'm Your Man (1988), el cantautor LEONARD COHEN aprofundeix en el canvi iniciat en l'anterior, Various Positions (1984), (vegeu aquí) amb la incorporació de sintetitzadors, que combina magistralment amb instruments tradicionals de l'Europa de l'est com el bouzouki i l'oud, a més a més del violí.

Un disc gravat entre París, Mont-real i Los Angeles, oficialment autoproduït però en el que contar amb la col·laboració de tres productors més, Jean-Michel Reusser, Michel Ribidoux i Roscoe Beck, i un elenc de músics, entre els que destaca l'arranjador Jeff Fisher, i de les habituals veus femenines, a destacar les de la fidel Jennifer Warnes i de la seva futura parella sentimental Anjani Thomas, amb el que va assolir un gran èxit comercial, més a Europa que als Estats Units, tot sigui dit, i, posats a triar, el meu preferit de la seva discografia.

Un àlbum amb vuit temes, sis dels quals figuren entre els seus greatest hits així com en el setlist dels seus concerts com son Ain't No Cure For Love; Everybody Knows, coescrit amb Sharon Robinson; l'homònim I'm Your Man; Take This Waltz, formant duo amb la Warnes i amb un imponent treball de violí de Raffi Hakopian, en el que tradueix i posa música al poema Pequeño vals vienés, del seu admirat -fins al punt de batejar amb el segon cognom la seva filla (vegeu aquí)- Federico García Lorca; Tower Of Song, a la que, amb un irònic sentit de l'humor, relata l'heroic esforç del compositor, amb l'oud de John Bilezikjan evocant les pretèrites estades a les illes gregues (vegeu de nou aquí i aquí) i la CdD d’avui.

Em refereixo a First We Take Manhattan, una composició que havia estat prèviament enregistrada per Jennifer Warnes, precisament durant la visita a una de les sessions de gravació del videoclip de la qual, la publicista Sharon Weisz va prendre la fotografia del canadenc, amb ulleres de sol i elegantment vestit menjant-se un plàtan, que acabaria com a portada de l'àlbum.

Un tema, que inicialment s'havia de titular In Old Berlin, amb una lletra, per la qual l'autor va haver de manifestar el seu rebuig de la violència, en la que s'entreveu una certa admiració per aquells que,  com el grup terrorista alemany "Fracció de l'exèrcit roig" (popularment coneguda com a banda Baader-Meinhof), son capaços d'anteposar als seus interessos personals l'adopció de solucions radicals en la defensa de llurs conviccions.

Una composició de la que en podeu gaudir en la versió del de Mont-real, amb la participació destacada dels esmentats Anjani Thomas i Jeff Fisher, en el vídeo rodat en blanc i negre per Dominique Isserman, aleshores la seva companyia, al que he afegit el que vaig publicar en el seu dia (vegeu aquí), en la impressionat interpretació a càrrec d’Enrique Morente i Lagartija Nick, en el mític Omega (1996), disc del que escoltarem un altre tema en el següent post de la secció "a propòsit de Leonard Cohen".

 - LEONARD COHEN. First We Take Manhattan. I'm Your Man (1988)/ENRIQUE MORENT & LAGARTIJA NICK. Manhattan. Omega (1996).

Quin panorama (Dan Peralbo i el Comboi)

 

DAN PERALBO I EL COMBOI és un quartet integrat per tres amics de Torelló, el carismàtic frontman Dan Peralbo, cantant i guitarrista, Pol Villegas al baix, Aleix "Jimmy" Vilarrasa a la bateria i el barceloní Albert Rams, vell conegut del blog per projectes com Loud Whispers, MiNE! o Falciots Ninja, aquí com a guitarrista i segona veu.

Autodefinits com un grup "com els d'antes", el seu power-pop, al que, fent gala del seu humor, anomenen "porc-rock" (per allò de venir d'Osona) a alguns els evoca referents com els americans The Strokes o els britànics The Libertines, el que podeu comprovar escoltant el seu EP Miris com t'ho miris (2022), produït pel mateix Rams, amb sis tracks farcits d'unes guitarres tan desvergonyides com desacomplexades i provocadores les lletres, de les que n'és una mostra la CdD, l'agredolça Quin panorama.

Els que no heu tingut ocasió d'assistir a cap dels seus frenètics concerts, sigui en sales o en festivals com el Cruïlla Barcelona o el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), en teniu una altra oportunitat demà passat, diumenge dia 25, a l'escenari Moll de la Fusta-Llobregat, a Barcelona, en el programa de les festes de la Mercè.  

- DAN PERALBO I EL COMBOI. Quin panorama. Miris com t'ho miris (2022).

Fire And Rain/You've Got A Friend (James Taylor)

Dels cinc fills del Dr. Isaac i Gertrude (Trudy) Taylor, la cantant d’òpera per influència de la qual es van dedicar tots al mon de la música, només el segon va obtenir popularitat.

Ens referim a JAMES TAYLOR, nascut a Boston, Massachusetts però criat des dels tres anys a Carolina del Nord, on el seu pare exercia de degà de la Facultat de Medicina a Chapel Hill, qui, a més a més de reconegut guitarrista per la seva tècnica en l’estil "fingerpickin", va esdevenir un dels cantautors més emblemàtics d’una generació, a principis dels anys 70, de la que van formar part Joni Mitchell i Carole King (vegeu aquí la CdD passat) i altres com Carly Simon, la seva primera esposa, John Denver o Jackson Brown.

Un artista la carrera en solitari del qual va començar amb un disc homònim, James Taylor (1968), gravat a Londres i editat per Apple Records, propietat de The Beatles, amb la implicació de George Harrison i el mateix Paul McCartney, qui hi interpreta el baix, que no va obtenir cap reconeixement però que va donar un tomb amb la tornada als USA, acompanyat del seu descobridor i productor Peter Asher, ex-membre de Peter & Gordon, amb Sweet Baby James (1970), una vegada superades una greu depressió, una dependència de la heroïna i un greu accident de moto que van precisar sengles ingressos hospitalaris.

Un disc amb el que va aconseguir un èxit sensacional en base a la seva música tranquil·la i discreta, a les antípodes de la dominant a la tumultuosa dècada anterior, amb traces de folk, country, blues, soul i soft-rock i amb lletres introspectives i autobiogràfiques en les que reflexiona sobre els seus problemes afectius.

Un àlbum en el que destaquen temes com Country Road, amb la mateixa Carole King al piano, o l’homònima Sweet Baby James, però, per sobre de tots, el seu primer hit i CdD d’avui, Fire And Rain, en la que repassa diversos moments de la seva vida, des del suïcidi en un hospital psiquiàtric de la seva amiga Suzanne Schnerr, als seus problemes addictius o els inicis en el mon de la industria musical.

Una reconeguda obra que va tenir continuïtat en la següent, Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971), en gran part per incloure un cover d’un tema aliè, una constant al llarg de la seva carrera, l’arxifamosa You’ve Got A Friend, de la esmentada Carole King, que, tal com us vaig avançar el divendres passat, he afegit com a "bonus track" per tal de que les pugueu comparar, i no cal que us presenti la pianista, oi?

Dos LP sensacionals a partir dels quals el seu èxit va minvar en proporció a la demora en les successives dotzena i mitja de publicacions, amb intervals sovint d’entre quatre i sis anys, però que li han permès una popularitat duradora fins al present, en base a discos de versions, de gravacions en directe i, sobretot, d’interminables gires arreu del mon, com la prevista per al pròxim dimarts dia 20 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

- JAMES TAYLOR. Fire And Rain. Sweet Baby James (1970)/You've Got A Friend. Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971).

It's Too Late/You've Got A Friend (Carole King)

Li va costar a CAROLE KING triomfar en la seva carrera en solitari, i això que, en companyia del seu primer marit, Gerry Goffin, autor de les lletres, s'havia consagrat com una de les millors compositores dels anys 60, amb multitud de hits interpretats per altres artistes, dels que, per no abrumar-vos, en destacaré dos, Will You Love Me Tomorrow, per The Shirelles (vegeu aquí) , i (You Make Me Feel) A Natural Woman, per Aretha Franklin (aquí). 

Una època en la que va establir amistat amb icones com Paul Simon i Neil Sedaka, qui li va dedicar la cèlebre Oh! Carol (i aquí), que va finalitzar amb el divorci i trasllat a Los Angeles, Califòrnia, on es va instal·lar al cèlebre barri de Laurel Canyon, on va conèixer dos personatges fonamentals en el seu esdevenir, Joni Mitchell i James Taylor, qui obtindria un gran èxit amb un altre tema de la novaiorquesa, You've Got A Friend.

I va ser que, després d'un discret debut amb Writer (1970), amb l'acompanyament d'aquests, va tocar el cel al segon intent amb Tapestry (1971), un dels discos més transcendentals de la dècada, al marcar el camí per a tota una generació de cantautores amb compromís social.

Un descomunal èxit per part de la crítica i comercial, que va tenir continuïtat en el següent, Music (1971), però que, progressivament, va anar perdent pistonada en la dotzena d'àlbums posteriors fins que, el 1983, va anar a viure a Idaho per dedicar-se a lluitar a favor del medi ambient i posposar la publicació de nou material per períodes de fins a quatre i sis anys, sense recuperar mai el prestigi pretèrit.    

Com a CdD he triat un dels temes de l'esmentat Tapestry, un disc en el que la cantautora, acompanyada del seu piano i amb la subtil producció de Lou Adler, obté un resultat tan íntim i casolà com insinua la portada, del que en destaquen temes com l'inicial I Feel The Earth Move, So Far Away i la escollida, It's Too Late, un clàssic en tota la regla sobre el final d'una relació, coescrita amb una desconeguda Toni Stern, que acabava de trencar amb James Taylor, en el que el piano comparteix el protagonisme a la guitarra acústica, tocada precisament per aquest, deixant espai al saxòfon de Curtis Amy.

Un LP -que, amb el pas del temps, em vaig adonar que tenien moltes de les meves amigues- en el que l'autora es reivindica regravant els tres temes abans esmentats amb els que van triomfar altres, el tercer dels quals us afegeixo avui com a "bonus track" i, ja us aviso, la setmana que ve compararem.

- CAROLE KING.  It's Too Late/You've Got A Friend. Tapestry (1971).   

And I Love Her (The Beatles)

El post d'avui commemora el dotzè aniversari del blog i, com és habitual, està dedicat a THE BEATLES. Concretament al seu tercer LP, en el que, deixant de banda les dispars influències dels precedents, conté exclusivament composicions pròpies, totes acreditades al tàndem Lennon-McCartney però composades majoritàriament pel primer, concretament 10 de les 13 que el conformen.

Un àlbum amb dues cares ben diferenciades en el format vinil original, una A amb set temes destinats a formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, A Hard Day's Night (Richard Lester, 1964), i una altra amb els sis que no hi van entrar. Un film -ideat per l'americana United Artists Records com a excusa per publicar el disc en el seu catàleg- sense gaire interès a excepció de la manera en que captura l'ambient del Londres del moment, així com el frenesí d'una incipient "beatlemania".

Un LP que va representar un punt d'inflexió en la carrera dels fab four, considerat per molts com el millor de la seva primera època, que conté hits com l'homònim A Hard Day's Night, amb el seu mític acord inicial (vegeu aquí), que l'enceta (Lennon-McCartney) o Can't Buy My Love (McCartney), del que he triat com a CdD un balada composada per aquest, And I Love Her, suposadament però no confirmat per l'autor, referida a la seva parella del moment, l'actriu Jane Asher.

Un tema en el que, musicalment, destaca la utilització d'instruments majoritàriament acústics com la guitarra clàssica de George Harrison, qui va aportar el conegut riff inicial, i la percussió de Ringo Starr, qui va substituir la bateria pels bongos, que va esdevenir una de les grans balades que tan agradaria a "Macca" colocar a cada disc, a la que el mateix John Lennon va qualificar com "la seva primera Yesterday".

 - THE BEATLES. And I Love Her. A Hard Day's Night (1964).