divendres, 29 de novembre de 2013

Karen (The National)

La setmana passada es van deixar caure per aquí, tot i què només amb una única actuació a la "Villa y Corte", amb motiu de la presentació del seu sisè disc, Trouble Will Fid Me (2013), THE NATIONAL, la banda d’indie-rock de Cincinnati (Ohio, USA), actualment resident a Brooklyn (New York), formada pel cantant i lletrista Matt Berninger i dos parelles de germans. Aaron i Bryce Dessner i Scott i Bryan Devendorf.
Donats a conèixer al públic majoritari amb el seu tercer disc, Alligator (2005), han mantingut el nivell i, fins i tot, s'han superat, amb els següents, Boxer (2007) i l'aclamat High Violet (2010), amb un estil marcat per unes notables composicions, excel·lentment interpretades i en el que destaca la veu de baríton de Berninger, perfectament encaixada amb la brillant, tot i què subtil, instrumentació, en la línia de Stuart Staples, dels Tindersticks o de Mark Eitzel, de American Music Club, sense amagar altres influències com Leonard Cohen, Nick Cave o el recentment traspassat Lou Reed
A l'hora de triar la CdD m'he decantat pel disc en el que els vaig descobrir, Alligator, el primer amb la discogràfica Beggars Banquet i del que durant molt temps vaig pensar que era el seu debut. Un àlbum sobri i elegant que guanya a cada escolta per la seva atmosfera evocadora i emotiva, al que contribueix tant la veu sovint estranyament inexpressiva, com a cansada, del cantant com l'eficient cronometratge rítmic aportat pel baterista Bryan Devendorf, columna vertebral de la banda, sense menysprear les ocasionals aportacions amb instruments de corda, teclats i arranjaments del seu amic Padma Newsome, de la banda amiga Clogs
La temàtica de les seves composicions sol tractar sobre personatges quotidians en situacions tristes, melodramàtiques i, sovint, autodestructives, sense arribar a ser embafadores, de les que en és un bon exemple la CdD, Karen, escrita des de la perspectiva d'un home alcohòlic amb reiterats actes de violència física contra els altres als que, fruit del seu volàtil estat d'ànim, atribueix la seva problemàtica.
Per si algun seguidor del blog s'hi vol afegir, la tornada fa així:

           Well, whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone into America
           Whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone

Com a anècdota, Alligator finalitza amb el tema Mr. November, en al·lusió  al mes de les eleccions, amb el que van donar suport a la candidatura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, tot i què havia estat en part escrit quatre anys abans per a la candidatura de John Kerry.

- THE NATIONAL. Karen. Alligator (2005).


divendres, 22 de novembre de 2013

Expedición al Klama Hama (Illya Kuryaki and The Valderramas)

Fa poc me'n he assabentat que desprès de 10 anys de separació, ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS, s'han tornat a reunir, han publicat nou disc, Chances (2012) i tornen a girar per Amèrica, del Sud i del Nord. A veure si tenim la sort de tornar-los a veure per aquí.
Es tracta d'un duo argentí -als que vaig descobrir casualment una nit que vaig decidir sacrificar unes hores de son per veure "Los Conciertos de Radio 3"- format pels amics de la infantesa Dante Spinetta (fill del cantautor Luís Alberto "El Flaco" Spinetta,) i Emmanuel Horvilleur, que practicant un estil eclèctic, producte de la fusió de rock, soul, funk i hip-hop, amb lletres de temàtica popular i estètica retro inspirada en les pel·lícules de karate, es van convertir en tot un fenomen, no solament al seu país natal, sinó a tot el nou continent, Estats Units inclosos, com a avantguarda del nou rock mestís llatinoamericà.
Els que ja tenim una edat de seguida intuïm d'on ve aquest nom tan pintoresc, mescla de Illya Kuryakin (amb "ene" final), l'espia soviètic que ajudava  Napoleón Solo, El Agente de CIPOL d'una popular sèrie de TV dels anys 60, i del futbolista colombià  Carlos "El Pibe" Valderrama, famós per la seva tècnica esportiva i per la cridanera pelussera rossa però també per la anècdota que va protagonitzar, mentre era jugador del Valladolid, al tocar-li ostentosament els "cataplines" el madridista Michel a la sortida d'un corner, imatge que van recollir clarament les càmeres de TV i que va donar la volta al mon (vegeu aquí). Quina millor manera de representar el que té de blanc/saxó i de negre/llatí la seva música, no?
L'any 2001, desprès de publicar el setè disc, Kuryakistan (2001), en plena crisi sociopolítica a l'Argentina, va morir el seu mànager i amic José Luís Miceli, el que va precipitar la dissolució de la banda, seguint els dos protagonistes sengles carreres individuals en les que van col·laborar mútuament, així com amb altres estrelles com Andrés Calamaro, Calle 13, Julieta Venegas...
El disc més popular de IKV és el tercer, Chaco (1995),  però jo em quedo amb el quart, Versus (1997), gravat entre Los Angeles i New York, en el que predomina el soul i el funk per sobre del rap, amb lletres fosques amb referències al sexe i al lesbianisme, i del que cal destacar el segon track, Jugo, amb el videoclip del qual van obtenir diversos premis i, el meu favorit, el que obre l'àlbum i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'esmentat Concert de Radio 3 que tant em va impressionar aquella nit, gairebé entrada la matinada.
Preparats? Som-hi, doncs:

                    No dejes de respirar
                    oculta la selva bajo nuestro umbral
                    ya no quiero más gritar
                   de la superficie quiero despegar.
                   Expedición al Klama Hama
                   hey hermano, hey hermana.
                   No dejes de respirar...

- ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS. Expedición al Klama Hama. Versus (1997).


divendres, 15 de novembre de 2013

I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink FloydJethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.
Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.
A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.
El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.
La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

divendres, 8 de novembre de 2013

If You Tolerate This Your Children Will Be Next (Manic Street Preachers)

La recent publicació de Rewind The Film (2013), el darrer disc dels MANIC STREET PREACHERS m'ha recordat la vegada que vaig assistir a un concert seu.
Aquest inicialment quartet del País de Gal·les (UK), format per James Dean Bradfield (guitarra i veu), Sean Moore (baix), Nicky Wire (bateria) i Richey James (lletrista) és caracteritzava durant la primera etapa per un estil proper al punk-rock i el glam, inspirat en grups com Sex Pistols o The Clash, i unes lletres  incendiàries, plenes de contingut polític, amb el que van assolir el zenit amb l'àlbum The Holy Bible (1994).
La desaparició el 1995 de l'excèntric i mentalment fràgil James, donat legalment per mort  al trobar-se uns dies desprès el seu cotxe abandonat a prop del pont Severn, de Bristol, conegut escenari habitual de suïcidis, els va reduir a trio, assumint Bradfield i Moore les tasques de composició musical i Wire les lletres, al temps que feien un gir mainstream, obtenint un reconeixement unànime de crítica i públic en els dos discos següents discos, Everything Must Go (1996), el del hit A design for life, i This Is My Truth Tell Me Yours (1998), amb temes con The Everlasting, You're Stole The Sun From My Heart, Tsunami o la CdD d'avui, autèntics himnes de la classe treballadora i d'un nivell inabastable en tota la seva obra posterior. 
I aquest va ser precisament el gruix del repertori del seu concert a la sala BIKINI, on els vam gaudir en el moment de màxim esplendor, si més no comercial. Una època en la que, sense abandonar el seu discurs intel·lectual i reivindicatiu, van polir el so, amb la guitarra de Bradfield carregada d'efectes i sumptuosos arranjaments orquestrals a l'estil de Phil Spector, arribant a ser promocionats a les radiofórmules i obtenint importants premis musicals amb dos discos consecutius, el mai vist. 
Considero anecdòtic el fet de que en el 2001, a rel de la seva cançó Baby Elián, que narra la història de
Elián González, el nen "balsero" cubà, van ser la primera banda d'un país capitalista que va tocar en viu a Cuba, en concret al teatre Karl Marx, amb la surrealista presència del mateix "Comandante" Fidel Castro.
If You Tolerate This Your Children Will Be Next, amb uns arranjaments efectistes i emotius, és una de les millors composicions dels "Manics" i està dedicada als brigadistes internacionals gal·lesos que van lluitar al costat de la República a la Guerra Civil espanyola. Inspirada en el relat “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell (hi ha una estrofa que diu "I've walked Las Ramblas...") tant com en el tema Spanish Bombs, del disc London Calling (1979), de The Clash, pren el nom d'un cartell republicà amb la imatge d'un nen assassinat en un bombardeig dels "nacionals" que avisava que "si toleres això els teus fills seran els pròxims".

En el primer vídeo podeu copsar perfectament el contingut ideològic de la cançó (el conill ve a conte de la estrofa que diu, em sembla que sense necessitat de traducció, "So if I can shoot rabbits then I can shoot fascits"), el segon és una actuació en directe per a la TV.  

- MANIC STREET PREACHERS. If You Tolerate This Your Children Will Be Next. This Is My Truth Tell Me Yours (1998).