divendres, 25 de març de 2011

Another Brick In The Wall (Pink Floyd)

La propera representació, els dies 29 i 30 de març, al Palau St. Jordi de BCN, per part de Roger Waters, antic component del grup PINK FLOYD, del disc The Wall (1979) m'ha fet recordar la primera vegada que  vaig sentir la CdD d'avui.
Va ser en un bar que hi havia aleshores en un petit carreró de la part alta (casc antic) de Tarragona, anomenat Poetes, que esdevingué un punt de referència cultural de la ciutat, el que en dèiem un "bar de progres", vaja. Estava ubicat als baixos, m'imagino que a les antigues cavallerisses, d'un casalot medieval, molt ben restaurat, en un ambient força acollidor, utilitzat com a sala d'exposicions, presentacions de llibres i performances diverses, i la M i jo ens hi deixàvem caure a la menor ocasió. I encara conservem l'entranyable "posavasos" que il·lustra aquest texte.
Aquella nit, malgrat que jo tenia diversos discos del grup, com Ummagumma (1969), Atom Heart Mother (1970), Meddle (1971), The Dark Side Of The Moon (1973), com no? i Wish You Were Here? (1975), he de reconèixer que no els vaig identificar. Això sí, ens varem quedar tan impressionats que vàrem córrer a esbrinar de qui era aquella cançó amb aquells cors tan inquietants i que va resultar ser Another Brick In The Wall (part 2).
Els Pink Floyd van iniciar la seva activitat als anys 60, sota el lideratge del compositor, cantant i guitarrista Syd Barrett, fins que la LSD va causar estralls en el seu cervell, motiu pel que va ser substituït per David Gilmour, qui va mantenir una ferotge lluita d'egos amb Roger Waters fins acabar amb la sortida d'aquest últim de la banda. Malgrat tot, durant uns 10 anys van ser una de les bandes més significades de l'anomenat rock simfònic, essent considerats com un dels grups més important de tots els temps i dels més grans venedors de discos de la història.
The Wall es una mena d'òpera-rock conceptual sobre un músic fictici i malalt mental anomenat Pink que, a base de traumes psicològics com la mort del pare a la II Guerra Mundial, la sobreprotecció materna, la rigidesa educativa, els fracassos amorosos, així com la pressió de ser una estrella del rock consumidora de drogues, va construint mentalment un mur de totxos que el protegeix però al mateix temps l'aïlla del mon real i el condueix a un altre de fantasia autodestructiva. Al llarg de la representació de la obra es va construint una paret de totxanes que, a poc a poc, tapa els membres del grup i acaba amb la destrucció del mur, que cau sobre els espectadors, el que permet al protagonista recobrar la llibertat.
Molta gent pensa que les lletres de The Wall, obra de Waters com en tots els discos a partir del Dark Side... transmeten perfectament la complexa personalitat de l'autor, que mitjançant l'alter ego del protagonista lliura una mena d'ajust de comptes amb el gènere humà.
L'impressionant muntatge que requeria la presentació no va permetre representar-lo, entre 1980 i 1981, més que en unes poques ciutats com Nova York, Los Angeles, Londres o Dortmund i va ser econòmicament desastrós.
Uns mesos desprès de la caiguda del mur  de Berlin es va tornar a representar a la Potsdamer Platz de la capital alemanya, amb uns quants músics famosos convidats i un muntatge espectacular que suposem serà similar al que es presentarà a BCN, en el marc de la gira mundial per commemorar el 30 aniversari del disc.

- PINK FLOYD. Another Brick In The Wall (part 2). The Wall (1979).



Pink Floyd - Another Brick In The Wall (Part 2)

Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 18 de març de 2011

Where Dreams Go To Die (John Grant)

JOHN GRANT va liderar, com a cantant i durant deu anys, el grup The Czars, sense obtenir gaire reconeixement, per el que la banda es va separar. Aleshores es va traslladar del seu Denver natal a Nova York, on va malviure durant sis anys treballant de cambrer.
Aquestes frustracions, el seu caràcter i les addiccions a l'alcohol i la cocaïna el van sumir en una profunda depressió que, en paraules seves, el va posar a les portes del suïcidi.
Va ser quant va tenir la sort de contactar amb el grup de folk-rock Midlake ,uns dels seus pocs seguidors de la època Czars, que el van convèncer de tornar a pujar al carro i gravar, amb ells com a banda d'acompanyament.
Com aquests estaven pendents d'iniciar la gravació del seu disc The Courage Of Others (2010), se'l van endur al seu estudi de Denton (Texas) i, entre cançó i cançó, amb producció de dos dels membres, Alexander Paul i Eric Pulido i el mateix Grant, van enregistrar paral·lelament el magnífic Queen Of Denmark (2010).
Es un disc melancòlic, on a la preciosa veu de l'autor s'hi afegeixen els arranjaments i  la instrumentació amb el particular segell pastoral del grup (flautes, teclats, sintetitzadors analògics, bellíssimes harmonies vocals...), amb el resultat d'una obra de soft-rock  extremadament sensible, romàntica i poètica, amb un punt de sornegueria.
Un conjunt de dotze boniques cançons, solides i addictives que us arribaràn a tallar l'alè.
Comproveu-ho amb aquesta CdD.
-  JOHN GRANT. Where Dreams Go To Die. Queen Of Denmark (2010).

Vídeo afegit posteriorment.







divendres, 11 de març de 2011

Jacqueline (Franz Ferdinand)

Al més pur estil Strokes que, poc abans, havien provocat amb el seu disc de debut (veure aquí) la eclosió del revival del garage-rock novaiorquès, aquesta banda escocesa, liderada per Alex Kapranos i Nick McCarthy, tanmateix amb el seu primer disc es convertiren en el buc insígnia d’una nova generació de post-punk britànic.
Sense inventar res però amb efectius riffs de guitarra, ritmes enganxosos i tornades fàcils, combinats amb frescor, intel·ligència i immediatesa, aconsegueixen fer gran el més simple.
FRANZ FERDINAND, nom que rememora el de l’Arxiduc austríac i hereu al tro austrohungarès, l’assassinat del qual a Sarajevo va desencadenar la I Guerra Mundial, es el prototip de banda arty. Creada al voltant de la Glasgow School Of Art i amb la coartada intel·lectual del cercle social proper a la mateixa, donen tanta importància a la música com a l’aspecte gràfic (el disseny de la portada es tota una fita del minimalisme d’estil soviètic), la escenografia, els vídeos o el vestuari.
Però el que podia haver-se quedat en una banda elitista per a snobs de la música i l’art-rock ha esdevingut un fenomen de masses, amb vendes milionàries, des del primer disc, nivell que, a l’igual que els esmentats Strokes, han mantingut en els dos següents, You Could Have It So Much Better (2005) i Tonight: Franz Ferdinand (2009).
Als concerts defensen la seva obra amb un dels directes més efectius i vibrants del moment, pura adrenalina i joia de viure, aconseguint sonar, alhora i sense esforç, moderns i orgullosament retro.
En trobareu una mostra clickant a sobre del petit reproductor.
-  FRANZ FERDINAND. Jacqueline. Franz Ferdinand (2004).



Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 4 de març de 2011

Fade Into You (Mazzy Star)

La M i jo som fidels seguidors de la sèrie de televisió CSI, de la original de Las Vegas i de les altres dues franquícies, Miami i Nova York. Sempre en tenim capítols gravats i els veiem quan ens ve de gust.
L’episodi de l’altra nit de CSI:NY acabava amb l’agent Danny Messer, tot cofoi per haver resolt brillantment un cas, agafant la moto i enfilant-se cap a casa, on l’espera la seva dona, la també CSI Lindsay Monroe, més coneguda, degut al seu lloc d’origen, com “Montana”, i la seva petita Lucy.
La seqüència anava acompanyada d’una cançó, al sentir les primeres notes de la qual, i davant l’atònita mirada de la M, salto del sofà, connecto l’iPod, selecciono una de les 10.374 cançons que hi porto i faig...Boom! (expressió que sol utilitzar en Danny quant troba la resposta a algun dels enigmes que li planteja la feina).
I aquesta anècdota, a partir d’aquesta cançó, Fade Into You, m’ha fet tornar a escoltar un disc que tenia oblidat, el So Tonight That I Might See (1993), dels americans MAZZY STAR.
Son un grup liderat pel guitarrista i compositor David Roback i la lletrista i cantant Hope Sandoval, posseïdora d’una veu i una imatge lànguides i encisadores. Amb tot tipus de guitarres (acústiques, saturades, slides...) presenten temes lents, vaporosos i contemplatius, el que es coneix com a dream-pop.
Per als no iniciats val la pena començar precisament per aquest tema, relativament exitós en el seu moment. I, per als no seguidors de CSI, us diré que el Danny i la “Montana” son els dos de la dreta de la imatge que il·lustra la CdD d’avui.

-  MAZZY STAR. Fade Into You. So Tonight That I Might See (1993).






Vídeo afegit posteriorment.