divendres, 29 d’octubre de 2010

Alone Again Or (Love)

Fa uns mesos va morir, als 61 anys i víctima de leucèmia i no de cap situació violenta, com calia esperar d’un individu tan conflictiu, que fins i tot va estar empresonat,  Arthur Lee, personatge genial, precursor però embogit, que als anys 60’s va liderar el grup LOVE, la influència del qual encara perdura en les noves generacions de músics de pop-rock.
L’any 1967, el de l’”estiu de l’amor”, mentre San Francisco es convertia en la meca de la psicodèlia, aquets angelins van gravar el seu tercer disc, Forever Changes, obra que, sense tenir massa èxit a la seva època, s’ha anat redescobrint periòdicament fins a convertir-se en un mite de l’underground.
Just quant el rock, de la mà d’en Jimi Hendrix, The Doors i d’altres, s’enfilava cap a una dimensió elèctrica, els LOVE van optar per les guitarres acústiques, això sí, amb un agosarat arranjament orquestral que ha creat escola i que millorava unes cançons ja de per sí glorioses. Amb abruptes canvis de ritme, tant instrumentals com vocals, les lletres reflecteixen la negativa personalitat del líder, empitjorada pel consum de substàncies, lisèrgiques i d’altres.
La CdD escollida, de titul aparentment inacabat, es la que obre l’àlbum i, curiosament, no es obra de Lee, si no  del guitarrista Bryan MacLean, que abandonaria el grup poc desprès, i es tracta d’un drama simfònic que barreja el folk amb l’àcid-rock, amb arranjament hispans tipus mariachi, d’una bellesa que talla la respiració.
Sota l’aparença d’una simple cançó d’amor de dolça melodia s’emmarca una lletra  pessimista i amarga que presagia el final del somni hippie. El mite del l’amor lliure i de la pau al mon s’estava fent miques:
            Yeah, said it’s all right
            I won’t forget
            All the times I’ve waited patiently for you
            And you’ll do just what you choose to do
            And I will be alone again tonight my dear
Encara recordo la expressió que va fer l’A quant vaig arribar a casa, l’any 2002, amb el CD acabat de comprar i el vaig posar al lector. Es la cara que probablement posareu vosaltres al clickar sobre el petit reproductor inferior.

-   LOVE. Alone Again Or. Forever Changes (1967).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 22 d’octubre de 2010

Apocalypse Please (MUSE)

El primer disc de MUSE que va anar a parar a casa, Showbiz (1999) el va comprar l’A, però des d’aquell moment va ser la M la que es va convertir en la seva més fidel incondicional.
I es així que tenim tots els seus discos, tant els  d’estudi com els directes, fins al darrer, The Resistance (2009), al magnífic concert de  presentació del qual varem assistir, fa uns mesos, al Palau Sant Jordi de BCN.
Es tracta d’un trio anglès, encara que en els directes s’acompanya sovint d’un altre membre, sota l’indiscutible lideratge de Matthew Bellamy, compositor, cantant, guitarrista i pianista, amb idees bastant excèntriques respecte a la conspiració global, els extraterrestres i l’apocalipsi.
La seva música beu de fonts pianístiques clàssiques com Listz i Chopin o dels postromàntics russos com Txaikovsi o Rajmáninov, a l’hora que de moderns guitarristes  com Jimi Hendrix o Tom Morello (Rage Against the Machine) i dels mateixos Queen.
Al llarg dels cinc discos oficials en els 10 anys de vida de la banda, l’estil ha evolucionat de la suavitat inicial de Showbiz cap a un so més pesat i obscur, experimentant amb sintetitzadors i amb la distorsió dels instruments i sempre amb la veu del líder en el màxim esplendor.
La CdD escollida, que narra en un to extremadament èpic un dels temes recurrents del grup (les profecies i els fanàtics religiosos), es una de les preferides de la fan de casa, a la que li dedico amb tot l’afecte (“carinyo”) del mon, en aquesta setmana tan especial per a nosaltres, que celebrem el XXIX aniversari del nostre casament “oficial”.

-  MUSE. Apocalypse Please. Absolution (2003)




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 15 d’octubre de 2010

Caroline Says II (Lou Reed)

Desprès d’abandonar intempestivament el grup The Velvet Underground, amb el que, sota la influència del polifacètic artista Andy Warhol, havia liderat de forma incompatible amb John Cale i publicat un dels discos més influents de la història, el seminal The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula del plàtan, LOU REED va iniciar una carrera en solitari amb Transformer (1972), produït per David Bowie i que contenia el seu major èxit comercial, la coneguda Walk on the Wild Side.
Aleshores la seva discogràfica li va posar tots el mitjans al seu abast per al disc de continuació, esperant superar aquest èxit, però el díscol novaiorquès els va donar, fidel al tarannà insubordinat que l’ha fet cèlebre, precisament el contrari, un disc trist i depriment com cap altre.
Berlin (1973) narra amb to literari però amb una fastuosa producció i amb músics de la talla de Steve Hunter, Jack Bruce, Tony Levin o Steve Winwood, la sòrdida història autodestructiva de Jim i Caroline, un drama musical de dimensions quasi operístiques amb un inequívoc sabor a derrota.
I es així que Berlin s’ha convertit en un patró, un model de referència al que es recorre quant es vol al·ludir a un músic que ha entregat la seva cima creativa, encara que li suposi una crisi personal. Ha presentat el “seu Berlin” en diem d’aquell que escull caure en el més profund per assolir la seva obra major.
La CdD es el tema Caroline Says II, en el que es repeteix una estrofa   en la que es va inspirar la mexicana Olvido Gara para el seu nom artístic: “It’s so cold in Alaska...”
-          LOU REED. Caroline Says II. Berlin (1973).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 8 d’octubre de 2010

The Dancer (P. J. Harvey)

Quant vaig comprar To Bring You My Love (1995), el trio P. J. HARVEY  ja havia publicat Dry (1992) i, amb l’austera i fins i tot rudimentària producció, marca de la casa, de Steve Albini,  Rid Of Me (1993), discos amb els que havia obtingut molt bona acollida en el circuit de la música indi (independent o alternativa).
Per aquest tercer disc, Polly Jean va prendre les rendes d’un renovat projecte com a solista i va prescindir del baixista i del bateria originals. Amb la inestimable col·laboració, mantinguda fins a l’actualitat, del seu amic, el talentós multiinstrumentista  John Parish i d’altres, que li van suavitzar el rock aspre i salvatge dels inicis,  va virar descaradament cap al blues per assolir un cert èxit comercial i convertir-se en la icona femenina indi per excel·lència.
Aquí tenim un majestuós i molt més ric àlbum, amb moments estel·lars d’orgue, vibràfon, campanes i percussions diverses, més rítmic i accessible que els anteriors, però mantenint l’estil original que la caracteritza.
Un estil carregat d’erotisme i fúria rockera, amb moments que van, sovint en una mateixa cançó, del grunge al blues més brut, monòlegs sinuosos amb abundants referències sexuals, a l’hora escandaloses i riques en metàfores.
En directe, aquesta menuda britànica desenvolupa una intensitat interpretativa hereva del blues amb una imatge ambigua, a la vegada agosarada però vulnerable i inquietant, com varen poder comprovar els assistents al concert que va oferir al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) del 2001, on va aparèixer vestida amb el conjunt de llenceria negra que il·lustra la imatge.
I jo em pregunto, a l’igual que m’imagino farien els fibers en directe, davant d’aquella desassossegada i luxuriosa actuació: d’on treu tanta energia aquest secall?
Si voleu gaudir d’aquesta poderosa i emotiva veu, barrejada amb dramàtics crits desesperats, clicqueu sobre el petit reproductor inferior.



-   P. J. HARVEY. The Dancer. To Bring You My Love (1995).



Vídeo afegit posteriorment.




divendres, 1 d’octubre de 2010

Els amics de la cigonya (MiNE!)

Permeteu-me que, per una vegada, no sigui en absolut imparcial en el meu comentari de la CdD, però compreneu que es difícil saber on acaba el melòman i comença el pare.
Els barcelonins MiNE! son Bernat Sánchez (veu, guitarra i piano), Albert Rams (veu i guitarra), Oriol Romaní (baix) i Ricky Malo (bateria). Desprès d’haver-se autoeditat el CD Villa Antonieta (2008), interpretat en català, castellà i anglès i l’EP Selva de mar (2009), a més a més del disc “fantasma”, que roman en estat d’hivernació, sense veure la llum, El cavall de l’emperador, tots ells summament recomanables, finalment han editat, mitjançant el circuit comercial habitual, en aquest cas amb la discogràfica Música Global, el magnífic Un brindis pel nen androide (2010).
El disc ha estat gravat als estudis Kay, de Manresa, amb producció d’un autèntic guru, en Ricky Falkner, que els ha aconseguit una sonoritat retro que en paraules d’en Berni en una entrevista a la revista Enderrock, es la “d’un grup que s’acosta al pop dels anys seixanta, actualitzat al segle XXI”.
Deia l’A en una entrevista que te una fotografia de quan tenia dos anys, amb auriculars, una guitarra de joguina i l’Abbey Road, dels Beatles, a les mans. I puc testificar de primera mà que, des dels primers acords de guitarra que li ensenyava la seva mare, la M, va créixer amb els Beatles però també amb Nirvana, amb tot el millor del pop i el rock de les cinc darreres dècades que hi ha a casa, així com amb el noise de Sonic Youth i el shoegazing de My Bloody Valentine.
Respecte al grup, de la seva música i de les seves paraules es desprèn una influència capital dels Beatles,  tan musical com conceptualment. I es així que algun tema dels fab four, com Taxman, no sol faltar als seus concerts. Altres influències més o menys evidents son artistes molt reconeguts com Brian Wilson i els seus Beach Boys, o el mateix David Bowie, així com altres mes underground com The Zombies o Love.
Amb aquest bagatge, que va del pop al rock, passant pel grunge, es difícil classificar la música de MiNE! en un estil concret, però ells ho han solucionat amb la etiqueta ben explícita de pop. Però parlem d’un pop fresc i genuí, que va de la psicodèlia al rock i de la música festiva al drama quotidià, amb uns arranjaments que, en algun paratge concret, freguen el barroquisme, sense deixar de sonar naturals i orgànics, mercès a continguda producció, aconseguida per la  sintonia entre el grup i el productor. I les cançons tenen el component afegit del tractament de les veus, en el que participen, en major o menor grau, els quatre membres del grup.
En quant a les lletres, parlen de situacions reals, amb una temàtica coherent que gira, amb una mirada cínica però alhora optimista, al voltant del pas de l’adolescència a la edat adulta, així com de les dificultats econòmiques o de la infidelitat, i que poden arribar fàcilment a la gent de la seva generació. Els MiNE! son, i sonen, frescos, autèntics i creïbles. En paraules de J. J. Isern al seu bloc Totxanes, totxos i maons, Mine! son “la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut darrerament a casa nostra”.
I, a més a més, com varem poder comprovar a la seva recent actuació al BAM 2010, el seu directe es contundent i irresistible. Un altre punt més al seu favor.
-          MiNE!. Els amics de la cigonya. Un brindis pel nen androide (2010).




Vídeo afegit posteriorment.