divendres, 29 de juliol de 2011

Rehab (Amy Winehouse)

Es veia venir que això no podia acabar bé...a no ser que en el subconscient d’AMY WINEHOUSE hi hagués la idea d'assolir el paradigma de l'estrella del rock, allò de "morir jove i deixar un bonic cadàver".
El cas es que, des del el passat dissabte ha passat a engruixir la llista de l'"altra generació del 27”. No em refereixo, es clar, a la dels magnífics escriptors García Lorca, J. Guillén, Alberti, Aleixandre etc sinó a la de músics que ens han deixat, casualment (o no?) a aquesta edat. La funesta relació va començar a la època daurada del rock amb Brian Jones (The Rolling Stones), Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison (The Doors), per continuar ja als 90 amb Kurt Cobain (Nirvana) i es tanca, de moment, amb aquesta polèmica però fantàstica estrella fugaç, londinenca.
Amb només dos discos, Frank (2003) i el que li va dur el reconeixement universal, Back To Black (2006), ha demostrat ser una compositora amb idees i una intèrpret descomunal, que es presenta al públic amb un look força discutible (un monyo impossible, tatuatges per tot el cos...) i una veu d'aiguardent amb la que explica històries d'amor i desesperació, de traïció i submissió, amb format de soul-pop gloriós però impregnat de swing i de jazz.
No es tracta de la típica diva prefabricada incapaç de transmetre passió ni emoció sinó d'una autèntica soul-woman a l'antiga, amb clicada d'ullet a Billie Holiday, Phil Spector o Marvin Gaye, capaç de tornar l'orgull a la música "negra" (ironia del destí, tractant-se d'una joveneta britànica blanca).
Si algun seguidor del blog dubta de que una persona amb tants problemes amb l'alcohol, les drogues i, fins i tot, amb la justícia, pugui ser tan extraordinària artista només cal que escolti un dels seus temes més emblemàtics, aquell en el que rebutja amb contundència (No, no, no...) la possibilitat de Rehab-ilitar-se.
 - AMY WINEHOUSE. Rehab. Back To Black (2006).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 22 de juliol de 2011

In The Aeroplane Over The Sea (Neutral Milk Hotel)

NEUTRAL MILK HOTEL va ser el projecte personal de Jeff Mangum, qui contava per les gravacions i eventuals concerts en directe amb la col·laboració d'amics músics, com Robert Schneider de The Apples In Stereo, i d'altres de grups integrats en  la gloriosa Elephant 6 Recording Company, col·lectiu de músics que, entre 1991 i 2002, intercanviaven experiències a la ciutat de Athens (Georgia), amb gran prestigi en el circuit de la música indi-rock nortamericana dels 90, entre els que figuraven Of Montreal, Elf Power o The Olivia Tremor Control (dels que va ser ocasionalment bateria) i que tant han influït en generacions posteriors com The Decemberist, The Shins, Okkervil River, Arcade Fire i, fins i tot, en els seus vells amics R.E.M.
En la seva efímera vida van publicar dos discos, On Avery Island (1996) i aquesta autèntica obra mestra, In The Aeroplane Over The Sea (1998), amb els que van arrossegar una munió d'adeptes incondicionals (fans) quasi tan obsessius com els de The Smiths, fins a desapareixer d'escena sense que se sàpiga ben bé per que.
A In The Aeroplane... disc conceptual inspirat en el Diari d'Anne Frank, Mangum mostra un exhibicionisme desaforat. Cantant amb un hiperealisme monstruós i amb acompanyaments psicodèlics d'ahir que s'escoltaràn dintre de trenta anys més, aconsegueix un disc de culte, amb tots els respectes, una mena de Sgt. Pepper's... d'Elephant 6.
I, com a mostra, el tema homònim del disc, una melodia perfecta amb un text surrealista no apte per a tots els públics.
Si voleu comprovar-ho, clickeu sobre el petit reproductor.

- NEUTRAL MILK HOTEL. In The Aeroplane Over The Sea. In The Aeroplane Over The Sea (1998).





Vídeos afegits posteriorment.

divendres, 15 de juliol de 2011

Mardy Bum (Arctic Monkeys)

La CdD d’avui tanca l’anunciada trilogia iniciada amb The Strokes (veure aquí) i continuada amb Franz Ferdinand (i aquí) sobre grups de jovenets que, des d’el primer disc, han assolit un èxit massiu de crítica i públic però, lluny de convertir-se en el hype de la temporada, han mantingut el nivell d’excelència en les obres posteriors.
Els ARCTIC MONKEYS ja tenien una bona legió de fans a la xarxa quant van publicar aquest primer disc que es va convertir en l’àlbum de debut més ràpidament venut de la historia al Regne Unit.
El so es fantàstic, contundent i afilat com el dels esmentats grups , amb altres influències contemporànies com The Libertines o els mateixos Oasis, però també de clàssiques com The Yarbirds, The Who o The Kinks. Es clar que no han inventat la sopa d’all però es evident que han sabut recollir la tradició del seu país i actualitzar-la com ningú. Una veritable acció retro-progressiva, la síntesi perfecta del brit-pop i el revival new wave, amb resultats arrebatadors, els més cool del 2005 segons el NME.
Els més escèptics van evidenciar els seus prejudicis considerant-los una creació de la maquinària mediàtica musical britànica ansiosa de titulars però l’anunciat bluff, afortunadament per a els i els seus seguidors,  no s’ha produït. Quatre victòries seguides, i per KO.
Els afortunats seguidors d'aquest blog que aneu al FIB aquest cap de setmana podreu assistir a la seva actuació. Els demès, si voleu gaudir d'un petit tast del so saltarí d'Alex Turner i companyia, amb riffs ben contundents i llampecs memorables, i tot en menys de tres minuts, clickeu el reproductor.
-  ARCTIC MONKEYS. Mardy Bum. Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not (2006).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 8 de juliol de 2011

Get On Your Knees (Los Canarios)

La detenció, acusat de desviació de fons i apropiació indeguda, del recentment reelegit president de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), el canari Eduardo (Teddy) Bautista, m'ha recordat que aquest polèmic executiu  va ser en un temps un afamat artista.
I es que, als anys 60, liderant el grup LOS CANARIOS, amb un estil que barrejava el soul, el funk i el rock d'una  manera mai vista per aquestes contrades, va aconseguir un gran èxit amb temes com Peppermint Frappé, Trying So Hard, Pain, Free Yourself i, per sobre de tots, aquesta CdD, Get On Your Knees (1967). I a més a més cantant en anglès, una mica "macarrònic", això sí, però en anglès.
Desprès van derivar cap a l'incipient rock simfònic, amb el doble LP Ciclos (1974), una adaptació de Les Quatre Estacions, de Vivaldi, amb resultats dubtosos que no van fer més que precipitar el seu final.
Jo vaig tenir ocasió de veure’ls en directe al meu poble, a Batea (La Terra Alta), en un moment en que el seu catxet era sensiblement inferior perquè Teddy Bautista, cridat al Servei Militar, era substituït amb més pena que glòria per un tal Pedro Ruy-Blas i us ben asseguro, amics, que allò no era el mateix.
He comentat lo de l'anglès "macarrònic" del Teddy, però pitjor el nostre. Sempre que escolto aquesta cançó, amb la enganxosa tornada:
                    Get On Your Knees Baby
                    And Pray, Pray, Pray For Your Love...
no puc deixar de recordar un amic que, en un moment del tema, cap al minut dos,  que diu:
                    It's Got To Be For Your Love
emulant fonèticament l’artista, cridava, a ple pulmó:
                    Estoy harto de pollo en lata!!!
Si algun seguidor del blog vol tanmateix emular el meu amic només li cal clickar sobre el reproductor.

- LOS CANARIOS. Get On Your Knees (1967).





Vídeo "chapucero" (filmació més recent amb so original) afegit posteriorment.


divendres, 1 de juliol de 2011

Speedboat (Lloyd Cole & The Commotions)

LLOYD COLE es un veterà músic britànic, resident actualment a Massachusetts (USA), que es manté en un saludable estat de forma, com demostren els seus darrers treballs Music In A Foreign Language (2003) i Broken Record (2010), però la seva època més interessant es la que, entre 1984 i 1989, va liderar com a cantant i compositor principal la banda THE COMMOTIONS, amb els que va gravar alguns discos, com el primer, Rattlesnakes (1984) i el tercer, Mainstream (1987) força interessants.
Acompanyat per un grup de músics als que va conèixer a la Universitat de Glasgow en la que estudiava filosofia i entre els que destacava el guitarrista Neil Clark, responsable en part del so de la banda, ben allunyat del techno-pop dominant a la època,  va debutar amb un dels discos més importants de la dècada dels 80.
Amb lletres àcides i iròniques, dolorosament romàntiques i bohèmies, a la alçada, però amb menys pretenciositat, del millor Morrisey, Cole verteix a les seves composicions el seu bagatge cultural amb totes les referències musicals, literàries i cinematogràfiques possibles, des de Leonard Cohen a Arthur Lee, passant per Simone de Beauvoir, Truman Capote, Grace Kelly, Nancy Sinatra o Sean Penn (aleshores "Mr. Madonna").
Interpretades amb una veu meravellosa, sumada a les riques textures de la  guitarra de Clark i als fantàstics, encara que subtils, arranjaments de corda, les 10 cançons d'aquest "Serps de cascavell" l'han convertit en un dels discos més significats de la època, interès que conserva més de 25 anys desprès.
- LLOYD COLE & THE COMMOTIONS. Speedboat. Rattlesnakes (1984).