divendres, 18 de desembre de 2015

Bo Diddley (Bo Diddley)

PdR'n'R 6:
Aquest capítol de Pioners del Rock and Roll està dedicat a un personatge considerat indiscutiblement com un dels seus pares fundadors. Nascut en una granja cotonera de McComb (Mississippi, USA) amb el nom de Ellas Bates, cognom que es va canviar pel de McDaniel, el de la seva tieta Gussie amb la que va anar a viure a Chicago -ciutat a la que va entrar en contacte amb el mon del blues-, ha passat a la història amb el sobrenom de BO DIDDLEY, el qual havia adoptat prèviament quant va intentar convertir-se, afortunadament per al món de la música popular, sense gaire èxit, en boxejador professional.
Aquest nom artístic, que en argot ve a significar "res de res", en realitat prové d'un instrument musical d'origen africà utilitzat pels músics negres dels camps del sud, conegut com a diddley bow, una mena de guitarra d'una sola corda, en el que es va inspirar, tot i que no en va arribar a posseir mai cap, aquest gran aficionat a la guitarra, des dels 12 anys, quan la seva germana li va regalar una, amb la que va començar a tocar pels carrers de Chicago, imitant a Nat King Cole, John Lee Hooker o Muddy Waters, amb qui posteriorment col·laboraria.
El seu personal estil, en el que el ritme predomina per sobre de l'harmonia, va limitar la seva popularitat però va influir extraordinàriament en la següent generació de músics de rock, aquells que paradoxalment tallarien de soca-rel la trajectòria de la majoria de PdR'n'R al que admiraven i van versionar, i que els seguidors del blog coneixeu prou bé, els de la famosa "british invasion".
El més característic del seu so, en base a un ritme conegut com a hambone, interpretat des dels anys 40 per algunes bandes de rhythm and blues i consistent en colpejar-se algunes parts del cos per crear el ritme, és la seva personal manera de tocar,  anomenada back beat, en la que pot interpretar de manera entusiasta i amb amplificació distorsionada, el mateix acord durant tot el tema, acompanyat d'una bateria sense platerets, prescindint del baix i amb l'afegit particular de les maraques, tocades pel seu incondicional Jerome Green. Les lletres, per altra part, no tenien gaire interès, i solien girar al voltant del sexe, no exempt d'humor i de sornegueria, o eren meres adaptacions de temes tradicionals.
La passió de The Originator (l'Autor), com també se'l coneix, per les guitarres, de les quals en tenia una espectacular col·lecció, el va portar a desenvolupar-ne una amb un disseny particular, quadrat, enregistrada amb la marca Square-bodied, la imatge amb la qual ha esdevingut icònica.
Als interessats en aquest artista us recomano l'LP Bo Diddley (1958), una recopilació dels seus singles prèviament editats, començant pel fantàstic debut amb Bo Diddley a la cara A i I'm A Man a la B, i altres coneguts temes com Before You Accuse Me, Hey! Bo Diddley, Diddley Daddy, o Who Do You Love?
I, com a CdD...no fa falta gaire imaginació, no?

          Bo Diddley bought his babe a diamond ring
          If that diamond ring don't shine...

- BO DIDDLEY. Bo Diddley. Bo Diddley (1958).



divendres, 11 de desembre de 2015

An Ocean In Between The Waves (The War On Drugs)

El vell refrany castellà que diu "A la tercera va la vencida" es pot aplicar perfectament a THE WAR ON DRUGS, grup d’indie-rock de Philadelphia (Pennsylvania, USA) format el 2005 per Adam Granduciel i Kurt Vile, qui els abandonaria desprès del disc de debut, Wagonwheel Blues (2008), per iniciar una també molt interessant carrera en solitari.
Amb diversos canvis en la resta de músics, Granduciel, compositor principal, cantant, guitarrista, multiinstrumentista i productor, va publicar Slave Ambient (2011) i, desprès d'una interminable gira en la que va anant composant material nou i un exhaustiu i perfeccionista procés de gravació, l'any passat va tocar el cel amb el tercer, Lost In The Dream (2014), reconegut per crítica i públic com un dels millors discos de l'any.
En el seu estil s'hi reconeixen trets de grans tòtems del rock americà com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Tom Petty, actualitzat amb murs de so de guitarres decididament indies i de sintetitzadors que dibuixen paisatges ambientals d'una profunditat emocional indescriptible.
Lost In The Dream és una obra experimental i alhora equilibrada que s'ha d'escoltar unes quantes vegades per gaudir de la seva grandesa, que se'ns revela a poc a poc amb petits detalls i discrets canvis d'acords amb els que aconsegueixen mutacions estructurals, més que boniques, devastadores. Sembla que l'estrès emocional que li va comportar el llarg allunyament de casa per presentar el disc anterior i la conseqüent separació de la seva parella van passar factura al nostre protagonista!
Els temes més interessants dels deu que conté el disc son l'inicial Under The Pressure, de quasi vuit minuts de durada, el track número 2 i més conegut Red Eyes, Eyes To The Wind, Burning i la CdD, An Ocean In Between The Waves, en la que podeu apreciar com, sota un intens ritme de bateria i baix, els teclats murmuren contra uns tempestuosos grunyits de guitarres que, a poc a poc, ens portaran cap a un final, una mica a lo Arcade Fire, que m'atreveixo a qualificar d'inconfusible.
Un tema en el que es pregunta "Can I be more than just a fool?" (Puc ser  més que un ximple?), per respondre's una mica desprès amb un desplegament instrumental -i unes guitarres que ens evoquen a Mark Knopfler (Dire Straits)- per acabar amb la fusió de les cordes i la veu que deixa escapar un triomfal "Whoo!", al voltant d'un minut abans de l'èpic final.


- THE WAR ON DRUGS. An Ocean In Between The Waves. Lost In The Dream (2014).

divendres, 4 de desembre de 2015

Do The Whirlwind (Architecture In Helsinki)

Malgrat el seu nom, ARCHITECTURE IN HELSINKI no és cap estudi de decoració finlandès ni rés que se li sembli sinó un grup musical de Melbourne (Austràlia), format l'any 2000 per Cameron Bird, compositor principal, cantant i guitarrista i un nombre variable de membres més, la majoria amics de la infància, amb la particularitat de que tots son multiinstrumentistes, de tal manera que en algun dels seus cinc discos publicats fins ara han arribar a tocar més de 40 instruments diferents, incloent, a més a més dels habituals guitarra, bateria i baix, tota mena de teclats i sintetitzadors, tant electrònics com analògics, i de vents (trompetes, trombó, tuba, clarinet...) que, a més a més, intercanvien constantment als seus concerts, de tal manera que en cap moment saps el que passarà, ni qui cantarà, després de cada cançó.
El seu estil el podem definir com a indie-pop electrònic, amb algun arranjament simfònic, tot i què, per sobre d'algunes estructures complicades i avantguardistes, predominen unes melodies dolces i juganeres que el fan irresistible i que, en algun moment o altre, ens recorden a grups coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian o, fins i tot, The Arcade Fire.
L'àlbum més reeixit de la seva discografia és el segon, In Case We Die (2005), produït per James Cecil, el bateria en aquell temps, i el mateix Bird, que utilitzen el pseudònim de The Carbohydrates, i gravat amb la participació de sis membres més que aporten la cornucòpia d'instruments abans esmentats. Curiosament, a sota d'aquest so lluminós i assolellat, s'hi amaga alguna cosa ombrívola, amb el tema de la mortalitat humana a la que es refereix el títol (En el cas que morim) per tot arreu. Les referències a la reencarnació, els cementiris, les armes o els fantasmes ens conviden a cantar, ballar i estimar-nos, ja que, donat que podem morir-nos en qualsevol moment, no hem de deixar passar cap oportunitat.
Els meus tracks preferits, dels dotze que en conté l'àlbum, son el que obre el disc, Nevereverevrdid, It'5, Maybe You Can Owe Me i la CdD, Do The Whirlwind, en la que van contar amb un membre addicional més per interpretar el sitar en el pont central.

- ARCHITECTURE IN HELSINKI. Do The Whirlwind. In Case We Die (2005).


divendres, 27 de novembre de 2015

Show Me The Way (Peter Frampton)

La CdD d'avui està continguda en un disc l'èxit comercial del qual és un autèntic enigma de la història del rock. M'explicaré: PETER FRAMPTON és un músic britànic que va destacar des de l'adolescència per la seva tècnica a la guitarra, així com, per què no dir-ho? pel seu atractiu físic. Amb poc més de 20 anys, i havent participat en la gravació del mític All Things Must Pass (1970) de George Harrison, es va unir a Steve Marriott, que acabava d'abandonar els psicodèlics Small Faces, per formar la banda de blues-rock i hard-rock Humble Pie, amb la que van gravar cinc LP's com Town And Country (1969), Rock On (1971) o el directe  Rockin' The Fillmore (1971), potser poc reconeguts per la crítica, motiu, a més a més de per les discrepàncies amb Marriott en el lideratge del grup, pel que va decidir llançar-se a una carrera en solitari.
Però la cosa tampoc no va funcionar massa bé en els quatre discos que va publicar entre 1972 i 1974, per el què el que va venir desprès sembla no tenir explicació. I va ser que la discogràfica A&M Records va decidir editar un doble àlbum, Frampton Comes Alive! (1976), gravat en viu en una gira americana, majoritàriament a les ciutats de San Francisco i New York, que contenia algunes de les mateixes cançons que, en els àlbums d'estudi havien passat sense pena ni glòria, amb algun tema aliè com el Jumpin' Jack Flash de The Rolling Stones, CdD en el seu dia, per cert (vegeu aquí), que va assolir un èxit tan espectacular que va ser considerat "disc de l'any" per moltes publicacions especialitzades i es va convertir durant molt de temps en el disc en directe més venut de la història.
Malauradament els següents treballs el van tornar a l'anonimat i la seva carrera, i la seva vida, van començar una espiral cap avall, incloent la participació en una pel·lícula nefasta sobre el disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles (Robert Stigwood, 1978); un greu accident de circulació a les Bahames, varis divorcis, algun problema amb les drogues, de la que en va aconseguir escapar participant en la composició de la banda sonora de Grease (Randal Kleiser, 1978), o com a músic d'acompanyament del seu amic de la infància David Bowie. Per si no en hi havia prou, un intent de reconciliació amb Steve Marriott, amb el que estava gravant nou material, va quedar tallat de soca-rel amb la mort accidental d'aquest en un incendi a casa seva el 1991, per la qual cosa el bo de Frampton, la professionalitat del qual és innegable, ha anat publicant discos periòdicament, el darrer em consta que el 2006, i girant de tant en tant en el "circuït de la nostàlgia" (vegeu segon vídeo). Una carrera tan fulgurant com inevitablement ensorrada que representa el paradigma del que els anglosaxons qualifiquen de "overnight sensation", literalment la "sensació d'una nit".
A l'escoltar el Frampton Comes Alive! de seguida ens cridarà l'atenció la depurada tècnica de l'artista, amb aquesta guitarra Gibson Les Paul amb triple, i no doble com és habitual, pickup (pastilla) Humbucker, amb la que surt retratat a la portada del disc, el pòster del qual va penjar a tantes i tantes habitacions de teenagers de la època. I es que aquest noi va ser pioner en l'us d'originals i avantguardistes efectes de guitarra, com el cèlebre talk box, un pedal d'efectes que connecta per un tub de plàstic a la boca de l'artista (vegeu imatge i als vídeos), que el modula de manera que sembla que la guitarra estigui parlant. 
Com a anècdota us diré que aquesta famosa guitarra es va donar per perduda a l'estavellar-se l'avió de càrrega que la transportava de Veneçuela a Panamà, accident en el que es va destruir tot l'equip, fins que, 30 anys desprès, va aparèixer, mig carbonitzada (vegeu imatge), a la illa caribenya de Curaçao, en mans d'un músic local que l'havia comprat vés a saber a qui.
Les cançons més conegudes del disc que ens ocupa i que encara s'escolten sovint a les emissores de radio-fórmula, son la primera, I Love Your Way; Do You Feel Like We Do?, amb els seus més de 14 minuts, Baby, I Love Your Way i la CdD, de la que de seguida us vindrà al cap aquest vers tan conegut que fa:

                    I want you, show me the way (wha, wha, wha...)

- PETER FRAMPTON. Show Me The Way. Frampton Comes Alive! (1976).


  

divendres, 6 de novembre de 2015

Multi-Love (Unknown Mortal Orchestra)

El proper dimecres, 11 de novembre, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA, i jo no hi podré anar, però no per això deixaré de recomanar-vos aquesta banda, liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor Ruban Nielson, natural de Auckland (New Zeland), tot i què resident a Portland (Oregon, USA), per a mi una de les més interessants del moment.
Si en els seus dos primers àlbums, l'homònim Unknown Mortal Orchestra (2011) i II (2013), els podíem encasellar en l'estil neopsicodèlic amb gravacions casolanes de baixa fidelitat (lo-fi) amb el que tantes bandes conegudes d'aquest blog -com Tame Impala, Temples o Foxygen- estan triomfant, en el tercer, Multi-Love (2015), han fet un salt qualitatiu, disposant de tots els mitjans que la nova discogràfica, Jagiaguwar, els ha proporcionat. Ara, sense renunciar a la experimentació i a la innovació, han virat de l'introvertit folk-pop-rock en la seva versió més ennuvolada a la felicitat més contagiosa amb un ampli catàleg musical que va de la música disc al prog-rock, passant pel power-pop, el hip-hop, el soul i, sobretot, el funk (en algun moment em recorden a Beck), molt més treballat, tant en les melodies com en el so, ara definitivament polit i, en el bon sentit de la paraula, madur.
En l'aspecte temàtic, Multi-Love està composat al voltant de la complicada història d'amor a tres bandes entre Nielson, la seva esposa (i mare dels seus dos fills) i una altra dona que els va captivar al dos, relació que es va acabar al no renovar-li a aquesta última el visat de residència als USA.  
Els meus temes preferits de l'àlbum son Can't Keep Checking My Phone, Extreme Wealth And Casual Cruelly, Necessary Evil, en el que conta amb la contribució del seu pare, Chris, que toca els vents (el seu germà Kody també toca algunes parts de bateria i teclats) i, és clar, el track inicial i que li dona nom, aquest Multi-Love, en el que descriu la complexitat de les relacions modernes, amb aquesta tornada que fa:

    Multi-love's got me on my knee               Multi-amor em té al seu genoll
    We were one, then become three             Vam ser un, aleshores convertits en tres
    Mama, what have you done to me?         Mare, què has fet amb mi?
    I'm half crazy                                           Estic mig boig

- UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA. Multi-Love. Multi-Love (2015).



divendres, 30 d’octubre de 2015

Hewlett's Daughter (Grandaddy)

El darrer del quatre post previstos sobre l’space-rock, precedit per Mercury Rev, The Flaming Lips i The Delgados, està dedicar a la banda californiana GRANDADDY, formació que ve a ser el projecte personal del compositor, cantant, multiinstrumentista i productor Jason Lytle, a qui una lesió en els lligaments encreuats del genoll (la mateixa que ha patit recentment Rafinha Alcántara, del Barça) va apartar de les competicions de skate, de les que n'era professional, per empènyer-lo cap a la seva segona passió, la música.
Entre 1992 i 2006, any en que el grup es va dissoldre, per tornar ocasionalment el 2012, tot i què sense gravar cap disc més, van publicar quatre àlbums, el segon dels quals, The Sophtware Slump (2000), és una autèntica i atemporal obra mestra.
El seu estil parteix del pop acústic, amb algun toc country, amb subtils arranjaments electrònics que, gràcies a una meticulosa producció, aconsegueixen aportar alguns moments puntuals grandiosos, però sempre al servei de la melodia, protagonista principal de les seves composicions. Si us assembla bé el podem definir com a "pop-rock neopsicodèlic espacial" però si voleu proposar algun altre objectiu la finestra de comentaris del blog és a la vostra disposició.
Amb la fi del grup, Lytle va continuar fent música, col·laborant amb artistes com M. Ward o Band Of Horses, amb bandes alternatives com Almirall Radley o en solitari, en que va publicar discos interessants com Yours Truly, The Commuter (2009) o Dept. Of Disappearance (2012), però artísticament molt inferiors al que ens ocupa.
The Sophtware Slump és un disc conceptual sobre la recerca d'una vida més natural en una societat dominada per la tecnologia, composat i gravat en un moment, a finals del segle XX, en el que es temia un caos absolut, que afortunadament no es va produir, provocat pel que s'anomenava "efecte 2000".
Protagonitzats per pilots perduts, miners, robots androides que s'emborratxen i deixen de funcionar i programadors informàtics alienats, en el disc hi ha uns quants temes extraordinaris com The Crystal Lake, Broken Household Appliance National Forest, Miner At The Dial-A-View o la CdD, el track número dos, Hewlett's Daughter, preciosa des de la primera estrofa, que fa:

               Hewlett's daughter
               Loved her father
               And I think she loved me too
               For a little while


- GRANDADDY. Hewlett's Daughter. The Sophtware Slump (2000).

divendres, 23 d’octubre de 2015

Finally (The Frames)

La recent publicació de El mal camino (Ediciones B, 2015), la segona novel·la de de Mikel Santiago, m'ha recordat la CdD que em va inspirar la òpera prima d'aquest escriptor i músic ocasional, en la que esmentava en diverses ocasions als nostres protagonistes d'avui (vegeu aquí).
I és que, THE FRAMES, amb el permís de U2, son tota una institució a la seva Irlanda natal. Fundats a Dublín pel cantant i guitarrista Glen Hansard, amb constants canvis en els altres membres de la formació, excepte el fidel teclista i violinista Colm Mac Con Iomaire, han publicat, des de 1991 a 2006, mitja dotzena d'àlbums d'estudi i un parell més en directe, dels que destacaria Dance The Devil (1999), For The Birds (2001) i  Burn The Maps (2004), el penúltim, més ambiciós i, per a mi, millor de tots.
Les composicions de Hansard mantenen una estructura similar, iniciada amb atmosferes lentes que es desenvolupen al temps que augmenten en intensitat, capaces d'aixecar estadis sencers, una cosa semblant al que, per aquestes contrades, aconseguirien uns quants anys desprès els molt més coneguts i populars Coldplay.
Al poc d'editar The Cost (2006), probablement la seva obra pòstuma, Hansard va emprendre una carrera alternativa com a presentador de TV, i musicalment, podem seguir-li els passos amb la banda The Swell Seasons, amb la que, entre el 2006 i el 2009, ha publicat tres LP més, abans de debutar finalment en solitari amb Rhythm And Repose (2012), obra que va presentar a l’Auditori de Barcelona en el marc del Festival del Mil·leni del 2013.
Burn The Maps, gravat en part als Audio Electric Studios de Steve Albini, a Chicago (Illinois, USA) i produït per l’actual i l’anterior guitarristes del grup, Rob Bochnick i David Odlum respectivament, és el seu àlbum més íntim i personal, alternant moments intensos amb altres de silenciosos i amb orquestracions glorioses, amb cada detall al seu lloc, de tal forma que els més obertament dramàtics s'alternen fugaçment amb els més delicats, sense arribar a aclaparar mai a l'oient.
Els meus temes preferits del disc son Dream Awake, Fake  i el track  número dos i CdD d’avui, Finally, paradigma del que us he dit, una composició intensa i dolça alhora, amb un Hansard que tant canta desbocat com, desprès d'un solo de violí que funciona com a pont, a punt de destrossar-se la gola, es torna introspectiu, mantenint l'equilibri en tot moment.

- THE FRAMES. Finally. Burn The Maps (2004).



divendres, 16 d’octubre de 2015

Talking Backwards (Real Estate)

Amb el nom tan poc glamurós de REAL ESTATE, que aquí hauríem de traduir pel de "immobiliària", es coneix un grup d’indie-rock de New Jersey, tot i què resident a Brooklyn (New York, USA) que, des del 2009, porten publicats tres interessants LP's.
En un temps en el que predominen els arranjaments electrònics, el seu estil es caracteritza per un so de guitarra nítida i cristal·lina, obra de Matt Mondanile, melodies a les que s'acobla perfectament la veu del compositor i cantant principal, segon guitarra i "frontman" de la banda, Martin Courtney, qui, per cert, acaba de debutar en solitari amb l'àlbum Many Moons (2015) que encara no he tingut la oportunitat d'escoltar .
En els tres anys transcorreguts entre l'àlbum homònim de debut, Real Estate (2009) i el magnífic Days (2011) tant Mondanile com el baixista Alex Bleeker, fan declarat dels mítics Grateful Dead, han publicat sengles discos en solitari (així com amb el seu altre grup The Ducktails en el cas del primer) però el poc èxit dels mateixos no ha posat en perill la banda mare que, reagrupada, amb nou bateria i incorporant un teclista, ha gravat als estudis de Jeff Tweedy (de Wilco) a Chicago, el tercer, Atlas (2014), en el que, si més no, mantenen el nivell.
Com a CdD he escollit el track número 3, Talking Backwards, una melodia radiant, amb uns intricats arranjaments de guitarra que giren en perfecta sincronia al voltant de la veu, suau i uniforme, amb una producció impecable, del que resulta la cançó pop perfecta o, en paraules de Lluís Gavaldà, de Els Pets, a qui vaig escoltar fa uns mesos al Music Spy Club del Centre Cívic Vapor Vell, de Sants (Barcelona), un dels riff més paradigmàtics de l’indie-rock de guitarres.

- REAL ESTATE. Talking Backwards. Atlas (2014).


divendres, 9 d’octubre de 2015

Freak Scene (Dinosaur Jr.)

El bateria del grup de hardcore Deep Wound, Joseph Donald Mascis, Jr, amb el nom artístic de J. Mascis, va abandonar les baquetes per agafar la guitarra i, juntament amb Lou Barlow, el baixista del grup i un bateria nou, Patrick Emmet Murphy, conegut simplement com a Murph, liderar, a més a més com a compositor i cantant, la banda Dinosaur, nom que van haver de canviar per problemes de copyright al de DINOSAUR JR.
Amb això vam guanyar un dels guitar-hero més importants de la generació del noise-rock i un dels grups -juntament amb Hüsker Dü i altres coneguts de la CdD com The Pixies i Sonic Youth- fonamentals en la evolució de l’indie-rock alternatiu americà dels 80 i precursors del fenomen "mainstream" (comercial) que vindria poc desprès, conegut com a "grunge", amb Nirvana i Pearl Jam al capdavant.
Despès d'un debut que va passar desapercebut amb el nom i LP homònim, Dinosaur (1985) i, ja amb el nom definitiu, dos excel·lents àlbums més, You're Living All Over Me (1987) i l'imprescindible Bug (1988), fart de la tirania del "frontman", Barlow va abandonar la banda per abocar-se en el seu grup paral·lel, Sebadoh, i altres projectes, com Folk Implosion, o en solitari, recuperant l'esperit d'un treball previ amb el pseudònim de Sentridoh, i en diversos encàrrecs en el món del cinema.
Amb un canvi de baixista, ara a mans de Mike Johnson, Dinosaur Jr. van publicar quatre discos més, dels que destacaria Green Mind (1991) i Where You Been (1993), fins el 1997, any en el que el de Amherst (Massachusetts, USA) liquida el grup -el bo de Murph es va "buscar la vida" com a bateria d'uns altres coneguts del blog, The Lemonheads- per continuar carrera en solitari, acompanyat per The Fog, i en múltiples col·laboracions (Witch, Sweet Apple...), així com en petits papers cinematogràfics.
El que pocs seguidors de Dinosaur Jr. pensàvem era que, deu anys desprès, Mascis i Barlow oblidarien les seves diferències i recuperarien el trio original i, desmuntant el tòpic de que "segundas partes nunca fueron buenas", editarien una trilogia, fins ara, igual de bona que la inicial. A Beyond (2007), Farm (2009) i I Bet On Sky (2012), on segueixen oferint el seu so característic de guitarres distorsionades i punyents i melodies fràgils i malenconioses, amb la particular veu llastimosa de Mascis, hereva del seu admirat Neil Young.
L'esmentat Bug és el disc ideal per endinsar-se en la seva discografia i conté uns quants tracks de composició més complexa del que puguin aparentar, dels que en podem destacar uns quants, com No Bones, Let It Ride, Budge o la CdD d'avui, el seu tema més conegut i que obre l'àlbum, Freak Scene, un munt de soroll de guitarra del que sobresurt una melodia adorable i enganxosa, que s'incendia, s'alenteix i es torna a accelerar, per acabar, a falta de tornada, amb el vers que diu:
        
               Sometimes I don't thrill you
               Sometimes I think I'll kill you
               Just don't let me fuck up will you
               Cause when I need a friend it's still you

               What a mess.

Un dels grans himnes del rock universitari americà del 1988, què dic?...un himne generacional a l'alçada de Teen Age Riot, de Sonic Youth, CdD en el seu dia, o de Smells Like Teen Spirit, de Nirvana, que algun dia ho haurà de ser. 
Com el vídeo oficial de 1988 el trobo particularment desagradable us he afegit una gravació recent (2011) en directe als estudis KEXP, de molt bona qualitat tècnica, a la que podreu apreciar que el pas del temps només es nota als cabells dels artistes.

- DINOSAUR JR. Freak Scene. Bug (1988).


divendres, 2 d’octubre de 2015

The Skin Of My Yellow Country Teeth (Clap Your Hands Say Yeah)

Els CLAP YOUR HANDS SAY YEAH, a partir d'ara CYHSY, estan de gira  mundial -aquest estiu han tocat al Sonorama Ribera, a Aranda de Duero (Burgos)- celebrant el desè aniversari del seu primer disc, l'homònim Clap Your Hands Say Yeah (2005), i fan bé, perquè cap altre dels quatre treballs posteriors del grup ni del seu líder, Alec Ounsworth, en solitari o amb altres projectes com Flashy Python, es pot comparar amb el seu reeixit debut.
Es tracta d'una banda formada a Brooklyn (New York, USA) per l'esmentat cantant, lletrista i guitarrista de Philadelphia (Pennsylvania, USA) i el seus companys de la Universitat de Connecticut, els bessons Lee, guitarrista també, i Tyler Sargent, baix,  Robbie Guertin, teclats, i  Sean Greenhalgh, bateria, amb un estil indie-rock fresc i desenfadat que en recorda a vells protagonistes de la CdD com The Modern Lovers o ViolentFemmes i pel deix vocal de Ounsworth, per el que ha estat reiteradament comparat amb David Byrne, als Talking Heads.
La història del seu èxit és el prototip dels artistes indie, ja que va ser un àlbum auto editat i promocionat a les xarxes socials, amb un ressò tan espectacular que va precedir a les crítiques fins i tot exageradament favorables (millor banda revelació de l'any) de la premsa musical especialitzada.
Malauradament els següents discos de CYHSY, Some Loud Thunder (2007) i, quatre llargs anys desprès i amb diversos canvis en la formació original, Hysterical (2011) no van mantenir el nivell del debut, ni tan sols el darrer, Only Run (2014), produït per Dave Fridman, tot un personatge de la CdD, en el que han contat amb la participació de Matt Berninger , el cantant d'uns altres coneguts del blog, The National.
El seminal LP al que ens referim comença amb el tema Clap Your Hands!, una deliciosa fanfàrria circenca, seguida de 11 temes més, dels que cal destacar-ne uns quants, com Let The Cool Goddess Rust Away, Over And Over Again (Lost And Found), Is This Love?, In This Home On Ice o la CdD d'avui, The Skin Of My Yellow Country Teeth, el títol ni l'absurd text de la qual no aconsegueixo comprendre, però davant de tanta frescor i vigor, em sembla que m'és ben bé igual. I espero que a vosaltres també, comproveu-ho amb aquesta actuació al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) del 2007, això és indie-rock en estat pur.

- CLAP YOUR HANDS SAY YEAH. The Skin Of My Yellow Country Teeth. Clap Your Hands Say Yeah (2005).


divendres, 25 de setembre de 2015

Tar Hani (Bombino)

Goumar Almoctar, conegut pels seus amics com Omara Moctar és un jove, nascut a prop de la ciutat de Agadez al nord del Níger, de fort caràcter i personalitat, el que l'ha portat a comprometre's en la defensa de la seva marginada ètnia, a la que ells no anomenen "tuareg" sinó "Kel Tamasheq", i, a conseqüència de les diverses rebel·lions dels darrers anys, un parell de vegades a l'exili.
A la primera, als estats veïns d'Argèlia i Líbia, va conèixer altres joves músics que el van acostar a la música occidental, quedant especialment impressionat pel guitarristes JimiHendrix i Marc Knopfler (de The Dire Straits), instrument que va començar a tocar i la tècnica del qual va perfeccionar en el temps lliure que li proporcionava la seva tasca de pastor, fins al punt de cridar l'atenció del localment reconegut guitarrista Haja Bebe, que el va convidar a tocar amb la seva banda, de la que el noi era el membre més jove i motiu per el que l'anomenaven amb el mot italià que, deformat, ha passat a ser el seu nom artístic, BOMBINO.
Ja amb la seva pròpia banda, Group Bombino, va despertar l'interès del cineasta libi, resident als USA, Hisham Mayet, que va rodar un documental i el va portar per una mena de gira per Califòrnia (USA) on fins i tot va gravar un tema amb Keith Richards i Charlie Watts, de The Rolling Stones, el que li va comportar prou popularitat com per a, posteriorment, fer de guia d’Angelina Jolie em el seu tour pel Sahel.
En un posterior exili a Burkina Faso va ser un altre cineasta nord-americà, Ron Wyman, qui li proposà produir la gravació ara ja professional a Cambridge (Massachusetts, USA) d'un disc, Agadez (2011), amb el que ha aconseguit un cert reconeixement dintre del que els occidentals anomenem "world music". I el xicot no para, poc desprès, ara amb producció de l'afamat Dan Auerbach, vocalista del duo prou conegut del blog, The Black Keys, ha publicat el no menys interessant Nomad (2013), en aquesta ocasió gravat a Nashville (Tennessee) i sembla que ja n'està preparant un altre.
En el seu estil es reconeixen influències locals, com del mític malià Ali Farka Touré o els també tuareg Tinariwen, així com americans, com l'esmenta Jimi Hendrix o el mateix John Lee Hooker, i d'una sàvia combinació del blues i el rock amb la música tradicional berber, i cantant en la llengua tamasheq, en resulta un producte excel·lent, tant en l'aspecte artístic com de rebel·lia cultural ben entesa. Un exemple d'aquest moviment identificat per la vinculació al seu espai geogràfic, el Sàhara, amb uns patrons musicals propis, la seva "dessert soul", i que coneixem ja com a "blues-rock tuareg".
Com a CdD he escollit el tema Tar Hani (Amor meu) de Agadez, disc del que us recomano que us fixeu en la foto de la caràtula, a la que s'aprecia com utilitza com a celleta un bolígraf agafat amb una goma, una prova més de com el talent artístic pot sobreviure en les pitjors circumstàncies. El vídeo correspon a l’assaig d’un concert realitzat el 2010 a la base de la Gran Mesquita d'Agadez, amb permís del sultà de la població amb motiu de celebrar la pau desprès d'una de les nombroses revoltes dels afamats nòmades guerrers, coneguts també, pel color que deixa a la seva pell el tint de la roba, com els "homes blaus". 
Jo, que només el coneixia pels seus discos, el vaig poder gaudir abans d'ahir al concert que va oferir a la Pça. dels Àngels, de Barcelona, en el marc de la programació del Barcelona Acció Musical (BAM) 2015, en el que ens va encisar amb la cadència de la seva música, no exempta d'intensitat, gràcies a la contundència de la secció rítmica, amb un baixista d'imponent presència escènica i el bateria, l'únic amb aspecte occidental del quartet.

- BOMBINO. Tar Hani. Agadez (2011).


divendres, 18 de setembre de 2015

The Whole Of The Moon (The Waterboys)

El proper dilluns, 21 de setembre, anirem a la Sala Barts, de Barcelona. al concert de THE WATERBOYS. Es tracta d'un grup musical fundat per l'escocès Mike Scott fa més de 30 anys, l'estil del qual ha anat canviant al llarg del temps, un període del qual (1993-2000) els discos van ser publicats amb el seu nom propi, però sempre dintre de la òrbita del rock o el folk-rock d’arrels celtes i amb lletres amb contingut literari. El nom del grup està inspirat en una frase de la cançó The Kids, del disc Berlin (1973), de Lou Reed, el mateix en el que ho va fer Olvido Gara per al seu nom artístic, ja ho sabeu, Alaska (vegeu aquí).
Els seus primers treballs es caracteritzaven per unes produccions grandiloqüents, d'una èpica desmesurada, que fou definit com a Big Sound -en base al nom del tema The Big Music, del seu segon LP A Pagan Place (1984)-, el paradigma dels quals és el seu tercer, el més reeixit de la seva discografia, This Is The Sea (1985), a partir del qual, i coincident amb un canvi de domicili de Londres a Dublín, quant tothom esperàvem més del mateix, van fer un canvi radical.
La obra següent, The Fisherman's Blues (1988), està clarament influenciat per la música tradicional escocesa i irlandesa, el que va suposar una sorpresa i, per què no dir-ho?, decepció entre els seus seguidors, així com entre els mateixos components del grup, alguns dels quals, com el saxofonista Anthony Thistlethwaite, el trompetista Roddy Lorimer, el teclista Karl Wallinger o el bateria Kevin Wilkinson, van perdre influència al temps que la guanyava el violinista Steve Wickhman, fortament interessat en la música folk.
Un nou canvi de domicili de Scott, ara a New York (USA), va suposar l'abandonament de la banda (per la que al llarg del temps han arribat a passar més de 30 membres) i l'inici d'una carrera en solitari, alternant amb col·laboracions amb grups com Another Pretty Face i amb formacions de curt recorregut com The Red And The Black, per reprendre set anys desprès el nom de Waterboys i seguir publicant àlbums en els que s'alterna el rock, com Rock In The Weary Land (2000) i el folk, com Universal Hall (2003) fins al més recent Modern Blues (2014), produït pel propi Scott i gravat a Nashville (Tennessee, USA).
This Is The Sea, amb aquesta portada amb una fotografia de Lynn Goldsmith, és el seu disc més conegut i consta de nou temes composats exclusivament per Scott excepte en dos en els que hi participen Wallinger i Thistlethwaite, i enregistrat amb múltiples capes de so, a l'estil del “wall of sound” de Phil Spector, les funcions del qual assumeix aquí Scott, amb l'ajuda de Wallinger. És un àlbum amb influències del so de New York, tant de l’arty-rock de Patti Smith com del noise de The Velvet Underground i de la èpica de carrer de Bruce Springsteen, amb algun deix vocal de Bob Dylan i del Van Morrison època Astral Weeks, referències amb la destil·lació de les quals aconsegueix un resultat particular.
D'aquest disc excepcional cal destacar diversos temes, com la inicial Don't Bang The Drum, amb una trompeta (Roddy Lorimer) inspirada en el Sketches From Spain de Miles Davis; The Pan Within, amb un estel·lar Steve Wickman al violí o la final i homònima This Is The Sea, una obra mestra que podem resumir com a paradigma de la "celtic wall of sound", però per a CdD és inevitable que la escollida sigui l'arxiconeguda The Whole Of The Moon.
El tema és un homenatge a totes les fonts d'inspiració de l'autor (llicenciat en Literatura Anglesa i Filosofia), des dels escriptors C.S. Lewis i Marcus Helprin als músics Nikki Suden i Prince i està escrit de manera que a cada línia el cantant descriu la seva pròpia perspectiva, que immediatament contrasta amb la dels subjectes de la cançó, exemples que trobem als versos de la primera estrofa, que diu:

     I pictured a rainbow                             Vaig imaginar un arc de San Martí
     you held in your hands...                      tu el sostenies amb les mans...
     
     ...I aw the crescent                                ...Vaig veure la mitja lluna
     you saw the whole of the moon!           vas veure tota la lluna!
     The whole of the moon!                        Tota la lluna!


El dilluns, a la Sala Barts, suposo que Mike Scott i els seus ens presentaran Modern Blues, el seu darrer disc, tot i què espero que no deixin de tocar temes de  la seva variada trajectòria. A mi no m'importaria que interpretessin fil per randa el This Is The Sea, com van fer al passat Festival de Glastonbury 2015.

- THE WATERBOYS. The Whole Of The Moon. This Is The Sea (1985). 


divendres, 4 de setembre de 2015

Abbey Road Medley (The Beatles)

El post número 230 de la CdD, en el cinquè aniversari del blog, el dedicarem a un disc molt significatiu per a mi per dos motius. El primer, de caràcter general, pel seu indubtable valor artístic i el segon, personal, per haver estat el primer LP  que vaig tenir -que no single, honor que, com vaig explicar al seu dia, recau en Hey Jude, amb Revolution a la cara B (vegeu aquí)- de THE BEATLES. 
Es tracta del mític Abbey Road (1969), àlbum que té la particularitat d'haver estat el darrer que van gravar els fab four, tot i què, per motius comercials, va estar publicat abans que Let It Be (1970), enregistrat amb anterioritat.
I va ser probablement per compensar el mal gust de boca que els va deixar la gravació en directe d'aquest disc i film pòstums, que presagiaven el proper final del grup, que Paul McCartney va demanar al seu productor habitual per a Apple Records, en George Martin, una darrera oportunitat, un treball a la manera dels "vells temps", repte que va acceptar amb la intenció d'acabar el més dignament possible, per al que va contar amb la participació dels enginyers de gravació Geoff Emerick, en aquesta ocasió acompanyat del seu jove assistent, el posteriorment afamat músic i productor Alan Parsons, i Phillip McDonald.
Tècnicament el disc es un prodigi d'enregistrament, 45 anys desprès no superat. Per primera vegada es va gravar en vuit pistes, en lloc de les quatre habituals, amb equips de transistors en lloc de vàlvules i aprofitant al màxim les possibilitats dels estudis de gravació, els espectaculars EMI (nom que, com a conseqüència d'aquest disc, van canviar pel de Abbey Road), amb immenses sales de gravació que van permetre la participació d'una orquestra de fins a 30 membres, sota la direcció, com no, de George Martin. També va ser un dels primers discos en els que, per iniciativa de George Harrison, es va utilitzar el sintetitzador, concretament un mini-moog.
Per cert, tant el títol del LP com la icònica portada, a la que no figura el nom del grup ni del disc, van ser fruit de la improvisació. Sembla que el nom inicialment previst de Everest va ser substituït pel nom del carrer on es troben els estudis i la imatge de la caràtula, obra del fotògraf Iain Macmillan, es va decidir en una breu sessió amb només sis instantànies, creuant el pas zebra que hi ha en front dels estudis, vestits amb la roba informal que portaven aquell 8 d'agost de 1969. Per aquest motiu Paul, que vivia a només 50 metres d'allí i hi havia anat en sandàlies, apareix descalç, el que va donar lloc a múltiples i estúpides teories sobre la seva mort sobre les que no es val la pena estendre. Qui va obtenir notorietat de la foto va ser el vehicle que hi apareix, un Volkswagen "escarabat" propietat d'un veí que no era a casa i per la qual cosa no va poder ser retirat, la matrícula del qual, la famosa LMW 281F, li va ser sostreta en diverses ocasions (a l'igual que les lletres del carrer que figuren a la contraportada del disc), fins que el va vendre per una petita fortuna per acabar en un museu alemany.
Musicalment Abbey Road és una obra d'art que s’hauria d’ensenyar a l’escola, o fins i tot abans (vegeu imatge) i de la que hi ha tant a dir que donaria per a uns quants post, per el que ho resumiré dient que és el disc en que més brilla George Harrison, amb dos temes sensacionals, un a cada cara, Something i Here Comes The Sun; que Ringo Starr, que , des del seminal Please Please Me (1963), canta un tema a cada disc, fa, per segona vegada a la història, una simpàtica aportació pròpia amb un tema composat amb l'ajuda de Harrison en unes vacances a Sardenya (Itàlia), Octopus's Garden; que John Lennon, amb el cap més lluny del grup que ningú, participa poc però dos de les seves composicions son excepcionals, la inaugural Come Together -que tants problemes li comportaria per acusació de plagi (vegeu aquí)- i I Want You (a la gravació de la qual participa Billy Preston a l'orgue) però que es Paul McCartney, juntament amb Martin, el productor, l'autèntic protagonista del LP, sobretot del que passa a la cara B i que és motiu de la CdD d'avui.
I de què estem parlant? Doncs d'un fet insòlit en la discografia de la banda, un medley ("popurri" en català) de vuit temes curts, amb una durada total de 16 minuts, la majoria sense acabar de polir i sense relació entre ells però la concatenació dels quals, units per ponts musicals, esdevé, per obra i gràcia de "Macca" en absència de Lennon, que havia patit un accident de trànsit a Escòcia, una meravella per als sentits. Seria un greuge històric el no mencionar-ne el títols i és de justícia immortalitzar-los una vegada més en aquest modest blog. Figurant entre parèntesi l'autor i veu principal de cada tema, es tracta de You Never Give Me Your Money (McCartney)/Sun King (Lennon)/Mean Mr. Mustard (Lennon)/Polythene Pam (Lennon)/She Came In Through The Bathroom Window (McCartney)/Golden Slumbers (McCartney)/Carry That Weight (McCartney amb les harmonies vocals dels quatre) i The End (McCartney).
Aquest tema final, tot i què desprès de 20 segons de silenci s'escolta el breu Her Majesty -el primer "tema ocult", que no surt als crèdits (hidden track), de la història, gravat en honor de la Reina d'Anglaterra per McCartney en un moment que estava sol a l'estudi i que l'enginyer, seguint instruccions, no va desestimar- té la particularitat de contenir el primer i únic solo de bateria d'un reticent Ringo en la discografia del grup, també hi destaquen tres solos de guitarra concatenats de McCartney, Harrison i Lennon, per aquest ordre, i acaba amb un rodolí, "and in the end, the love you take is equal to the love you make" (més o menys "al final, l'amor que reps es igual al que dones") que ho ve a dir tot. Per a molts la frase que millor resumeix la essència del missatge d'uns símbols de la cultura juvenil dels anys 60 a punt d'ensorrar-se sota el pes de tanta responsabilitat, The Beatles.
I ara gaudiu del quart d'hora més intensament aprofitable del dia d'avui amb aquesta magnífica recreació animada...i gràcies per seguir a "la cançó del divendres (CdD)" en aquest cinquè aniversari. 

- THE BEATLES. Medley. Abbey Road (1969).