divendres, 27 de novembre del 2015

Show Me The Way (Peter Frampton)

La CdD d'avui està continguda en un disc l'èxit comercial del qual és un autèntic enigma de la història del rock. M'explicaré: PETER FRAMPTON és un músic britànic que va destacar des de l'adolescència per la seva tècnica a la guitarra, així com, per què no dir-ho? pel seu atractiu físic. Amb poc més de 20 anys, i havent participat en la gravació del mític All Things Must Pass (1970) de George Harrison, es va unir a Steve Marriott, que acabava d'abandonar els psicodèlics Small Faces, per formar la banda de blues-rock i hard-rock Humble Pie, amb la que van gravar cinc LP's com Town And Country (1969), Rock On (1971) o el directe  Rockin' The Fillmore (1971), potser poc reconeguts per la crítica, motiu, a més a més de per les discrepàncies amb Marriott en el lideratge del grup, pel que va decidir llançar-se a una carrera en solitari.
Però la cosa tampoc no va funcionar massa bé en els quatre discos que va publicar entre 1972 i 1974, per el què el que va venir desprès sembla no tenir explicació. I va ser que la discogràfica A&M Records va decidir editar un doble àlbum, Frampton Comes Alive! (1976), gravat en viu en una gira americana, majoritàriament a les ciutats de San Francisco i New York, que contenia algunes de les mateixes cançons que, en els àlbums d'estudi havien passat sense pena ni glòria, amb algun tema aliè com el Jumpin' Jack Flash de The Rolling Stones, CdD en el seu dia, per cert (vegeu aquí), que va assolir un èxit tan espectacular que va ser considerat "disc de l'any" per moltes publicacions especialitzades i es va convertir durant molt de temps en el disc en directe més venut de la història.
Malauradament els següents treballs el van tornar a l'anonimat i la seva carrera, i la seva vida, van començar una espiral cap avall, incloent la participació en una pel·lícula nefasta sobre el disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles (Robert Stigwood, 1978); un greu accident de circulació a les Bahames, varis divorcis, algun problema amb les drogues, de la que en va aconseguir escapar participant en la composició de la banda sonora de Grease (Randal Kleiser, 1978), o com a músic d'acompanyament del seu amic de la infància David Bowie. Per si no en hi havia prou, un intent de reconciliació amb Steve Marriott, amb el que estava gravant nou material, va quedar tallat de soca-rel amb la mort accidental d'aquest en un incendi a casa seva el 1991, per la qual cosa el bo de Frampton, la professionalitat del qual és innegable, ha anat publicant discos periòdicament, el darrer em consta que el 2006, i girant de tant en tant en el "circuït de la nostàlgia" (vegeu segon vídeo). Una carrera tan fulgurant com inevitablement ensorrada que representa el paradigma del que els anglosaxons qualifiquen de "overnight sensation", literalment la "sensació d'una nit".
A l'escoltar el Frampton Comes Alive! de seguida ens cridarà l'atenció la depurada tècnica de l'artista, amb aquesta guitarra Gibson Les Paul amb triple, i no doble com és habitual, pickup (pastilla) Humbucker, amb la que surt retratat a la portada del disc, el pòster del qual va penjar a tantes i tantes habitacions de teenagers de la època. I es que aquest noi va ser pioner en l'us d'originals i avantguardistes efectes de guitarra, com el cèlebre talk box, un pedal d'efectes que connecta per un tub de plàstic a la boca de l'artista (vegeu imatge i als vídeos), que el modula de manera que sembla que la guitarra estigui parlant. 
Com a anècdota us diré que aquesta famosa guitarra es va donar per perduda a l'estavellar-se l'avió de càrrega que la transportava de Veneçuela a Panamà, accident en el que es va destruir tot l'equip, fins que, 30 anys desprès, va aparèixer, mig carbonitzada (vegeu imatge), a la illa caribenya de Curaçao, en mans d'un músic local que l'havia comprat vés a saber a qui.
Les cançons més conegudes del disc que ens ocupa i que encara s'escolten sovint a les emissores de radio-fórmula, son la primera, I Love Your Way; Do You Feel Like We Do?, amb els seus més de 14 minuts, Baby, I Love Your Way i la CdD, de la que de seguida us vindrà al cap aquest vers tan conegut que fa:

                    I want you, show me the way (wha, wha, wha...)

- PETER FRAMPTON. Show Me The Way. Frampton Comes Alive! (1976).


  

divendres, 6 de novembre del 2015

Multi-Love (Unknown Mortal Orchestra)

El proper dimecres, 11 de novembre, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA, i jo no hi podré anar, però no per això deixaré de recomanar-vos aquesta banda, liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor Ruban Nielson, natural de Auckland (New Zeland), tot i què resident a Portland (Oregon, USA), per a mi una de les més interessants del moment.
Si en els seus dos primers àlbums, l'homònim Unknown Mortal Orchestra (2011) i II (2013), els podíem encasellar en l'estil neopsicodèlic amb gravacions casolanes de baixa fidelitat (lo-fi) amb el que tantes bandes conegudes d'aquest blog -com Tame Impala, Temples o Foxygen- estan triomfant, en el tercer, Multi-Love (2015), han fet un salt qualitatiu, disposant de tots els mitjans que la nova discogràfica, Jagiaguwar, els ha proporcionat. Ara, sense renunciar a la experimentació i a la innovació, han virat de l'introvertit folk-pop-rock en la seva versió més ennuvolada a la felicitat més contagiosa amb un ampli catàleg musical que va de la música disc al prog-rock, passant pel power-pop, el hip-hop, el soul i, sobretot, el funk (en algun moment em recorden a Beck), molt més treballat, tant en les melodies com en el so, ara definitivament polit i, en el bon sentit de la paraula, madur.
En l'aspecte temàtic, Multi-Love està composat al voltant de la complicada història d'amor a tres bandes entre Nielson, la seva esposa (i mare dels seus dos fills) i una altra dona que els va captivar al dos, relació que es va acabar al no renovar-li a aquesta última el visat de residència als USA.  
Els meus temes preferits de l'àlbum son Can't Keep Checking My Phone, Extreme Wealth And Casual Cruelly, Necessary Evil, en el que conta amb la contribució del seu pare, Chris, que toca els vents (el seu germà Kody també toca algunes parts de bateria i teclats) i, és clar, el track inicial i que li dona nom, aquest Multi-Love, en el que descriu la complexitat de les relacions modernes, amb aquesta tornada que fa:

    Multi-love's got me on my knee               Multi-amor em té al seu genoll
    We were one, then become three             Vam ser un, aleshores convertits en tres
    Mama, what have you done to me?         Mare, què has fet amb mi?
    I'm half crazy                                           Estic mig boig

- UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA. Multi-Love. Multi-Love (2015).