divendres, 27 de maig de 2011

Make Me Smile (Steve Harley & Cockney Rebel)

Hi ha qui diu que el cotxe, l'estilogràfica i la do...(deixem-ho) son de mal prestar, que no es bo que passin per gaires mans. Jo a aquesta llista hi afegiria la guitarra i, per extensió, tots els instruments musicals. I, anant més lluny, hi inclouria també els discos.
I es per aquest motiu que mai no m'ha agradat deixar els meus discos, sobretot si son de vinil, i, en conseqüència, tampoc goso demanar-ne als altres. I, possiblement per aquesta mania meva, mai no he estat aficionat a comprar discos usats, ni tan sols he posat mai els peus a la Fira del disc de col·leccionista i ben poques vegades a botigues de segona mà.
Tot això ve a conte perquè el disc d'avui n'és una excepció, però compreneu que no em podia resistir a adquirir aquesta meravella, l'antic propietari de la qual havia de tenir molt poc gust...o estar desesperat econòmicament, per la quantitat de 100 (de les antigues) pessetes.
Es el tercer disc d'una banda, Cockney Rebel, que havia obtingut un significatiu èxit d'audiència i  unes crítiques molt favorables per part de la premsa musical amb els dos anteriors, The Human Menagerie (1974) i The Psychomodo (1974), fet que va provocar que se li pugessin els fums al cap al seu líder, que va refer el grup, conservant únicament el bateria Stuart Elliot, per publicar aquest The Best Years Of Our Lives (1975) com a STEVE HARLEY & COCKNEY REBEL.
Amb clares influències del glam-rock imperant a la època i d'artistes com David Bowie, Lou Reed o Roxy Music i amb producció de l'afamat  Alan Parsons, que acabava de treballar amb The Beatles i Pink Floyd, van obtenir l'èxit definitiu. Un àlbum  amb temes de gran brillantor lírica i un suggestiu i teatral estil interpretatiu com Mr. Raffles i sobretot aquesta CdD, Make Me Smile (Come Up And See Me), on satiritza els seus antics companys de banda amb una intel·ligent melodia pop, que juga amb el recurs d'aturada i arrancada i unes notes de guitarra acústica d'aire aflamencat, fruit d'una prova de so d'escalfament del guitarrista Jim Creagan, finalment incorporada a la gravació que, tanmateix, conta amb la participació, en els cors i a la guitarra rítmica, de Marc Bolan, de T. Rex.
Si a algun seguidor del blog que no coneix l'artista, li sona en canvi la cançó, no es gens estrany, doncs ha estat utilitzada a la banda sonora d'algunes pel·lícules, com The Full Monty (1997) o Velvet Goldmine (1998) i a diversos anuncis de TV.
 - STEVE HARLEY & COCKNEY REBEL. Make Me Smile (Come Up And See Me). The Best Years Of Our Lives (1975).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 20 de maig de 2011

Don't Give Up (Peter Gabriel)

PETER GABRIEL  va liderar com a cantant el grup de rock simfònic Genesis, amb el que va publicar discos tan importants com Selling England By The Pound (1973) i The Lamb Lies Down In Broadway (1974), fins que els va abandonar, essent més que dignament substituït pel fins aleshores bateria Phil Collins, per iniciar una carrera en solitari que encara perdura.
Els seus primers discos es coneixen pel nom en números romans, sent el III (1980), el que conté Games Without Frontiers i Biko, el més ben valorat pels seus incondicionals, tot i que va ser amb aquest cinquè, So (1986), amb el que va assolir la màxima popularitat, gràcies a temes com Red Rain, Stedgehammer, In Your Eyes, en el que es pot sentir la veu del seu amic i posteriorment famós cantant senegalès Youssou N'Dour, o aquesta CdD d'avui, Don't Give Up, interpretada a duo amb Kate Bush.
Amb els ingressos d'aquest supervendes va aprofundir en el seu interès per la world music, que ja havia experimentat als esmentats Biko i In Your Eyes, i es va permetre crear el segell discogràfic Real World, des del que ha promocionat la música ètnica d'arreu del mon, al temps que es convertiria en el principal conductor del festival WOMAD (World of Music, Arts and Dance).
A més a més de músic, Gabriel s'ha significat  tota la vida en la defensa dels drets humans, col·laborant desinteressadament amb Amnistia Internacional i altres ONG, compromís que manté en l'actualitat.
Si voleu escoltar el missatge de la Kate, "No et rendeixis", a un desesperat Peter, nomes us cal clickar a sobre del reproductor.

- PETER GABRIEL. Don't Give Up. So (1986).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 13 de maig de 2011

Psycho Killer (Talking Heads)

David Byrne, escocès emigrat de ben petit als USA, es el líder natural de la banda novaiorquesa TALKING HEADS, una de les més representatives de la música new wave.
Partint del punk-rock i del funk, al llarg dels 8 discos d'estudi i d'uns quants més en directe que van gravar entre 1977 i 1991, van incorporar elements poliritmics africans de la escola del nigerià Fela Kuti, per assolir el màxim esplendor, amb la inestimable col·laboració en tasques compositives i interpretatives de l'afamat productor Brian Eno, en l'àlbum Remain In Light (1980).
El so de la banda, absolutament personal, aporta frescor i immediatesa, tan pel seu caràcter juvenil i divertit com per la peculiar concepció artística, reflectida tan en els seus innovadors video-clips com en els espectacular directes. I per a qui ho dubti, que vegi la pel·lícula Stop Making Sense (1984), dirigida per Jonathan Demme (el de El silenci dels anyells), que no es més que la gravació del concert que van efectuar al Pantages Theatre de Hollywood, editat tanmateix en disc, i que està considerat com un dels millors concerts de la història del r'n'r.
Tot i que mai no vaig poder veure als Talking Heads en directe, em queda el consol d'haver assistit a un concert a la sala Zeleste del Poble Nou, l'actual Razzmatazz, de David Byrne en la presentació del seu disc en solitari Rei Momo (1989), fruit del seu interès, a partir de les  experimentacions africanes amb Eno, per les músiques no angloxasones, el que s'anomena amb el terme més o menys afortunat de world-music. Me'n recordo que aquell concert va acabar amb una desbocada Symphaty for the Devil, ja sabeu, de “ses satàniques majestats”.
La CdD d'avui, un dels temes més representatius del grup malgrat no assolir massa èxit en el seu moment, forma part del disc de debut de la banda, Talking Heads'77 (1977) i es diu que fou la primera cançó escrita per Byrne, que va intentar aproximar-se a la ment d'una altra persona, en aquest cas d'un assassí en sèrie, per parlar dels seus actes des de la òptica interna del mateix. Amb veu quasi epilèptica, melodies permanentment alterades i ritmes entretallats, aconsegueix atrapar emocionalment el públic amb texts de retorçada sofisticació intelectual.
I que en penseu de la tornada, mig en francès?:
             Qu'est-ce que c'est
             fa fa fa fa fa fa fa fa fa far better
             Run run run run run run run away
A continuació la podeu escoltar en la versió original del disc del 77  i, desprès, en la que inicia els esmentats  pel·lícula i disc Stop Making Sense.
- TALKINGS HEADS. Psycho Killer. Talking Heads'77 (1977).




divendres, 6 de maig de 2011

Does He Love You? (Rilo Kiley)

Jenny Lewis acaba de publicar, amb la seva parella Johnny Rice i amb el nom artístic de Jenny and Johnny, l'apreciable I'm Having Fun Now (2010). També ha publicat dos discos en solitari, Rabbit Fur Coat (2006) i Acid Tongue (2008), per els que ha contat amb inestimables col·laboracions com les de Elvis Costello, Ben Gibbard (Death Cab For Cutie, Postal Service), M. Ward, Conor Orbest (Bright Eyes) i el mateix Johnny, en discos de molts dels quals tanmateix ha intervingut.

Però, per a mi, la seva etapa més interessant es la que durant deu anys, aquesta eixerida actriu (ha aparegut en una dotzena de pel·lícules i diversos programes de TV), compositora i cantant de 34 anys, ha format part de la banda RILO KILEY.
Es tracta d'un grup de Los Angeles (Califòrnia), liderat per la mateixa "Yeni" i Blake Sennett, l'estil de la qual podríem qualificar de indie-rock, amb pinzellades folk, country i pop que, sense estar oficialment dissolts, han publicat, entre el 1999 i el 2007, quatre discos, el més interessant dels quals es el tercer, aquest More Adventurous (2004).
L'atractiu físic de la pèl-roja, juntament amb la seva preciosa veu, canalitzen la personalitat de la banda, amb un pop fàcil i intel·ligent alhora, sense estridències però amb una especial habilitat per parir cançons rodones.
Podeu comprovar-ho escoltant:
- RILO KILEY. Does He Love You?. More Adventurous (2004).