David Byrne, escocès emigrat de ben petit als USA, es el líder natural de la banda novaiorquesa TALKING HEADS, una de les més representatives de la música new wave.
Partint del punk-rock i del funk, al llarg dels 8 discos d'estudi i d'uns quants més en directe que van gravar entre 1977 i 1991, van incorporar elements poliritmics africans de la escola del nigerià Fela Kuti, per assolir el màxim esplendor, amb la inestimable col·laboració en tasques compositives i interpretatives de l'afamat productor Brian Eno, en l'àlbum Remain In Light (1980).
El so de la banda, absolutament personal, aporta frescor i immediatesa, tan pel seu caràcter juvenil i divertit com per la peculiar concepció artística, reflectida tan en els seus innovadors video-clips com en els espectacular directes. I per a qui ho dubti, que vegi la pel·lícula Stop Making Sense (1984), dirigida per Jonathan Demme (el de El silenci dels anyells), que no es més que la gravació del concert que van efectuar al Pantages Theatre de Hollywood, editat tanmateix en disc, i que està considerat com un dels millors concerts de la història del r'n'r.
Tot i que mai no vaig poder veure als Talking Heads en directe, em queda el consol d'haver assistit a un concert a la sala Zeleste del Poble Nou, l'actual Razzmatazz, de David Byrne en la presentació del seu disc en solitari Rei Momo (1989), fruit del seu interès, a partir de les experimentacions africanes amb Eno, per les músiques no angloxasones, el que s'anomena amb el terme més o menys afortunat de world-music. Me'n recordo que aquell concert va acabar amb una desbocada Symphaty for the Devil, ja sabeu, de “ses satàniques majestats”.
La CdD d'avui, un dels temes més representatius del grup malgrat no assolir massa èxit en el seu moment, forma part del disc de debut de la banda, Talking Heads'77 (1977) i es diu que fou la primera cançó escrita per Byrne, que va intentar aproximar-se a la ment d'una altra persona, en aquest cas d'un assassí en sèrie, per parlar dels seus actes des de la òptica interna del mateix. Amb veu quasi epilèptica, melodies permanentment alterades i ritmes entretallats, aconsegueix atrapar emocionalment el públic amb texts de retorçada sofisticació intelectual.
I que en penseu de la tornada, mig en francès?:
Qu'est-ce que c'est
fa fa fa fa fa fa fa fa fa far better
Run run run run run run run away
A continuació la podeu escoltar en la versió original del disc del 77 i, desprès, en la que inicia els esmentats pel·lícula i disc Stop Making Sense.
- TALKINGS HEADS. Psycho Killer. Talking Heads'77 (1977).
Disculpeu el retràs en la publicació de la CdD. Ha estat un problema de Bloger, aturat per tasques de manteniment.
ResponElimina