divendres, 31 de desembre de 2010

Jumpin' Jack Flash (The Rolling Stones)

Que el dimoni existeix i que, a més a més, s’hi pot pactar, ho demostra la longevitat vital i artística de "Ses Satàniques Majestats". Com, si no, a prop dels 70 anys d’edat, amb 50 de carrera artística i amb tot tipus d’excessos, podrien seguir girant periòdicament amb concerts per tot el mon?.

Per a mi l’èxit de THE ROLLING STONES es basa en dues premisses, una la indubtable qualitat de les seves composicions, sobretot les que parteixen de la base del rhythm’n’blues, i l’altra el carisma escènic, sustentat en dos grans pilars. Un es el magnetisme del seu frontman, Mick Jagger, amb una veu molt particular, uns moviments que han creat escola, i un llavis que s’han constituït en logotip de grup, com demostra la imatge que il•lustra la CdD d’avui; l’altre son els personalíssims riffs de guitarra de Keith Richards.

Encara que uns quants dels seus discos, com Aftermath (1966), Beggars Banquet (1968), Let It Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) o el per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972), com veieu tots de la primera època, estan entre els millors de tots els temps, jo sempre els he considerat més un grup de cançons que no d’àlbums. Qui no recorda temes, alguns d’ells publicats com a singles, sense figurar en cap LP, com les “marxoses” Satisfaction, Paint It Black, Ruby Tuesday, Sympathy for the Devil, Gimme Shelter, Brown Sugar, Honky Tonk Women, Star Me Up...o balades com Lady Jane, Angie o You Can’t Always Get What You Want?

La meva relació personal amb els Stones, parafrasejant la famosa pel•lícula, constitueix un “encontre en tres fases”, o, millor dit, “en tres distàncies”: 50 metres, 5 metres i 0,5 metres. M’explico:
   - 50 m es la distància aproximada des de que la que vaig presenciar el concert que van oferir el mes de juny de 1990 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on van tocar tots els seus hits amb la professionalitat que els caracteritza.
   - 5 m es la distància des de la que vaig poder apreciar els, aleshores incipients, solcs de la cara de Keith Richards, amb el seu grup alternatiu The X-pensive Winos, el mes de desembre de 1992 a la sala Zeleste, del Poble Nou, l’actual Razzmatazz.
   - 0,5 m es la distància a la que el mes d’agost de 1994 la M, l’A i jo ens creuarem en un carrer de Nova York, amb Charlie Watts, el bateria del grup, que, tanmateix, anava acompanyat de la seva dona i la seva filla, moment del que en conservem una fotografia d’un jovenet A amb ells.

La CdD d’avui es un tema molt característic del so del grup, precisament publicat com a single, sense que jo sàpiga estar inclòs en cap LP oficial, directes i recopilacions apart, en que es pot apreciar al “morritos” i a Mr riffs en el seu màxim esplendor.

- THE ROLLING STONES. Jumpin’ Jack Flash (1968).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 24 de desembre de 2010

Vampiresa Mujer (Jonathan Richman)

Durant tretze anys, fins que les noves tecnologies tipus MP3 van arraconar, per obsolets, els tradicionals sistemes de suport musical com el vinil, les cintes de crom o de ferro (les populars cassettes) o fins i tot, ja en format digital, el compact disc (CD), vaig formar part d’un grup d’intercanvi de música, el Fire Street Disc-Club, en el que, reconec sincerament, m’ho vaig passar molt bé.
En aquest grup hi havia seguidors incondicionals de determinats artistes, com els Pink Floyd, Bruce Springsteen...fins i tot Phil Collins, i sovint em preguntaven si jo no tenia algun artista de culte. La veritat es que, Beatles apart, però d’aquests no s’hi val, ja que tothom n’hauriem de ser, no era fan de ningú, per el que vaig decidir “adoptar-ne” un..
I qui  millor que aquest entranyable bostonià, que s’havia donat a conèixer amb el grup i disc homònim The Modern Lovers (1976), que ja contenia temes clàssics del seu repertori com Roadrunner o Pablo Picasso?. Doncs des d’aleshores, sigui amb el grup o com a solista, no ha parat de gravar discos. Jo mateix  en tinc 22 CD a la meva discoteca, que està a la vostra disposició si la voleu consultar.
La primera vegada que la M i jo el varem veure en concert va ser, fa uns 15 anys,  a la sala KGB, de Gràcia, a la que es va presentar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica, amb un ple absolut d’incondicionals amb els que va establir la complicitat que el caracteritza. La segona vegada va ser fa uns mesos a la sala Apolo, aquesta vegada amb la formació de gala, es a dir, acompanyat del seu bateria habitual en els darrers anys, Tommy Larkins.
El concert va tenir la peculiaritat de que Jo Jo, que es com el coneixem els seus fans, va actuar abans que els “teloneros” perquè, com molt bé es va afanyar a explicar a la tanda de “bisos”, el dia següent havia d’actuar a Palma de Mallorca i tocava sortir de seguida per agafar..el vaixell!. Es el que té ser un artista minoritari.
Al nostre amic, apart de l’anglès, li encanta cantar amb altres idiomes, com el francès, l’italià o l’espanyol, però la veritat es que hi té molt poca traça, sembla que hagi fet la traducció automàtica de les lletres. Si no, ja em direu com s’empesca el començament de la CdD d’avui: “Escúchame un momento o dos...” però probablement això forma part del seu encant.
Aquesta CdD, que havia estat publicada inicialment amb anglès, amb el títol de Vampire Girl, al disc You Must Ask the Heart (1995) i inclosa posteriorment, ara en espanyol, al Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow (2001) va causar, en el seu moment, sorpresa i, fins i tot, estupefacció entre els membres del Fire St. Disc-Club, que es van dividir obertament en defensors i detractors d’aquest freaky de Massachusetts.
Doncs, per si no en tenien prou, l’any passat va recuperar la cançó en un disc de temes en diversos idiomes, sota el nom de ¿A qué venimos sino a caer? (2009), que es el que va presentar a l’esmentat concert de l’Apolo.
Voleu saber que es una Vampiresa Mujer?. Doncs:
No es la máscara
Ni la falda ajustada
Sino el temor causado
Por su fría mirada...
Per a més detalls, us prego que escolteu primer la cançó clickant al petit reproductor i, només desprès, veieu el vídeo, de molt poca qualitat tècnica, però en el que comprendreu el perquè alguns de nosaltres donaríem l’anima per ell.
           
-  JONATHAN RICHMAN. Vampiresa Mujer. ¿A qué venimos sino a caer? (2009).





divendres, 17 de desembre de 2010

Manhattan (Enrique Morente & Lagartija Nick)

A la M i a mi, quan anem al centre de BCN, ens agrada allargar-nos fins el bar Schilling, del carrer de Ferràn, per prendre una canya i una coca cola-sense-gel i, si s’hi escau, uns nachos amb salsa picant. Es un local cosmopolita amb un ambient força agradable on posen música molt interessant, amb l’únic inconvenient que l’acústica del lloc no es gaire bona.
Aquella tarda de fa uns quants anys, la música de fons estava acaparant la meva atenció, distraient-me de la conversa de la M, fins al punt que, al sonar aquesta CdD, no vaig aguantar més i em vaig acostar a la barra per preguntar de qui es tractava. El dilluns següent ja tenia el disc a casa. Es una col·laboració singular entre un dels més grans cantaors de flamenc i un grup de punk-rock de la seva Granada natal, ENRIQUE MORENTE i LAGARTIJA NICK. Un disc sense precedents, arriscat com pocs, que proposa un diàleg transcultural entre la poesia flamenca de Federico Gacrcía Lorca i el noise-rock, amb la mirada de reüll de Leonard Cohen, autor de quatre dels onze temes de l’àlbum, entre ells la CdD d’avui.
Omega (1996) es un disc a contra corrent, una constant violació de gèneres incompresa per les dues bandes, tant pels seguidors dels d’Antonio Arias com, sobretot, pels flamencòlegs més ortodoxos, que des d’abans de que es publiqués, criticaven enèrgicament un posicionament, quasi un pronunciament musical, que consideraven un cop d’estat artístic al que es feia en aquells moments.
En la cançó escollida, Manhattan, es reinventa amb major inquietud el ja de per se amenaçant esperit original del tema del canadenc. Al diàleg entre el violent rock de Lagartija Nick i la guitarra accelerada de José Manuel Cañizares s’hi suma l’irresistible duet vocal entre Enrique Morente i la seva filla Estrella en el que va ser, per cert, el seu debut discogràfic.
El resultat ha estat una obra mestra d’un pes pesant del flamenc i d’un grup significat d’una generació de rock independent espanyol, un descomunal miracle!
Enrique Morente in memoriam.
-  MORENTE & LAGARTIJA NICK. Manhattan. Omega (1996).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 10 de desembre de 2010

Last Nite (The Strokes)

En els darrers anys han aparegut diversos grups que han revitalitzat el panorama de la música pop-rock i que comparteixen algunes característiques. Una d’elles es que es tracta de gent jove, con The Strokes o Franz Ferdinand o...molt joves, com els Arctic Monkeys. Un altra es que han publicat un primer disc fantàstic, que ha obtingut una extraordinària acollida per la crítica i el públic. La tercera es que, partint d’un bon bagatge cultural amb influències del millor dels anys 60 i 70, han construït un rock de guitarres i melodies amb una maduresa impròpia de la que se’ls suposava.
El tema dona per diverses CdD i començarem per ordre cronològic: THE STROKES es una banda novaiorquesa, liderada pel cantant i compositor Julian Casablancas, que conta entre els seus membres amb el guitarrista Albert Hammond Jr (sí, sí, el fill d’aquell gibraltareny que als anys 70 cantava allò de Its Never Rains In Southern California), per el que els podríem considerar uns autèntics “fills de papà” del Lower East Side. Malgrat això han demostrat una autèntica fusta de rock-stars, amb un no-sé-qué que els fa veure reals i veraços...i no han afluixat ni mica en els dos àlbums posteriors a aquest mític Is This It (2001) del seu debut, per el qual els van arribar a batejar com a “salvadors dels rock’n’roll”.
Partint d’un pop brut i aparentment descurat, amb una tirada arty seguint les petjades de la Velvet Underground i d’altres grups assidus a la, malauradament desapareguda, sala CBGB de Nova York, com Ramones o Television, però també del R&B stonià de tota la vida, construeixen tornades rabiosament modernes, directes i infeccioses que impulsen a una escolta compulsiva.
Per comprovar-ho només cal clickar sobre el petit reproductor.
-          THE STROKES. Last Nite. Is This It (2001)





Vídeo afegit posteriorment.




divendres, 3 de desembre de 2010

Imagine (Khaled/Noa)

El dia 8 de desembre de 1980, l’any que vaig començar a treballar de R1, es a dir, de metge resident (M.I.R.) de primer any, vaig rebre una trucada de ma mare.
Malgrat que els pares m’havien comprat als 13 anys, pel Nadal de 1968, un tocadiscos, que varem estrenar solemnement a sobre de la taula del menjador de casa amb el disc  Hey Jude, la mare mai va veure clares les meves vel·leïtats amb la música pop-rock en general i amb The Beatles en particular. Encara ara pensa que aquells “melenuts” van influir negativament en tota la meva generació, però aquell dia va veure a la TV la noticia de l’assassinat de John Lennon i sabia que em sentiria fotut.
Des d’aleshores no ha passat cap d’aquest 30 anys en que, per aquestes dates, no em vingui al cap aquella trucada..
I que millor que dedicar la CdD d’aquesta setmana al meu ídol (veure aquí),  amb el seu tema més emblemàtic?. Es tracta d’una cançó amb un missatge inequívocament antireligiós, antibel·licista i anticapitalista que, gràcies a la increïble simplicitat de la composició i a, en paraules del mateix autor, la capa de sucre que la cobreix, es fa assequible per a tothom, que la prenem com a un himne a la confiança de la humanitat en un mon millor, en front de la realitat més desesperant.
Però, com la versió original, publicada a l’àlbum Imagine (1971) es força coneguda, he optat per un altra amb un encara més potent missatge pacifista. Es la que interpreten, en hebreu, àrab i anglès, la israeliana Noa i l’algerí Khaled i en la que es va afegir un vers nou que fa referència al conflicte àrab-israelià.
Us proposo que clickeu a sobre del petit reproductor i, durant els propers 4 minuts,  imagineu-vos a tota la gent vivint la vida en pau...Imagine all the people, living life in peace... 
- KHALED. Imagine. Kenza (1999).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 26 de novembre de 2010

Time Has Told Me (Nick Drake)

Just ara fa un any em va succeir una anècdota que vaig comentar a alguns dels meus amics i la bona acollida de la qual em va fer començar a rumiar la creació d’aquest blog que finalment ha vist la llum. Com a homenatge, i coincidint amb la data, la transcric textualment:
“Estava fent un electrocardiograma (ECG) a un pacient quant ha aparegut la típica senyal que surt cada 20 ó 25 ECG de que resten 2 metres de paper.
I aquesta circumstància m’ha recordat aquell mític disc de NICK DRAKE anomenat Five Leaves Left (1969), que fa referència a l’avís que surt als llibrets de paper de fumar quant només en queden cinc per a que s’acabi.
I es que avui, 25 de novembre, es compleixen 35 anys de la mort d’aquest singular artista, fill d’una acomodada família, nascut a Rangún (Birmania, ara Myanmar) on estava destinat el seu pare, però educat en els millors col·legis britànics i a la Universitat de Cambridge, on va destacar tant per les seves aptituds esportives (atletisme, rugby) com musicals. Era un multiinstrumentista que tocava el piano, el saxo, el clarinet, però brillava especialment per la seva tècnica a la guitarra. Sota la influència, entre d’altres, de Bob Dylan, composava i interpretava, amb veu fràgil, temes d’una profunda melancolia, que reflectien una personalitat reservada i una sensibilitat fora del comú.
Amb només 21 anys ens va obrir el cor per recitar dubtes i confessions d’una bellesa descarnada, crua i propera, amb una petita escletxa a l’esperança. Però la seva obsessió es limitava a composar i gravar, defugint les entrevistes i, fins i tot, les actuacions en directe, per el que no va arribar a assolir l’èxit comercial.
Afectat d’una profunda depressió, un dia com avui la seva mare el va trobar mort al llit, víctima, no se sap si accidental o provocada, d’una sobredosi de psicofàrmacs. A la tauleta de nit hi havia un llibre de poemes i al plat un disc de J. S. Bach.
Els teus, pocs però incondicionals, fans no t’oblidem, Nick...”
Si voleu gaudir-ne, escolteu la cançó que obre el disc.

-          NICK DRAKE. Time Has Told Me. Five Leaves Left (1969).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 19 de novembre de 2010

Wake Up (Arcade Fire)

Aquest disc es, per a molts (veure aquí), el millor del que portem del segle XXI. Els ARCADE FIRE son un grup de Montreal (Canadà), liderat per la parella artística i sentimental formada per Win Butler i Régine Chassagne al front d’una sòlida banda que utilitza instruments poc freqüents en el rock, com els violins, violoncels, mandolines, ukeleles, acordions o xilòfons, per aconseguir sons completament nous, que interaccionen molt bé amb les complexes lletres dels seus temes.
Aquest primer disc seu, Funeral (2004), deu el nom a les nombroses morts de familiars de membres del grup durant el procés de gravació, el que va influir notablement en la temàtica de les composicions.
Es tracta d’un disc especial per molts motius, es tremendament personal però al mateix temps referencial pel munt d’influències que se’ls atribueixen, com The Cure, Echo & The Bunnymen, David Bowie, Joy Division, Flaming Lips, Suede, Pixies, Bruce Springsteen o My Bloody Valentine, per consagrar-se com una obra que, per alguns, marca un abans i un desprès en el panorama de la música indie.
Estem parlant d’un àlbum conceptual que ens mou a l’hora músculs i neurones, eclèctic i sorprenent, amb cada cançó amb un tractament diferent de les altres però amb una passió que les hi dóna unitat, constituint un àlbum portentós que uneix la bellesa més simple amb el barroquisme més sofisticat i grandiloqüent.
Posteriorment han publicat Neon Bible (2007) i The Suburbs (2010), on la creativitat no ha decaigut gens ni mica.
Tenim entès que, en directe, defensen la seva obra amb captivadores presentacions, amb intercanvi constant dels variats instruments que utilitzen, oferint concerts espectaculars i originals. La M, l’A i jo ho podrem comprovar personalment aquest diumenge 21 de novembre, a l’actuació que faran al Palau Sant Jordi de BCN.
-      ARCADE FIRE. Wake Up. Funeral (2004).



Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 12 de novembre de 2010

Pictures of You (The Cure)

Sempre m’ha fascinat aquesta imatge amb la silueta de Robert Smith d’esquena, de la que sobresurt el pal d’una Fender. I també he estat seguidor del seu grup, THE CURE, al llarg de més de 30 anys d’història, en els que han publicat més d’una dotzena de discos, que donen per fer concerts de tres hores interpretant un hit darrera d’un altre, com van demostrar fa un parell d’anys al Palau Sant Jordi de BCN.
L’aparença del líder, amb els cabells encrespats, vestit de negre, amb la cara pàl·lida i els llavis perfilats de vermell, representa perfectament l’estil musical del grup, fosc i depriment, mal anomenat “gòtic” per alguns i plasmat en discos com Seventeen Seconds (1980), Faith (1981) o Pornography (1982), als que se n’han d’afegir altres de mes pop, com Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me (1987) o Wish (1992).
Desintegration (1989), el seu vuitè disc, està considerat per mols de nosaltres com el  millor, l’obra més homogènia de la banda, amb una guitarra obliqua i mandrosa que, partint d’un minimalisme repetitiu i hipnotitzant, aconsegueix una textura sonora al·lucinant, a la que se suma la veu suplicant, inexpressiva però suggerent de Smith, per assolir una atmosfera definitivament desoladora.
El disc te com a tema central la ruptura amorosa, del que n’és força representativa la CdD d’avui, Pictures of You, de la que n’he extret aquesta estrofa:
  I’ve been looking so long at these pictues of you                  Porto tant temps mirant aquestes fotos teves
  That I almost believe that they’re real                                  que quasi crec que son reals
   I’ve been living so long with my pictures of you                   porto tant temps vivint amb les meves fotos teves
   That I almost believe that the pictures are                           que quasi crec que les fotos son
   All I can feel                                                                        tot el que puc sentir

Per escoltar-la només cal que clickeu sobre el petit reproductor.
-  THE CURE. Pictures of You. Desintegration (1989)




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 5 de novembre de 2010

Beetlebum (Blur)


Als anys 90’s, tal com havia fet tres dècades abans amb els Beatles i els Rolling Stones, la premsa musical britànica, encapçalada pel New Musical Express (NME), es va inventar o, si mes no, va exagerar la rivalitat entre dos nous grups, els Oasis i els Blur.
D’aquesta polèmica el NME i d’altres en van treure un bon volum de vendes però els seguidors varem assistir al naixement, juntament amb altres grups, com Suede o Pulp, d’un moviment musical que, encara que amb el pas del temps el seu concepte ha estat criticat per falta de uniformitat, ens ho va fer passar d’allò mes bé i al que inevitablement haurem de tornar en futures CdD, el brit pop.
La meva opinió al respecte es que els Oasis van publicar dos extraordinaris primers discos, Definitely Maybe (1994) i (What’s the Story) Morning Glory? (1995) per caure desprès en la vulgaritat, mentre els Blur han continuat una digna carrera, tant com a grup, com el seu líder, Damon Albarn, amb els seus projectes paral·lels amb els grups Gorillaz i The Good, the Bad and the Queen  i amb una particular experiència amb músics africans, plasmada en el disc Mali Music (2002) i actualment revitalitzada en el seu darrer projecte, Africa Express.
Quant el grup va publicar el disc homònim Blur (1997) ja en tenia quatre al mercat, entre ells els magnífics Modern Life is Rubbish (1993) i Parklife (1994). El brit pop encarava la seva decadència i, sota la influència del guitarrista Graham Coxon, van virar una mica cap al rock americà lo-fi, en la estela de grups com Pavement, per assolir un important èxit comercial, sobretot als USA.
Podia haver escollit algun bon tema de qualsevol d’aquests discos per a CdD però m’he decantat cap aquest Blur perquè m’ha traït el subconscient...us heu fixat que la foto de la caràtula es la de una llitera d’urgències?
-          BLUR. Beetlebum. Blur (1997).



Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 29 d’octubre de 2010

Alone Again Or (Love)

Fa uns mesos va morir, als 61 anys i víctima de leucèmia i no de cap situació violenta, com calia esperar d’un individu tan conflictiu, que fins i tot va estar empresonat,  Arthur Lee, personatge genial, precursor però embogit, que als anys 60’s va liderar el grup LOVE, la influència del qual encara perdura en les noves generacions de músics de pop-rock.
L’any 1967, el de l’”estiu de l’amor”, mentre San Francisco es convertia en la meca de la psicodèlia, aquets angelins van gravar el seu tercer disc, Forever Changes, obra que, sense tenir massa èxit a la seva època, s’ha anat redescobrint periòdicament fins a convertir-se en un mite de l’underground.
Just quant el rock, de la mà d’en Jimi Hendrix, The Doors i d’altres, s’enfilava cap a una dimensió elèctrica, els LOVE van optar per les guitarres acústiques, això sí, amb un agosarat arranjament orquestral que ha creat escola i que millorava unes cançons ja de per sí glorioses. Amb abruptes canvis de ritme, tant instrumentals com vocals, les lletres reflecteixen la negativa personalitat del líder, empitjorada pel consum de substàncies, lisèrgiques i d’altres.
La CdD escollida, de titul aparentment inacabat, es la que obre l’àlbum i, curiosament, no es obra de Lee, si no  del guitarrista Bryan MacLean, que abandonaria el grup poc desprès, i es tracta d’un drama simfònic que barreja el folk amb l’àcid-rock, amb arranjament hispans tipus mariachi, d’una bellesa que talla la respiració.
Sota l’aparença d’una simple cançó d’amor de dolça melodia s’emmarca una lletra  pessimista i amarga que presagia el final del somni hippie. El mite del l’amor lliure i de la pau al mon s’estava fent miques:
            Yeah, said it’s all right
            I won’t forget
            All the times I’ve waited patiently for you
            And you’ll do just what you choose to do
            And I will be alone again tonight my dear
Encara recordo la expressió que va fer l’A quant vaig arribar a casa, l’any 2002, amb el CD acabat de comprar i el vaig posar al lector. Es la cara que probablement posareu vosaltres al clickar sobre el petit reproductor inferior.

-   LOVE. Alone Again Or. Forever Changes (1967).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 22 d’octubre de 2010

Apocalypse Please (MUSE)

El primer disc de MUSE que va anar a parar a casa, Showbiz (1999) el va comprar l’A, però des d’aquell moment va ser la M la que es va convertir en la seva més fidel incondicional.
I es així que tenim tots els seus discos, tant els  d’estudi com els directes, fins al darrer, The Resistance (2009), al magnífic concert de  presentació del qual varem assistir, fa uns mesos, al Palau Sant Jordi de BCN.
Es tracta d’un trio anglès, encara que en els directes s’acompanya sovint d’un altre membre, sota l’indiscutible lideratge de Matthew Bellamy, compositor, cantant, guitarrista i pianista, amb idees bastant excèntriques respecte a la conspiració global, els extraterrestres i l’apocalipsi.
La seva música beu de fonts pianístiques clàssiques com Listz i Chopin o dels postromàntics russos com Txaikovsi o Rajmáninov, a l’hora que de moderns guitarristes  com Jimi Hendrix o Tom Morello (Rage Against the Machine) i dels mateixos Queen.
Al llarg dels cinc discos oficials en els 10 anys de vida de la banda, l’estil ha evolucionat de la suavitat inicial de Showbiz cap a un so més pesat i obscur, experimentant amb sintetitzadors i amb la distorsió dels instruments i sempre amb la veu del líder en el màxim esplendor.
La CdD escollida, que narra en un to extremadament èpic un dels temes recurrents del grup (les profecies i els fanàtics religiosos), es una de les preferides de la fan de casa, a la que li dedico amb tot l’afecte (“carinyo”) del mon, en aquesta setmana tan especial per a nosaltres, que celebrem el XXIX aniversari del nostre casament “oficial”.

-  MUSE. Apocalypse Please. Absolution (2003)




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 15 d’octubre de 2010

Caroline Says II (Lou Reed)

Desprès d’abandonar intempestivament el grup The Velvet Underground, amb el que, sota la influència del polifacètic artista Andy Warhol, havia liderat de forma incompatible amb John Cale i publicat un dels discos més influents de la història, el seminal The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula del plàtan, LOU REED va iniciar una carrera en solitari amb Transformer (1972), produït per David Bowie i que contenia el seu major èxit comercial, la coneguda Walk on the Wild Side.
Aleshores la seva discogràfica li va posar tots el mitjans al seu abast per al disc de continuació, esperant superar aquest èxit, però el díscol novaiorquès els va donar, fidel al tarannà insubordinat que l’ha fet cèlebre, precisament el contrari, un disc trist i depriment com cap altre.
Berlin (1973) narra amb to literari però amb una fastuosa producció i amb músics de la talla de Steve Hunter, Jack Bruce, Tony Levin o Steve Winwood, la sòrdida història autodestructiva de Jim i Caroline, un drama musical de dimensions quasi operístiques amb un inequívoc sabor a derrota.
I es així que Berlin s’ha convertit en un patró, un model de referència al que es recorre quant es vol al·ludir a un músic que ha entregat la seva cima creativa, encara que li suposi una crisi personal. Ha presentat el “seu Berlin” en diem d’aquell que escull caure en el més profund per assolir la seva obra major.
La CdD es el tema Caroline Says II, en el que es repeteix una estrofa   en la que es va inspirar la mexicana Olvido Gara para el seu nom artístic: “It’s so cold in Alaska...”
-          LOU REED. Caroline Says II. Berlin (1973).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 8 d’octubre de 2010

The Dancer (P. J. Harvey)

Quant vaig comprar To Bring You My Love (1995), el trio P. J. HARVEY  ja havia publicat Dry (1992) i, amb l’austera i fins i tot rudimentària producció, marca de la casa, de Steve Albini,  Rid Of Me (1993), discos amb els que havia obtingut molt bona acollida en el circuit de la música indi (independent o alternativa).
Per aquest tercer disc, Polly Jean va prendre les rendes d’un renovat projecte com a solista i va prescindir del baixista i del bateria originals. Amb la inestimable col·laboració, mantinguda fins a l’actualitat, del seu amic, el talentós multiinstrumentista  John Parish i d’altres, que li van suavitzar el rock aspre i salvatge dels inicis,  va virar descaradament cap al blues per assolir un cert èxit comercial i convertir-se en la icona femenina indi per excel·lència.
Aquí tenim un majestuós i molt més ric àlbum, amb moments estel·lars d’orgue, vibràfon, campanes i percussions diverses, més rítmic i accessible que els anteriors, però mantenint l’estil original que la caracteritza.
Un estil carregat d’erotisme i fúria rockera, amb moments que van, sovint en una mateixa cançó, del grunge al blues més brut, monòlegs sinuosos amb abundants referències sexuals, a l’hora escandaloses i riques en metàfores.
En directe, aquesta menuda britànica desenvolupa una intensitat interpretativa hereva del blues amb una imatge ambigua, a la vegada agosarada però vulnerable i inquietant, com varen poder comprovar els assistents al concert que va oferir al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) del 2001, on va aparèixer vestida amb el conjunt de llenceria negra que il·lustra la imatge.
I jo em pregunto, a l’igual que m’imagino farien els fibers en directe, davant d’aquella desassossegada i luxuriosa actuació: d’on treu tanta energia aquest secall?
Si voleu gaudir d’aquesta poderosa i emotiva veu, barrejada amb dramàtics crits desesperats, clicqueu sobre el petit reproductor inferior.



-   P. J. HARVEY. The Dancer. To Bring You My Love (1995).



Vídeo afegit posteriorment.




divendres, 1 d’octubre de 2010

Els amics de la cigonya (MiNE!)

Permeteu-me que, per una vegada, no sigui en absolut imparcial en el meu comentari de la CdD, però compreneu que es difícil saber on acaba el melòman i comença el pare.
Els barcelonins MiNE! son Bernat Sánchez (veu, guitarra i piano), Albert Rams (veu i guitarra), Oriol Romaní (baix) i Ricky Malo (bateria). Desprès d’haver-se autoeditat el CD Villa Antonieta (2008), interpretat en català, castellà i anglès i l’EP Selva de mar (2009), a més a més del disc “fantasma”, que roman en estat d’hivernació, sense veure la llum, El cavall de l’emperador, tots ells summament recomanables, finalment han editat, mitjançant el circuit comercial habitual, en aquest cas amb la discogràfica Música Global, el magnífic Un brindis pel nen androide (2010).
El disc ha estat gravat als estudis Kay, de Manresa, amb producció d’un autèntic guru, en Ricky Falkner, que els ha aconseguit una sonoritat retro que en paraules d’en Berni en una entrevista a la revista Enderrock, es la “d’un grup que s’acosta al pop dels anys seixanta, actualitzat al segle XXI”.
Deia l’A en una entrevista que te una fotografia de quan tenia dos anys, amb auriculars, una guitarra de joguina i l’Abbey Road, dels Beatles, a les mans. I puc testificar de primera mà que, des dels primers acords de guitarra que li ensenyava la seva mare, la M, va créixer amb els Beatles però també amb Nirvana, amb tot el millor del pop i el rock de les cinc darreres dècades que hi ha a casa, així com amb el noise de Sonic Youth i el shoegazing de My Bloody Valentine.
Respecte al grup, de la seva música i de les seves paraules es desprèn una influència capital dels Beatles,  tan musical com conceptualment. I es així que algun tema dels fab four, com Taxman, no sol faltar als seus concerts. Altres influències més o menys evidents son artistes molt reconeguts com Brian Wilson i els seus Beach Boys, o el mateix David Bowie, així com altres mes underground com The Zombies o Love.
Amb aquest bagatge, que va del pop al rock, passant pel grunge, es difícil classificar la música de MiNE! en un estil concret, però ells ho han solucionat amb la etiqueta ben explícita de pop. Però parlem d’un pop fresc i genuí, que va de la psicodèlia al rock i de la música festiva al drama quotidià, amb uns arranjaments que, en algun paratge concret, freguen el barroquisme, sense deixar de sonar naturals i orgànics, mercès a continguda producció, aconseguida per la  sintonia entre el grup i el productor. I les cançons tenen el component afegit del tractament de les veus, en el que participen, en major o menor grau, els quatre membres del grup.
En quant a les lletres, parlen de situacions reals, amb una temàtica coherent que gira, amb una mirada cínica però alhora optimista, al voltant del pas de l’adolescència a la edat adulta, així com de les dificultats econòmiques o de la infidelitat, i que poden arribar fàcilment a la gent de la seva generació. Els MiNE! son, i sonen, frescos, autèntics i creïbles. En paraules de J. J. Isern al seu bloc Totxanes, totxos i maons, Mine! son “la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut darrerament a casa nostra”.
I, a més a més, com varem poder comprovar a la seva recent actuació al BAM 2010, el seu directe es contundent i irresistible. Un altre punt més al seu favor.
-          MiNE!. Els amics de la cigonya. Un brindis pel nen androide (2010).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 24 de setembre de 2010

Chicago (Sufjan Stevens)

Aquest disc me’l va regalar una molt bona amiga de la M, el criteri i gustos musicals de la qual comparteixo.
Havia de ser bo per força, però les meves expectatives es van quedar curtes. I es que, per a molts, aquest és el millor disc que s’ha publicat en el que portem de segle XXI, opinió per cert no compartida per la nostra amiga, que atorga aquest mèrit a un disc del mateix any, Funeral (2004), dels canadencs Arcade Fire, al que ens haurem de referir en alguna futura CdD.
A aquest nortamericà de nom amb reminiscències àrabs, nascut a Detroit i resident actualment a Brooklyn, li va passar pel cap en algun moment un projecte gairebé impossible de dur a la pràctica: dedicar un disc a cada un dels 50 estats que componen els USA. I a fe que ho va intentar, el primer disc va estar dedicat al seu estat natal, Michigan (2003) i, desprès d’un parèntesi amb un altre proper al nou folk en la estela de Devendra Banhart (amb el que comparteix també un nom exòtic, en aquest cas hindú), Seven Swans (2004), el prolífic multiinstrumentista va tornar a la càrrega amb aquesta obra sobre l’estat d’Illinois.
Es tracta d’un treball conceptual, per el que l’autor es va documentar exhaustivament amb textos de narrativa, poesia, biografies i història, per presentar aquest bonic i arriscat projecte, en el que alterna falsets amb guitarres rockeres i paisatges minimalistes amb altres d’exuberant orquestració.
Aquesta complexa obra pot precisar de diverses escoltes per captar-la en la seva immensitat, “s’ha de treballar” com diu un amic meu, però per a CdD he escollit un tema que gaudireu des de la primera vegada.
I em sembla que això de dedicar un disc a cada un dels estats de la Unió va deure de ser una broma, oi?

 -  SUFJAN STEVENS. Chicago. Come on feel the Illinoise (2004).




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 17 de setembre de 2010

Forever Young (Bob Dylan)

A l’hora de triar un tema del senyor Robert Zimmerman (cognom que artísticament va canviar pel nom del seu admirat poeta Dylan Thomas) el més fàcil hauria estat escollir la considerada per molts fans del Bard de Minnesota com la millor cançó de la història de la música pop, Like a Rolling Stone, del mític disc Highway 61 Revisited (1965), però tinc motiu per optar per un altra.


La que havia estat durant uns anys la seva banda d’acompanyament i que també tenia una interessant vida pròpia, el grup liderat per Robbie Robertson, The Band, va celebrar, el 26 de novembre de 1976, a la sala Filmore de San Francisco (Califòrnia), un concert de comiat, immortalitzat per en Martin Scorsese a la pel•lícula The Last Waltz (1978). A partir de la primera vegada, que ho vaig fer acompanyat de la M, he vist en diverses ocasions més el que considero millor film musical de tots els temps, en el que el grup interpreta temes propis alternats amb altres de multitud de convidats entre els quals hi ha Muddy Waters, Dr John, Eric Clapton, Van Morrison, Ringo Starr, Neil Young, Joni Mitchell, Neil Diamond...per acabar amb la participació de l’ex-cap.

La seva aparició, amb la característica melena rinxolada, sota un barret blanc, xupa de cuir i amb la stratocaster al coll es memorable. I el primer dels temes que interpreta es el que he triat com a CdD, la versió original del qual es al disc Planet Waves (1974) però que us recomano veure en la versió de la esmentada pel•lícula.

Clickeu sobre el vídeo i potser entendreu i no oblidareu mai més el que es un mite del rock.

- BOB DYLAN. Forever Young. Planet Waves (1974).


divendres, 10 de setembre de 2010

Cyprus Avenue (Van Morrison)

Astral Weeks (1968) està considerat un dels discos més importants de la història de la música pop. Però, per a mi, té un significat especial, me’l va regalar la M als anys 70’s, al poc de començar a sortir plegats.

Des d’aleshores Van, The Man (L’home) o “el Lleó de Belfast”, com també es coneix a aquest malcarat norirlandès, ha estat un artista de culte per a nosaltres, la obra del qual hem anat seguint, malgrat el seu conegut tarannà desagradable, com vàrem poder comprovar ja fa uns quants anys en un concert al Poble Español de Montjuïc.

Escoltant aquest disc us preguntareu: això que és, pop...rock...folk...blues...jazz?. Doncs probablement la resposta sigui positiva a totes les qúestions. Desprès d’abandonar el grup Them, amb el amb el que havia aconseguit una certa notorietat amb temes com Gloria, amb 23 anys va emigrar als USA i va signar un contracte amb la discogràfica Warner Brothers. En només tres dies i envoltat de cinc músics de jazz, va gravar aquesta autèntica obra d’art de vuit cançons, on la seva prodigiosa veu, càlida i sensual com mai, es envoltada, amb una producció i uns arranjaments memorables, de guitarres que apareixen i desapareixen, percussions, baixos plusquamperfectes, flautes, violins...fins aconseguir un disc enigmàtic i irrepetible que, amb els anys, ha estat inevitablement canonitzat. Quin ull (o, millor, quina oïda) va tenir la M!!!

La cançó escollida tracta sobre un amor adolescent, no correspost, amb la nena de la casa del turó d’un bonic carrer del seu Belfast natal, la Cyprus Avenue.

Per escoltar-la clickeu sobre el reproductor.

- VAN MORRISON. Cyprus Avenue. Astral Weeks (1968).



Vídeo afegit posteriorment.