divendres, 11 de gener de 2019

The Creature (La Luz)


En català, idioma oficial al Principat d'Andorra i cooficial a Catalunya, és normatiu anteposar els articles personals en/el i na/la als noms propis, per la qual cosa és possible que alguns lectors penseu que l'autor del blog s'ha begut l'enteniment i, en la línia del post de Las Grecas de fa quinze dies (vegeu aquí), aquesta setmana li ha tocat a "la Luz...Casal", l'entranyable cantant gallega que va meravellar el món sencer posant veu a la interpretació de Miguel Bosé del tema Piensa en mí, de Agustín i Mª Teresa Lara, a la pel·lícula Tacones lejanos (Pedro Almodóvar, 1991).
Doncs no és el cas, les nostres protagonistes d'avui només coincideixen amb la Casal en tenir el nord-oest com a origen geogràfic, Galicia (Espanya) i Seattle, Washington (USA), respectivament, en els seus països.
Així, LA LUZ de qui parlem avui és un quartet liderat per la compositora, cantant i guitarrista Shana Cleveland, acompanyada de la teclista Alice Sandahl i la secció rítmica inicialment formada per Marian Li Pino a la bateria i Abbey Blackwell al baix, la qual, desprès d'un terrible accident de trànsit mentre presentaven el seu primer disc, It's Alive (2013), del que afortunadament en van resultar indemnes, va deixar el lloc a Lena Simon, formació amb la que han gravat dos àlbums més, Weirdo Shrine (2015), produït per un conegut de la CdD, Ty Segall i el recent i més ambiciós, Floating Features, amb un altre famós conegut als comandaments, Dan Auerback.
Un disc editat des de la seva nova residència a Los Angeles, Califòrnia, en el que el de Black Keys ha polit el seu so però sense interferir com es podria esperar, mantenint intacte l'esperit surf-rock que les caracteritza, amb brillants línies “retro” de guitarra (habitualment del model Fender Jaguar, tot i què en el vídeo d'avui utilitza una Stratocaster), amb una reverberació que tant ens evoca a The Shadows com a grups de garatge de la primera generació, i harmonies vocals hereves dels "grups de noies" dels 60 com The Shirelles, amb l'afegit d'unes lletres d'aparença senzilla però molt més intel·ligents i reflexives.
Un LP que s'inicia amb el tema homònim, instrumental, una mena de trencaclosques psicodèlic, on hi veig la influència dels Jefferson Airplane, que en endinsa en un disc tan oníric com ens suggereix la surrealista portada (inspirada en Salvador Dalí?) que us recomano escoltar relaxats i sense pressa, gaudint així de temes com Cicada, Loose Teeth, Californa Finally o la CdD.
Seqüenciada en sisè lloc, a The Creature, partint d'una atmosfera suau, es va creant un ésser imaginatiu amb el que, perdoneu-me el joc de paraules, La Luz ens introdueix a la foscor que amaga cada ombra. 

- LA LUZ. The Creature. Floating Features (2018).

divendres, 4 de gener de 2019

Good Vibrations (Brian Wilson)


La CdD d'avui té una història ben particular. Descartada pel seu autor, i per a desconcert de la resta de la banda, integrada pels seus germans, Dennis i Carl, el seu cosí Mike Love i l'amic Al Jardine, per formar part del mític Pet Sounds (1966), aquell àlbum de The Beach Boys incomprès en el seu moment (vegeu aquí), va acabar publicada com a single amb un èxit espectacular, el que no va evitar que BRIAN WILSON li anés donant voltes fins a aconseguir la versió definitiva.
Una versió que hauria format part d'un LP anomenat SMILE, la gravació del qual va ser cancel·lada l'any 1967 per la discogràfica davant del retràs en el seu procés, no tant per perfeccionisme cercat pel compositor com pels problemes psicològics del mateix, empitjorats pel consum d'estupefaents, com l'LSD, que el van tenir més de vint anys semi-allunyat de la banda i del mon en general.
Un període que va finalitzar a finals dels 80, amb esporàdics retrobaments amb els supervivents de la banda (Dennis i Carl eren morts per accident i malaltia, respectivament) i amb la publicació, fins a l'actualitat, d'una dotzena de discos, dels que cal destacar per sobre de tots el cinquè, la versió definitiva de l'esmentat SMILE (2004), per a la reelaboració del qual van ser fonamentals Darian Sahanaja, la cantant i teclista de The Wondermints, la banda d'acompanyament de Wilson en aquells moments, que va recopilar i digitalitzar les cintes originals gravades 37 anys abans i, es clar, Van Dyke Parks, el lletrista que havia substituït a Tony Ascher, l'habitual de The Beach Boys.
Un disc amb el que, en paraules dels autor, pretenien crear una "simfonia adolescent per a Déu",  mostrant alguns aspectes de la història i la cultura dels Estats Units en tres moviments, un primer que representa la història antiga, des de les Plymouth Rocks, la societat rural del far-west i la construcció del ferrocarril, amb temes recurrents com Heroes And Villains o Roll Plymouth Rocks, continuant amb el cicle de la vida, amb una temàtica al voltant de la infància i la paternitat, amb temes com Wonderful, Song For Children o Surf's Up, per acabar, en el tercer, amb els quatre clàssics elements, terra (Vega-Tables), aire (Wind Chimes), foc (Mrs. O'Leary's Cow) i aigua (In Blue Hawaii), tema amb el que es refereix a l'últim estat a incorporar-se a la Unió, penúltim track d'un àlbum que va rellançar la carrera professional d'aquest compositor i arranjador excepcional, la vida del qual ha estat portada al cinema amb el biòpic Love & Mercy (Bill Pohlad, 2014).
Un disc imprescindible a les nostres discoteques que finalitza amb la CdD, una regravació del tema, composat i produït  per Brian Wilson, amb lletra de Mike Love i amb Carl Wilson com a vocalista principal, amb el que triomfaren el 1966, qualificat per alguns coma una "simfonia de butxaca" , en base a la utilització d'instruments gens habituals en un tema pop, incloent l'arpa i el theremin,  una de les millors i més conegudes cançons de tots el temps, que pren el nom d'una anècdota de la infància en la que la mare de l'autor li va explicar que els gossos borden a certes persones perquè tenen la capacitat de percebre les seves vibracions, les dolentes i les bones...les good vibrations.

- BRIAN WILSON. Good Vibrations. SMILE (2004).