divendres, 26 de juliol de 2019

Six Days On The Road (Taj Mahal)



Al darrer post abans de l'agost, mes en el que tradicionalment no es publica la CdD, escoltarem una vegada més un tema del disc del que he comentat en diverses ocasions (vegeu aquí) que el considero el que més em va empènyer, a la meva adolescència, cap a una passió per la música popular que encara perdura i que els seguidors habituals del blog recordareu, em refereixo al primer volum del doble vinil titulat Llena tu cabeza de rock (1970).
I en aquesta ocasió serà una interpretació d'un artista nascut com a Henry St. Clair Fredericks en el si d'una família benestant i melòmana de Nova York, traslladada a Boston, Massachusetts, on, acabats els estudis d'agronomia i veterinària, va decidir dedicar-se a la seva vocació musical amb el nom, sembla que fruit de la seva admiració per Gandhi, de TAJ MAHAL.
I va ser que a partir del blues tradicional, acústic i elèctric, en l'estudi del qual va esdevenir erudit, vencent moltes reticències dels puristes del gènere, va fusionar amb tota mena de ritmes com el country, el rock, el jazz, el reggae, el calypso o el zydeco, amb el que, instal·lat a Los Angeles, Califòrnia, i desprès d'una fallida banda anomenada The Rising Sons, de la que formava part un vell conegut del blog, Ry Cooder, va assolir amb els seus primers tres discos, l'homònim Taj Mahal (1968), The Natch'l Blues (1968) i Giant Step/The Old Folks At Home (1969), una fama que el va portar a col·laborar amb grans artistes del moment com The Rolling Stones o The Allman Brothers Band.
Malauradament, els canvis en el clima musical en els anys 80 el van allunyar del focus d'interès, el que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis etnomusicals per tornar amb energia renovada en els 90, i seguir gravant fins a l'actualitat, amb una quarantena de LP, amb estils que van del blues-rock més convencional, com Dancing The Blues (1993) o Phantom Blues (1996), a les confluències amb la música hindú, com Mumtaz Mahal (1995); hawaiana, com Sacred Island aka Hula Blues (1998) o africana, com Kulanjan (1999), en el que col·labora el gran mestre de la kora malià, i de qui ben aviat en sentireu a parlar en aquesta pàgines (repeteixo el que us vaig avançar al post de la Fatou fa 15 dies), Toumani Diabaté, o Mkutano (2005), amb The Culture Musical Club of Zanzíbar
Als desconeixedors de l'obra del protagonista d'avui us recomano iniciar-vos amb l'esmentat Giant Step/The Old Folks At Home, editat com a doble LP, amb dos vinils ben diferenciats, un primer amb format quartet amb nou tracks que alternen composicions pròpies (3) amb versions com la homònima Take A Giant Step, un hit de The Monkees firmada per Carole King i Gerry Goffin; Bacon Fat, de Robbie Robertson i Garth Hudson (de The Band) o la mateixa CdD, i un altre amb tretze temes, interpretat en solitari acompanyant-se de guitarra, banjo i harmònica, sis dels quals son propis i quatre versions de cançons tradicionals arranjades amb el seu distintiu estil.
I quina millor manera de començar que fer-ho per la pista número 6 del Giant Step? Una composició de Carl Montgomery i Earl Green, dels mítics Muscle Shoals Studios de Alabama, gravada inicialment per Paul Davis el 1961 però famosa per la interpretació de Dave Dudley del 1963 (vegeu aquí), en la que es mitifica, des d'un punt de vista una mica masclista, típic del country del moment, la vida dels camioners que es passaven llargues jornades a la carretera, com s'esmenta en el títol de la CdD, Six Days On The Road, que podeu escoltar en la versió original...i amb una de sorpresa. 

- TAJ MAHAL. Six Days On The Road. Giant Step/The Old Folks At Home (1969)-Llena tu cabeza de Rock (1970). 
                                   

divendres, 19 de juliol de 2019

Geno (Dexy's Midnight Runners)


Kevin Rowland, un anglès amb avantpassats irlandesos, va formar, juntament amb Kevin "Al" Archer, una banda anomenada inicialment Dexidrine, en al·lusió a la substància d'abús (amfetamina) que et permet "anar de marxa tota la nit", expressió que van adoptar en el nom definitiu de DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Un grup nascut a contracorrent del moviment imperant a finals dels anys 70, el punk, per absorbir influències irlandeses i del northern-soul, molt popular a les Midlands, com quedaria molt ben reflectit a la pel·lícula The Commitments (Alan Parker, 1991), per al que va contar amb nombrosos membres, entre ells un tal Mike Talbot, futur Style Council (vegeu aquí), al teclats, i una completa secció de vents que li donarien un so característic.
Una banda amb un primer treball, Searching For The Young Soul Rebels (1980),  considerat un dels grans discos de debut de la història de la música pop, tot i no rebre cap recolzament dels mitjans de comunicació, permanentment enemistats amb Rowland, el caràcter del qual va provocar l'èxode de bona part dels músics abans de gravar el segon LP, Too-Rye-Ai (1982), sensiblement inferior a l'anterior però amb dels hit més reeixits de la seva carrera, Come On Eileen (vegeu aquí), i d'un perfeccionisme tan extrem com per a emprar un any i mig a gravar el tercer, Don't Stand Em Down (1985), a la publicació del qual ja havien perdut el favor dels seus incondicionals.
Així va acabar la primera etapa del grup i es va iniciar una carrera en solitari del cantant de veu plorosa, amb un parell de discos que van passar sense pena ni glòria, una època de depressions i addiccions diverses, que va superar embarcant-se en revivals, en el 2003 i, amb el nom retallat i sense apòstrof de Dexys,  el 2012, amb un parell d'anodins àlbums més, activitat que compatibilitza amb la de DJ per clubs de tot el regne.
Tornant a Searching...direm que fou un insòlit poti-poti de pop, punk-rock, folk, rhythm & blues i soul, interpretat per uns músics vestits, per imposició del frontman, com els treballadors del port de Nova York que tan bé retratava el film Mean Streets (Martin Scorsese, 1973), amb els actors Robert De Niro i Harvey Keitel, formació de fins a nou membres, amb les dificultats econòmiques que tantes boques comporten. Un disc que retrata la singularitat d'un lloc i un moment, com faria Morrissey (The Smiths) a meitat dels 80 i Jarvis Cocker (Pulp) en els 90, que s'obre tan magistralment amb Burn It Down, com acaba, amb There, There, My Dear (la lletra de la qual conté la frase "He beeb looking for the young soul rebels" que dona nom a l'àlbum), i del que en destacaria també els tracks número dos, Tell Me When My Light Turns Green i cinc, Geno, la CdD d'avui.
Una composició de Rowland i Archer amb un títol que ret homenatge a Geno Washington, el cantant americà de la banda de soul britànica The Ram Jam Band, en el que destaca un riff de saxo que recorda llunyanament el tema d'aquests Michael (The Lover) (1966) (vegeu aquí).

- DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Geno. Searching For The Young Rebels (1980).

divendres, 12 de juliol de 2019

Nterini (Fatoumata Diawara)



Africana 11:
FATOUMATA DIAWARA, coneguda familiarment com a Fatou, és una polifacètica actriu de teatre i cinema, compositora i cantant, nascuda a Abidjan, Costa d'Ivori, però criada des dels 10 anys a Mali, país d'origen dels seus pares, d'on va fugir a París per evitar un matrimoni de conveniència als 19.
Si a la seva filmografia destaquen pel·lícules com La Genèse (Cheikh Oumar Sissoko, 1999) o Sia, le rêve du python (Dani Kouyaté, 2002) i documentals com Timbuktú (Abderrahmane Sissako, 2010) o Mali Blues (Lutz Gregor, 2016), és la carrera musical la que li ha reportat més gran reconeixement, concretament amb el disc de debut Fatou (2011). Un àlbum gravat gràcies a la medicació de Oumou Sangaré, amb qui havia actuat com a corista, per al que va comptar amb la participació de més coneguts del blog com el bateria Toni Allen i el baixista de Led Zeppelin i productor John Paul Jones i d'altres dels que en sentireu a parlar com l'intèrpret de kora Toumani Diabaté. Una obra cantada en bambara, l'idioma oficial de Mali, en el que la seva magnifica veu, amb influències del cant wassaulou, és recolzada per la guitarra i instruments tradicionals com la kora i el ngoni, amb aires folk, com si d'una Joan Baez, Joni Mitchell o Tracy Chapman africana es tractés, abordant temes de contingut social com la emigració o l'empoderament de les dones en la lluita contra l'ablació i la prohibició de matrimonis interètnics, el que la emparenta amb altres lluitadores malianes com la esmentada Sangaré o Rokia Traoré (futura CdD de la secció "Africana" en els propers mesos, ja us ho avanço).
Un fantàstic LP la continuació del qual s'ha fet esperar set anys, que la Fatou ha aprofitat, a més a més de per ser mare, per col·laborar amb múltiples projectes musicals amb artistes d'arreu del mon, com Damon Albarn (de Blur, entre altres), Bobby Womack, Herbie Hancock o el pianista cubà Roberto Fonseca, de la gira amb el qual en va sortir un EP de sis temes, en directe, que tanmateix us recomano, At Home (2015).
I així, amb les piles ben carregades, fa uns mesos ha publicat el disc que, si hi ha justícia, l'ha de consagrar, Fenfo (2018), una expressió que ve a significar "alguna cosa a dir", gravat entre Mali, Burkina Faso, Barcelona i París, co-produït amb Matthieu Chedid, conegut artísticament com M, amb un resultat encara més commovedor que el seu debut.
Un àlbum interpretat en bambara, tot i la pressió comercial a la que ha cedit amb alguna expressió en anglès, que transcendeix l'exotisme de la world music amb incursions en estils variats com el blues, com a Kokoro o Mama, tema aquest en el que, a l'igual que en el que el tanca, Don Do, escoltem el violoncel de Vincent Segal; el funk, com Negue Negue, amb la guitarra de M. Chedid i el baix de Etienne Mbappé en primer pla o l’afro-pop més comercial, com Bony, amb la kora de Sidiki Diabaté, el fill de Toumani. Una obra, amb una caràtula on llueix un vestit la forma del qual representa el mapa del nord de Mali, en la que manté el seu compromís en la denúncia de fets socials, com la esmentada prohibició de matrimonis entre persones de diferents ètnies, a Kanou Dan Yen i el drama d'uns amants separats a causa de la emigració, a la CdD, Nterini, la pista que obre el disc amb la veu i una suau percussió, a les que  s'afegeixen la guitarra i el baix del que en resulta un hipnòtic groove que ens deixa el camí preparat per a gaudir de la resta. 

- FATOUMATA DIAWARA. Nterini. Fenfo (2018).

divendres, 5 de juliol de 2019

On The Road Again (Canned Heat)


Formats a Los Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat, incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey, Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques estrelles.
I tot això amb un estil allunyat del rock psicodèlic imperant, el blues-rock, del que, aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis Slim, Clarence "Gatemouth" Brown o Albert Collins, de tal manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar. 
El seu àlbum més conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any 1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer, víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar. 
Com el seu títol indica, Boogie With Canned Heat, gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine (antic membre de The Mothers Of Invention, de Frank Zappa) i la col·laboració puntual d'un tal Mac Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr. John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del segle XX, representat per figures com Willie Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.
Un àlbum amb deu composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en un altra del 1928, anomenada Big Road Blues, del bluesman del Delta del Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.

- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned Heat (1968).

divendres, 28 de juny de 2019

Gravity (Paul Weller)


Paul Weller 4:
El darrer dels quatre post previstos sobre el músic britànic PAUL WELLER versarà sobre el, per ara, últim treball, True Meanings (2018), amb el que supera la dotzena d'àlbums en solitari, a afegir a un altra, repartida equitativament en els seus dos projectes anteriors, que els seguidors del blog coneixereu tan bé, The Jam i The Style Council, d'una carrera artística de més de 40 anys.
Un disc en el que, qui en el seu moment va ser conegut com “the Modfather” i a qui, com comentàvem a la CdD anterior, actualment li escauria millor el de “the Changingman” (vegeu aquí), dona una nova prova de versatilitat al publicar una obra de caràcter eminentment acústic, això sí, amb uns arranjaments de corda espectaculars. Un disc en el que ha comptat amb il·lustres col·laboradors, ja sigui en la composició, com Conor O'Brien (de Villagers), en el tema inicial, The Soul Searchers, o de Erland Cooper (de Erland & The Carnival), en tres més, o en la interpretació, com Rod Argent (de The Zombies) a l'orgue, Martin Carthy (guitarrista de Steeleye Span),  Danny Thompson (baixista i multi-instrumentista de Pentangle), el fidel guitarrista Steve Cradock (de Ocean Colour Scene) i, fins i tot, de manera gairebé furtiva, el guitarrista Noel Gallagher (cal que us digui que de Oasis?), paradoxalment interpretant l'harmònium en el tema Books, en el que també es deixa sentir un sitar.
Un àlbum de 14 tracks tranquils i malenconiosos, amb una sentida interpretació vocal, sobre una base de guitarra acústica i uns arranjaments orquestrals molt ben ajustats, evitant en tot moment la sobre-producció, dels que, a més a més de les abans esmentades, en destacaria Bowie, una de les co-escrites amb Cooper, que utilitza el recent traspàs del "Duc Blanc" per reflexionar sobre la mort en general, i la CdD.
Em refereixo a la seqüenciada en quart lloc, Gravity, un tema que havia composat feia uns quants anys sense trobar un disc on encabir-lo i sobre el que sembla pilotar aquest treball, potser el més introspectiu que Weller hagi gravat mai.

- PAUL WELLER. Gravity. True Meanings (2018).

divendres, 21 de juny de 2019

Devastation (The Besnard Lakes)


La parella formada pel productor, compositor, cantant, guitarrista i multi-instrumentista Jace Lasek i la cantant i baixista Olga Goreas va triar el nom per a la seva banda d'un indret paradisíac on els agrada anar a inspirar-se, THE BESNARD LAKES.
Un grup de Montreal, Quebec (Canadà), la música del qual es caracteritza per un so atmosfèric i sofisticat, fruit d'una barreja de rock psicodèlic i espacial, noise i dream-pop, amb rastres que ens evoquen des de The Beatles i The Beach Boys a Pink Floyd, Galaxie 500, Mercury Rev o (vaja! uns que encara no tenen CdD) My Bloody Valentine, que, amb la participació de diversos bateries, guitarristes i teclistes, des del 2003 ha publicat cinc LP, el meu preferit dels quals és el segon, The Besnard Lakes Are The Dark Horse (2007).
Un àlbum produït i composat per la parella, juntament amb la teclista Nicole Lizee, coautora i responsable, tanmateix, dels arranjaments de cordes i vents, amb vuit tracks en els que la instrumentació més delicada i la veu en falset de Lasek, com en la inicial Disaster o For Agent 13, s'alternen amb situacions de caos (controlat), com la CdD.
Una èpica composició dominada pel  baix de Goreas, qui, acompanyada en la gravació de dos baixos més, dos guitarres i tres bateries, pren la veu cantant, harmonitzada amb la de les cinc components de The Fifth String Liberation Singers Choir, amb un espectacular riff al mig del qual li escoltem cridar :

          Like a nation, like a nation

I en la repetició, finalment, esmentar el títol de la cançó:

          Devastation, devastation...

- THE BESNARD LAKES. Devastation. The Besnard Lakes Are The Dark Horse (2007).

divendres, 14 de juny de 2019

Fanta (Baaba Maal)


Africana 10:
El compositor, cantant i guitarrista BAABA MAAL, fill d'un pescador d'ètnia peul de la ribera del riu Senegal que feia mans i mànigues per a que pogués fer-se advocat, va preferir estudiar música a la Universitat de Dakar i, amb una beca, fer un post grau a l'Escola de Belles Arts de París, ciutat a la que, a començament dels anys 70, va entrar en contacte amb estils occidentals com el rock, el folk, el blues, el soul, el reggae i, posteriorment, el jazz i la música electrònica, que, de tornada al seu país i en col·laboració amb el guitarrista cec Mansour Seck, va fusionar amb la música tradicional de l'Àfrica Occidental.
I així, en aquests 30 anys, ha publicat més d'una dotzena d'LP, en els que ha tingut la oportunitat de col·laborar amb figures, ben conegudes dels seguidors de la CdD, com Brian Eno, Peter Gabriel, Tony Allen (el bateria col·lega de Fela Kuti i molts més) o U2 i altres d'emergents com Mumford & Sons, concretament en el seu darrer treball, The Traveller (2016), amb els que s'ha convertit, no només en un dels artistes més populars del seu país com Ismaël Lô i, és clar, Youssou N'Dour, sinó en una autèntica estrella de la (per a mi, ja ho sabeu, mal anomenada) "world music", el que li ha permès desenvolupar la faceta d'activista social en defensa dels drets de les dones, l'educació, l'alliberament del deute o la lluita contra la sida i el canvi climàtic, entre altres i la promoció de la cultura local, amb activitats com el festival que organitza anualment a Fouta, seu poble natal.
Una obra que ha donat un gir modern a la tradició dels griot, els contacontes que esmentàvem ja fa sis anys en el post de Salif Keïta, mantenint-se fidel a les seves arrels, malgrat la perspectiva internacional, cantant en pulaar, el dialecte fulani del nord de Senegal, en detriment del wolof, la principal del país, i de la que en voldria destacar l'àlbum amb el que el vaig conèixer.

Em refereixo a Nomad Soul (1998), ideal per endinsar-vos en la seva discografia, en la que descobrireu obres més "autèntiques", siguin anteriors, com Baayo (1991) o Firin' In Fouta (1994) o posteriors, com Missing You (Mi Yeewnii) (2001). Un disc d'afro-pop, gravat a Dakar i fortament arranjat a Londres i Nova York per un altre conegut del blog,  Chris  Blackwell, el "guru" de Island Records a la seva nova discogràfica, Palm Pictures, i impecablement presentat, en el que la seva privilegiada veu s'envolta d'una suau percussió, de guitarres i d'instruments tradicionals com la kora, als que s'afegeixen puntualment teclats i sintetitzadors, que s'inicia amb Souka Nayo(I Will Follow You), una mena de funk afro-celta en el que s'acompanya del quartet femení irlandès Screaming Orpheans i acaba, onze tracks després, amb Lam Lam, una increïble melodia ambient de 12 minuts produïda per l'esmentat Eno, Jon Hassell i Howie B., en mig de les quals conviuen composicions d'aires més tradicionals com Mbolo, Cherie o Guelel amb altres, destinades a conquerir audiències més amplies, amb influència molt més pop, com Douwayra o la CdD.
Seqüenciat en quart lloc, Fanta, la traducció a l'anglès del qual està impresa en el llibret del CD (vegeu la imatge), és un dels temes més allunyats de la estètica cultural del seu autor, però la màgia de la seva polirítmia segur que us encisarà i igual us interesseu pels altres àlbums que us he recomanat.

- BAABA MAAL. Fanta. Nomad Soul (1998).

divendres, 7 de juny de 2019

Float On (Modest Mouse)


El cantant, guitarrista i compositor Isaac Brock es va inspirar en una frase del conte The Mark on the Wall (1917), en la que la escriptora Virginia Woolf descriu a la classe mitjana treballadora com "modest mouse coloured people" (gent senzilla de color ratolí) per triar el de la seva banda, MODEST MOUSE.
Un grup d’indie-rock de Issaquah, Washington (USA) que, desprès de tres discos més ben acollits per la crítica que pel públic, el doble LP This Is A Long Drive For Someone With Nothing To Think About (1996), The Lonesome Crowded West (1997) i The Moon & Antarctica (2000), van assolir el reconeixement general amb Good News For People Who Love Bad News (2004), fita que no van superar amb We Were Dead Before The Ship Even Sank (2007), per al que van contar amb l'ajut de dos vells coneguts del blog, Johnny Marr, el mític guitarrista de The Smiths, incorporat com a membre fix del combo, i James Mercer, protagonista de la CdD en dues ocasions, amb The Shins i amb Broken Bells, que participa amb la veu en tres tracks.
Uns col·laboradors que no van ajudar a la banda a sortir de l'estancament, el que va motivar l'abandonament de la escena de Brock, dedicat a promocionar la seva pròpia discogràfica, Glacial Pace Records, durant els vuit anys que va trigar la següent, i per ara darrera, publicació, Stranglers To Ourselves (2015), que tampoc no els va tornar la glòria pretèrita.
És per això que, a l'hora de triar la CdD d'avui, no he dubtat en escollir l'esmentat Good News...(Bones notícies per als qui els agraden les dolentes), un àlbum el títol del qual ja ens suggereix unes lletres malenconioses, fins i tot pessimistes, obra de Brock, qui es veu acompanyat del baixista habitual, Eric Judy, d’un nou bateria, Benjamin Weikel, que s'esforça per a que no es noti l'absència de l'anterior, Jeremiah Green, i del guitarrista Dann Gallucci, recuperat desprès d'un temps fora de la banda, tots ells acreditats com a coautors, i amb un seguit de col·laboradors com The Rising Star Fife and Drums Band, a la percussió, The Dirty Dozen Brass Band, als vents i un altres vells coneguts del blog, The Flaming Lips, amb instruments addicionals. 
Un disc de 16 tracks, de les que en destacaria algunes com The World At Large, Ocean Breathes Salty, Blame It On The Tetons i, és clar, la CdD, un dels hit de la seva discografia, aquest Float On que finalitza amb tota la penya convidant-nos a tirar endavant, encara que les coses no surtin bé:

          And we'll all float on ok
          And we'll all float on ok
          And we'll all float on ok
          And we'll all float on any way well

- MODEST MOUSE. Float On. Good News For People Who Love Bad News (2004).

divendres, 31 de maig de 2019

As Tears Go By (Marianne Faithfull/The Rolling Stones)


Covers 11:
A mitjans dels anys 70 ningú no hauríem donat una duro per la carrera artística de MARIANNE FAITHFULL, la londinenca que amb 18 anys va tocar el cel amb la interpretació de As Tears Go By, la CdD d'avui, composada per Mick Jagger i Keith Richards, qui, com a The Rolling Stones, la gravarien un any després. I és que durant la segona meitat de la dècada anterior, en la que va mantenir un sonat idil·li amb el "morritos" i es va convertir en la seva musa a la època del "swinging London", es van anar succeint els singles d'èxit, recopilats en l'LP de debut, Marianne Faithfull (1965), en el que els temes originals conviuen, el que seria una constant al llarg de la seva carrera, amb versions, més o menys afortunades de The Beatles, Herman's Hermits, Bacharach-David i altres.
Una trajectòria sobtadament tallada arran de la ruptura sentimental amb Jagger, que va portar a "la noia més bonica de Londres" als braços successiva o simultàniament d'altres Stones (Richards, Brian Jones) i nombroses estrelles del rock com David Bowie, Jimi Hendrix o Allan Clarke (de The Hollies) i, malauradament, a l'addició a la heroïna i l'alcohol. Una etapa fosca de la que va ressorgir sorprenentment amb el que, per a molts, és el millor àlbum de la seva discografia, Broken English (1979), una obra sustentada en la confiança d'un conegut de la CdD, Chris Blackwell, el propietari de Island Records, i la enorme tasca del productor, Mark Miller Mundy, que van posar a la seva disposició uns músics d'estudi sensacionals, liderats per un dels mites d'aquest blog, Steve Winwood. Un disc del que en destacaria un dels singles més reeixits de la seva carrera, The Ballad Of Lucy Jordan (composat per Shel Silverstein) i una versió del Working Class Hero de John Lennon (del John Lennon/Plastic Ono Band, 1971), amb el que ens va sorprendre amb un canvi de tonalitat de veu, ara molt més fosca i greu, fruit d'una laringitis crònica que se li atribueix als seus excessos, i que persisteix fins a l'actualitat. Una obra a la que en reedicions "de luxe" posteriors, com la del 2013, se li han afegit temes com la coneguda Sister Morphine, editada originalment al Sticky Fingers (1971) de "ses satàniques majestats", qui, desprès d'un litigi, van haver d'acreditar-la com a coautora.
I així va ser que el reconeixement a aquesta obra li va permetre reiniciar la seva carrera, tant la interpretativa amb la que havia triomfat a la seva joventut i amb la que acumula dos dotzenes de pel·lícules i múltiples obres de teatre, com amb la musical, amb gairebé una vintena d'LP, en els que, com us deia abans, ha estat una constant la gravació de temes propis o en coautoria amb personatges com Beck, Billy Corgan (Smashing Pumpkins), Damon Albarn (Blur), Jarvis Cocker (Pulp), PJ Harvey...amb versions, ja sigui de clàssics com The Beatles, Bob Dylan o Donovan, o d'actuals ben coneguts pels seguidors de la CdD com The Decemberists, Black Rebel Motorcycle Club o Morrissey (The Smiths).
Una carrera ben viva a hores d'ara, com ho prova la publicació fa només sis mesos, amb 71 anys d'edat, del darrer àlbum, Negative Capability (2018), per al que ha comptat, a més a més de com a músics, com a productors amb Rob Ellis, conegut pels seus treballs per a PJ Harcey, i Warren Ellis, dels Bad Seeds de Nick Cave, en el que interpreta temes originals composats en col·laboració amb Ed Harcourt, com Misunderstanding, In My Own Particular Way , Born To Live o No Moon In Paris (en referència a la seva ciutat d'adopció), amb MarkLanegan, a They Come At Night (en el que rememora els atemptats a la Sala Bataclan, d'aquesta ciutat), o amb el mateix Cave, a The Gypsy Faerie Queen, i tres versions, It's All Over Now, Baby Blue, de Bob Dylan (del Bringing It All Back Home, 1965), la seva Witches Song, de l'esmentat Broken English i, és clar, la CdD.
Aquesta balada amb la que Andrew Loog Oldham, aleshores mànager dels Stones, i que figura com a coautor, va d'alguna manera obligar a Jagger i Richards a estrenar-se com a compositors, en un estil allunyat del blues que tocaven en aquell moment, per el que van decidir regalar-la a la seva amiga, l'èxit de la qual els va fer reconsiderar-ho i gravar la seva versió, publicada uns mesos després a l'LP December's Children (And Everybody's) (1965). Això, sí, per imposició d'Oldham, el títol proposat, As Time Goes By, el mateix del tema que interpreta Dooley Wilson, en el paper de l’entranyable "Sam" a la pel·lícula Casablanca (Michael Curtiz, 1942), va adoptar el definitiu, per el que tothom la coneixem i que podeu escoltar tot seguit en aquestes tres versions (de les que, posats a escollir, em quedaria amb la segona), de As Tears Go By.

- MARIANNE FAITHFULL. As Tears Go By. Marianne Faithfull (1964)-Negative Capability (2018)/THE ROLLING STONES. December's Children (And Everybody's) (1965).

divendres, 24 de maig de 2019

The Changingman (Paul Weller)


Paul Weller-3:
Al tercer dels quatre post previstos sobre PAUL WELLER recordarem breument la seva trajectòria en solitari des del 1990 fins al present, ben actiu com demostra la publicació, fa només uns mesos, del seu darrer treball, True Meanings (2018). Una carrera solista de gairebé 30 anys, en els que "the Modfather" ha editat més d'una dotzena d'àlbums, entre els que destaquen Wild Wood (1993), Stanley Road (1995) o el doble LP 22 Dreams (2008), obres que no fan més que engrandir la influència, i el conseqüent respecte, en generacions posteriors de músics britànics, molts d’ells del reeixit fenomen brit pop.
Entre tanta producció he triat la CdD del seu disc més conegut, l'esmentat Stanley Road, que pren el nom del carrer on va créixer a la ciutat de Woking, Surrey, un mot que als apassionats a l'automobilisme us sonarà per ser el lloc on està instal·lada la factoria McLaren i, als afeccionats a la literatura, per ser la localitat on es produeix el primer desembarcament de naus alienígenes a la novel·la de H.G. Wells "La guerra dels mons" (1898).
Un àlbum la caràtula del qual fou dissenyada per Peter Blake, el mateix de la mítica del Sgt. Pepper's (1967), de The Beatles, amb un "collage" que ret homenatge a ídols de Weller, com Steve Marriott i Ronnie Lane, de Small Faces, Aretha Franklin, John Lennon o el futbolista George Best en el que musicalment retorna al seu estil primigeni, basat en les guitarres. Una obra amb col·laboradors notables, i coneguts dels seguidors del blog, com Steve Winwood, Noel Gallagher, de Oasis, a qui tornaria el favor tocant la guitarra i acompanyant en la veu en el tema Champagne Supernova, del famós (What's The Story) Morning Glory (1995); Mick Talbot, ex Style Council; el "fidel" Steve White, el bateria des del temps de The Jam, o Steve Cradock, de Ocean Colour Scene, grup al que Weller va promocionar en els seus inicis.
Un disc amb onze composicions pròpies i una versió del tema I Walk On Gilded Splinters, de l’LP Gris-Gris (1968) del Dr. John, de les que, per sobre de la homònima Stanley Road, en destacaria Porcelain Gods, You Do Something To Me, Broken Stones, o la CdD, el track inicial i únic amb el productor Brendan Lynch com a co-autor. Em refereixo a The Changingman, títol inspirat en el nom d'una nina de la seva filla, en el que explica la necessitat de canviar constantment les coses, del que, artísticament, els seguidors d'aquesta secció del blog no en tindreu cap dubte, però també en l'aspecte personal, en la seva inquieta vida afectiva, en un moment en el que les coses no anaven bé amb Dee C. Lee, la seva ex-col·lega a The Style Council i aviat ex-parella.

- PAUL WELLER. The Changingman. Stanley Road (1995).

divendres, 17 de maig de 2019

You Let My Tyres Down (Tropical Fuck Storm)


L'irònic nom de, traduït, FOTUDA (en castellà "Jodida") TEMPESTA TROPICAL, el mateix dels estudis propis en els que els australians The Drones van gravar el seu darrer disc, Freelin Kinda Free (2016)  és l'escollit per Gareth Liddiard i “Fio” Kitschin per al seu nou projecte, no sé si paral·lel o en substitució, al dels protagonistes de la CdD de la setmana passada.
Un quartet, definitivament instal·lat a Melbourne, amb el que la parella intenta suavitzar el punk-rock amb el que van triomfar, tot i què, per a mi, ni ho aconsegueixen, ni falta que els feia, el que, com us avançada divendres passat, deixo a la vostra consideració. El cas és que el seu àlbum de debut, A Laughing Death In Meatspace (2018), és igual d'interessant, irreverent i divertit que la mitja dotzena que van publicar amb The Drones, no en va el guitarrista i cantant assumeix gairebé l'autoria de tots els tracks, alguns d'ells, marca de la casa, de fins a set i vuit minuts durada.
Un disc del que he escollit com a CdD l'inicial You Let My Tyres Down, però del que en destacaria d'altres com Chameleon Paint, Soft Power, The Future Of History, en el que relata la partida d'escacs que l'any 1997 el rus Gary Kaspárov va perdre contra una computadora, Deep Blue, d'IBM o l'homònim A Laughing Death In Meatspace, una referència a "la mort que riu", una característica clínica d'una malaltia que els caníbals de Papua Nova Guinea, que l'adquireixen per ingerir el cervell dels seus enemics com a ritu funerari, anomenen Kuru, una variant de la que a occident coneixem com a malaltia de Creutzfeldt-Jakob o, popularment, de les "vaques boges".

- TROPICAL FUCK STORM. You Let My Tyres Down. A Laughing Death In Meatspace (2018).