divendres, 22 de març de 2019

Homebreakers (The Style Council)


Paul Weller 2:
Al segon capítol dedicat al músic britànic Paul Weller recordarem la seva trajectòria amb THE STYLE COUNCIL, la banda que, desprès de la intempestiva ruptura de The Jam, va formar amb el teclista Mick Talbot, i que es va completar amb la incorporació del jove bateria Steve White i la cantant Dee C. Lee, la seva futura esposa durant uns anys, com a membres fixes, a més a més d'una àmplia nòmina de col·laboradors ocasionals.
Un grup creat amb la intenció d'expandir l'extraordinari però limitat so punk-rock del trio amb una varietat d'estils com el rhythm & blues, el soul, el funk, el jazz i, fins i tot, el rap, que va sorprendre a molts dels seus fans, com a mi mateix, que no enteníem a què venien aquelles pretensions intel·lectuals que, tanmateix van influir en altres combos com Everything But The Girl, amb un estil al que ens referíem amb certa sorna com a "sophisti-pop".
No obstant, inicialment van rebre molt bona acollida de la crítica i van guanyar nous fans, fins i tot al resistent mercat americà, amb els dos primer àlbums, Café Bleu (1984) i, sobretot, Our Favourite Shop (1985), a partir del qual van anar perdent el favor del públic i, el que és pitjor, de Polydor, la discogràfica de tota la vida, que van rebutjar editar el disc Modernism: A New Decade (1989), que no veuria la llum fins al 1998, fins a precipitar el final de la banda i l'inici d'una carrera en solitari de Weller, acompanyat del fidel White fins a l'actualitat, que serà motiu d'un parell de futurs post més dedicats a la seva trajectòria.
Altres característiques diferencials dels "Councils", respecte a The Jam, apart de l'eclecticisme musical, son una menor implicació vocal de Weller, que deixa el micro en la meitat dels temes a la seva dona i a altres membres convidats com Lenny Henry, Tracie Young o Tracey Horn, la cantant dels esmentats EBTG, i un enfocament més radical de les lletres, amb l'objectiu de combatre el racisme, el consumisme i els problemes de la classe treballadora, amb Margaret Thatcher en el punt de mira. Una actitud política paradoxalment contraposada al seu look en el que les parques verdes del Jam Army de la època mod van ser substituïdes per roba a mida de caràcter vintage que assemblava l'antic "modfather" a un autèntic dandy.
Com a CdD he triat un tema del seu disc més reeixit, aquell Our Favourite Shop que, per cert, als USA es va publicar amb una seqüenciació diferent i amb un altre títol, Internationalist, en el que retrata àcidament l'estat anímic d'un país en un moment donat i l'escollit no ha estat cap dels singles amb els que es va promocionar en el seu llançament, Come To Milton Keynes, Boy Who Cried Wolf, The Lodgers o Walls Come Tumbling Down!, sinó l'inicial, Homebreakers.
Una composició de Talbot i Weller, cantada sorprenentment pel primer, en la que, com el seu nom suggereix, descriuen la ruptura de les famílies quan els seus membres han d'abandonar la llar en busca de feina a conseqüència de la precarietat laboral. Una de les millors cançons polítiques de la seva època.

- THE STYLE COUNCIL. Homebreakers. Our Favourite Shop (1985).

divendres, 15 de març de 2019

Zombie (Fela Kuti & Afrika '70)


Africana 8:
En el llarg viatge pel mon de la música popular que ha acompanyat la meva existència, autèntic leiv motiv del blog, pocs artistes poden presumir d'haver creat un estil propi com el protagonista de la CdD d'avui, el post número vuit de la secció "africana".
Parlem de FELA KUTI, un nigerià de classe mitjana, fill d'un reverend i acreditat pianista i d'una activista anticolonialista, que va anar a Anglaterra per estudiar medicina i va acabar matriculat al Trinity College of Music de Londres, ciutat en la que va entrar en contacte amb el rock, el blues, el funk i el jazz, estils que, de tornada al seu país, als anys 60, va fusionar amb la música tradicional local, el highlife, per donar lloc al fenomen conegut com "afrobeat".
Un estil que es caracteritza per uns ritmes enèrgics i repetitius, en el que a la percussió, amb l'extaordinari bateria Tony Allen, que fa poc esmentàvem (vegeu aquí) al capdavant,  i els típics cants africans de crida-resposta s'hi agrega una secció de vent, amb el saxòfon com a instrument destacat, amb el que va obtenir prou ressò per iniciar amb el seu grup, Nigèria '70, de seguida rebatejat com Afrika '70 i, posteriorment, Egypt '80, una gira pels USA, on va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el pensament de Malcolm X i els Black Panthers, del que en va resultar una radicalització del seu missatge polític contra la dictadura militar que governava el seu país, canviant, a més a més, el yoruba, una de les més de 200 llengües de Nigèria, pel pidgin, l'anglès del carrer, per arribar a un públic més extens.
Una actitud que li va comportar greus problemes amb l'exèrcit que, desprès de detenir-lo en diverses ocasions, va acabar envaint el seu local d'assaig i estudi, una mena de comuna anomenada Kalakuta Republic, al que van calar foc i per la finestra del segon pis del qual van llançar sa mare, impedida en cadira de rodes, que moriria a conseqüència de les ferides.
Uns fets amb els que va guanyar prou popularitat com per gosar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, sense èxit, penso que en gran part fruït de la seva controvertida personalitat, tan allunyada dels convencionalismes socials pels seus excessos, entre els que destaca l'haver-se casat alhora amb 27 dones (vint-i-set!), la majoria cantants i ballarines de la seva orquestra, integrada per desenes de membres, del que no sé que n'opinaria sa mare, feminista declarada.
Una vida tan excessiva en l'àmbit personal com artístic, al llarg de la qual va gravar més de 70 LP, fins a la seva mort prematura, amb només 58 anys, víctima de la sida, infecció que mai no va acceptar tractar, ni tan sols reconèixer patir, al·legant que es tractava d'una "malaltia de blanc". Un llegat que han perpetuat dos dels seus incomptables fills, Femi, amb la seva pròpia banda, i Seun, al front d'uns renovats Egypt 80, per la carrera dels quals tanmateix us recomano interessar-vos.
Com a CdD he triat el tema homònim del 27é i més popular àlbum de la seva discografia, Zombie (1977), un LP amb dues úniques pistes, una a cada cara del vinil, que es manté actual en base al seu infecciós groove, amb uns músics en estat de gràcia, amb la percussió de l'esmentat Tony Allen i el saxòfon del també conegut com "the black president" al capdavant. Una composició en la que utilitza la metàfora dels morts vivents per increpar els soldats que obeïen com autòmats a la junta militar sense adonar-se de que "el seu temps havia passat i que caminaven, podrits, alimentant-se de la classe treballadora".  
Un disc que va despertar una resistència social sense precedents en una de les més ferotges dictadures de l'Àfrica Occidental, fins al punt que molta gent, quan veia un soldat pel carrer li cridava "zombie!", el que acabaria provocant la ira de l'exèrcit, que desencadenaria l'esmenta incident de Kalakuta.
I ara prepareu-vos a gaudir d'un festival tan polític com sexual, un carnestoltes passat de revolucions, orgullosament negre i festiu, la CdD i un vídeo més per a que us en feu una idea de com eren els seus concerts:

- FELA KUTI & AFRIKA '70. Zombie. Zombie (1977).

divendres, 8 de març de 2019

Charity (Courtney Barnett)


La cantautora i guitarrista COURTNEY BARNETT, amb un estil proper a l’indie-rock i al grunge dels seus admirats Nirvana, va assolir tan gran reconeixement artístic amb el seu LP de debut, Sometimes I Sit And Think, And Sometimes I Just Sit (2015), que la va deixar gairebé paralitzada en front el dubte del temible "segon disc", situació de la que la rescatar un parell d'anys desprès un conegut del blog. I va ser amb l'americà Kurt Vile, aparentment allunyat artísticament de la de Sidney, que van publicar com a duo, emulant els mítics Kurt (Cobain)Courtney (Love), el notable Lotta Sea Lice (2017), el que li va fer agafar esbrancida per continuar.
I el resultat ha estat el recent Tell Me How You Really Feel (2018), un àlbum en el que, musicalment, es manté fidel a la obra anterior, amb el clàssic format guitarra-baix-bateria però en el que dona un pas endavant, literàriament, atrevint-se amb temes més personals, més introspectius tot i què directes, amb el que ha esdevingut un dels compositors amb més talent de la seva generació. 
Un disc en el que participen convidats d'excepció com el guitarrista Dan Luscombe, dels seus paisans The Drones, als que tinc previst en breu dedicar un post , i les germanes Kim i Kelley Deal, que triomfaren, juntes, amb la banda The Breeders i, sobretot, la primera, amb els mítics Pixies. Un LP curt, de 10 tracks que no sumen més de 37 minuts, magníficament introduït per Hopefulessness, a partir del que, disculpeu-me el barbarisme, autèntics "pepinos" com City Looks Pretty, Charity (la CdD) o Nameless, Faceless, s'alternen amb balades com Need A Little Time, Help Your Self o Walkin' On Eggshells.
Us recomano escoltar-les totes, preferiblement d'una tirada, però el compromís del blog és d'un sol tema cada divendres i, a l'hora de triar, he escollit el que considero l'autèntic hit de l'àlbum.

- COURTNEY BARNETT. Charity. Tell Me How You Really Feel (2018).

divendres, 1 de març de 2019

The Air That I Breathe (The Hollies)


Covers 10:
Amb un nom inspirat en Buddy Holly, a qui admiraven profundament, THE HOLLIES és un quintet britànic creat l’any 1962 pel cantant  Allan Clarke i el guitarrista Graham Nash, amb la inestimable participació com a compositor del baixista Eric Haydock (mort, per cert, el passat 6 de gener) i una munió de músics més que, tot i què amb un hiat de 23 anys (entre el 1983 i el 2006) sense gravar, han mantingut viu el projecte durant més de cinc dècades, com demostra el recentment publicat Listen This Music (2019), si no erro el vint-i-setè àlbum de la seva discografia.
El seu estil es caracteritza per unes melodies i harmonies en la línia de The Beach Boys i, sobretot, The Everly Brothers, amb una lleugera evolució cap al rock psicodèlic, per insistència del guitarrista que, al comprendre que la resta de membres preferia seguir fidel a l'estil amb que triomfaven i amb molt resultat comercial, va abandonar de seguida la nau, l'any 1968, per unir-se a uns amics americans que havia conegut a Los Angeles, Califòrnia, per formar el primer "supergrup" de la història: Crosby,Stills & Nash.
I així, la banda, va anar publicant singles d'èxit amb hits com Bus Stop, Look Through Any Window, On A Carrousel, Dear Eloise, King Midas In Reverse o Long Cool Woman, un dels meus favorits (vegeu aquí), com no podia ser d'una altra manera, tractant-se d'una imitació descarada del Green River dels Creedence Clearwater Revival. Publicacions, fossin originals o versions d'altres autors, molt més populars que en format LP, en el que, tot i editar àlbums notables com Evolution (1967) o Butterfly 1967), mai van obtenir gaire reconeixement, i encara menys als USA, on sempre se'ls va considerar segon plat de la coneguda british invasion.
Com a CdD he escollit un tema de Hollies (1974), el quinzè LP de la seva discografia i que no s'ha de confondre amb The Hollies (1965), el tercer, un àlbum que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per contenir aquesta versió de The Air That I Breathe, el tema composat per Albert Hammond (el pare del famós Albert Hammond Jr. de The Strokes) i Mike Hazlewood, que tancava el disc de debut del primer, l'arxiconegut It Never Rains In Southern California (1972).
Una cançó que, com ha passat tantes vegades a la història del rock i podeu comprovar ara, va tenir més ressò en aquesta afortunada interpretació de The Hollies que en la versió original de Hammond, molt millor compositor (col·laborant amb lletristes com l'esmentat Mike Hazlewood o Hal David, el soci de Burt Bacharach) que cantant, com demostra el fet d'haver estat interpretat per artistes com Johnny Cash, Art Garfunkel, Leo Sayer, Chicago, Whitney Houston, Tina Turner, Dolly Parton, Willie Nelson o, per l'avantatge de ser bilingüe anglo-espanyol, per haver-se criat a Gibraltar, on el seu pare treballava de bomber, Julio Iglesias i Luz Casal.
Una CdD que, tanmateix, ha estat versionada per multitud d'artistes com The Shadows, Olivia Newton-John, k.d. Lang, Simply Red o els granadins Lori Meyers i, fins i tot, plagiada en el mític Creep de Radiohead, qui, desprès d'una demanda dels autors, van haver d'incloure a Hammond i Hazlewood en els crèdits de composició.

- THE HOLLIES/ALBERT HAMMOND. The Air That I Breathe. Hollies (1974)/It Never Rains In Southern California (1972).

divendres, 22 de febrer de 2019

Mar antiguo (El Último de la Fila)


El barceloní, amb orígens a Albacete, Manolo García, cantant, compositor (i pintor amateur) i el vigatà Quimi Portet, guitarrista, compositor i productor, havien format part de les bandes Los Rápidos i Los Burros, amb escassa repercussió, quan, l'any 1984, van decidir un canvi d'orientació, en incorporar al seu estil pop-rock vigorós aires flamencs i arabitzants, fins aleshores només apreciables en la particular veu del primer, amb el resultat d'un dels grups més originals i reeixits que mai no hagi donat la escena musical catalana, EL ÚLTIMO DE LA FILA.
En els quasi tres lustres d'existència, abans d'emprendre sengles carreres en solitari que perduren en la actualitat i que no son motiu d'aquest post, van editar set àlbums amb molt bon resultat artístic i comercial, des del seminal Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985), amb hits com Dulces sueños o Querida Milagros, al continuísta Enemigos de lo ajeno (1986), el de Insurreción i Aviones plateadosNuevas mezclas (1987), una mena de greatest-hits gravat a Londres; el més intimista i acústic Como la cabeza al sombrero (1988), amb SaraLlanto de pasión com a singles destacats; el més experimental Nuevopequeño catálogo de seres y estares (1990), el de Cuando el mar te tenga Músico locoAstronomía razonable (1993), en el que, deixant de banda els deixos flamencs i virant més cap al pop de guitarres, amb temes com Mar antiguo (la CdD d'avui!) o Como un burro abrazado a la puerta de un baile, van assolir el major èxit de vendes, abans de que, amb el més lent i fosc La rebelión de los hombres rana (1995), tot i contenir la notable Sin llaves, iniciessin una lleugera davallada que, tres anys desprès i sense publicar material nou, acabaria amb la seva dissolució, per motius no explicats que van donar lloc a diverses especulacions com les intencions del guitarrista de  reduir les gires per gaudir de la seva estrenada paternitat o a la voluntat del mateix de cantar en la seva llengua materna.
Com a CdD he triat un tema de Astronomia razonable, un àlbum produït per David Tickle i el mateix Quimi Portet i gravat als Real World Studios de Peter Gabriel, a Londres, amb el que, amb quasi un milió d'exemplars venuts, van duplicar les del seu predecessor, convertint-se en un dels més emblemàtics de la banda. Un LP d'una gran riquesa sonora, amb protagonisme de la guitarra acústica per sobre dels pràcticament relegats sintetitzadors, amb lletres que van del romanticisme a la ironia, amb alguns trets ecològics. Tretze tracks composats musicalment a dues mans però amb lletres de l'un o de l'altre, dels que en voldria destacar dos, Como un burro amarrado a la puerta de un baile, amb lletra d'un Manolo García que canta per primera vegada una vers en català, el cèlebre 

        "Escolta", piquer, dame aire con tu abanico,
        "que soc de Barcelona i em moro de calor"

i, ara amb lletra de Portet, la CdD, un Mar antiguo al que es refereix successivament com a "madre salvaje, de abrigo incierto que acuna el olivar...madre salvaje, en tus orillas de rodillas rezaré...dios salvaje de la encina y del gris olivar", una composició amb uns arranjaments tan excelsos que la repeteixen en versió instrumental com a tema final del disc.

- EL ÚLTIMO DE LA FILA. Mar antiguo. Astronomía razonable (1993).

divendres, 15 de febrer de 2019

Happiness Reigns (Cullen Omori)


A la CdD de la setmana passada us avançava que la dissolució dels Smith Westerns va donar lloc a sengles projectes dels seus líders, el grup de pop-folk Whitney per part del guitarrista Max Kakacek, amb un interessant treball editat, Light Upon The Lake (2016), i una carrera en solitari, recollint el testimoni de la banda seminal, de qui havia estat frontman i cantant, CULLEN OMORI.
Una carrera en la que porta publicats dos LP, en el primer dels quals, New Misery (2016), en el que s'encarrega de tots els instruments, semblava bolcar la decepció pel projecte frustrat i conté la fantasia pop Cinnamon, un dels hits de la seva discografia, i un segon, el recent The Diet (2018), que representa un canvi poc menys que radical.
Un canvi motivat per circumstàncies diverses, com un accident de trànsit que va comportar una costosa reparació, seguit del robatori de la roba i estris del vehicle de substitució, que el van obligar a cancel·lar la gira, el trencament amb la seva xicota i el seu mànager...que el van fer reflexionar i prendre decisions com traslladar-se a viure a Los Angeles, Califòrnia, i donar un gir en el disc següent.
Una obra amb un enfocament musical més ambiciós, guiat pel productor Taylor Locke i amb un grup d'acompanyament amb les guitarres substituint els teclats, en el que recupera l'esperit original, fins al punt de semblar la continuació del Dye It Blonde (2011), el cim de la banda en la que es va iniciar amb només 17 anys a Chicago. Un disc de pop psicodèlic amb 11 tracks amb lletres recurrents sobre la ruptura sentimental i les seves conseqüències, com els malentesos, la gelosia i els sentiments negatius en general, embolcallades, això sí, en precioses melodies. Particularment, penso que ha estat una bona teràpia per superar els mals moments, potser l'hauré  de posar al prestatge dels "discos de ruptura", farcit, per cert, aquest darrer any. 
Un disc iniciat magistralment pel tema Four Years, seguit d'altres perles com Bordeline Friends, All By Yourself, A Real You o la CdD, Happiness Reigns, una composició que em recorda els Smith Westerns en la seva màxima expressió.

- CULLEN OMORI. Happiness Reigns. The Diet (2018).

divendres, 8 de febrer de 2019

All Die Young (Smith Westerns)


SMITH WESTERNS va ser un grup d’indie-rock format per dos amics del Northside College, de Chicago, Illinois, el guitarrista Max Kakacek i el cantant i segona guitarra Cullen Omori, qui van contar amb la participació del germà d'aquest, Cameron, al baix, i diversos membres a la bateria i els teclats en el poc més d'un lustre d'activitat.
Un període en el que van gravar precàriament, al soterrani de Kakacek, l'àlbum homònim Smith Westerns (2009), amb clares influències del glam-rock britànic, com David Bowie o T. Rex, tan ben acollit que els va obrir les portes d'un estudi professional de New York, Fat Possum Records, amb qui van publicar, amb la paleta estilística ampliada amb pinzellades de brit pop, com OasisSuede, l’encara més aclamat Dye It Blonde (2011), per el que res feia pensar que, desprès del següent Soft Will (2013), divergències artístiques i personals acabarien amb la formació, donant lloc, per part de Kakacek, juntament amb qui fou el bateria durant un període, i ara assumint la veu, Julien Ehrlich, a la banda de pop-folk Whitney i a una carrera en solitari de Cullen Omori que, precisament, comentarem a la CdD de la setmana que ve.
El so dels Smith Western se sustenta en un gran treball de guitarra, lleugerament distorsionada i amb uns riff espectaculars, molt ben secundada pels teclats, i amb uns cors irresistibles, com podeu comprovar escoltant sencer el Dye It Blonde, farcit de hits com l'inicial i més conegut Weekend, Imagine Pt.3, Fallen In Love o la CdD, All Die Young, la èpica interpretació del qual m'evoca el rock espacial de vells coneguts del blog com Mercury Rev o The Flaming Lips.
Comproveu-ho, millor en la versió original que en el vídeo del directe en el que, la veritat sigui dita, potser justificat per les condicions atmosfèriques, la defensen amb ben poca traça.

- SMITH WESTERNS. All Die Young. Dye It Blonde (2011).

divendres, 1 de febrer de 2019

Denw (Oumou Sangaré)


Africana 7:
El seguidors de la CdD més perspicaços haureu observat que, en un blog dominat de forma aclaparadora per música anglosaxona, de tant en tant s'ha "colat" algun artista provinent de l'Àfrica, un continent que estimo i admiro especialment per la seva varietat paisatgística, ètnica i cultural, entesa aquesta en el sentit més ampli, com les arts plàstiques, la gastronomia o el folklore, amb la música al capdavant . Lamentablement, això només ha succeït en sis dels 383 post publicats, un miserable 1,56%, injustícia que  m'he proposat esmenar, a partir d'avui, assignant-li una secció periòdica.
I els músics que aniran apareixent, com no pot ser d'una altra manera, representaran estils diversos com el raï, mbalax, wassoulou, blues tuareg, afro-beat, reggae, rumba congolesa, ethio-jazz o isicathamiya, tenint com a nexe d'unió l'haver gravat les seves obres amb tecnologia avançada, sigui als seus països d'origen o a les metròpolis que els van colonitzar, aportant instruments elèctrics i fusionant-se amb estils, i sovint amb artistes, occidentals com Peter Gabriel, Neneh Cherry, Noa, Paul Simon, Ry Cooder..., el que ha donat lloc a un gènere anomenat "world music" (música del món), terme molt controvertit, a l'atribuir-se-li connotacions merament comercials.
I és precisament amb la intenció de no foragitar els seguidors més susceptibles que he evitat titular la secció amb aquest mot  i, emulant el que fan als USA amb la seva música d'arrels actualitzada, etiquetar-la amb el topònim "Africana", i, per donar continuïtat als precedents Khaled (Algèria), Youssou N'Dour (Senegal), Salif Keïta (Mali), Bombino (Niger), Alí Farka Touré (Mali) i Touré Kunda (Senegal), assignar-li d'entrada el numero 7, ocasió per a la que he triat una artista excepcional.
OUMOU SANGARÉ va començar a actuar sent una nena, acompanyant a sa mare, cantant professional per a casaments i batejos (sogoninkun, en la seva terminologia), a qui l'espòs havia abandonat embarassada d'un altre fill, als 16 ja era de gira per Europa amb el grup Djoliba Percussions i als 21, de la mà de l'esmentat Ali Farka Touré, va gravar amb la discogràfica britànica World Circuit Records el seu disc de debut, Moussoulou (1990).
Un àlbum inspirat en el wassoulou, la música tradicional de la seva regió d'orígen, d'ètnia peul, al sud del Níger, escrit i composat per ella mateixa, la majoria de les cançons del qual, com el mateix títol, "Dones", suggereix, fan referència a l'amor i el matrimoni, temàtica que es repeteix en els següents, Ko Sira (1993), en al·lusió als matrimonis arreglats i Worotan (1996), en el que critica la venda de dones. Uns treballs amb els que s'ha significat com una gran activista social a favor dels drets de les dones del seu Mali natal i de tota Àfrica, contra el matrimoni infantil i la poligàmia, obtenint reconeixement al ser nomenada Comandant de l'Ordre i de les Lletres de França (1998), Premi UNESCO 2001 i Ambaixadora de la FAO el 2003.
A partir del resó internacional de Worotan la seva activitat artística es va alentir i, la que també es coneix com el "rossinyol del wassoulou", va rendibilitzar els guanys invertint en diverses activitats empresarials com l'agricultura, la industria hotelera, amb la construcció de l'Hotel Wassoulou de Bamako, i l'automobilística, amb la creació d'una marca pròpia, Gonow Oum Sang, de fabricació xinesa, oferint-nos publicacions esporàdiques com el doble CD recopilatori Oumou (2003) i, com a novetats, Seya (2009) i el recent Mogoya (2017), en el que participa el llegendari bateria Tony Allen, de qui parlarem en el proper post de la secció "Africana".
Com a CdD he triat un tema de Worotan, el seu disc més reeixit, en el que, basat en estructures poliritmiques amb cors de crida-resposta típics de l'Àfrica Occidental, als instruments tradicionals com l'ngoni, la flauta peul, les carabasses i el djembe, s'hi afegeixen un violí, un baix i una guitarra elèctrics i una secció de vents (saxofó, trompeta i trombó), liderats per l'americà Pee Wee Ellis, habitual col·laborador d'estrelles con VanMorrison o James Brown, que li aporten un inesperat aire funk.
La cançó que escoltareu, el track número cinc, es titula Denw (Nens) i, com es pot apreciar a la lletra, impresa traduïda a l'anglès al llibret del CD, tracta de l'estigma associat a la dona que no pot tenir fills, circumstància de la qual sempre se la considera culpable.

- OUMOU SANGARÉ. Denw. Worotan (1996).

divendres, 25 de gener de 2019

Obstacle 1 (Interpol)


A la darrera dècada del segle XX la escena musical novaiorquesa llanguia enfront de ciutats com Los Angeles, Califòrnia o Seattle, Washington, bressols de moviments com el hard-rock i el grunge, respectivament, situació al rescat de la qual van venir els INTERPOL, la banda, és clar, res a veure amb la coneguda Organització Internacional de Policia Criminal.
Una banda que, en contra del que cabia esperar, no va ressuscitar els esperits de mítics grups locals com The Velvet Underground, Blondie, Television o Talking Heads, sinó que es va inspirar en grups britànics dels anys 80 com Joy Division, per sobre de tots, The Cure o The Smiths, ja ho veieu, tots vells coneguts del blog.
Un quartet, contemporani de The Strokes i Yeah, Yeah, Yeahs, amb qui van tornar a posar en òrbita la ciutat dels gratacels, amb un estil que es defineix com a revival post-punk que, tanmateix, ha influït en bandes posteriors com The Killers, Editors o The xx.
Un combo que, des del 2002 fins a l'actualitat, amb el recent Marauder (2018), amb llargs intervals de 3-4 anys entre ells, que els seus components han aprofitat per diversos projectes en solitari, ha publicat mitja dotzena de LP's dels que cal destacar, per sobre de tots, el seu debut, Turn On The Bright Lights (2002).
Un àlbum amb un so fosc i hipnòtic, tan elegant com melancòlic,  que va rebre el reconeixement unànime de la crítica i el públic, que apreciava tant les guitarres de Daniel Kessler com la glamurosa veu de baríton del cantant i lletrista Paul Banks, acompanyats de la secció rítmica formada per Sam Forgarino a la bateria i Carlos Dengler, actualment fora del grup, al baix.
Un disc magníficament produït, l'atmosfera del qual és perceptible des de la mateixa portada, de sobri disseny, amb una icònica fotografia de Sean McCabe d'un teatre de Londres, que no ha estat superat en tota la seva discografia posterior, motiu pel que n'han anat traient rèdit al llarg dels anys, com en la remasterització del X aniversari o la llarga gira mundial de commemoració del XV, el 2017.
Un àlbum d'onze tracks, magníficament iniciat amb Untitled i seguit d'altres hits com NYC, un homenatge a la seva ciutat natal, PDA, Say Hello The Angels o, seqüenciada en segon lloc, la CdD, Obstacle 1, el més proper a Ian Curtis (Joy Division) que Banks hagi estat mai.

- INTERPOL. Obstacle 1. Turn On The Bright Lights (2002).

divendres, 18 de gener de 2019

That's Entertainment (The Jam)


Paul Weller 1:
Continuant amb la iniciativa dels dos darrers anys, en els que hem repassat la trajectòria en múltiples projectes professionals de Ry Cooder i Steve Winwood, aquesta vegada, amb la novetat d’un format semestral, li ha tocat a un artista considerat una icona a la seva Gran Bretanya natal, molt per sobre de la resta del mon, per motius que s'explicaran.
Ens referim al compositor, cantant i guitarrista Paul Weller, la trajectòria del qual abasta més de quatre dècades, des de meitat dels anys 70 fins al, per ara, darrer àlbum en solitari, True Meanings (2018), llançat fa només uns mesos.
Una carrera que es va iniciar als 18 anys a Woking, Surrey, la seva localitat natal, consolidada en format trio, acompanyat de Bruce Foxton al baix i Rick Buckler a la bateria, amb un nom que ha esdevingut mític per a diverses generacions posteriors, THE JAM.
Una banda que, en un moment en que la escena britànica estava dominada pel fenomen punk, amb Sex Pistols i The Clash al capdavant, va apostar per un revival del moviment mod dels anys 60, inspirant-se en grups com The Who, The Kinks o Small Faces, així com, no podia ser d'una altra manera, The Beatles i "antigues" bandes de rhythm & blues i soul de les discogràfiques americanes Stax, Atlantic i, és clar, Tamla Motown. Unes influències que vam modelar el seu particular estil musical, que es va veure acompanyat d'una estètica a les antípodes dels punkies, amb impecables vestits a mida i pentinats amb serrell que el nostre heroi, a qui es coneix com a "The Modfather", amb l'únic canvi motivat per les canes, conserva a dia d'avui. Un estil que, literàriament, ha estat molt arrelat a la cultura britànica, amb una visió, tot sigui dit, idealitzada d'Anglaterra i de l'Imperi, motiu pel que, en la meva opinió i com avançava a l'inici del post, el seu reconeixement no ha estat més universal.
En poc més d'un lustre The Jam ens van llegar, a més a més d'un grapat de singles no inclosos en cap LP, mitja dotzena d'àlbums, tres dels quals, si més no, haurien de figurar a les vostres discoteques, All Mod Cons (1978), Setting Sons (1979) i Sound Affects (1980), el preferit de Weller. Una obra que podem considerar el seu ideari artístic, amb un plantejament de crítica costumista a l'estil Ray Davis (The Kinks) però amb acabaments sofisticats amb vocació "beatle", com es pot apreciar en temes com Start! o Monday, alternats amb altres amb clares influències psocodèliques i funk.
Un àlbum atemporal del que he escollit com a CdD una de les seves composicions més cèlebres, un balada de base acústica en la que retrata l'abandó social de Londres, com a representació del país sencer, el 1980, amb una lletra que enumera les condicions de vida de la classe obrera (el so de la sirena d'un cotxe de policia, d'un martell pneumàtic contra el ciment, d'un nadó plorant, d'un gos bordant, el grinyol d'uns frens i un fanal parpellejant...), que culmina amb un lacònic "això és entreteniment".

          A police car and a screaming siren
          Pneumatic drill and ripped-up concrete
          A baby wailling, a stray dog howling
          The screech of brakes
          And lamplight blinking
          That's entertainment
          That's entertainment

Poc es podien imaginar Foxton i Buckler (que no li dirigirien la paraula durant dècades) que un any desprès, amb un nou disc publicat i en plena fama, Weller decidiria posar fi al grup per iniciar, amb el teclista Mick Talbot, un nou projecte anomenat The Styl Council, motiu d'un futur post de la CdD.

- THE JAM. That's Entertainment. Sound Affects (1980).

divendres, 11 de gener de 2019

The Creature (La Luz)


En català, idioma oficial al Principat d'Andorra i cooficial a Catalunya, és normatiu anteposar els articles personals en/el i na/la als noms propis, per la qual cosa és possible que alguns lectors penseu que l'autor del blog s'ha begut l'enteniment i, en la línia del post de Las Grecas de fa quinze dies (vegeu aquí), aquesta setmana li ha tocat a "la Luz...Casal", l'entranyable cantant gallega que va meravellar el món sencer posant veu a la interpretació de Miguel Bosé del tema Piensa en mí, de Agustín i Mª Teresa Lara, a la pel·lícula Tacones lejanos (Pedro Almodóvar, 1991).
Doncs no és el cas, les nostres protagonistes d'avui només coincideixen amb la Casal en tenir el nord-oest com a origen geogràfic, Galicia (Espanya) i Seattle, Washington (USA), respectivament, en els seus països.
Així, LA LUZ de qui parlem avui és un quartet liderat per la compositora, cantant i guitarrista Shana Cleveland, acompanyada de la teclista Alice Sandahl i la secció rítmica inicialment formada per Marian Li Pino a la bateria i Abbey Blackwell al baix, la qual, desprès d'un terrible accident de trànsit mentre presentaven el seu primer disc, It's Alive (2013), del que afortunadament en van resultar indemnes, va deixar el lloc a Lena Simon, formació amb la que han gravat dos àlbums més, Weirdo Shrine (2015), produït per un conegut de la CdD, Ty Segall i el recent i més ambiciós, Floating Features, amb un altre famós conegut als comandaments, Dan Auerback.
Un disc editat des de la seva nova residència a Los Angeles, Califòrnia, en el que el de Black Keys ha polit el seu so però sense interferir com es podria esperar, mantenint intacte l'esperit surf-rock que les caracteritza, amb brillants línies “retro” de guitarra (habitualment del model Fender Jaguar, tot i què en el vídeo d'avui utilitza una Stratocaster), amb una reverberació que tant ens evoca a The Shadows com a grups de garatge de la primera generació, i harmonies vocals hereves dels "grups de noies" dels 60 com The Shirelles, amb l'afegit d'unes lletres d'aparença senzilla però molt més intel·ligents i reflexives.
Un LP que s'inicia amb el tema homònim, instrumental, una mena de trencaclosques psicodèlic, on hi veig la influència dels Jefferson Airplane, que en endinsa en un disc tan oníric com ens suggereix la surrealista portada (inspirada en Salvador Dalí?) que us recomano escoltar relaxats i sense pressa, gaudint així de temes com Cicada, Loose Teeth, Californa Finally o la CdD.
Seqüenciada en sisè lloc, a The Creature, partint d'una atmosfera suau, es va creant un ésser imaginatiu amb el que, perdoneu-me el joc de paraules, La Luz ens introdueix a la foscor que amaga cada ombra. 

- LA LUZ. The Creature. Floating Features (2018).

divendres, 4 de gener de 2019

Good Vibrations (Brian Wilson)


La CdD d'avui té una història ben particular. Descartada pel seu autor, i per a desconcert de la resta de la banda, integrada pels seus germans, Dennis i Carl, el seu cosí Mike Love i l'amic Al Jardine, per formar part del mític Pet Sounds (1966), aquell àlbum de The Beach Boys incomprès en el seu moment (vegeu aquí), va acabar publicada com a single amb un èxit espectacular, el que no va evitar que BRIAN WILSON li anés donant voltes fins a aconseguir la versió definitiva.
Una versió que hauria format part d'un LP anomenat SMILE, la gravació del qual va ser cancel·lada l'any 1967 per la discogràfica davant del retràs en el seu procés, no tant per perfeccionisme cercat pel compositor com pels problemes psicològics del mateix, empitjorats pel consum d'estupefaents, com l'LSD, que el van tenir més de vint anys semi-allunyat de la banda i del mon en general.
Un període que va finalitzar a finals dels 80, amb esporàdics retrobaments amb els supervivents de la banda (Dennis i Carl eren morts per accident i malaltia, respectivament) i amb la publicació, fins a l'actualitat, d'una dotzena de discos, dels que cal destacar per sobre de tots el cinquè, la versió definitiva de l'esmentat SMILE (2004), per a la reelaboració del qual van ser fonamentals Darian Sahanaja, la cantant i teclista de The Wondermints, la banda d'acompanyament de Wilson en aquells moments, que va recopilar i digitalitzar les cintes originals gravades 37 anys abans i, es clar, Van Dyke Parks, el lletrista que havia substituït a Tony Ascher, l'habitual de The Beach Boys.
Un disc amb el que, en paraules dels autor, pretenien crear una "simfonia adolescent per a Déu",  mostrant alguns aspectes de la història i la cultura dels Estats Units en tres moviments, un primer que representa la història antiga, des de les Plymouth Rocks, la societat rural del far-west i la construcció del ferrocarril, amb temes recurrents com Heroes And Villains o Roll Plymouth Rocks, continuant amb el cicle de la vida, amb una temàtica al voltant de la infància i la paternitat, amb temes com Wonderful, Song For Children o Surf's Up, per acabar, en el tercer, amb els quatre clàssics elements, terra (Vega-Tables), aire (Wind Chimes), foc (Mrs. O'Leary's Cow) i aigua (In Blue Hawaii), tema amb el que es refereix a l'últim estat a incorporar-se a la Unió, penúltim track d'un àlbum que va rellançar la carrera professional d'aquest compositor i arranjador excepcional, la vida del qual ha estat portada al cinema amb el biòpic Love & Mercy (Bill Pohlad, 2014).
Un disc imprescindible a les nostres discoteques que finalitza amb la CdD, una regravació del tema, composat i produït  per Brian Wilson, amb lletra de Mike Love i amb Carl Wilson com a vocalista principal, amb el que triomfaren el 1966, qualificat per alguns coma una "simfonia de butxaca" , en base a la utilització d'instruments gens habituals en un tema pop, incloent l'arpa i el theremin,  una de les millors i més conegudes cançons de tots el temps, que pren el nom d'una anècdota de la infància en la que la mare de l'autor li va explicar que els gossos borden a certes persones perquè tenen la capacitat de percebre les seves vibracions, les dolentes i les bones...les good vibrations.

- BRIAN WILSON. Good Vibrations. SMILE (2004).