divendres, 28 de setembre de 2018

"Heroes" (David Bowie)


No semblava una bona idea que, amb la intenció d'abandonar l'autodestructiva vida de rock-star, DAVID BOWIE es traslladés, a mitjans dels anys 70, de Los Angeles, Califòrnia, a Berlín, una de les capitals europees de la droga i més encara si ho feia en companyia del seu amic i politoxicòman irredempt Iggy Pop, però l'aposta va funcionar. I el resultat va estar un conjunt de tres discos, Low (1977), "Heroes" (1977) i Lodger (1979), coneguts com la "trilogia berlinesa", tot i què només el segon va ser enregistrat a la ciutat alemanya en la seva totalitat. 
Paradoxalment, un ambient tan poc propici com el dels sòrdids clubs nocturns de drag queens del barri de Schöneberg, i amb l'alcohol substituint a la cocaïna, va donar lloc a un dels períodes més prolífics i creatius de la seva carrera, en la que, per a desconcert de molts fans, va deixar de banda el glam-rock per, de la ma d'un vell conegut del blog, BrianEno, endinsar-se en la música electrònica i experimental, amb clares influències d'uns berlinesos, Kraftwerk, i altres icones del krautrock com Neu!, una derivació d'una cançó dels quals, Hero, dona nom a l'àlbum i a la CdD d'avui.
Un disc que, gravat als mítics Hansa Tonstudio, antiga sala de ball per a oficials de la Gestapo, aleshores a Berlín Occidental però a tocar de la Potsdamer Platz i a escassos metres del "Mur", capta perfectament l'ambient, la cultura i el clima  intel·lectual ("zeitgeist" es diria en alemany) que es respirava a la ciutat durant la "Guerra freda", en el que, a més a més de Eno amb els seus sintetitzadors, van tenir un paper destacat el guitarrista Robert Fripp, en aquella època allunyat del projecte King Crimson, i el coproductor, Tony Visconti.
Una obra en la que es repeteix la fórmula estructural del disc anterior, amb meitat i meitat de temes vocals de rock més o menys convencional (6) i de instrumentals foscos i atmosfèrics (4), farcits d'innovacions sòniques, que defineixen clarament l'aportació de cada artista i a la que destaca, per sobre de tots l'homònim "Heroes". Una composició de Bowie i Eno que tracta sobre una parella d'alcohòlics que es besaven amb el Mur com a teló de fons i que, anys després reconeixeria haver-li inspirat una escena entre Visconti, aleshores casat amb cantant Mary Hopkin i la cantant de jazz Antonia Maas, amb la que van coincidir gravant a Hansa.
Un títol escrit entre cometes per donar-li una dimensió irònica, allunyada del concepte d'heroisme, el que no sembla que hagués aconseguit ja que la èpica que desprèn la va convertir en un himne catedralici, al que va contribuir la interpretació del mateix, deu anys desprès, a pocs metres de on l'havia composat, i davant de 70.000 berlinesos, a molts del quals, a l'altre costat del “Teló d’acer”, els va suposar la detenció per part de la Stasi, la policia política de la RDA, en el que va ser un pas més cap a l'enderrocament del mateix.
Una cançó de la que ens en hem apropiat per a tota mena de oficis sense correspondència amb la complexitat emocional original, com és el cas d'avui (ho reconec!), en el que la vull dedicar a tots aquells que, con repeteix la tornada, "podem ser herois per un dia":

          We can be heroes
          We can be heroes, just for one day

Concretament als catalans que el dia 1 d'octubre de 2017, dilluns farà un any, vam anar a votar.

- DAVID BOWIE. "Heroes". "Heroes" (1977).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada