divendres, 31 de maig de 2019

As Tears Go By (Marianne Faithfull/The Rolling Stones)


Covers 11:
A mitjans dels anys 70 ningú no hauríem donat una duro per la carrera artística de MARIANNE FAITHFULL, la londinenca que amb 18 anys va tocar el cel amb la interpretació de As Tears Go By, la CdD d'avui, composada per Mick Jagger i Keith Richards, qui, com a The Rolling Stones, la gravarien un any després. I és que durant la segona meitat de la dècada anterior, en la que va mantenir un sonat idil·li amb el "morritos" i es va convertir en la seva musa a la època del "swinging London", es van anar succeint els singles d'èxit, recopilats en l'LP de debut, Marianne Faithfull (1965), en el que els temes originals conviuen, el que seria una constant al llarg de la seva carrera, amb versions, més o menys afortunades de The Beatles, Herman's Hermits, Bacharach-David i altres.
Una trajectòria sobtadament tallada arran de la ruptura sentimental amb Jagger, que va portar a "la noia més bonica de Londres" als braços successiva o simultàniament d'altres Stones (Richards, Brian Jones) i nombroses estrelles del rock com David Bowie, Jimi Hendrix o Allan Clarke (de The Hollies) i, malauradament, a l'addició a la heroïna i l'alcohol. Una etapa fosca de la que va ressorgir sorprenentment amb el que, per a molts, és el millor àlbum de la seva discografia, Broken English (1979), una obra sustentada en la confiança d'un conegut de la CdD, Chris Blackwell, el propietari de Island Records, i la enorme tasca del productor, Mark Miller Mundy, que van posar a la seva disposició uns músics d'estudi sensacionals, liderats per un dels mites d'aquest blog, Steve Winwood. Un disc del que en destacaria un dels singles més reeixits de la seva carrera, The Ballad Of Lucy Jordan (composat per Shel Silverstein) i una versió del Working Class Hero de John Lennon (del John Lennon/Plastic Ono Band, 1971), amb el que ens va sorprendre amb un canvi de tonalitat de veu, ara molt més fosca i greu, fruit d'una laringitis crònica que se li atribueix als seus excessos, i que persisteix fins a l'actualitat. Una obra a la que en reedicions "de luxe" posteriors, com la del 2013, se li han afegit temes com la coneguda Sister Morphine, editada originalment al Sticky Fingers (1971) de "ses satàniques majestats", qui, desprès d'un litigi, van haver d'acreditar-la com a coautora.
I així va ser que el reconeixement a aquesta obra li va permetre reiniciar la seva carrera, tant la interpretativa amb la que havia triomfat a la seva joventut i amb la que acumula dos dotzenes de pel·lícules i múltiples obres de teatre, com amb la musical, amb gairebé una vintena d'LP, en els que, com us deia abans, ha estat una constant la gravació de temes propis o en coautoria amb personatges com Beck, Billy Corgan (Smashing Pumpkins), Damon Albarn (Blur), Jarvis Cocker (Pulp), PJ Harvey...amb versions, ja sigui de clàssics com The Beatles, Bob Dylan o Donovan, o d'actuals ben coneguts pels seguidors de la CdD com The Decemberists, Black Rebel Motorcycle Club o Morrissey (The Smiths).
Una carrera ben viva a hores d'ara, com ho prova la publicació fa només sis mesos, amb 71 anys d'edat, del darrer àlbum, Negative Capability (2018), per al que ha comptat, a més a més de com a músics, com a productors amb Rob Ellis, conegut pels seus treballs per a PJ Harcey, i Warren Ellis, dels Bad Seeds de Nick Cave, en el que interpreta temes originals composats en col·laboració amb Ed Harcourt, com Misunderstanding, In My Own Particular Way , Born To Live o No Moon In Paris (en referència a la seva ciutat d'adopció), amb MarkLanegan, a They Come At Night (en el que rememora els atemptats a la Sala Bataclan, d'aquesta ciutat), o amb el mateix Cave, a The Gypsy Faerie Queen, i tres versions, It's All Over Now, Baby Blue, de Bob Dylan (del Bringing It All Back Home, 1965), la seva Witches Song, de l'esmentat Broken English i, és clar, la CdD.
Aquesta balada amb la que Andrew Loog Oldham, aleshores mànager dels Stones, i que figura com a coautor, va d'alguna manera obligar a Jagger i Richards a estrenar-se com a compositors, en un estil allunyat del blues que tocaven en aquell moment, per el que van decidir regalar-la a la seva amiga, l'èxit de la qual els va fer reconsiderar-ho i gravar la seva versió, publicada uns mesos després a l'LP December's Children (And Everybody's) (1965). Això, sí, per imposició d'Oldham, el títol proposat, As Time Goes By, el mateix del tema que interpreta Dooley Wilson, en el paper de l’entranyable "Sam" a la pel·lícula Casablanca (Michael Curtiz, 1942), va adoptar el definitiu, per el que tothom la coneixem i que podeu escoltar tot seguit en aquestes tres versions (de les que, posats a escollir, em quedaria amb la segona), de As Tears Go By.

- MARIANNE FAITHFULL. As Tears Go By. Marianne Faithfull (1964)-Negative Capability (2018)/THE ROLLING STONES. December's Children (And Everybody's) (1965).

divendres, 24 de maig de 2019

The Changingman (Paul Weller)


Paul Weller-3:
Al tercer dels quatre post previstos sobre PAUL WELLER recordarem breument la seva trajectòria en solitari des del 1990 fins al present, ben actiu com demostra la publicació, fa només uns mesos, del seu darrer treball, True Meanings (2018). Una carrera solista de gairebé 30 anys, en els que "the Modfather" ha editat més d'una dotzena d'àlbums, entre els que destaquen Wild Wood (1993), Stanley Road (1995) o el doble LP 22 Dreams (2008), obres que no fan més que engrandir la influència, i el conseqüent respecte, en generacions posteriors de músics britànics, molts d’ells del reeixit fenomen brit pop.
Entre tanta producció he triat la CdD del seu disc més conegut, l'esmentat Stanley Road, que pren el nom del carrer on va créixer a la ciutat de Woking, Surrey, un mot que als apassionats a l'automobilisme us sonarà per ser el lloc on està instal·lada la factoria McLaren i, als afeccionats a la literatura, per ser la localitat on es produeix el primer desembarcament de naus alienígenes a la novel·la de H.G. Wells "La guerra dels mons" (1898).
Un àlbum la caràtula del qual fou dissenyada per Peter Blake, el mateix de la mítica del Sgt. Pepper's (1967), de The Beatles, amb un "collage" que ret homenatge a ídols de Weller, com Steve Marriott i Ronnie Lane, de Small Faces, Aretha Franklin, John Lennon o el futbolista George Best en el que musicalment retorna al seu estil primigeni, basat en les guitarres. Una obra amb col·laboradors notables, i coneguts dels seguidors del blog, com Steve Winwood, Noel Gallagher, de Oasis, a qui tornaria el favor tocant la guitarra i acompanyant en la veu en el tema Champagne Supernova, del famós (What's The Story) Morning Glory (1995); Mick Talbot, ex Style Council; el "fidel" Steve White, el bateria des del temps de The Jam, o Steve Cradock, de Ocean Colour Scene, grup al que Weller va promocionar en els seus inicis.
Un disc amb onze composicions pròpies i una versió del tema I Walk On Gilded Splinters, de l’LP Gris-Gris (1968) del Dr. John, de les que, per sobre de la homònima Stanley Road, en destacaria Porcelain Gods, You Do Something To Me, Broken Stones, o la CdD, el track inicial i únic amb el productor Brendan Lynch com a co-autor. Em refereixo a The Changingman, títol inspirat en el nom d'una nina de la seva filla, en el que explica la necessitat de canviar constantment les coses, del que, artísticament, els seguidors d'aquesta secció del blog no en tindreu cap dubte, però també en l'aspecte personal, en la seva inquieta vida afectiva, en un moment en el que les coses no anaven bé amb Dee C. Lee, la seva ex-col·lega a The Style Council i aviat ex-parella.

- PAUL WELLER. The Changingman. Stanley Road (1995).

divendres, 17 de maig de 2019

You Let My Tyres Down (Tropical Fuck Storm)


L'irònic nom de, traduït, FOTUDA (en castellà "Jodida") TEMPESTA TROPICAL, el mateix dels estudis propis en els que els australians The Drones van gravar el seu darrer disc, Freelin Kinda Free (2016)  és l'escollit per Gareth Liddiard i “Fio” Kitschin per al seu nou projecte, no sé si paral·lel o en substitució, al dels protagonistes de la CdD de la setmana passada.
Un quartet, definitivament instal·lat a Melbourne, amb el que la parella intenta suavitzar el punk-rock amb el que van triomfar, tot i què, per a mi, ni ho aconsegueixen, ni falta que els feia, el que, com us avançada divendres passat, deixo a la vostra consideració. El cas és que el seu àlbum de debut, A Laughing Death In Meatspace (2018), és igual d'interessant, irreverent i divertit que la mitja dotzena que van publicar amb The Drones, no en va el guitarrista i cantant assumeix gairebé l'autoria de tots els tracks, alguns d'ells, marca de la casa, de fins a set i vuit minuts durada.
Un disc del que he escollit com a CdD l'inicial You Let My Tyres Down, però del que en destacaria d'altres com Chameleon Paint, Soft Power, The Future Of History, en el que relata la partida d'escacs que l'any 1997 el rus Gary Kaspárov va perdre contra una computadora, Deep Blue, d'IBM o l'homònim A Laughing Death In Meatspace, una referència a "la mort que riu", una característica clínica d'una malaltia que els caníbals de Papua Nova Guinea, que l'adquireixen per ingerir el cervell dels seus enemics com a ritu funerari, anomenen Kuru, una variant de la que a occident coneixem com a malaltia de Creutzfeldt-Jakob o, popularment, de les "vaques boges".

- TROPICAL FUCK STORM. You Let My Tyres Down. A Laughing Death In Meatspace (2018).

divendres, 10 de maig de 2019

Nail It Down (The Drones)


Formats a la remota ciutat australiana de Perth pel cantant i guitarrista Gareth Liddiard i el baixista Rui Pereira, qui, amb la incorporació de la Fiona Kitschin, va assumir una altra guitarra, THE DRONES, per triomfar, es van haver de traslladar a Sydney i, posteriorment a Melbourne, i a fe que ho van aconseguir.
I va ser amb un estil poc convencional en aquell lloc i temps, amb una combinació de blues i garage-rock, de la que en resulta un so cru, brut i sinuós, i la característica, per extrema, veu del cantant, amb composicions que s'allarguen fins els set o vuit minuts a les que s'amaguen històries de fang, suor i sang, amb el que es van convertir en un dels millors grups de rock d'Austràlia. 
I ho van demostrar amb més de mitja dotzena de discos, dels que en destacaria  Wait Long By The River And The Bodies Of Your Enemies Will Float By (2005), Galla Mill (2006), a partir del qual Pereira va ser substituït per Dan Luscombe, Havilah (2008) i  Freelin Kinda Free (2016), el primer editat pel seu propi segell, Tropical Fuck Storm, i que a la fi seria el seu cant de cigne amb la dissolució del grup i la formació, per part de Liddirad i Kitschin, d'una nova banda, anomenada precisament com l'esmentada discogràfica, Tropical Fuck Storm, que serà el motiu del post de la setmana que ve.
Com a CdD d'avui he triat un tema de Havilah, un àlbum titulat amb el nom d'una vall de la Victory's Alpine Shire on la parella hi te una casa on es va gravar, en el que podem apreciar influències del noise-rock americà, com Sonic Youth, i sobretot, com no podia ser d'una altra manera, de mites del seu país com els seus paisans The Triffids o els Birthday Party de Nick Cave.
Un disc que conté un dels seus hits més coneguts, The Minotaur (que tanmateix podeu escoltar aquí), però del que he preferit la inicial Nail It Down, un retorçat tema de quasi set minuts que us convido des d'ara a comparar amb la pròxima CdD, un exercici inèdit en els vuit anys i mig d'existència i gairebé 400 entrades al blog

- THE DRONES. Nail It Down. Havilah (2008).

divendres, 3 de maig de 2019

Dubtes (Falciots Ninja)


Demà, dissabte 4 de maig, anirem a la Sala VOL, de Barcelona, al concert on els FALCIOTS NINJA presentaran el que, desprès de Vs (2014), David Brown (2015) i Mitges Veritats (2017), serà el seu quart disc, Gràcies per tot (2019).
Una obra de nou en el format EP al que ens tenen acostumats, publicada per The Yellow Gate Records, el seu segell propi, gravada als Mocca Records, ocasió per a la que el sextet liderat per l’Albert Rams (Ret) acredita contar amb col·laboradors coneguts dels seus seguidors, com el productor Bernat (Bernie) Sánchez, Victor García, dels Estudis Ultramarinos, a la masterització o Alberto Martínez en el disseny gràfic i nouvinguts com el tècnic de so Àlex More, Iban Rodríguez, mesclador als Estudis Lluerna, Joan Sobrevals com "afinador de pianos" i l'il·lustrador Joan Thelosious, el treball del qual podreu apreciar si adquiriu la versió física del CD.
Un disc en el que podem gaudir una vegada més de l'estil eclèctic que els caracteritza, com el ragtime del tema obridor, Tan amics i tal, amb el piano en primer pla de Ricard Sohn, qui tanmateix té l'honor de tancar-lo amb els gloriosos acords finals de Trampa o regal; del pop-rock més enèrgic de Festa o l'homònima Gràcies per tot, amb la secció rítmica formada per Ricky Malo (bateria) i Gerard Cantero (baix), a tot drap, amb els omnipresents vents, marca de la casa, de Edgar Gómez (trombó) i Jesús Fayos (trompeta), així com de dues balades en les que apreciarem nítidament la guitarra acústica, concretament una Gibson Robert Johnson replica, i la personal veu del frontman, Tu i la que, des de que vaig escoltar en primícia la maqueta, vaig decidir triar com a CdD, aquesta track número 2 titulada Dubtes, en la que afirma reiteradament que "si és difícil és més divertit". Si ell ho diu...
- FALCIOTS NINJA. Dubtes. Gràcies per tot (2019).