divendres, 17 de juny del 2022

I Wish That I Could See You Soon (Herman Düne)

El germans amb ascendència sueca per part de mare i marroquina de pare, André i David-Ivar Benouaisch, cognom que artísticament per canviar per Herman Düne, compositors i guitarristes, ara fa més de 20 anys van crear a París una banda en format trio, completat amb el bateria Omé qui, després de dos àlbums, Turn Off The Light (2000) i They Go To The Woods (2001), ho deixaria per acabar els seus estudis de Medicina, essent substituït per Néman, l'origen suís del qual donaria nom al tercer, Switzerland heritage (2001).

Uns discos caracteritzats pels seus ritmes enganxosos, unes melodies que combinen la tristesa amb la dolçor i la inconfusible veu de David-Ivar, cantant majoritàriament en anglès, però també en francès i castellà, que alguns han qualificat com antifolk lo-fi, amb una carrera que no obtindria reconeixement fins al setè, Not On Top (2005), en el que va participar a les segones veus i el baix la canadenca Julie Doiron (vegeu aquí) i, sobretot, el vuitè, Giant (2006), moment en el que  André abandonaria HERMAN DÜNE per continuar, instal·lat a Berlín, en solitari, amb el nom de Stanley Brinks, així com en diverses col·laboracions, entre elles amb uns coneguts del blog, The Wave Pictures, continuant el duo amb el nom de Herman Dune, ara sense la dièresi a la u.

Un període en el que David-Ivar i Néman van publicar dos àlbums més, simultàniament amb sengles projectes individuals amb els noms respectius de Ya Ya i Zombie Zombie, fins l'any 2011, en el que va plegar  el bateria, deixant en solitari el cantant, qui encara gravaria un altre LP, abans de traslladar-se a la localitat californiana de San Pedro, a prop de Los Angeles, des d'on ha autoeditat tres discos, en el darrer dels quals, Notes From Vinegar Hill (2020), ret tribut al tranquil barri on resideix amb la seva esposa i uns quants gats.

Com a CdD he triat el tema que enceta l'esmentat Giant, per a la gravació del qual van deixar de banda l'esperit lo-fi que els caracteritzava i van contar amb un suport d'una secció de vents, The Jon Natchez Bourbon Horns i d'un cor femení, The Woo-Woos, el que va tenir recompensa en l'aspecte comercial.

Setze precioses tracks, eclipsades per la inicial i CdD d'avui, I Wish That I Could See You Soon, especialment popular a casa nostra al ser escollida per a un conegut spot de cervesa amb un vídeo rodat per Isabel Coixet en preciosos escenaris de l'Empordà, incloent llavors el millor restaurant del mon, El Bulli, amb el seu xef, Ferran Adrià, com a convidat especial, que estic segur que, parafrasejant el seu títol, us vindrà de gust tornar a veure. 

- HERMAN DÜNE. I Wish That I Could See You Soon. Giant (2006).

            

divendres, 10 de juny del 2022

Starman (David Bowie)

La setmana que ve es compleixen 50 anys de la publicació d'un dels discos més importants, sinó el que més, del seu autor i de la història del rock. Em refereixo a The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972), conegut col·loquialment com a Ziggy Stardust, de DAVID BOWIE.

El cinquè àlbum d'una de les discografies més impressionants que conec i el més conegut de la etapa glam d'un personatge caracteritzat precisament per constants canvis d'estil que habitualment qualifiquem com a "camaleònic".

Una obra conceptual per a la gravació de la qual, així com en la posterior, Aladdin Sane (1973), es va acompanyar d'una banda extraordinària, The Spiders From Mars, en la que destacava el genial guitarrista, Mick Ronson, qui ja havia participat en el disc anterior, Hunky Dory (1971) (vegeu aquí), així com un altre il·lustre convidat, el teclista Rick Wakeman, famós per la seva etapa intermitent amb els Yes o en solitari.

Un LP amb 11 temes en poc més de 38 minuts -amb la mítica caràtula amb una fotografia en blanc i negre acolorida a mà en una nit plujosa en front del número 23 del Heddon St. de Londres, on l'autor, Brian Ward, tenia l'estudi- en el que un extraterrestre bisexual d'aspecte androgin viatja a la Terra per salvar-nos d'un tràgic destí ja que, a causa de l'esgotament dels recursos naturals (os sona això al seguidors del blog en el segle XXI?), al planeta només li resten cinc anys de vida, el que relata en la primera pista, Five Years (aquí), adoptant la personalitat d'una estrella del rock anomenada Ziggy Stardust, que, paradigma de l'axioma "sex, drugs and rock & roll", acabarà autodestruït pels seus excessos, palès en la darrera, Rock 'n' Roll Suicide (aquí), precisament inspirada en un poema del poeta i dramaturg sevillà Manuel Machado que comença dient que "La vida és una cigarreta...", el que podem interpretar com una crítica a la frivolitat que envolta el mon del rock i de la industria musical en general.

Un personatge que es constituiria com un "alter ego" del seu autor, per a la representació del qual es va inspirar en el maquillatge i l'estètica del kabuki (teatre tradicional japonès), amb un pentinat i un vestuari dissenyats per Kansai Yamamoto, i unes maneres, en el seu moment, trencadores i polèmiques que havia après durant el seu pas com a actor (una altra de les seves facetes) a la companyia del mim Lindsay Kemp, responsable tanmateix de la coreografia dels concerts d'aquella gloriosa època.

Us recomanaria escoltar tot el disc d'una tirada i així poder gaudir d'aquest zenit del glam-rock en el que les guitarres acústiques i elèctriques, pianos i sintetitzadors conviuen amb uns espectaculars arranjaments de corda i vents, impregnant la peculiar veu de a qui també coneixem com el "Duc blanc" però a l'hora d'escollir la CdD d'avui no ho he dubtat gens perquè hi ha un tema que ha esdevingut immortal.

Em refereixo, com ja us haureu imaginat, al seqüenciat en el número quatre, Starman, provablement la cançó més coneguda de la seva extraordinària discografia, per sobre de Space Oddity, la del malaurat Major Tom (aquí), amb aquella tornada, que en evoca l'inici de Somewhere Over The Rainbow que Judy Garland interpreta (aquí) a la altrament mítica pel·lícula The Wizard Of Oz (Victor Fleming, 1939) que comença així:

 

          There's a starman waiting in the sky

          He'd like to come and meet us

          But he thinks he'd blow our minds

          There's a starman waiting in the sky...

 

- DAVID BOWIE. Starman. The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972).

 

divendres, 3 de juny del 2022

Moderation (Cate Le Bon)

 

Em costa de creure que la cantautora i productora gal·lesa Cate Timothy s'hagi inspirat per al seu nom artístic en Simon Le Bon, el cantant de la banda de new wave de glòria efímera als anys 80 Duran Duran.

I més tenint en conte que el seu estil hi té ben poc en comú, ni en els seus aclamats discos en solitari, en algun dels quals - com el tercer, Mug Museum (2013), gravat a Los Angeles, Califòrnia- han participats coneguts del blog com Perfume Genius, o amb el projecte paral·lel DRINKS, amb la seva parella Tim Presley, aka White Fence, el col·laborador d'un altre conegut nostre, Ty Segall. Un obra difícil de catalogar, a la que podem aplicar la etiqueta d’art-pop, en la que porta publicats sis àlbums, el darrer dels quals, el de la CdD d'avui, enregistrat a la casa de Cardiff, Gal·les, del seu amic Gruff Rhys, el líder dels Super Furry Animals, on es va confinar durant la cinquena onada de la Covid-19, amb el seu coproductor habitual Samur Khouja, i l'esmentat Presley, autor de la preciosa caràtula del disc, amb l'artista caracteritzada de monja. 

Un LP, Pompeii (2022), en que la CATE LE BON, a excepció de la bateria (Stella Mozgawa, de Warpaint) i els vents (Euan Winshelwood, Stephen Black), interpreta tots els instruments, que inclouen guitarres, baix, teclats i percussió, amb nou tracks amb melodies fascinants composades amb baix en primer pla, el que pot comportar una certa monotonia, en les que apreciem trets de David Bowie (atenció a la CdD de la setmana que ve! ) en la seva època berlinesa i d'altres coneguts com David Sylvian, de Japan, amb la personalitat que li atorguen la seva veu distintiva i els experimentals arranjaments.

Un disc magnificament iniciat amb Dirt On The Bed, amb altres temes destacats com French Boys, harbour, Running Away o la CdD, Moderation. 

- CATE LE BON. Moderation. Pompeii (2022).