divendres, 27 de setembre del 2019

Nghani Ki Ma Nabghi (Cheikha Rimitti)


Africana 12:
Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15 anys es va enrolar en una troupe de músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a composar les seves pròpies cançons.
Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres, l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA RIMITTI.
Amb la independència d’Algèria el 1962 primer  i l’auge de l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb l’assassinat del cantant Cheb Hasni el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,
Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de  música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per estrelles modernes del gènere com Cheb Mami o, un conegut dels seguidors del blog, Khaled.
Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el seu primer èxit, Charrak Gatta (1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de la Mercè del 1998.
Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.
Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que, per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83 anys.
I el resultat va ser Sidi Mansour (1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la “cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.
Un àlbum amb vuit llargues tracks, amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi, amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que l’inicia i convida a continuar amb la diversió.

- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi. Sidi Mansour (1994). 

divendres, 20 de setembre del 2019

Do You Need My Love? (Weyes Blood)



Després de provar diversos noms com Wise Blood o Weyes Blund, inspirats en la novel·la Wise Blood/Sang sàvia (Flannery O'Connor, 1952), finalment va ser WEYES BLOOD l’escollit per la cantautora Natalie Mering per al seu projecte artístic. Una compositora, cantant i multiinstrumentista, nascuda en el si d'una família de músics molt conservadora a Santa Mónica, California, però autèntica nòmada que ha viscut a Pensilvania, Philadelphia, Portland -on va actuar un temps com a baixista del grup Jackie-O Motherfucker-, Kentucky, Nuevo México, Baltimore o Nova York, on em consta que resideix en el moment en el que escric aquest post, l'estil de la qual tant ens evoca l'esperit del Laurel Canyon a Los Angeles, amb una veu i sensibilitat semblants a Joni Mitchell, com a compositores celtes de la ona new-age com Enya. Un estil que s'expandeix del folk al dream-pop i a la psicodèlia, amb estructures sovint poc convencionals que potser costaran una mica d'assimilar, però que entusiasmarà al seguidors del blog a qui us agradin conegudes artistes com Hope Sandoval (de Mazzy Star), Angel Olsen o Lana Del Rey.
Una artista amb una carrera que, barrejant classicisme i experimentació, des del 2011, inclou quatre LP i tres EP de pop atemporal, amb melodies tan inspirades com preciosos els arranjaments, amb el piano i els sintetitzadors com a protagonistes, més enllà dels quals s'imposa la seva privilegiada veu.
Una carrera que ha anat in crescendo des del seminal The Outside Room (2011) i passant pel The Innocents (2014), l'EP Cardamom Times (2015) i Front Row Seat To Earth (2016), per arribar al darrer, i per a molts millor, àlbum, Titanic Rising (2019), publicat fa només uns mesos, però del que no he triat la CdD, en benefici del penúltim, el disc pel que la vaig conèixer i amb el que em va captivar.
Un disc amb vuit llargues tracks, més un breu instrumental final, coproduït amb Chris Cohen (de Deerhoof), complementat amb un corpus videogràfic, sovint dirigit per la mateixa Mering, que, traspassant els límits musicals, recrea les sensacions que produeixen les composicions, més que no pas tradueixen el significat explícit de les mateixes. 
Unes composicions intimistes i fràgils de les que en destacaria la inicial, Diary, Used To Be, Seven Words o la CdD, la pista número quatre, Do You Need My Love?, la cançó d'amor definitiva que no hauria rebutjat interpretar Beth Gibbons (ex-Portishead)...I presume, i de la que tot seguir podeu gaudir en una versió en directe i en el vídeo que us esmentava.

- WEYES BLOOD. Do You Need My Love?. Front Row Seat To Earth (2016).

divendres, 13 de setembre del 2019

Something I Learned Today (Hüsker Dü)


Bob Mould 1:
Continuant amb la iniciativa de fa tres anys de dedicar un seguit de post a la trajectòria d’un artista de projectes diversos, com ha estat el cas de Ry Cooder, Steve Winwood i Paul Weller, aquest quatrimestre el dedicarem a Bob Mould.
Es tracta d’un compositor, cantant i guitarrista de Nova York que, traslladat a Minneapolis, Minnesota, a finals dels anys 70, amb un altre cantautor i bateria, Grant Hart, i el baixista Greg Norton, va formar els HÜSKER DÜ -el nom (sense dièresi, afegida per ells simplement per estètica) d’un joc de sobretaula dels anys 50 que, en danès i noruec, significa “T’en recordes?”-,  un trio de hardcore-punk el modest èxit comercial del qual va ser inversament proporcional a la influència que van tenir sobre grups posteriors de rock alternatiu americà, del que els podem considerar pioners, ben coneguts pels seguidors habituals del blog com Pixies, Nirvana o Dinosaur Jr. Un estil caracteritzat per unes estructures melòdiques properes al pop, interpretades amb unes veus molt cridaneres, guitarres distorsionades i tempos molt accelerats, amb composicions breus, com si d’anar per feina amb la intenció de passar-s’ho bé a l’escenari es tractés.
I si d’anar per feina parlem, en els seus sis anys d’existència van gravar més de mitja dotzena de LP, dos d’ells dobles, dels que, a aquells que no els coneixeu, us recomano Zen Arcade (1984), la seva obra més icònica, i Candy Apple Grey (1986), sorprenentment editat per una discogràfica multinacional que, tot s’ha de dir, els va permetre mantenir la independència creativa.
Una creativitat truncada per desavinences internes, incrementades per les addiccions a les drogues i l’alcohol, i el suïcidi del seu mànager, David Savoy, que van acabar amb la banda, un membre de la qual, Norton, es va dedicar a negocis de restauració, mentre els altres decidien continuar per camins separats, amb sort diversa, Hart al davant de Nova Mob i en solitari, amb poca fortuna, fins a la seva mort el 2017, víctima d’un càncer de ronyó als 56 anys, i Mould amb una interessant carrera que revisarem en tres futures CdD.
La que avui enceta la sèrie la he triat del Zen Arcade, el doble LP esmentat, amb 25 tracks, 23 d’ells enregistrats a la primera toma, per el que van necessitar poc més de 40 hores, de les que, amb unes altres tantes de producció, en va resultar un disc que, si bé infravalorat en el seu moment, ha esdevingut referencial dintre del seu estil. Un estil aparentment limitat al que Mould i Hart van imprimir un impuls enorme, al trencar les regles experimentant amb guitarres acústiques, pianos i cintes invertides, i no només en l’aspecte sònic sinó també literari, al tractar-se d’un àlbum gairebé conceptual, amb el relat d’un jove que fuig de casa dels pares per buscar-se la vida als carrers, es droga, coneix una noia que acaba morint de sobredosi...un disc que reflexiona sobre la família, les drogues, l’amistat, la fama i la mort, amb unes tècniques mai vistes en el hardcore, inaugurant així un nou concepte, el post-hardcore.
Un disc claustrofòbic i expansiu, eufòric i melancòlic, violent i sensible alhora, que desafia l’oient tant com a altres artistes amb temes destacats de cada compositor, tant del guitarrista, com Something I Learned Today, Broken Home, Broken Home o Chartered Trips, com del bateria, com What’s Going On, Standing By The Sea, Pink Turns To Blue o Turn On The News, o acreditats al trio, com els instrumentals Hare Krsna (no és cap error tipogràfic, escrit sense “i”) i Reoccurring Dreams, la espectacular oda avantguardista amb pinzellades free-jazz de gairebé catorze minuts que tanca la quarta cara del vinil.
Un inusual doble àlbum, transcendental a la història de l’underground americà, del que he triat com a CdD l’esmentada Something I Learned Today, una rabiosa composició que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en dos directes, un de la època de la seva publicació i un altre de més recent, amb el nostre protagonista, tot "genio y figura", en solitari. 

- HÜSKER DÜ. Something I Learned Today. Zen Arcade (1984).

divendres, 6 de setembre del 2019

I Saw Her Standing There (The Beatles)


Com és habitual, la CdD que commemora l'aniversari del blog, en aquest cas el novè, és un tema de qui no podien ser altres, els "quatre fabulosos" nois de Liverpool que, si més no per a mi (i gran part de la meva generació...i venidores), ho van canviar tot.
És una cançó del seu àlbum de debut, Please Please Me (1963), produït per George Martin i gravat a corre-cuita en una sola jornada per aprofitar l'èxit dels dos primer singles, Love Me Do (vegeu aquí) i Please Please Me, que arribaria de seguida al número 1, posició en la que es mantindria durant 30 setmanes, fins a ser-ne desplaçat precisament pel següent LP, Whit The Beatles (1963), donant el tret de sortida al fenomen conegut com "beatlemania".
Un disc amb una portada, com vaig comentar en el seu dia, que esdevindria mítica tanmateix, amb una fotografia d'Angus McBean amb els quatre abocats a la barana de les escales dels estudis EMI a Londres -que repetirien uns anys més tard per a il·lustrar els dobles àlbums recopilatoris coneguts com els discos "vermell" i "blau" (vegeu imatge)- que conté 14 tracks, vuit composicions pròpies acreditades, atenció! per única vegada a la seva discografia amb l'ordre dels autors invertit, és a dir, McCartney-Lennon, i vuit versions, quelcom habitual a la època.
Catorze temes frenètics i plens de vida, interpretats majoritàriament, en solitari o amb doble veu, per John Lennon i Paul MacCartney, excepte dues per George Harrison, Chains, una versió de Gerry Goffin i Carole King i la preciosa Do You Want To Know A Secret i, inaugurant una tradició que es mantindria a cada LP, una de Ringo Starr, la versió de Boys, de Luther Dixon i Wes  Farrell per a The Shirelles, dels que en voldria destacar, a més a més dels singles esmentats a l'inici, els originals Misery, i P.S. I Love You i dues versions més, la, com el seu nom indica, dolça balada A Taste Of Honey, de  Bobby Scott i Ric Marlow, cantada per McCartney i, com no? la extraordinària interpretació que en fa Lennon del hit composat per Phil Medley i Bert Russell per a The Top Notes, però amb el que ja havien triomfat mundialment The Isley Brothers,  i amb la que solien acabar els seus concerts a Hamburgo, Twist & Shout (vegeu aquí).
I la CdD, us preguntareu? Doncs es tracta de la pista que obre l'àlbum, una composició majoritàriament de McCartney, qui la interpreta, que reconeix haver-se inspirat en un riff de baix de Talking About You, del seu admirat Chuck Berry, que s'inicia, amb la intenció de semblar estar gravada en directe, amb el clàssic "one, two, three, four!" Un rock and roll clàssic que narra les sensacions d'estar tota la nit ballant abraçat a una noia de 17 anys, de la que es va enamorar des de que "la va veure allí dreta", o sigui: I saw her standing there. 

- THE BEATLES. I Saw Her Standing There. Please Please Me (1963).