Continuant amb la iniciativa de fa tres anys de
dedicar un seguit de post a la
trajectòria d’un artista de projectes diversos, com ha estat el cas de Ry Cooder, Steve Winwood i Paul Weller,
aquest quatrimestre el dedicarem a Bob
Mould.
Es tracta d’un compositor, cantant i guitarrista de
Nova York que, traslladat a Minneapolis, Minnesota, a finals dels anys 70, amb
un altre cantautor i bateria, Grant Hart,
i el baixista Greg Norton, va formar
els HÜSKER DÜ -el nom (sense
dièresi, afegida per ells simplement per estètica) d’un joc de sobretaula dels
anys 50 que, en danès i noruec, significa “T’en recordes?”-, un trio de hardcore-punk el modest èxit comercial
del qual va ser inversament proporcional a la influència que van tenir sobre
grups posteriors de rock alternatiu
americà, del que els podem considerar pioners, ben coneguts pels seguidors
habituals del blog com Pixies, Nirvana o Dinosaur Jr.
Un estil caracteritzat per unes estructures melòdiques properes al pop, interpretades amb unes veus molt
cridaneres, guitarres distorsionades i tempos molt accelerats, amb composicions
breus, com si d’anar per feina amb la intenció de passar-s’ho bé a l’escenari
es tractés.
I si d’anar per feina parlem, en els seus sis anys
d’existència van gravar més de mitja dotzena de LP, dos d’ells dobles, dels
que, a aquells que no els coneixeu, us recomano Zen Arcade (1984), la seva obra més icònica, i Candy Apple Grey (1986), sorprenentment editat per una discogràfica
multinacional que, tot s’ha de dir, els va permetre mantenir la independència
creativa.
Una creativitat truncada per desavinences internes,
incrementades per les addiccions a les drogues i l’alcohol, i el suïcidi del
seu mànager, David Savoy, que van
acabar amb la banda, un membre de la qual, Norton, es va dedicar a negocis de
restauració, mentre els altres decidien continuar per camins separats, amb sort
diversa, Hart al davant de Nova Mob
i en solitari, amb poca fortuna, fins a la seva mort el 2017, víctima d’un
càncer de ronyó als 56 anys, i Mould amb una interessant carrera que revisarem
en tres futures CdD.
La que avui enceta la sèrie la he triat del Zen Arcade, el doble LP esmentat, amb 25
tracks, 23 d’ells enregistrats a la
primera toma, per el que van necessitar poc més de 40 hores, de les que, amb
unes altres tantes de producció, en va resultar un disc que, si bé infravalorat
en el seu moment, ha esdevingut referencial dintre del seu estil. Un estil
aparentment limitat al que Mould i Hart van imprimir un impuls enorme, al
trencar les regles experimentant amb guitarres acústiques, pianos i cintes
invertides, i no només en l’aspecte sònic sinó també literari, al tractar-se
d’un àlbum gairebé conceptual, amb el relat d’un jove que fuig de casa dels
pares per buscar-se la vida als carrers, es droga, coneix una noia que acaba
morint de sobredosi...un disc que reflexiona sobre la família, les drogues,
l’amistat, la fama i la mort, amb unes tècniques mai vistes en el hardcore, inaugurant així un nou
concepte, el post-hardcore.
Un disc claustrofòbic i expansiu, eufòric i
melancòlic, violent i sensible alhora, que desafia l’oient tant com a altres
artistes amb temes destacats de cada compositor, tant del guitarrista, com Something I Learned Today, Broken Home,
Broken Home o Chartered Trips,
com del bateria, com What’s Going On,
Standing By The Sea, Pink Turns To
Blue o Turn On The News, o
acreditats al trio, com els instrumentals Hare
Krsna (no és cap error tipogràfic, escrit sense “i”) i Reoccurring Dreams, la espectacular oda avantguardista amb
pinzellades free-jazz de gairebé
catorze minuts que tanca la quarta cara del vinil.
Un inusual doble àlbum, transcendental a la història
de l’underground americà, del que he
triat com a CdD l’esmentada Something I
Learned Today, una rabiosa composició que podeu escoltar tot seguit en la
seva versió original i en dos directes, un de la època de la seva publicació i
un altre de més recent, amb el nostre protagonista, tot "genio y figura", en solitari.
- HÜSKER DÜ. Something
I Learned Today. Zen Arcade (1984).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada