divendres, 11 d’octubre de 2019

If I Can't Change Your Mind (Sugar)


Bob Mould-2:
La època que va envoltar la separació de Hüsker Dü va anar acompanyada d’una profunda addicció a les drogues i alcohol, la rehabilitació de la qual Bob Mould va aprofitar per seguir composant, del que en van resultar dos LP en solitari, tan diferents en el seu estil, inusitadament acústic i orquestral el primer, Workbook (1989), com de nou tornant al seminal post-punk l’altre, Black Street Of Rain (1990), com semblants en la seva repercussió comercial, gairebé nul·la.
Afortunadament això no va desanimar l’artista que, reclutant uns nous baixista i bateria, va reprendre amb un altre format power-trio, ara amb ell com a únic compositor, amb les característiques lletres introspectives però amb un so lleugerament més accessible. Una banda, SUGAR, tanmateix de vida efímera, amb la que va publicar dos LP d’estudi, Copper Blue (1992) i File Under. Easy Listening (1994), un EP de “descartes”, Beaster (1993)  i el recopilatori Besides (1995), abans de dissoldre per tornar a una carrera en solitari que perdura fins a l’actualitat i que serà motiu d’un parell de post més en les properes setmanes.
Copper Blue va ser la resposta de Mould a grups de rock alternatiu americà, com Nirvana o Pixies, als quals tanmateix havia influït ell amb Hüsker Dü, l’afilada guitarra del qual sembla recuperar, tot i què amb major predomini de la melodia, amb el resultat de convertir-se en l’àlbum més reeixit, per qualitat i comercialment, de tota la seva carrera.
Un disc, coproduït per Lou Giordano, amb deu intenses composicions, de les que en destacaria la inicial The Act We Act, A Good Idea (l’esmentat homenatge als Pixies), Changes, Hoover Rain (una al·lusió al pop dels 60 que tant en evoca a The Beatles com a The Beach Boys) i, és clar, la CdD, el seu hit per excel·lència.
Em refereixo a la track número set, If I Can’t Change Your Mind, un tema de pop acústic amb un senzill riff de guitarra de 12 cordes a l’estil de The Byrds, una dada més sobre la educació musical del nostre protagonista.
Una cançó, a l’èxit de la qual no va ser aliè el vídeo musical en el que es mostren diversos tipus de relacions, en una imatge del qual s’entreveu l’homosexualitat manifesta de l’artista, en la que, evitant, com és comú en les seves lletres, els pronoms de gènere, expressa l’angoixa universal que, transcendint orientacions sexuals, acompanya les ruptures amoroses. 
I, tal com al primer post dedicat a Bob Mould, afegeixo una interpretació més recent del tema, en directe.

SUGAR. If I Can’t Change Your Mind. Copper Blue (1992).

divendres, 4 d’octubre de 2019

The Heartbreak Rides (A.C. Newman)


Allan Carl Newman, conegut artísticament com A.C. NEWMAN, és un cantautor i guitarrista canadenc, conegut dels seguidors del blog per liderar una de les meves bandes d’indie-rock favorites del que portem de mil·lenni, The New Pornographers, de la que n’és el compositor principal i un dels tres cantants amb projectes en solitari, juntament amb Neko Case i Dan Bejar, al que recordareu també per la CdD amb l’àlies de Destroyer.
Si us apassiona Carl Newman tant com a mi, el podeu seguir en els set àlbums publicats amb la banda -que aviat seran vuit amb l'imminent In The Morse Code Of Brake Lights (2019)-, així com en els tres com a solista, dels quals avui comentarem el segon i preferit meu, Get Guilty (2009).
Un disc de power-pop en el que trobarem les enganxoses tornades marca de la casa, les lletres sovint incomprensibles i l’acompanyament de precioses veus femenines, ara amb Kori Gardner (de Mates Of State) i Nicole Atkins substituint a la Case, que caracteritzen la seva carrera, tot i què potser amb un autor una mica més relaxat, com si s’hagués concentrat especialment en els intrincats arranjaments, sense menysprear l’aspecte compositiu.
Un equilibri que es pot apreciar a la CdD d’avui, The Heartbreak Rides, el segon i més llarg dels dotze temes de l’LP, del que en destacaria altres com l’inicial There Are Maybe Ten or Twelve, The Palace at 4 a.m. o l’homònim The Changeling (Get Guilty).
Una cançó en la que l’irresistible falset del de Vancouver s’envolta d’un fons de teclats i violins i d’unes harmonies vocals fantasmagòriques però sempre amb la seva guitarra com a element de cohesió, aquell amb que comencen i acaben totes les pistes.

-           A.C. NEWMAN. The Heartbreak Rides. Get Guilty (2009).

divendres, 27 de setembre de 2019

Nghani Ki Ma Nabghi (Cheikha Rimitti)


Africana 12:
Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15 anys es va enrolar en una troupe de músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a composar les seves pròpies cançons.
Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres, l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA RIMITTI.
Amb la independència d’Algèria el 1962 primer  i l’auge de l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb l’assassinat del cantant Cheb Hasni el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,
Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de  música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per estrelles modernes del gènere com Cheb Mami o, un conegut dels seguidors del blog, Khaled.
Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el seu primer èxit, Charrak Gatta (1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de la Mercè del 1998.
Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.
Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que, per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83 anys.
I el resultat va ser Sidi Mansour (1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la “cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.
Un àlbum amb vuit llargues tracks, amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi, amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que l’inicia i convida a continuar amb la diversió.

- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi. Sidi Mansour (1994). 

divendres, 20 de setembre de 2019

Do You Need My Love? (Weyes Blood)



Després de provar diversos noms com Wise Blood o Weyes Blund, inspirats en la novel·la Wise Blood/Sang sàvia (Flannery O'Connor, 1952), finalment va ser WEYES BLOOD l’escollit per la cantautora Natalie Mering per al seu projecte artístic. Una compositora, cantant i multiinstrumentista, nascuda en el si d'una família de músics molt conservadora a Santa Mónica, California, però autèntica nòmada que ha viscut a Pensilvania, Philadelphia, Portland -on va actuar un temps com a baixista del grup Jackie-O Motherfucker-, Kentucky, Nuevo México, Baltimore o Nova York, on em consta que resideix en el moment en el que escric aquest post, l'estil de la qual tant ens evoca l'esperit del Laurel Canyon a Los Angeles, amb una veu i sensibilitat semblants a Joni Mitchell, com a compositores celtes de la ona new-age com Enya. Un estil que s'expandeix del folk al dream-pop i a la psicodèlia, amb estructures sovint poc convencionals que potser costaran una mica d'assimilar, però que entusiasmarà al seguidors del blog a qui us agradin conegudes artistes com Hope Sandoval (de Mazzy Star), Angel Olsen o Lana Del Rey.
Una artista amb una carrera que, barrejant classicisme i experimentació, des del 2011, inclou quatre LP i tres EP de pop atemporal, amb melodies tan inspirades com preciosos els arranjaments, amb el piano i els sintetitzadors com a protagonistes, més enllà dels quals s'imposa la seva privilegiada veu.
Una carrera que ha anat in crescendo des del seminal The Outside Room (2011) i passant pel The Innocents (2014), l'EP Cardamom Times (2015) i Front Row Seat To Earth (2016), per arribar al darrer, i per a molts millor, àlbum, Titanic Rising (2019), publicat fa només uns mesos, però del que no he triat la CdD, en benefici del penúltim, el disc pel que la vaig conèixer i amb el que em va captivar.
Un disc amb vuit llargues tracks, més un breu instrumental final, coproduït amb Chris Cohen (de Deerhoof), complementat amb un corpus videogràfic, sovint dirigit per la mateixa Mering, que, traspassant els límits musicals, recrea les sensacions que produeixen les composicions, més que no pas tradueixen el significat explícit de les mateixes. 
Unes composicions intimistes i fràgils de les que en destacaria la inicial, Diary, Used To Be, Seven Words o la CdD, la pista número quatre, Do You Need My Love?, la cançó d'amor definitiva que no hauria rebutjat interpretar Beth Gibbons (ex-Portishead)...I suposse, i de la que tot seguir podeu gaudir en una versió en directe i en el vídeo que us esmentava.

- WEYES BLOOD. Do You Need My Love?. Front Row Seat To Earth (2016).

divendres, 13 de setembre de 2019

Something I Learned Today (Hüsker Dü)


Bob Mould 1:
Continuant amb la iniciativa de fa tres anys de dedicar un seguit de post a la trajectòria d’un artista de projectes diversos, com ha estat el cas de Ry Cooder, Steve Winwood i Paul Weller, aquest quatrimestre el dedicarem a Bob Mould.
Es tracta d’un compositor, cantant i guitarrista de Nova York que, traslladat a Minneapolis, Minnesota, a finals dels anys 70, amb un altre cantautor i bateria, Grant Hart, i el baixista Greg Norton, va formar els HÜSKER DÜ -el nom (sense dièresi, afegida per ells simplement per estètica) d’un joc de sobretaula dels anys 50 que, en danès i noruec, significa “T’en recordes?”-,  un trio de hardcore-punk el modest èxit comercial del qual va ser inversament proporcional a la influència que van tenir sobre grups posteriors de rock alternatiu americà, del que els podem considerar pioners, ben coneguts pels seguidors habituals del blog com Pixies, Nirvana o Dinosaur Jr. Un estil caracteritzat per unes estructures melòdiques properes al pop, interpretades amb unes veus molt cridaneres, guitarres distorsionades i tempos molt accelerats, amb composicions breus, com si d’anar per feina amb la intenció de passar-s’ho bé a l’escenari es tractés.
I si d’anar per feina parlem, en els seus sis anys d’existència van gravar més de mitja dotzena de LP, dos d’ells dobles, dels que, a aquells que no els coneixeu, us recomano Zen Arcade (1984), la seva obra més icònica, i Candy Apple Grey (1986), sorprenentment editat per una discogràfica multinacional que, tot s’ha de dir, els va permetre mantenir la independència creativa.
Una creativitat truncada per desavinences internes, incrementades per les addiccions a les drogues i l’alcohol, i el suïcidi del seu mànager, David Savoy, que van acabar amb la banda, un membre de la qual, Norton, es va dedicar a negocis de restauració, mentre els altres decidien continuar per camins separats, amb sort diversa, Hart al davant de Nova Mob i en solitari, amb poca fortuna, fins a la seva mort el 2017, víctima d’un càncer de ronyó als 56 anys, i Mould amb una interessant carrera que revisarem en tres futures CdD.
La que avui enceta la sèrie la he triat del Zen Arcade, el doble LP esmentat, amb 25 tracks, 23 d’ells enregistrats a la primera toma, per el que van necessitar poc més de 40 hores, de les que, amb unes altres tantes de producció, en va resultar un disc que, si bé infravalorat en el seu moment, ha esdevingut referencial dintre del seu estil. Un estil aparentment limitat al que Mould i Hart van imprimir un impuls enorme, al trencar les regles experimentant amb guitarres acústiques, pianos i cintes invertides, i no només en l’aspecte sònic sinó també literari, al tractar-se d’un àlbum gairebé conceptual, amb el relat d’un jove que fuig de casa dels pares per buscar-se la vida als carrers, es droga, coneix una noia que acaba morint de sobredosi...un disc que reflexiona sobre la família, les drogues, l’amistat, la fama i la mort, amb unes tècniques mai vistes en el hardcore, inaugurant així un nou concepte, el post-hardcore.
Un disc claustrofòbic i expansiu, eufòric i melancòlic, violent i sensible alhora, que desafia l’oient tant com a altres artistes amb temes destacats de cada compositor, tant del guitarrista, com Something I Learned Today, Broken Home, Broken Home o Chartered Trips, com del bateria, com What’s Going On, Standing By The Sea, Pink Turns To Blue o Turn On The News, o acreditats al trio, com els instrumentals Hare Krsna (no és cap error tipogràfic, escrit sense “i”) i Reoccurring Dreams, la espectacular oda avantguardista amb pinzellades free-jazz de gairebé catorze minuts que tanca la quarta cara del vinil.
Un inusual doble àlbum, transcendental a la història de l’underground americà, del que he triat com a CdD l’esmentada Something I Learned Today, una rabiosa composició que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en dos directes, un de la època de la seva publicació i un altre de més recent, amb el nostre protagonista, tot "genio y figura", en solitari. 

- HÜSKER DÜ. Something I Learned Today. Zen Arcade (1984).

divendres, 6 de setembre de 2019

I Saw Her Standing There (The Beatles)


Com és habitual, la CdD que commemora l'aniversari del blog, en aquest cas el novè, és un tema de qui no podien ser altres, els "quatre fabulosos" nois de Liverpool que, si més no per a mi (i gran part de la meva generació...i venidores), ho van canviar tot.
És una cançó del seu àlbum de debut, Please Please Me (1963), produït per George Martin i gravat a corre-cuita en una sola jornada per aprofitar l'èxit dels dos primer singles, Love Me Do (vegeu aquí) i Please Please Me, que arribaria de seguida al número 1, posició en la que es mantindria durant 30 setmanes, fins a ser-ne desplaçat precisament pel següent LP, Whit The Beatles (1963), donant el tret de sortida al fenomen conegut com "beatlemania".
Un disc amb una portada, com vaig comentar en el seu dia, que esdevindria mítica tanmateix, amb una fotografia d'Angus McBean amb els quatre abocats a la barana de les escales dels estudis EMI a Londres -que repetirien uns anys més tard per a il·lustrar els dobles àlbums recopilatoris coneguts com els discos "vermell" i "blau" (vegeu imatge)- que conté 14 tracks, vuit composicions pròpies acreditades, atenció! per única vegada a la seva discografia amb l'ordre dels autors invertit, és a dir, McCartney-Lennon, i vuit versions, quelcom habitual a la època.
Catorze temes frenètics i plens de vida, interpretats majoritàriament, en solitari o amb doble veu, per John Lennon i Paul MacCartney, excepte dues per George Harrison, Chains, una versió de Gerry Goffin i Carole King i la preciosa Do You Want To Know A Secret i, inaugurant una tradició que es mantindria a cada LP, una de Ringo Starr, la versió de Boys, de Luther Dixon i Wes  Farrell per a The Shirelles, dels que en voldria destacar, a més a més dels singles esmentats a l'inici, els originals Misery, i P.S. I Love You i dues versions més, la, com el seu nom indica, dolça balada A Taste Of Honey, de  Bobby Scott i Ric Marlow, cantada per McCartney i, com no? la extraordinària interpretació que en fa Lennon del hit composat per Phil Medley i Bert Russell per a The Top Notes, però amb el que ja havien triomfat mundialment The Isley Brothers,  i amb la que solien acabar els seus concerts a Hamburgo, Twist & Shout (vegeu aquí).
I la CdD, us preguntareu? Doncs es tracta de la pista que obre l'àlbum, una composició majoritàriament de McCartney, qui la interpreta, que reconeix haver-se inspirat en un riff de baix de Talking About You, del seu admirat Chuck Berry, que s'inicia, amb la intenció de semblar estar gravada en directe, amb el clàssic "one, two, three, four!" Un rock and roll clàssic que narra les sensacions d'estar tota la nit ballant abraçat a una noia de 17 anys, de la que es va enamorar des de que "la va veure allí dreta", o sigui: I saw her standing there. 

- THE BEATLES. I Saw Her Standing There. Please Please Me (1963).

divendres, 26 de juliol de 2019

Six Days On The Road (Taj Mahal)



Al darrer post abans de l'agost, mes en el que tradicionalment no es publica la CdD, escoltarem una vegada més un tema del disc del que he comentat en diverses ocasions (vegeu aquí) que el considero el que més em va empènyer, a la meva adolescència, cap a una passió per la música popular que encara perdura i que els seguidors habituals del blog recordareu, em refereixo al primer volum del doble vinil titulat Llena tu cabeza de rock (1970).
I en aquesta ocasió serà una interpretació d'un artista nascut com a Henry St. Clair Fredericks en el si d'una família benestant i melòmana de Nova York, traslladada a Boston, Massachusetts, on, acabats els estudis d'agronomia i veterinària, va decidir dedicar-se a la seva vocació musical amb el nom, sembla que fruit de la seva admiració per Gandhi, de TAJ MAHAL.
I va ser que a partir del blues tradicional, acústic i elèctric, en l'estudi del qual va esdevenir erudit, vencent moltes reticències dels puristes del gènere, va fusionar amb tota mena de ritmes com el country, el rock, el jazz, el reggae, el calypso o el zydeco, amb el que, instal·lat a Los Angeles, Califòrnia, i desprès d'una fallida banda anomenada The Rising Sons, de la que formava part un vell conegut del blog, Ry Cooder, va assolir amb els seus primers tres discos, l'homònim Taj Mahal (1968), The Natch'l Blues (1968) i Giant Step/The Old Folks At Home (1969), una fama que el va portar a col·laborar amb grans artistes del moment com The Rolling Stones o The Allman Brothers Band.
Malauradament, els canvis en el clima musical en els anys 80 el van allunyar del focus d'interès, el que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis etnomusicals per tornar amb energia renovada en els 90, i seguir gravant fins a l'actualitat, amb una quarantena de LP, amb estils que van del blues-rock més convencional, com Dancing The Blues (1993) o Phantom Blues (1996), a les confluències amb la música hindú, com Mumtaz Mahal (1995); hawaiana, com Sacred Island aka Hula Blues (1998) o africana, com Kulanjan (1999), en el que col·labora el gran mestre de la kora malià, i de qui ben aviat en sentireu a parlar en aquesta pàgines (repeteixo el que us vaig avançar al post de la Fatou fa 15 dies), Toumani Diabaté, o Mkutano (2005), amb The Culture Musical Club of Zanzíbar
Als desconeixedors de l'obra del protagonista d'avui us recomano iniciar-vos amb l'esmentat Giant Step/The Old Folks At Home, editat com a doble LP, amb dos vinils ben diferenciats, un primer amb format quartet amb nou tracks que alternen composicions pròpies (3) amb versions com la homònima Take A Giant Step, un hit de The Monkees firmada per Carole King i Gerry Goffin; Bacon Fat, de Robbie Robertson i Garth Hudson (de The Band) o la mateixa CdD, i un altre amb tretze temes, interpretat en solitari acompanyant-se de guitarra, banjo i harmònica, sis dels quals son propis i quatre versions de cançons tradicionals arranjades amb el seu distintiu estil.
I quina millor manera de començar que fer-ho per la pista número 6 del Giant Step? Una composició de Carl Montgomery i Earl Green, dels mítics Muscle Shoals Studios de Alabama, gravada inicialment per Paul Davis el 1961 però famosa per la interpretació de Dave Dudley del 1963 (vegeu aquí), en la que es mitifica, des d'un punt de vista una mica masclista, típic del country del moment, la vida dels camioners que es passaven llargues jornades a la carretera, com s'esmenta en el títol de la CdD, Six Days On The Road, que podeu escoltar en la versió original...i amb una de sorpresa. 

- TAJ MAHAL. Six Days On The Road. Giant Step/The Old Folks At Home (1969)-Llena tu cabeza de Rock (1970). 
                                   

divendres, 19 de juliol de 2019

Geno (Dexy's Midnight Runners)


Kevin Rowland, un anglès amb avantpassats irlandesos, va formar, juntament amb Kevin "Al" Archer, una banda anomenada inicialment Dexidrine, en al·lusió a la substància d'abús (amfetamina) que et permet "anar de marxa tota la nit", expressió que van adoptar en el nom definitiu de DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Un grup nascut a contracorrent del moviment imperant a finals dels anys 70, el punk, per absorbir influències irlandeses i del northern-soul, molt popular a les Midlands, com quedaria molt ben reflectit a la pel·lícula The Commitments (Alan Parker, 1991), per al que va contar amb nombrosos membres, entre ells un tal Mike Talbot, futur Style Council (vegeu aquí), al teclats, i una completa secció de vents que li donarien un so característic.
Una banda amb un primer treball, Searching For The Young Soul Rebels (1980),  considerat un dels grans discos de debut de la història de la música pop, tot i no rebre cap recolzament dels mitjans de comunicació, permanentment enemistats amb Rowland, el caràcter del qual va provocar l'èxode de bona part dels músics abans de gravar el segon LP, Too-Rye-Ai (1982), sensiblement inferior a l'anterior però amb dels hit més reeixits de la seva carrera, Come On Eileen (vegeu aquí), i d'un perfeccionisme tan extrem com per a emprar un any i mig a gravar el tercer, Don't Stand Em Down (1985), a la publicació del qual ja havien perdut el favor dels seus incondicionals.
Així va acabar la primera etapa del grup i es va iniciar una carrera en solitari del cantant de veu plorosa, amb un parell de discos que van passar sense pena ni glòria, una època de depressions i addiccions diverses, que va superar embarcant-se en revivals, en el 2003 i, amb el nom retallat i sense apòstrof de Dexys,  el 2012, amb un parell d'anodins àlbums més, activitat que compatibilitza amb la de DJ per clubs de tot el regne.
Tornant a Searching...direm que fou un insòlit poti-poti de pop, punk-rock, folk, rhythm & blues i soul, interpretat per uns músics vestits, per imposició del frontman, com els treballadors del port de Nova York que tan bé retratava el film Mean Streets (Martin Scorsese, 1973), amb els actors Robert De Niro i Harvey Keitel, formació de fins a nou membres, amb les dificultats econòmiques que tantes boques comporten. Un disc que retrata la singularitat d'un lloc i un moment, com faria Morrissey (The Smiths) a meitat dels 80 i Jarvis Cocker (Pulp) en els 90, que s'obre tan magistralment amb Burn It Down, com acaba, amb There, There, My Dear (la lletra de la qual conté la frase "He beeb looking for the young soul rebels" que dona nom a l'àlbum), i del que en destacaria també els tracks número dos, Tell Me When My Light Turns Green i cinc, Geno, la CdD d'avui.
Una composició de Rowland i Archer amb un títol que ret homenatge a Geno Washington, el cantant americà de la banda de soul britànica The Ram Jam Band, en el que destaca un riff de saxo que recorda llunyanament el tema d'aquests Michael (The Lover) (1966) (vegeu aquí).

- DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Geno. Searching For The Young Rebels (1980).

divendres, 12 de juliol de 2019

Nterini (Fatoumata Diawara)



Africana 11:
FATOUMATA DIAWARA, coneguda familiarment com a Fatou, és una polifacètica actriu de teatre i cinema, compositora i cantant, nascuda a Abidjan, Costa d'Ivori, però criada des dels 10 anys a Mali, país d'origen dels seus pares, d'on va fugir a París per evitar un matrimoni de conveniència als 19.
Si a la seva filmografia destaquen pel·lícules com La Genèse (Cheikh Oumar Sissoko, 1999) o Sia, le rêve du python (Dani Kouyaté, 2002) i documentals com Timbuktú (Abderrahmane Sissako, 2010) o Mali Blues (Lutz Gregor, 2016), és la carrera musical la que li ha reportat més gran reconeixement, concretament amb el disc de debut Fatou (2011). Un àlbum gravat gràcies a la medicació de Oumou Sangaré, amb qui havia actuat com a corista, per al que va comptar amb la participació de més coneguts del blog com el bateria Toni Allen i el baixista de Led Zeppelin i productor John Paul Jones i d'altres dels que en sentireu a parlar com l'intèrpret de kora Toumani Diabaté. Una obra cantada en bambara, l'idioma oficial de Mali, en el que la seva magnifica veu, amb influències del cant wassaulou, és recolzada per la guitarra i instruments tradicionals com la kora i el ngoni, amb aires folk, com si d'una Joan Baez, Joni Mitchell o Tracy Chapman africana es tractés, abordant temes de contingut social com la emigració o l'empoderament de les dones en la lluita contra l'ablació i la prohibició de matrimonis interètnics, el que la emparenta amb altres lluitadores malianes com la esmentada Sangaré o Rokia Traoré (futura CdD de la secció "Africana" en els propers mesos, ja us ho avanço).
Un fantàstic LP la continuació del qual s'ha fet esperar set anys, que la Fatou ha aprofitat, a més a més de per ser mare, per col·laborar amb múltiples projectes musicals amb artistes d'arreu del mon, com Damon Albarn (de Blur, entre altres), Bobby Womack, Herbie Hancock o el pianista cubà Roberto Fonseca, de la gira amb el qual en va sortir un EP de sis temes, en directe, que tanmateix us recomano, At Home (2015).
I així, amb les piles ben carregades, fa uns mesos ha publicat el disc que, si hi ha justícia, l'ha de consagrar, Fenfo (2018), una expressió que ve a significar "alguna cosa a dir", gravat entre Mali, Burkina Faso, Barcelona i París, co-produït amb Matthieu Chedid, conegut artísticament com M, amb un resultat encara més commovedor que el seu debut.
Un àlbum interpretat en bambara, tot i la pressió comercial a la que ha cedit amb alguna expressió en anglès, que transcendeix l'exotisme de la world music amb incursions en estils variats com el blues, com a Kokoro o Mama, tema aquest en el que, a l'igual que en el que el tanca, Don Do, escoltem el violoncel de Vincent Segal; el funk, com Negue Negue, amb la guitarra de M. Chedid i el baix de Etienne Mbappé en primer pla o l’afro-pop més comercial, com Bony, amb la kora de Sidiki Diabaté, el fill de Toumani. Una obra, amb una caràtula on llueix un vestit la forma del qual representa el mapa del nord de Mali, en la que manté el seu compromís en la denúncia de fets socials, com la esmentada prohibició de matrimonis entre persones de diferents ètnies, a Kanou Dan Yen i el drama d'uns amants separats a causa de la emigració, a la CdD, Nterini, la pista que obre el disc amb la veu i una suau percussió, a les que  s'afegeixen la guitarra i el baix del que en resulta un hipnòtic groove que ens deixa el camí preparat per a gaudir de la resta. 

- FATOUMATA DIAWARA. Nterini. Fenfo (2018).

divendres, 5 de juliol de 2019

On The Road Again (Canned Heat)


Formats a Los Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat, incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey, Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques estrelles.
I tot això amb un estil allunyat del rock psicodèlic imperant, el blues-rock, del que, aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis Slim, Clarence "Gatemouth" Brown o Albert Collins, de tal manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar. 
El seu àlbum més conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any 1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer, víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar. 
Com el seu títol indica, Boogie With Canned Heat, gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine (antic membre de The Mothers Of Invention, de Frank Zappa) i la col·laboració puntual d'un tal Mac Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr. John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del segle XX, representat per figures com Willie Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.
Un àlbum amb deu composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en un altra del 1928, anomenada Big Road Blues, del bluesman del Delta del Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.

- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned Heat (1968).

divendres, 28 de juny de 2019

Gravity (Paul Weller)


Paul Weller 4:
El darrer dels quatre post previstos sobre el músic britànic PAUL WELLER versarà sobre el, per ara, últim treball, True Meanings (2018), amb el que supera la dotzena d'àlbums en solitari, a afegir a un altra, repartida equitativament en els seus dos projectes anteriors, que els seguidors del blog coneixereu tan bé, The Jam i The Style Council, d'una carrera artística de més de 40 anys.
Un disc en el que, qui en el seu moment va ser conegut com “the Modfather” i a qui, com comentàvem a la CdD anterior, actualment li escauria millor el de “the Changingman” (vegeu aquí), dona una nova prova de versatilitat al publicar una obra de caràcter eminentment acústic, això sí, amb uns arranjaments de corda espectaculars. Un disc en el que ha comptat amb il·lustres col·laboradors, ja sigui en la composició, com Conor O'Brien (de Villagers), en el tema inicial, The Soul Searchers, o de Erland Cooper (de Erland & The Carnival), en tres més, o en la interpretació, com Rod Argent (de The Zombies) a l'orgue, Martin Carthy (guitarrista de Steeleye Span),  Danny Thompson (baixista i multi-instrumentista de Pentangle), el fidel guitarrista Steve Cradock (de Ocean Colour Scene) i, fins i tot, de manera gairebé furtiva, el guitarrista Noel Gallagher (cal que us digui que de Oasis?), paradoxalment interpretant l'harmònium en el tema Books, en el que també es deixa sentir un sitar.
Un àlbum de 14 tracks tranquils i malenconiosos, amb una sentida interpretació vocal, sobre una base de guitarra acústica i uns arranjaments orquestrals molt ben ajustats, evitant en tot moment la sobre-producció, dels que, a més a més de les abans esmentades, en destacaria Bowie, una de les co-escrites amb Cooper, que utilitza el recent traspàs del "Duc Blanc" per reflexionar sobre la mort en general, i la CdD.
Em refereixo a la seqüenciada en quart lloc, Gravity, un tema que havia composat feia uns quants anys sense trobar un disc on encabir-lo i sobre el que sembla pilotar aquest treball, potser el més introspectiu que Weller hagi gravat mai.

- PAUL WELLER. Gravity. True Meanings (2018).