Covers 12 :
La CdD d'avui, composada
per John Lennon -de l'assassinat del
qual en farà 39 anys demà passat-, tot i què acreditada per conveni a
Lennon-McCartney, és un tema de l'LP més controvertit de THE BEATLES, Let It Be
(1970). Un disc gravat en el pitjor moment de la banda, quan la energia juvenil
i la companyonia havia deixat pas al cinisme i la discòrdia que presagiaven la
seva separació, del que Paul McCartney
(qui si no?) va intentar rescatar-los, tornant a l'estudi per gravar a la
"antigua usanza", motiu pel que el títol inicialment previst era el
del tema homònim Get Back, el que
aniria acompanyat de la gravació d'un documental, dirigit pel cineasta Michael Lindsay-Hogg (fill biològic no
reconegut del genial Orson Welles),
i d'un concert de comiat per el que es van suggerir diversos escenaris
inversemblants com les piràmides d'Egipte, un vaixell o un hospital que
s'acabaria realitzant, sembla que a proposta de Ringo Starr, a la terrassa de la seu d’Apple Corps del carrer Savile Row de Londres.
Un documental que reflecteix
perfectament la tensa convivència, fins i tot hostilitat, entre els membres,
amb un Lennon (aleshores enganxat a la heroïna) cada vegada més absent, un George Harrison molt emprenyat pel
menyspreu dels líders i amb McCartney patint una profunda animadversió per part
dels altres tres. És comprensible, doncs, que el resultat, amb una
implicació mínima del productor George
Martin i els seus col·laboradors (Alan
Parsons, Geoff Emerick...) no
agradés a ningú, fins al punt que el projecte va quedar aparcat, immersos com
estaven, de nou per iniciativa de Macca,
en la gravació del Abbey Road (1969),
a la fi la seva obra pòstuma (vegeu aquí).
Però poc desprès, sorprenentment,
Lennon va decidir rescatar el material i el va posar en mans del productor
americà Phil Spector, qui,
contravenint l'esperit original de la gravació, pensada per tornar a les
arrels, amb una orquestra de 35 membres i 14 veus femenines li va aplicar
multitud de capes orquestrals (el conegut wall
of sound) i cors que la van desvirtuar, pel que va rebre crítiques de la
premsa musical, de molts seguidors i de la resta dels fab four.
Unes orquestracions sumptuoses
paleses a les grandíssimes balades Let It
Be, que acabaria donant nom al disc, i The
Long And Winding Road (de McCartney), o Across
The Universe (de Lennon), i menys evidents a temes d'esperit blues com I've Got A Feeling o For You
Blue (una de les dues aportacions de Harrison a l'LP) o rock, com One After 909 o, amb la inestimable
participació del teclista Billy Preston,
l'esmentat Get Back (gravat en
directe i amb el que finalitza el documental i del que podeu gaudir aquí), que,
en perspectiva, fan que aquest àlbum, clarament per sota de l'estàndard dels
seus autors, segueixi sent superior a la majoria del que es publicava en aquell
moment, el que no va impedir que, molts anys més tard, de nou gràcies a
McCartney, s'edités completament deslliurat del "mur spectorià" o,
com ells van considerar, "despullat", i rebatejat com Let It Be...Naked (2003).
Com a CdD he triat la esmentada Across The Universe, composada des del llit, uns anys abans, per Lennon, després d'una
discussió amb la, aleshores, seva esposa Cynthia, la primera versió
de la qual es va publicar en el disc benèfic No One's Gonna Change Our World (1969), en el que van participar
artistes com The Hollies i The Bee Gees i que, gens de l'a grat de
l'autor, va acabar arraconada fins que Spector, traint el seu esperit acústic i
lisèrgic, la va recuperar per al Let It
Be.
Una composició de la us cridarà
l'atenció la frase Jau guru deva om,
que ve a significar "Gràcies (o Llarga vida) al guru (mestre espiritual)", que solia utilitzar el beatle per concentrar-se a meditar, però
que no apareix a la versió que us proposo a continuació. És la que va gravar un
altre mite del blog, David Bowie, en el seu disc Young Americans (1975), una obra en la
que el "Duc blanc" va fer gala de l'esperit camaleònic que se li
atribueix, girant sobtadament del glam-rock
al rhythm & blues i al blue-eyed soul més genuí. Un àlbum
produït per Tony Visconti que conté
un dels hits més reeixits de
l'artista, Fame, un tema funk composat a tres mans, juntament amb
Lennon i el guitarrista Carlos Alomar,
en la que fou la primera col·laboració amb Bowie, i que es perllongaria durant
varies dècades, i en el que aquest Across
the Universe, tanmateix amb la participació a la guitarra i la veu del seu
creador, sembla més que rés un homenatge al seu ídol i amic, en el que es
permet incloure una línia de l'icònic A
Day In The Life, CdD en el seu dia (vegeu aquí).
Com a curiositat us diré que el
dia 5 de febrer de 2008, a proposta de Martin
Lewis, historiador de The Beatles, la NASA,
per commemorar el seu 50é aniversari, i el 45é del Deep Space Network (DSN) va transmetre el tema, des del DSN's Madrid Deep Space Communication de
les afores de la capital de España (estat que, per cert, celebra avui -dia feiner per al blog- el Dia d'una Constitució molt polèmica), amb el consentiment de Paul McCartney, Yoko Ono i Apple Records, en direcció a la estrella Polaris, situada a 431 anys llum de la Terra.
- THE BEATLES. Across The Universe. Let It Be (1970) /
DAVID BOWIE. Young Americans (1975).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada