divendres, 30 de juliol del 2021

I'm Going Home (Ten Years After)

A la segona meitat dels anys 60 va haver al Regne Unit un moviment integrat per músics amants de figures americanes de blues com Muddy Waters o BB King, liderats per artstes més ortodoxes con John Mayall o més innovadores com Alexis Korner, del que en van formar part futures estrelles com els mateixos Rolling Stones o The Yardbirds, el grup pel que van passar successivament Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. 
Tres dels millors guitarristes de blues-rock de la història, als que és de justícia afegir-hi al protagonista d'avui, Alvin Lee. Un personatge superdotat en tècnica -i probablement el més ràpid de tots- tant com en carisma, com es va poder comprovar en els innumerables concerts que va dur a terme liderant els TEN YEARS AFTER. 
Un quartet el debut del qual amb l'homònim Ten Years After (1967) va passar desapercebut, tot el contrari que el segon, Undead (1968), un àlbum gravat en directe en el que alternen composicions alienes de clàssics del blues desenvolupades en extenses jams jazzistiques amb pròpies com la que tanca el disc, el seu tema més icònic i CdD d'avui. 
Un reconeixement que va tenir continuïtat en els següents, Stonedhenge (1968) i Ssssh (1969), el més reeixit de la seva carrera, en part per la fantàstica, i accelerada, versió del Good Morning Little Schoolgirl de Sonny Boy Williamson però sobretot perquè poc abans havien actuat al mític Festival de Woodstock de 1969, on "la van petar", com es pot apreciar al triple àlbum i, sobretot, al documental del festival, editat un any després. 
Un èxit que els seus representants van esprémer fins a l'extenuació, portant-los, en set anys, fins a 27 vegades de gira pels USA, el que va comportar una davallada en la qualitat de la mitja dotzena de publicacions posteriors i problemes personals entre ells que acabarien amb la banda el 1974 per donar lloc a una carrera en solitari de Lee, alternada amb reagrupacions esporàdiques com la que els va portar a la Sala Zeleste (l'actual Razzmatazz) de Barcelona l'any 1990, fins a la seva mort, el 2013, amb 68 anys i 50 de carrera artística, a la ciutat espanyola de Màlaga, on havia anat a operar-se no us sabria dir de què. 
Una carrera que va tenir un abans i un després d'aquella espectacular actuació a Woodstock'69 en la que toquen el tema que els va catapultar a la fama, una composició d'Alvin Lee titulada I'm Going Home, interpretada, potser amb un excés d'exhibicionsime, durant 11 minuts i molt ben secundat per Ric Lee a la bateria, Leo Lyons al baix i Chick Churchill als teclats, amb una lletra a mode de lletania: I'm going home/to see my baby...a la que va inserint frases de clàssics com Baby, please don't go, Blue Suede Shoes o Whole lotta shakin going on
Una cançó que va consagrar el seu autor però que el va condemnar, en paraules de Diego Manrique a la seva necrològica, al cruel càstig d'haver-la d'interpretar cada nit durant un mínim de 10 minuts i que, els qui no coneixeu Ten Years After i voleu fer-ne un petit tast, escoltareu tancant el disc recopilatori, la caràtula del qual il·lustra aquest post, titulat, precisament, Goin' Home! (1975). 
Però millor veure el vídeo, no? 

 - TEN YEARS AFTER. I'm Going Home. Undead (1968).

divendres, 23 de juliol del 2021

Scratchcard Lanyard (Dry Cleaning)

 

La trobada casual per actuar en un karaoke de tres amics londinencs, el guitarrista Tom Dowse, el baixista Lewis Maynard i el bateria Nick Buxton, va donar lloc a un inesperat projecte per al que van reclutar Florence Shaw, professora universitària, i artista visual, amiga del primer, a la que van convèncer assegurant-li que la seva tasca vocal es limitaria als recitats.

I, efectivament, l’spoken-word amb el que Flo s’expressa amb particular desgana, és una característica dels DRY CLEANING, així com el captivador so noise-rock amb uns riff de guitarra i una línia de baix molt marcada, amb els que es combina, del que en resulta l’enèsima revitalització del post-punk.

Un quartet que, després de causar sensació amb dos interessants EP, Sweet Princess -en referència a la aleshores futura Duquessa de Sussex, a qui caricaturitza en el single de debut Magic Of Meghan- i Boundary Road Snacks And Drinks (2019), han debutat en format llarg, de la mà de la discogràfica 4AD, amb un dels àlbums que més m’agrada del que portem d’any, New Long Leg (2021).

Un disc produït per John Parish, a qui els seguidors del blog coneixeu pels seus treballs amb P.J. Harvey i altres, amb 10 tracks de ritmes prou variats en les que la frontgirl expressa amb lletres satíriques i surrealistes, majoritàriament incomprensibles per a l’oient, fins i tot natiu de parla anglesa, la seva pròpia visió de la música i del mon. 

Una obra tan fosca i inquietant com addictiva a partir dels tres temes inicials, Scratchcard Lanyard, Unsmart Lady i Strong Feelings, el primer dels qual he triat com a carta de presentació  per a la CdD d’avui.

 

- DRY CLEANING. Scratchcard Lanyard. New Long Leg (2021).

divendres, 16 de juliol del 2021

Doll Parts (Hole)

A la extensa llista de músics als que admiro tant en l'aspecte artístic com detesto en el personal, encapçalada per Van Morrison, Bob Dylan, Paul Simon, Pete Doherty (The Libertines, Babyshambles...) o els germans Liam i Noel Gallagher (Oasis...) hi ha un lloc destacat per a la protagonista del post d'avui.

Em refereixo a Courtney Love, la compositora, cantant i guitarrista que va col·liderar, amb el guitarrista Eric Erlandson, la banda de rock alternatiu HOLE, completada durant la seva breu però intensa carrera amb una secció rítmica amb diverses membres, de les que en cal destacar la baterista Patty Schemel, qui va aprofitar el moment de màxima popularitat per defensar el moviment LGTB, i les baixistes Kristen Pfaff, morta per sobredosi d'heroïna, i la seva substituta Melissa Auf der Maur.

Un grup, amb un nom, segons explica la frontwoman, extret d'una frase de la tragèdia grega Medea, d'Eurípides però amb un evident doble sentit, que diu "There's a hole that pierces my soul" (Hi ha un forat que em trenca l'ànima), que va debutar amb un àlbum, Pretty On The Inside (1991), produït per Kim Gordon, la baixista dels seus admirats Sonic Youth, molt ben rebut per la crítica en base als seus riffs de guitarra i els canvis de veu, del gemec al crit més estrident, amb lletres d'alt contingut emocional sobre temes com el maltractament infantil, la explotació sexual (la mateixa Love havia treballat d'stripper per sufragar-se les despeses), la imatge corporal o el sentiment d'inferioritat.

Un èxit que va superar qualsevol expectativa en els dos següents, Live Through This (1994), gravat ja embarassada de la seva relació amb Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, i publicat només quatre dies després del suïcidi d'aquest, i Celebrity Skin (1998), amb la participació destacada del seu amic Billy Corgan (de Smashing Pumpkins) en els que abandonaven progressivament el punk-rock i el grunge per adoptar un power pop més comercial.

Uns àlbum amb els que van aconseguir una popularitat que va arribar a eclipsar la banda, a la que va contribuir l'exposició mediàtica de la conflictiva relació de parella, el consum de drogues que va empitjorar el seu fràgil estat emocional, fruït del seu trastorn de la personalitat amb trets egomaníacs i manipuladors, el que, en els concerts es traduïa en actuacions caòtiques, amb trencament d'instruments i stage diving (allò de llençar-se a sobre del públic des de l'escenari), i imprevisibles, i amb un look, conegut com a kimderwhore, consistent en anar vestida de nina depravada i amb el maquillatge corregut que li donaria notorietat com per crear tendència.

Una situació que va portar al inexorable trencament i donar lloc a carreres paralel·les, així Erlandson va continuar com a músic de sessió i productor, la Auf der Maur se'n va anar amb els Smashing Pumpkins i la Love va iniciar una carrera en solitari amb el disc America's Sweetheart (2004) i, un temps després, amb aires folk-rock, Nobody's Daughter (2010), per a la publicació del qual va tenir la mala idea de recuperar el nom de Hole, el que va provocar un greu conflicte amb Erlandson. Unes gravacions en les que s'aprecia un progressiu canvi en el to de la veu, cada vegada més aspra, conseqüència inevitable de tant cridar en els concerts com del tabac, amb les que no va recuperar la fama (no direm si bona o mala) assolida als anys 90. 

Una fama de dona harpia, de vídua negra, una mena de Yoko Ono de la seva època, que no amaga la tremenda compositora que hi ha al darrera, com podeu comprovar a la CdD d'avui, un dels tracks més interessants. juntament amb Violet, Miss World o Softer, Softest, de l'esmentat Live Through This, amb un vídeo, dirigit per Samuel Bayer que va causar sensació en el seu moment, Doll Parts, en la que expressa els seus dubtes en els inicis de la seva relació amb Kurt Cobain.

 - HOLE. Doll Parts. Live Through This (1994). 


 

divendres, 9 de juliol del 2021

Ballad Of Big Nothing/Waltz #2 (Elliott Smith)

 

Fill d'un estudiant de medicina i una professora de música d'Omaha, Nebraska, amb la separació dels quals es van desplaçar a Texas amb un padrastre que, tot i comprar-li la primera guitarra, el va maltractar fins al punt que, als 14 anys, Steven Paul Smith va tornar amb el seu pare biològic, aleshores ja metge psiquiatre, a Portland, Oregon, on van començar els problemes amb l'alcohol i les drogues que l'acompanyarien la resta de la seva, diguem-ho ja, curta existència.

Unes addiccions que, paradoxalment, no van impedir que es gradués de manera brillant en filosofia i ciències polítiques pel Hampshire College de Massachusetts, on va formar la banda Heatmiser amb la que va arribar a publicar tres LP. Una carrera que va compaginar com a solista, amb el nom artístic de ELLIOTT SMITH, amb unes gravacions en les que doblava la seva característica veu per formar harmonies vocals, acompanyant-se principalment de la guitarra acústica, en els àlbums Roman Candle (1994) i l'homònim Elliott Smith (1995), per incorporar en el tercer, Either/Or (1997), instruments com la guitarra elèctrica, el baix, la bateria i els teclats, tots interpretats per ell mateix, amb el que obtindria el més gran reconeixement de la seva trajectòria.

Un disc malenconiós, ben diferent al rock alternatiu que dominava l'escena en aquell moment, en el que tracta els seus temes habituals, l'alcoholisme, la drogoaddicció i la depressió, des del punt de vista de la psicologia existencial, com es pot deduir del títol, en català "L'un o l'altre, qualsevol", inspirat en el llibre del mateix nom del filòsof danès Soren Kierkegaard, del que m'agrada especialment la track número tres, Ballad Of Big Nothing, que he escollit com a CdD.

Una obra que va cridar l'atenció del cineasta Gus Van Sant, que en va triar, a més amés de No Name #3 (de l’esmentat Roman Candle), els temes Angeles i Say Yes, més una versió orquestral del Betwenn The Bars, per a la banda sonora de Good Will Hunting (1997), interpretada per Robin Williams, Matt Damon i Ben Affleck, més un addicional, Miss Misery (vegeu aquí), nominada a l'Oscar a la millor cançó. Un guardó que, finalment, aniria a parar a Celine Dion per My Heart Will Go On, de la pel·lícula Titanic (no patiu, que no he posat el link!), però que va proporcionar prou popularitat al cantautor com per fitxar per una nova discogràfica que va posar a la seva disposició els mitjans per a que els dos següents LP, XO (1998) i Figure 8 (2000), entressin en el terreny del power pop gairebé comercial, com queda palès en el tema Waltz #2, una melodia tan alegre com demolidora la seva lletra, que, saltant-me la norma un cop més, he afegit com a segona CdD d'avui.

Una carrera que podria haver agafat un altre rumb si no fos per la patologia de base (depressió, TDHA, les esmentades addiccions...) que van portar al productor Jon Brion a abandonar abans d'hora la gravació de From A Basement On The Hill (2004), publicat pòstumament, ja que el dia 21 d'octubre de 2003, amb 34 anys, Elliott Smith va morir a conseqüència d'una punyalada al tòrax que l'autòpsia no va poder aclarir si va ser auto-infligida o provocada per Jennifer Chiba, la seva parella. 

- ELLIOT SMITH. Ballad Of Big Nothing. Either/Or (1997) - Waltz #2. XO (1998).

divendres, 2 de juliol del 2021

Say It Ain't So/All My Favorite Songs (Weezer)

La publicació del seu penúltim disc, OK Human (2021), m'ha fet recuperar l'interès per una banda que feia anys tenia oblidada, WEEZER, el quartet liderat pel compositor, guitarrista i cantant de Connecticut Rivers Cuomo. Un personatge singular, seguidor incondicional de grups de hard-rock com Kiss que, al traslladar-se a viure a Los Angeles, California, l'any 1992, va assimilar el so indie-rock de coneguts del blog com Pixies, Big Star o Sonic Youth per convertir-se en referents d'un subgènere conegut com a "geek rock" o "nerd rock", caracteritzat per una indumentària tan peculiar com les seves lletres introspectives sobre la soledat, l'aïllament o el desamor, no exemptes de cinisme i d'un particular sentit de l'humor.

I ho van fer amb un dels debuts més espectaculars de la història de la música pop amb un àlbum titulat Weezer que, en base al color de la caràtula, dissenyada per Todd Sullivan, de seguida va ser conegut com Blue Album (1994), precedent d'uns quants altres d'homònims al llarg de la seva carrera com Green Album (2001), Red Album (2008), White Album (2016) o Black Album (2019).

Un LP magníficament produït per Ric Ocasek (de The Cars) amb un gran èxit de crítica i vendes, en gran part gràcies als enginyosos vídeos, dirigits per Spike Jonze, de temes com My Name Is Jonas, Buddy Holly (vegeu aquí), Undone (The Sweater Song) o la CdD, Say It Ain’t So. Un suport que l'excèntric Cuomo, el segon de la foto per l'esquerra, va rebutjar en el següent disc, l'autoproduït Pinkerton (1996), el que, afegit a un so més cru i distorsionat que va entusiasmar la crítica, va suposar un autèntic fracàs comercial que, tant el líder com la resta del grup, entre els que es van succeir alguns canvis, van pal·liar amb sengles projectes en solitari.

Malgrat tot, des d'aleshores han publicat una dotzena d'obres més, sense que cap d'elles, ni tan sols amb la participació de Oasek, com a l'esmentat Green Album o a Everything Will Be Allright In The End (2014) o un altre productor-estrella, Rick Rubin, a Make Believe (2005) o el Red Album, es pugui equiparar a les dues seminals.

Per això, obviant el darrer LP, Van Weezer (2021), inspirat per les guitarres del recentment traspassat Eddie Van Halen i publicat amb retràs a conseqüència de la pandèmia Covid-19, m'ha sorprès positivament l'anterior,  amb aquesta picada d'ull al mític OK Computer (1997) de Radiohead, amb qui comparteix la crítica a l'alineació que la tecnologia comporta, amb referència especial a la plataforma Zoom que ha acabat amb el contacte físic.

Un disc composat en base al piano en lloc de les habituals guitarres, produït per Jake Sinclair i gravat en part als estudis Abbey Road de Londres, acompanyats d'una orquestra de 38 músics, amb profusió de teclats i cordes, arranjats per Rob Mathes, amb clares influències de clàssics com Randy Newman, Harry Nilsson, The Beatles i The Beach Boys amb un resultat que, en determinats moments, m'evoca grups contemporanis coneguts del blog com The Verve, Keane o The Shins i altres com Travis o Coldplay, que m'ha retornat la fe en Cuomo i els seus companys, Brian Bell a la guitarra, Patrick Wilson a la percussió i Scott Shriner al baix.

Als incrèduls només us puc recomanar que us feu amb l’OK Human i pareu l'oïda a temes com Grapes Of Wrath, Screens, Bird With A Broken Wing o la segona CdD d'avui, All My Favorite Songs de la que comparteixo l'opinió de l'autor de que "totes les mes meves cançons favorites son lentes i tristes".

 - WEEZER. Say It Ain’t So. Blue Album (1994) / All My Favorite Songs. OK Human (2021).