La publicació del seu
penúltim disc, OK Human (2021), m'ha fet recuperar l'interès per una
banda que feia anys tenia oblidada, WEEZER, el quartet liderat pel
compositor, guitarrista i cantant de Connecticut Rivers Cuomo. Un
personatge singular, seguidor incondicional de grups de hard-rock com Kiss
que, al traslladar-se a viure a Los Angeles, California, l'any 1992, va
assimilar el so indie-rock de coneguts del blog com Pixies,
Big Star o Sonic Youth per convertir-se
en referents d'un subgènere conegut com a "geek rock" o "nerd
rock", caracteritzat per una indumentària tan peculiar com les seves
lletres introspectives sobre la soledat, l'aïllament o el desamor, no exemptes
de cinisme i d'un particular sentit de l'humor.
I ho van fer amb un dels
debuts més espectaculars de la història de la música pop amb un àlbum titulat Weezer que, en base al color de la caràtula, dissenyada per Todd
Sullivan, de seguida va ser conegut com Blue Album (1994), precedent
d'uns quants altres d'homònims al llarg de la seva carrera com Green Album
(2001), Red Album (2008), White Album (2016) o Black Album
(2019).
Un LP
magníficament produït per Ric Ocasek (de The Cars) amb un
gran èxit de crítica i vendes, en gran part gràcies als enginyosos vídeos,
dirigits per Spike Jonze, de temes com My Name Is Jonas, Buddy
Holly (vegeu aquí), Undone (The Sweater Song) o la CdD, Say It
Ain’t So. Un suport que l'excèntric Cuomo, el segon de la foto per
l'esquerra, va rebutjar en el següent disc, l'autoproduït Pinkerton
(1996), el que, afegit a un so més cru i distorsionat que va entusiasmar la
crítica, va suposar un autèntic fracàs comercial que, tant el líder com la
resta del grup, entre els que es van succeir alguns canvis, van pal·liar amb
sengles projectes en solitari.
Malgrat tot, des d'aleshores
han publicat una dotzena d'obres més, sense que cap d'elles, ni tan sols amb la
participació de Oasek, com a l'esmentat Green Album o a Everything
Will Be Allright In The End (2014) o un altre productor-estrella, Rick
Rubin, a Make Believe (2005) o el Red Album, es pugui
equiparar a les dues seminals.
Per això, obviant el darrer
LP, Van Weezer (2021), inspirat per les guitarres del recentment
traspassat Eddie Van Halen i publicat amb retràs a conseqüència de la
pandèmia Covid-19, m'ha sorprès positivament l'anterior, amb aquesta
picada d'ull al mític OK Computer (1997) de Radiohead, amb qui
comparteix la crítica a l'alineació que la tecnologia comporta, amb referència
especial a la plataforma Zoom que ha acabat amb el contacte físic.
Un disc composat en base al
piano en lloc de les habituals guitarres, produït per Jake Sinclair i
gravat en part als estudis Abbey Road de Londres, acompanyats d'una
orquestra de 38 músics, amb profusió de teclats i cordes, arranjats per Rob
Mathes, amb clares influències de clàssics com Randy Newman, Harry
Nilsson, The Beatles i The Beach Boys amb un resultat que, en
determinats moments, m'evoca grups contemporanis coneguts del blog com The Verve, Keane o The Shins i altres com Travis o Coldplay,
que m'ha retornat la fe en Cuomo i els seus companys, Brian Bell a la
guitarra, Patrick Wilson a la percussió i Scott Shriner al baix.
Als incrèduls només us puc
recomanar que us feu amb l’OK Human i pareu l'oïda a temes com Grapes
Of Wrath, Screens, Bird With A Broken Wing o la segona CdD d'avui, All
My Favorite Songs de la que comparteixo l'opinió de l'autor de que
"totes les mes meves cançons favorites son lentes i tristes".
- WEEZER. Say It Ain’t So. Blue Album (1994) / All My Favorite Songs. OK Human (2021).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada