THE BEACH BOYS havien obtingut un cert èxit amb discos ximplets sobre noies maques, cotxes i taules de surf a la costa californiana, esdevenint emblemes de l'opulent "american way of life", quant el geni Brian Wilson va escoltar el Rubber Soul (1965) de The Beatles i dintre del seu cap va passar alguna cosa que va canviar el rumb de la banda i, de resultes, el curs de la història de la música popular.
Va prescindir de la resta de membres del grup, als quals va utilitzar només com a acompanyament vocal i va contractar experimentats músics de sessió als que va deure de deixar atònits amb les seves exigències, tenint en conte la seva escassa formació acadèmica musical, per reproduir les veus que sentia en el seu interior i fer un àlbum radicalment diferent a tots els anteriors que va anar més enllà de les fronteres del pop.
Amb l'ajut del lletrista Tony Asher, com posteriorment faria amb Van Dyke Parks a Smile (disc que es va quedar al dic sec i que acaba de ser publicat aquesta setmana, 45 anys després de la seva gravació el 1966!!!)), i de la LSD que li passaria factura física i mental, va composar aquest àlbum preciós i emocionant..."extraterrestre" han dit alguns, en el que es conjuguen a parts igual els dos talents de l'artista, la composició i la producció.
Wilson, acomplexat de mena, i amb el talent sistemàticament minimitzat pel seu entorn, quant va presentar el projecte a la resta de la banda va haver de suportar el comentari d'un dels membres que li va esmentar: "Qui voldrà escoltar aquesta merda? Algú amb oïda de gos?". Hi va ser això el que li va suggerir el títol del disc, Pet Sounds (1966), obra que tampoc no va agradar a la discogràfica Capitol però que, amb el pas del temps, ha estat entronitzat fins a ser considerat com un dels discos més importants de la història de la música pop, la influència del qual perdura en les generacions actuals. Fins i tot els mateixos Beatles, immersos en aquell moment en la gravació de l'altrament fantàstic Sgt Peppers... (1967) van reconèixer la influència recíproca que els va provocar la seva escolta, però molts fans no van saber comprendre a temps aquesta obra mestra, el que va contribuir a trastocar més a l'autor, en la eterna busca del disc perfecte de pop.
Entre els tretze meravellosos temes del disc hi ha aquesta CdD, de la que es diu que va la primera vegada que s'esmentà el nom de Déu en un títol d'una peça pop i que ha estat considerada per Paul McCartney com "la cançó més bonica mai escrita". I si ho diu Macca...
- THE BEACH BOYS. God Only Knows. Pet Sounds (1966).
Vídeo afegit posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada