Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin
goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock
més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu
debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2
anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al
material abans del seu llançament al mercat.
Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències
foranes com The Libertines o The Strokes, així com de
locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el
líder dels gironins Umpah-pah.
Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado,
els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el
que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel
Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell
superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens
han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un
bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una
relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...)
que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per
al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig!
(2026).
Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB
DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en
que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de
la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres,
Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més
personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds,
d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social
que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock,
de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o
el mateix Bruce Springsteen.
Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler
comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band,
que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la
que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació
igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner
al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a
l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica
llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als
cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre
la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte
literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que
va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques
Levy.
Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la
seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane"
Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera
i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven
Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy
Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan
Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva
esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues
úniques del lot composada sense la participació de
Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).
Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de
la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al
vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera,
inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants
dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la
que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar
de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va
respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que
quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre
parèntesi del títol.
Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES
en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els
successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant
(2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs
de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White,
porten la CdD d'avui a una altra dimensió.
- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below).Desire (1976)/The White Stripes (1999).
Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no
haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a
punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window
(2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar
a més.
Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia
Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb
el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann,
amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country,
que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair
(2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet,
deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema
que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental
d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que
inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira
buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior,
per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part
als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve
Albini.
Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel
guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake,
s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts,
com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del
títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la
policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan
cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop
(jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la
CdD, Anywhere.
Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una
altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel
nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en
el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em
moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol
lloc on vagis...porta'm amb tu...".
I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you
- THE RATBOYS. Anywhere. Singin'
To An Empty Chair (2026).
Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de
la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de
Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a
Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la
tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com
la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va
sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música
electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista i
vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell
"conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan
aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.
Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així
mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan,
aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli
colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â
Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora,
i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat
"griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del
mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el
controvertit terme de world music.
Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb
la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del
productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant
el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de
l'incipient fenomen "afro-pop".
Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que
emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels
seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les
pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb
conseqüències personals i artístiques.
De les primeres en destacaria la tornada
al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una
orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en
múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de
Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil,
prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels,
amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més
interessants, com Nongo Village (1993) o el meu preferit, Sabou
(2004).
Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic
instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama
Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a
més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa
veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons
instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc
minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de
crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama,
Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou,
l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko
o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el
poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme
individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.
Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la
Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la
banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista
i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció
rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït
el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge,
amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden,
tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.
Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift
(1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box
(vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992),
el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden,
i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires
promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals,
agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats
amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia
associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver
del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja
de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any
2002.
Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock
inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la
estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el
que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres
EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest
hits, que no son objecte del post d'avui.
Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt
(Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en
parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres
esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest
amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr),
sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li
restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry
Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu
pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-,
Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.
Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista
ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone,
mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un
glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff
de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que,
lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori:
si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would?
Com dèiem al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí),
tot i que el tema va ser prèviament enregistrat per Johnny Rivers per
iniciar el seu tercer LP, Changes (1966), va ser la versió de GLEN
CAMPBELL que, així mateix, obre el titulat amb el mateix nom, By
The Time I Get To Phoenix (1967), la que el va li va donar la fama i,
de retruc, al seu autor, JIMMY WEBB.
Una interpretació que va associar les carreres
artístiques del cantant i del compositor, del que en va resultar un seguit
d'èxits durant un grapat d'anys. I va continuar quan Campbell -el fill d'una
humil família nombrosa d'Arkansas que havia format part de diversos grups poc
reeixits abans de fer-se conegut com a músic de sessió per a diversos artistes
i esdevingut ja famós cantant de country a Los Angeles, Califòrnia, activitat
que alternaria amb la presentació de programes de TV com The Glen Campbell
Goodtime Hour i altres i algun "cameo" cinematogràfic- va encetar
el següent àlbum, Wichita Lineman (1968), el dotzè de la seva
extensíssima discografia, amb aquest altre tema homònim de Webb.
Un disc que assoliria el número 1 a les llistes
de música country i de pop (i per això avui porta l'encapçalament
de dues sèries del blog) amb un únic tema compost per l'intèrpret, Fate
Of Man, i deu covers tan diverses com (Sittin On) The
Dock On The Bay, d’Otis Redding; If You Go Away, originalment Ne
me quitte pas, de Jacques Brel; Words, dels Bee Gees o
Reason To Believe, de Tim Hardin, però ha passat a la història
per l'himne atemporal que el titula i, és clar, CdD d'avui, Wichita Lineman.
Una composició originada pel desig de Campbell
d'explotar el filó demanant-li a Webb reincidir, com a Phoenix, en una
localització geogràfica i aquest s'inspirés en la visió d'un
treballador de la línia telefònica ("lineman") enfilat en un
pal al ben mig d'una extensa praderia a prop de Wichita, Kansas, al que
s'imaginava parlant amb la seva parella, del que en resultaria una de les
cançons d'amor més boniques mai escrita, i que acaba repetint dues vegades la
tornada en la que diu "I et necessito més del que et vull, i et vull per
sempre, i el linier de Wichita encara és a la línia".
And I need you more than want you And I want you for all time And the Wichita lineman Is still on the line
Una cançó en la que destaquen els arranjaments
orquestrals del productor del disc, Al De Lory, a més a més de l'orgue
elèctric Gulbransen, interpretat pel mateix Webb, que se'l va fer portar
a l'estudi de gravació des de casa seva, a fi de mantenir la mateixa
sonoritat que la de la maqueta amb la que ja havia captivat a tots els
participants en l'enregistrament.
- JIMMY WEBB/GLEN CAMPBELL. Wichita Lineman. Wichita Lineman
(1968).
El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo"
conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee
i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa
d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva
adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una
coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.
Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els
instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista
dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als
comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).
Un LP amb 13 temes que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country
als que ens tenen acostumats, que les bessones componen
i canten equitativament i dels que, sense llegir els
crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que
en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard
Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons)
com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast,
que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast
II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva
neboda de 12 anys.
Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem
escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades,
fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns
moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes
guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders,
i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de
lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has
de deixar anar":
