El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo"
conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee
i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa
d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva
adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una
coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.
Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els
instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista
dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als
comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).
Un LP amb 13 temes que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country
als que ens tenen acostumats, que les bessones componen
i canten equitativament i dels que, sense llegir els
crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que
en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard
Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons)
com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast,
que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast
II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva
neboda de 12 anys.
Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem
escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades,
fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns
moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes
guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders,
i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de
lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has
de deixar anar":
La configuració convencional d'una banda de rock,
integrada per guitarra, baix i bateria, instruments als que sovint s'hi
afegeixen una segona guitarra i/o un piano, salta capgirada pels aires amb els
protagonistes d'avui, MORPHINE.
Un trio de Cambridge, a tocar de Boston,
Massachusetts, integrat per Mark Sandman, compositor principal i cantant
de veu distant que s'acompanyava d'un baix amb només dues cordes -afinades, per
a més inri, en la mateixa nota, que interpretava a l'estil slide (fent lliscar
els dits pel pal després de tocar una nota)- i només ocasionalment de guitarra
i teclats; Dana Colley als saxos, amb predomini del baríton sobre el
tenor però que de vegades tocava a l'hora (en el més pur estil del jazzmen"Rahsaan" Roland Kirk) i un bateria, tasca en la que es van
anar succeint i, fins i tot, coexistint, Jerome Deupree i Billy
Conway.
Un grup d’indie-rock amb un so minimalista
amb peculiars arranjaments musicals propers al blues i al jazz i
amb lletres igual de fosques i malenconioses que en els seus menys de deu anys
d'existència va obtenir un gran reconeixement de la crítica, que no comercial,
per el que els podem ficar sens dubte al calaix dels "grups de
culte", amb els tres primers LP, Good (1993), Cure For
Pain (1993), el meu favorit, i Yes (1995), per decaure un
xic amb els següents, Like Swimming (1997) i The Night
(2000), editat pòstumament a la mort de Sandman, víctima
d'un infart de miocardi, amb 46 anys (i sense que se li
coneguessin factors de risc ni, malgrat el nom de la banda, consum de
substàncies) en ple escenari (el somni de tot músic, tot i que, evidentment,
encara massa jove) en un concert a prop de Roma, l'any 1999.
Una pèrdua que hauria d'haver donat fi a un
projecte que es va resistir a plegar, a base de innecessaris spin-off
amb noms com Orchestra Morphine, amb la intenció de recaptar fons per a
la Mark Sandman Music Education Foundation, i altres de més
difícil justificació com Twinenmen, Members Of Morphine o Vapors
Of Morphine, que em permetreu obviar.
Com a CdD he triat un tema del segon LP coproduït
per Sandman i Paul Q. Kolderie, amb 13 tracks que no us ocuparan més
de 37 minuts, de les en destacaria l'homònima Cure For Pain, I'm Free, All
Wrong, Sheila o el seqüenciat en segona posició, Buena, en el que
una línia de baix, a la que s'afegeix la també minimalista bateria, amb un
ritme proper al funky, precedeixen la veu durant el minut que, a la versió original (vegeu aquí) triga a
entrar el saxòfon, coincidint amb l'esment del títol: "He conegut un
dimoni anomenat Buena..." a la tornada que culmina dient: "Crec que
van sent hora de que et presenti el Buena, Buena, Buena, Buena, Good, Good,
Good", del que he deduït que així és com anomena el diable...o alguna cosa
menys òbvia, ves a saber.
El tema de BOB DYLAN que confrontarem avui
amb una versió a càrrec d'un "conegut" del blog és el que
enceta una altre del seus àlbums més decebedors, New Morning
(1970), tot i que el considero millor, el que no era gaire difícil, que el seu
infame predecessor, Self Portrait (1970), publicat només
quatre mesos abans.
L'onzè LP de la seva discografia, en
l'enregistrament del qual van intervenir el productor habitual, Bob Johnston,
que el va deixar penjat a meitat de la feina per anar-se'n amb Leonard Cohen, i el multiinstrumentista Al Kooper -el de la mítica
"intro" de Like A Rolling Stone (vegeu aquí)- que sembla que
també en va acabar fins als dallonses a causa de la volubilitat del
cantautor, fins al punt de ni figurar en els crèdits, tot i que en les seves
dotze tracks es respira un ambient de pau i assossec que semblen
reflectir la seva estabilitat personal i familiar del moment, aleshores amb 29
anys.
Un seguit de cançons poc convencionals, amb
lletres en les que barreja l'humor, com a Day Of The Locusts, en la que
fa mofa de quan es va haver de posar toga i birret per rebre el títol de Doctor
honoris causa per la Universitat de Princeton (recordem que a recollir el
Premi Nobel de Literatura l'any 2016 ni tan sols s'hi va presentar) amb
l'esmentada felicitat domèstica i fa incursions en terrenys no habituals com el
jazz spoken word a If Dogs Run Free o Three Angels, al meu
parer bastant desencertades, o el gòspel, a Sign On The Window,
en la que se'n surt prou bé tocant el piano.
Un disc del que, posats a salvar alguns temes, en
destacaríem l'homònim New Morning, The Man In Me i, per
sobre de tots, la CdD, If Not For You (Si no fos per tu), en el
que declara dependència emocional cap a la seva estimada primera
esposa, Sara, amb aquesta oda a la natura, com es reflecteix a la tornada:
"Si no fos per tu el meu cel cauria, la pluja s'acumularia, si no fos per
tu no seria enlloc, estaria perdut si no fos per tu".
Una cançó que només uns mesos després publicaria
un veritable amic, GEORGE HARRISON, l'ex Beatle, en el seu
(triple) àlbum de debut, All Things Must Pass(1970),
enregistrament en el qual va participar una constel·lació de
"coneguts" nostres com Peter Frampton a la guitarra, Billy Preston a l'orgue, Klaus Voormann al baix, Alan White a la
bateria o el mateix Ringo Starr a la pandereta.
Tot seguit podeu comparar les versions originals
dels dos artistes a més a més, com a torna, de la que van interpretar
conjuntament en els assajos del mític Concert For Bangla Desh (1971),
tot i que finalment no la van tocar a l'espectacle, en la que queda palesa la
seva complicitat.
- BOB DYLAN/GEORGE HARRISON. If Not For You/New
Morning (1970)/All Things Must Pass (1970).
El passat diumenge es va celebrar al Levi's Stadium de Santa Clara,
Califòrnia, la LX final de la National Football League (NFL), coneguda
com a Super Bowl, entre els equips de futbol americà Seattle Seahawks
i New England Patriots, amb victòria dels primers per un clar 29-13.
Es tracta de l'esdeveniment esportiu més popular als Estats Units, a la
mitja part del qual és tradicional l'actuació d'una primera
figura musical, aquest any a càrrec del porto-riqueny Bad Bunny,
qui, amb la seva interpretació -amb la participació del seu paisà Ricky
Martin i de Lady Gaga- s'ha guanyat el meu respecte, tot i que
probablement mai no li dedicaré una CdD, donada la llunyania del seu
estil amb el meu gust particular.
Ben diferent és el del grup que va tocar a la prèvia del partit, GREEN
DAY, el trio de Oakland, Califòrnia -el nom el qual ("Dia verd")
en argot fa referència a passar-se tot un dia col·locat fumant marihuana-
integrat pel compositor principal, cantant i guitarrista Billie Joe
Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, que,
amb el seu aclamat -malgrat l'escatològic títol ("Diarrea")- tercer
LP, Dookie (1994), amb temes tan reeixits com Burnout, Welcome
To Paradise, Basket Case o When I Come Around va reactivar el fenomen punk-rock, catapultant-lo
fins al mainstream i n'iniciaven un altre, el punk-pop.
Un èxit que va anar decaient en els tres àlbums posteriors, període en el que
es va arribar a especular en la dissolució de la banda, per ressorgir en el
setè, American Idiot (2004), el cim d'una discografia que, amb el
darrer, Saviors (2024), arriba als 14 llançaments.
Com a CdD he escollit el tema homònim que enceta l'esmentat American
Idiot, una mena d'òpera punk en la que, emulant la mítica Tommy
(1969) de The Who, narren la vida d'un tal Jesús de Suburbia carregant
en la majoria de temes contra l'administració de George W. Bush (fill) i
la societat americana del moment, desconcertada pels atemptats de l'11S i
inexplicablement emmudida davant la injustificable invasió de l'Irak,
reflectint el declivi del "somni americà".
Un disc, en la composició del qual participen per primera vegada tots els
membres, amb 13 tracks protagonitzades per individus desorientats en un
mon d'incertesa i conflicte, dues d'elles, Jesus Of Suburbia i Homecoming,
en forma de suits amb sis moviments, de més de vuit minuts de durada
cada una, i altres com Holiday i Boulevard Of Broken Dreams
que, precedides per Good Riddance, de l'LP Nimrod
(1997), va formar part del popurri de quatre que van interpretar a la LX
Super Bowl, finalitzat, és clar, amb la icònica American Idiot.
Una cançó escrita com a contrapartida a la banda surenya Lynyrd
Skynyrd, exaltadora de la ideologia ultraconservadora de la classe
treballadora blanca, a la que es denomina de forma pejorativa com redneck
("coll vermell", que és com se’ls queda després de feinejar durant
hores al sol) que en aquesta ocasió, defugint tota polèmica, van cantar amb la
lletra original, mantenint la frase "I'm not a part of a redneck agenda"
en lloc de canviar-la per "I'm not a part of a MAGA agenda",
com solen fer, la darrera vegada 48 hores abans a la FanDuel Party (un
dels molts actes del cap de setmana de la Supebowl) que van oferir al Pier
29 de San Francisco, en la que van instar els agents del Servei
d'Immigració i Control de Duanes, el controvertit ICE, a abandonar la seva
feina de merda.
- GREEN DAY. American Idiot. American Idiot (2004).
Als seguidors del blog que aneu al
cercador que trobareu a la part superior esquerra del post
i hi escriviu The New Pornographers
us hi apareixeran multitud d'enllaços, dels que en destacaria
dos, el de A.C. Newman, el compositor principal d'aquesta fantàstica
banda canadenca, i el de Destroyer, el projecte molt més reeixit d'un
altre membre, Dan Bejar, fill de pare espanyol, qui deixaria la formació
després del sisè dels nou discos que han publicat fins ara.
Doncs, a partir d'avui, hi sortirà el link
del tercer dels seus cantants, en aquest cas una dona, NEKO CASE,
funció que desenvolupa a més a més de tocar la bateria i que
recentment ha publicat el seu vuitè àlbum en solitari, Neon Grey Midnight
Green (2025).
Una carrera paral·lela a la de la
banda, iniciada a Vancouver, Canadà, país que la considera una mica seva, amb
dos LP en els que s'acompanyava dels Her Boyfriends, amb un estil que
deixava de banda el power pop a favor del country alternatiu, per
continuar, a partir del magnífic Blacklisted (2002), amb el seu
nom propi, amb una eclèctica barreja de folk, country, pop i indie
rock de la que en resulta un so atmosfèric i amb unes lletres críptiques
per les que ha estat classificat com a “country noir”.
Uns discos que aquesta filla d'ucraïnesos,
nascuda a Virginia i crescuda a Tahoma, Washington, ciutat que abandonaria
quan, amb 15 anys, es va emancipar, ha anat espaiant cada vegada més en el
temps i ara fa uns mesos, després de més de set anys en els que, sense deixat
de participar en la banda mare, ha aprofitat per escriure un llibre de memòries
(The Harder I Fight, The More I Love You, 2025), ens acaba d'oferir el
primer d'autoproduït, en el que s'acompanya de la guitarra i d'una pila de
músics, superior a les dues dotzenes, que inclouen les seccions de cordes i
vents de la PlainsSongs Chamber Orchestra, arranjada per Tom
Hagerman i dirigida per Sara Parkinson, deixant la bateria per al
nostre "conegut" John Convertino, de Calexico.
Un àlbum, el nom del qual fa referència als tons
(gris neó i verd de mitjanit) del cel del Pacífic del nord-oest dels USA,
amb dotze tracks coescrites amb el guitarrista Paul Rigby
i enregistrades en directe amb la banda al complert, l'aire cinematogràfic de
les quals es gaudeix millor a cada nova escolta, des de la inicial, i CdD
d'avui, Destination, fins a la que el tanca, Match-Lit (a la memòria del desaparegut Dallas Good, cantant i guitarrista de The Sadies,
el grup canadenc amb el que la cantautora havia col·laborat en el passat),
entre les que en destacaria altres com Wreck (vegeu aquí les seves maneres escèniques), Winchester Mansion Of Sound
(dedicada al també recentment finat Dexter Romweber, antic cantant i
guitarrista dels Flat Duo Jet), An Ice Age o Rusty Mountain.
- NEKO CASE. Destination. Neon Grey
Midnight Green (2025).
Nascut en una humil família rural de Tennessee, orfe i criat pels avis
materns, ISAAC HAYES va retornar als estudis que havia abandonat gràcies
al suport dels seus mestres de l'institut de Memphis, conscients del talent
musical que abrigava aquell adolescent, dotat d'una prodigiosa veu de baríton i
bona tècnica amb instruments com el saxòfon i el piano, que iniciaria la seva
carrera com a músic de sessió de la mítica Stax Records per acabar
convertit en un reeixit compositor, cantant, arranjador i productor.
Una trajectòria com a compositor, sovint associada a David Porter,
amb més de 200 cançons per a artistes de la casa, com la coneguda Soul Man
per a Sam & Dave (vegeu aquí), paradigma del que
es coneixeria com a southern soul, i que donaria pas a una de
solista amb desenes d'àlbums amb els que obtindria tanta popularitat, i calers,
com despertarien una vena altruista, inspirada pels professors abans
esmentats, a favor de la educació de les classes més desfavorides i contra les
drogues, així com al desenvolupament dels països africans (pel que va
arribar a establir nexes amb la família reial de Ghana) mitjançant la fundació
que porta el seu nom.
Una discografia de la que en voldria destacar tres obres, totes dels seus
inicis, la primera és el seu segon àlbum, Hot Buttered Soul
(1969), acompanyat de The Bar-Kays, amb només quatre temes, dels que en
sobresurten les radicals versions de Walk On By, composat per Burt
Bacharach i Hal Davis per a Dionne Warwick i la de la CdD de
fa quatre setmanes, By The Time I Get To Phoenix, de Jimmy Webb
(aquí) a les que aplica ritmes sensuals i llargs desenvolupaments instrumentals
(de més de 12' i 18' respectivament) que reinterpreten un estil
que podríem etiquetar com "soul simfònic".
Un altre és Black Moses (1971), el seu cinquè, amb el títol
del sobrenom (Moisès Negre) que li van posar els directius d’Stax per
l'efecte que la seva música exercia sobre els joves negres i que Hayes,
profundament cristià en aquella època (tot i que amb el temps abraçaria la
Església de la Cienciologia) inicialment rebutjaria. Un doble LP en el que
alterna temes propis amb versions d'altres com Never Can Say Goodbye,
popularitzat pels Jackson 5, o I'll Never Fall In Love Again, una
altra de Bacharach-David per a la Warwick.
I el tercer, el que conté la CdD d'avui, enregistrat entre els dos
anteriors, diria que no millor que aquests però que li donaria la màxima
popularitat de la seva discografia, la BSO de la pel·lícula Shaft,
estrenada aquí com Las noches rojas de Harlem (Gordon Parks,
1971), unes de les més representatives del subgènere conegut com "blaxploitation"
(i aquí)
Una de les múltiples participacions en el mon del cinema, de les que en
sobresurt la de la escatològica sèrie d'animació South Park, en la que,
a més a més de composar i interpretar molts temes, va posar la veu al
personatge de Jerome "Chef" McElroy durant nou temporades, fins que
van gosar criticar la seva venerada Cienciologia, tot i que aleshores ja havia
patit el primer dels dos ictus que acabarien amb la seva vida el 2008, amb
només 65 anys.
I així arribem a la cançó avui escollida, el Teme From Shaft, un
dels tres amb participació vocal dels 15 que conté el doble LP de la BSO,
composat i produït per Hayes i enregistrat amb l'acompanyament instrumental de
The Bar-Kays i The Isaac Hayes Movement i tres veus de suport, amb una
complexa obertura en base de soul i funk en la que destaquen la
línia de guitarra amb efecte wah-wah de Charles Pitts i el
ritme dels charles del bateria Willie Hall, als que s'afegeixen
els teclats, interpretats pel mateix Hayes, i els vents, en una llarga
introducció de més d'un minut i mig, fins que entra la veu de l'autor per
destacar la personalitat (i l'atractiu sexual) del detectiu John Shaft amb una
lletra que, en aquell moment, es va considerar força atrevida.
Una composició amb la que va obtenir l'òscar a la millor cançó original, a
la cerimònia d'entrega del qual va pujar a recollir acompanyat de la senyora Rushia
Wade, l'avia que el va criar.
Amb un nom extret de la novel·la A Spy in the House of Love,
escrita per Anaïs Nin l'any 1954, THE HOUSE OF LOVE és una
banda creada a Londres pel compositor, cantant, guitarrista Guy Chadwick
i el guitarra solista Terry Bickers, que va obtenir un debut molt
reeixit amb l'àlbum homònim del 1988, del que en destaca un dels seus hits
més coneguts, Christine (vegeu aquí).
Un disc que els va comportar tanta popularitat com problemes d'ego, el que,
unit a les seves addiccions a drogues com l'LSD i alcohol, i greus problemes de
salut mental de Bickers, van suposar un distanciament tan gran que faria
insuportables els dos anys que van trigar a publicar el segon LP, també de
títol homònim, tot i que se'l sol conèixer com a Fontana (que no
és sinó el nom de la nova discogràfica amb la que van tenir tants problemes) o,
per la icònica caràtula, obra de Trevor Key, The Butterfly Album
(1990), amb la publicació del qual aquell abandonaria la banda, essent substituït per
fins a tres guitarristes diferents que, després del Babe Rainbow
(1992), acabarien deixant Chadwick sol amb l'instrument en un quart, Audience
With The Mind (1993) que, donats els resultats comercial cada vegada
pitjors, donaria per finalitzada la primera etapa del grup.
Una dissolució que portaria al líder a una forta depressió que el faria
prendre consciència dels problemes del seu ex-col·lega, amb qui, deu anys
després i amb diversos projectes poc reeixits, s'acabaria reconciliant per
donar lloc a una reagrupació plena d'intermitències i la publicació de tres LP
més, els anys 2005, 2013 i 2022, que no els han fet "reverdecer los
laureles" dels dos primers, en els que van comptar amb la secció rítmica
integrada per Chris Groothuizen al baix i Pete Evans a la
bateria.
I d'aquells, em quedo amb el segon, un disc de marcat so de guitarres
psicodèliques, per al conflictiu (reitero) enregistrament del qual van emprar
diversos estudis i fins a quatre productors diferents, amb un resultat artístic
molt superior al que n'era d'esperar, amb dotze precioses tracks,
algunes de tan conegudes com I Don't Know Why I Love You (aquí), The
Beatles And The Stones (i aquí) o la CdD, Shine On, una nova versió d'un single publicat el 1987 i que no va estar inclòs en el seminal LP.
Una meditació poètica sobre els dubtes que acompanyen la transició de
l'adolescència a l'estat d'adult i la lluita per trobar la llum en un mon que
sembla distant i fosc, la tornada de la qual, "She, she, she, she Shine
On", actua com un mantra d'esperança i resiliència, una crida a
"brillar", probablement adreçada a una figura femenina que suposi el
far que il·lumina en temps difícils.
- THE HOUSE OF LOVE. Shine On. Fontana/The Butterfly Album
(1990).
