Dancing In The Club (This Is Lorelei)

 

Fa unes setmanes que ha sortit el tercer àlbum, The Singer In My Band (2026), precedit per un magnífic debut, Box For Buddy, Box For Star (2024) i del Holo Boy (2025), aquest amb alguns temes, enregistrats de nou, de les desenes de publicats anteriorment, des de 10 anys abans, en plataformes com Bandcamp, de THIS IS LORELEI, nom en el que s'aixopluga l'hiperactiu cantautor, guitarrista-multiinstrumentista i productor de Chicago, establert a Brooklyn, NY, Nate Amos, qui compagina la carrera en solitari amb grups com Water From Your Eyes, amb el que, amb Rachel Brown com a veu solista, tenen mitja dotzena de LP, o My Idea, el duo completat amb Lily Konigsberg, a qui, així mateix, podem seguir amb la banda Palberta o en solitari.

Un seguit de propostes que us recomano descobrir, de les que, avui, ens centrarem en l'esmentat Box For Buddy..., un disc eclèctic que, defugint les etiquetes de gènere i l'afany innovador, navega en una aparent dispersió estilística del més genuí country de la inicial Angel's Eye a l’electro-pop de la que la segueix, Perfect Hand o, amb efecte vocoder inclòs, Dancing In The Club, o d'irresistibles jangles com I'm All Fucked Up o An Extra Beat For You And Me al magistral indie-pop Where's You Love Now o A Song That Sings About You, a la que hi podem identificar un riff que ens recorda el Baba O'Riley, de The Who.

Un àlbum composat, interpretat i amb tot el procés de producció, masterització etc a càrrec del mateix Amos, amb el que va capturar no tan sols una munió de fans, entre els que em compto, sinó l'admiració d'un seguit de músics, començant pel seu pare i sa germana, Bob & Sarah Amos, que van interpretar molts dels temes, el que va donar lloc a dues reedicions, batejades com Deluxe (2025) i Super Deluxe (2026), en les que, com si d'un doble LP es tractés, podem gaudir dels originals i de les versions de "coneguts" del blog com Jeff Tweedy (de Wilco), Waxahatchee, Snail Mail o MJ Lenderman (de Wednesday), precisament la que he triat com a doble CdD d'avui, per a que les pugueu comparar, Dancing In The Club.

Per si us interessa, jo em quedo amb la segona.

- THIS IS LORELEI. Dancing In The Club/MJ Lenderman Version. Box For Buddy, Box For Star (2024)/Box For Buddy, Box For Star Super Deluxe (2026).

Up To My Neck In You (Mark Kozelek - AC/DC)

 

A propòsit de Mark Kozelek-2/Covers...

Al segon post d'aquesta sèrie recordarem un disc acreditat en solitari a MARK KOZELEK i publicat entre la dissolució del projecte anterior, Red House Painters el 2001 i l'inici del següent, el 2003, que abasta fins a l'actualitat i del que en parlarem dintre d'unes setmanes. 

Una carrera solista força erràtica, simultània a partir del 2013 amb la (com veurem en el tercer, no tan) nova banda, farcida d'àlbums en directe, de múltiples col·laboracions amb músics afins, en discos de tribut i, és clar, de versions d'altres artistes, a les que aplica uns arranjaments tan singulars i radicals que les tornen irreconeixibles, com és el cas del que avui ens ocupa, What's Next To The Moon (2001).

Un LP, agafeu-vos els que no ho sabeu, integrat exclusivament per versions de la primera època dels AC/DC, en la que cantava Bon Scott, mort el 1980 i substituït fins a l'actualitat per Brian Johnson. Un disc desconcertant en el que, acompanyant-se únicament de la guitarra, transfigura els riff pesants i gens subtils dels australians, això sí, respectant fidelment les lletres originals, en una irreverent obra de folk-blues acústic de bellesa i profunditat atemporals.

Deu temes dels que en destacaria alguns com Up To My Neck In You i  el mateix What's Next In The Moon, dos de les tres originalment a Powerage (1978); l’homònim del Love At First Feel (1976); You Ain't Got A Hold On Me, del High Voltage (1975) o If You Want Blood, una de les tres del Highway To Hell (1979), de les que he triat la esmentada en primer lloc com a CdD d'avui i que podeu escoltar (i comparar!) en les dues versions.

-MARK KOZELEK - AC/DC. Up To My Neck In You. What's Next To The Moon (2001)/Powerage (1978).

Nobody Fails (Ofege)

 

Africana-32:

Amb la CdD d'avui recordarem els OFEGE, un grup africà de rock, integrat per uns adolescents, estudiants del St. Gregory's College de Lagos (Nigèria), amb una mitjana d'edat de 16 anys en el seu àlbum de debut, Try And Love (1973), el primer dels quatre, seguit de The Last Of The Origins (1976), Higher Plane Breeze (1977) i How Do You Feel (1978) que publicarien durant la seva efímera existència i amb els que van obtenir una gran notorietat que, malauradament, en part eclipsats per l'enorme llegat de Fela Kuti, no va sobrepassar les fronteres del seu país.

Uns discos en els que unes dolces harmonies vocals i unes enganxoses melodies, embolcallades de rock psicodèlic, amb guitarres distorsionades amb pedals de fuzz, i de funk es combinaven amb ritmes tradicionals de l'Àfrica Occidental i en els que les cançons, amb lletres no especialment inspirades, eren poc més que excuses per desenvolupar frenètics solos que evocaven els seus més que probables ídols, Carlos Santana, Jeff Beck, Jimmy Page o, és clar, Jimi Hendrix.

Un grup, malgrat el seu nom ("Trencant fronteres" en català), ignorat a Europa i els USA fins al seu "redescobriment" a principis del s. XXI, quan els seus membres, majoritàriament fills de famílies amb recursos, ja feia anys que havien abandonat la música per emprendre camins amb millors perspectives professionals, de la discografia del qual en destacaria el seminal Try And Love. 

Un àlbum amb vuit tracks interpretades en anglès, la llengua vehicular de Nigèria, en les que la veu de Melvin "Noks" Ukachi, autor de les lletres, s'acompanya del guitarristes Berkley Jones (solista) i Felix Inneh (rítmica), Paul Alade al baix, M-Ike Meme a la bateria i Dapo Olumide als teclats, que us recomano escoltar d'una tirada, con "antes" o, si més no, algunes com les homònimes Try And Love i Ofege, o les meves preferides, la psicodèlica It's Not Easy (escolteu-la aquí) i la que l'enceta, i CdD, Nobody Fails, amb aquest irresistible ritme africà que tan familiar us sonarà als seguidors de la secció "Africana" del blog.

- OFEGE. Nobody Fails. Try And Love (1973).

You're So Vain (Carly Simon)

 

La CdD d'avui es tracta de la composició més coneguda de la cantautora novaiorquesa CARLY SIMON, la carrera artística de la qual es va iniciar als anys 60's del s. XX amb el duet The Simon Sisters, amb sa germana Lucy, per continuar en solitari amb una immensa fama des del seu debut amb l'homònim Carly Simon (1971), gràcies a la honestedat emocional que transmet la veu, així com el seu introspectiu i emocional estil, en el mateix moment en el triomfaven també altres conegudes del blog com Carole King i Joni Mitchell.

El primer d'un seguit d'àlbums reeixits com No Secrets (1972), el cim de la seva discografia i sobre el que ens estendrem; Hotcakes (1972), en el que interpreta un duet (Mockingbird) amb l'aleshores marit James Taylor; Another Passenger (1976), en el que participa Michael McDonald, de The Doobie Brothers o Boys In The Trees (1978), amb els que, malauradament, va anar perdent popularitat, al temps que s'apropava al soft-pop comercial i altres estils com les versions d'estàndards de jazz, dels que n'ha publicat quatre LP, fins un total de dues dotzenes, als que n'hem d'afegir mitja dotzena de temes per a BSO, la més coneguda de les quals és Nobody Does It Better, de la pel·lícula de James Bond estrenada aquí com La espía que me amó (Lewis Gilbert, 1978).

Una carrera que, superant un càncer de mama a finals dels anys 90's, ha compatibilitzat amb l'escriptura de llibres infantils, una "òpera familiar", Romulus Hunt (1993) i dos llibres de memòries, interrompuda discogràficament durant 18 anys, des del Never Been Gone (2009) al recent Comes In Waves (2026), probablement el darrer, ja que ella mateixa ha manifestar haver estat diagnosticada de la malaltia de Parkinson.

No Secrets, el tercer i més coneguts dels seus àlbum, va ser impecablement produït per Richard Perry -el mateix del reeixit Ringo (1973), el de la CdD  de fa unes poques setmanes- i enregistrat a Londres, ciutat i, concretament, al barri de Notting Hill, on Ed Caraeff va prendre la fotografia de la portada, les deu tracks del qual comencen amb la magnífica The Right Thing To Do, en la que celebra haver trobat el veritable amor en James Taylor, el futur pare de les seves dues filles i del que es divorciaria onze anys després, però que té en la tercera, i CdD d'avui, You're So Vain, el seu emblema.

Un tema (la versió original del qual podeuescoltar aquí) iniciat amb una línia de baix de Klaus Voormann, ja ho sabeu, el "cinquè beatle", en el que destaquen els arranjaments de l'autora i la direcció orquestral de Paul Buckmaster i en el que descobrim una segona veu (tot i que no acreditada) de Mick Jagger, en el que, en base a una melodia insinuant i sinuosa, passa factura, gairebé amb tanta mala baba com Bob Dylan a Like A Rolling Stone, a un amant arrogant, típic de l'entorn de la jet set del que ella mateixa prové, un personatge anònim i per al que s'han postulat multitud de candidats, amb l'actor Warren Beatty al capdavant, al que deixa anar l'aguda frase que la titula: "Ets tan vanitós que probablement penses que aquesta cançó tracta sobre tu".

Com a curiositat, hi ha vers en el que diu: "He sentit a dir que vas anar a Nova Escòcia per veure l'eclipsi total de sol", probablement en referència al que es va poder observar el dia 7 de març de 1970 a la costa est d’Amèrica del Nord, i del que en gaudírem a casa nostra el passat 12 d'agost.

- CARLY SIMON. You're So Vain. No Secrets (1972).

Trying Not To Have A Thought (Algernon Cadwallader)

 

En resposta a l'enigma del divendres passat, el nom que figurava a l'escenari on actuaven els Gladie correspon a la banda a la que "telonejaven", uns paisans de Pennsylvania, concretament de la localitat de Yardley, el nom del primer alcalde de la qual, ALGERNON CADWALLADER, van adoptar artísticament.

Un grup a contracorrent de la mainstream del moment, l’indie-rock, per recuperar i ser precursors del revival de l'emo i el math-rock del s. XXI, conegut ara com a midwest emo -un estil que es caracteritza per afinacions alternatives i ritmes fora de temps però líricament més optimista sobre les experiències quotidianes respecte a les lletres fosques i ombrívoles que caracteritzen el gènere- que, després de publicar dos LP, Some Kind Of Cadwallader (2008) i Parrott Flies (2011), es va dissoldre per donar lloc a  diversos projectes en els que no entrarem.

Sorprenentment, més d'una dècada després, van tornar amb la formació original, amb Peter Helmis a la veu i baix, Joe Reinhart i Colin Mahony a les guitarres i el bateria Nick Tazza, que havia estat fundador però de seguida substituït per Tank Bergman i publicar un tercer àlbum, Trying Not To Have A Thought (2025), que no desmereix en absolut dels pretèrits.

Un disc, enregistrat i autoproduït als Headroom Studios de Reinhart a Philadelphia, el nom del qual, en català "Provant de no tenir expectatives", deixa a les clares que no es van voler sentir pressionats a complir amb uns estàndards tan aclamats pels seus pocs però incondicionals (és el que tenen els "grups de culte") seguidors però en el que es confirma que no van perdre ni una engruna de la química que els unia. És més, moderant el so experimental i meditatiu en base a les guitarres atmosfèriques, interpretades de forma més neta i clara, el mateix que amb l'habitual prosa abstracta de Helmis, dona pas a moments més explícits i comprensius.

Un diferent contingut líric palès en temes com Hawk, en el que explora el dol per la pèrdua d'un amic de l'institut, o en diatribes polítiques contra el colonialisme americà i la corrupció televisiva i a favor de la protesta, com Revelation 420 o contra el capitalisme, com Million Dollars o en el tràgic record de la repressió contra el grup d'activistes radicals negres MOVE 9 a Attn MOVE.

I així fins a 11 tracks de les que he triat la sisena i homònima, Trying Not To Have A Thought, en la que no poden ser més directes, quan diuen "Intento no quedar atrapat en el reflux d'un món artificial, construït per motherfuckers xucladors de sang en un coliseu antisocial amb pretensions i expectatives imposades per respectar un status quo", tot i que la qualitat del so del vídeo (i, per això, podeu escoltar l'original aquí) no sigui la desitjable.

- ALGERNON CADWALLADER. Trying Not To Have A Thought. Trying Not To Have A Thought (2025).

Car Alarm (Gladie)

 

GLADIE és una banda de Philadelphia, Pennsylvania, liderada per la compositora, cantant i guitarrista Augusta Koch, a qui acompanya la seva parella, el multiinstrumentista Matt Schimelfenig, productor també dels seus dos primers àlbums, Safe Sins (2020) i Don't Know What You're In Until You're Out (2022), en els que, amb Ian Farmer al baix i Pat Conaboy a la bateria, oferien un pop introspectiu en el que la veu crua i lleugerament aspra de la primera intenta trobar la bellesa en uns temps tan difícils dels que tan poca cosa s'espera.

Un estil que, de la mà del seu amic, músic i productor Jeff Rosenstock- que ha col·laborat amb els teclats- ha variat cap a l’indie rock directe i sense artificis propi dels '90, recuperant així el so característic del seu grup anterior, Cayetana, en el tercer i recent LP, No Need To Be Lonely (2026), en el que han substituït la secció rítmica per Evan Demianczyk i Miles Ziskind i han complementat amb la veu externa de Liz Parsons.

Un disc enregistrat en directe per Jack Shirley a The Atomic Garden Studio d'Oakland, California, en les 12 tracks del qual trobem melodies que van del power-pop al punk-rock, com Talk Past Each Other, Poison o la que conté la frase que el titula, I Want That For You, convivint amb altres amb tocs country, com I Will If You Will o amb sorprenents canvis instrumentals, com Fix Her, assumint riscos creatius més grans en unes lletres contundents sobre l'autosuperació per convertir-se en una persona millor o l'amistat infrangible, com a Brace Yourself o Future Spring, del que he triat la seqüenciada en tercer lloc, Car Alarm, com a CdD.

Una melodia enganxosa amb unes guitarres brillants en les que la Koch afronta els sentiments que sorgeixen de viure aclaparada i descontenta amb un mon sense humanitat però del que n'és còmplice, com explica metafòricament quan diu "Queixant-me del trànsit quan en formo part, buscant el problema quan sóc jo la que el va començar..."

I, els seguidors del blog més observadors als que us haurà sorprès el nom que figura a l'escenari del vídeo d'avui, trobareu l'explicació el divendres que ve.

- GLADIE. Car Alarm. No Need To Be Lonely (2026).

New Jersey (Red House Painters)

A propòsit de Mark Kozelek-1:

Tal com hem fet en altres ocasions, amb el d'avui comencem una sèrie de posts en la que, en aquest quadrimestre, repassarem, breument, això sí, la trajectòria d'un músic que ha participat en diversos projectes, tot i què en aquest cas la semblança entre ells és tal que he dubtat si la iniciativa era pertinent i, finalment, ho deixo a la consideració dels seguidors del blog. 

I el personatge en qüestió és Mark Kozelek, cantautor, guitarrista, productor (i, ocasionalment, actor) d'Ohio, que, resident a Atlanta, va conèixer el bateria Anthony Koutsos, amb qui es traslladaria a San Francisco per crear, acompanyats del baixista Jerry Vessel i el guitarrista Gorden Mack, la banda que avui ens ocupa, els RED HOUSE PAINTERS.

Una formació que, amb la intervenció d'una autèntica ànima bessona, Mark Eitzel, el líder dels American Music Club -l'altre grup referent del moviment sadcore, un subgènere caracteritzat per temps lents, melodies malenconioses i lletres ombrívoles- van debutar, ni més ni menys que amb el segell 4AD, amb el que no era gairebé més que un recull de maquetes, Down Colorful Hill (1992), però que els va donar prou popularitat per publicar dos dels millors dels sis àlbums d'estudi que arribarien a completar la primera part de la seva carrera, de títol idèntic i homònim, pel que, en base a la seva portada, coneixem respectivament com Rollercoaster (el de la Muntanya russa) i Bridge (el del Pont), tots dos del 1993. Malauradament, després vendrien llargues pauses, trencament amb la discogràfica i endarreriments que acabarien amb la banda per donar lloc a successius projectes que, com avançava a l'inici, comentarem en sengles articles posteriors.

Anant a la CdD, m'ha costat molt triar-ne una que, sens dubte, havia de ser d'un d'aquest dos LP, tan semblants com que tots dos s'originen en les mateixes sessions d'enregistrament, en els que el rondinaire cantautor, allunyant-se de la foscor uniforme del seu debut, abasta tot l'espectre sonor del folk-rock, des dels paisatges acústics més lluminosos als més intensos i dissonants, pròxims al shoegaze, i amb un inquietant estil vocal amb que exposa la seva vulnerabilitat i turment emocional amb unes lletres introspectives, extretes de la seva errant i escabrosa biografia. 

I si del Rollercoaster -el de la caràtula amb l'antiga muntanya russa, avui en dia enderrocada, del parc d'atraccions Thunderbolt de Coney Island- un doble LP amb 14 tracks i una durada de 75' que posaran a prova la vostra paciència, en destacaria algunes com Grace Cathedral Park, Mistress o Strawberry Hill; de les 8 del Bridge, dues d'elles versions -la gran passió de Kozelek sobre la que m'estendré en els següents posts de la sèrie-, una de la coneguda I Am A Rock de Simon & Garfunkel i l'altra de The Star-Spangled Banner (l'himne nacional del seu país), em quedaria amb Bubble, Uncle Joe, Blindfold i, ja hi hem arribat, la CdD, New Jersey, una versió elèctrica i accelerada del tema inclòs també al disc anterior i que no havia esmentat (vegeu aquí), en la que sembla passar comptes (en al·lusió a la mítica composició de Tom Petty) amb una noia americana ("You're an American girl, red headed, eyes blank, living in a freckle on the face of the world...") oriünda de New Jersey, un lloc habitualment menyspreat pels knickers, en la que en destaca la críptica tornada que fa:

Don't you leave me out here too long
Will you bring me out there too?
Don't you leave me out here too long
Will you bring me out there too?

 - RED HOUSE PAINTERS. New Jersey. Red House Painters (II/Bridge) (1993).