Yéké Yéké/Diananko (Mory Kanté)

Africana 31:

Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista  i vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell "conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.

Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan, aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora, i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat "griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el controvertit terme de world music.

Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de l'incipient fenomen "afro-pop".

Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb conseqüències personals i artístiques. 

De les primeres en destacaria la tornada al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil, prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels, amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més interessants, com Nongo Village (1993) o el  meu preferit, Sabou (2004).

Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama, Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou, l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.

- MORY KANTÉ. Yéké Yéké. Akwaba Beach (1987)/Diananko. Sabou (2004).

Would? (Alice In Chains)

Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge, amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden, tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.

Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift (1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box (vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992), el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden, i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals, agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any 2002.

Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest hits, que no son objecte del post d'avui.

Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt (Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr), sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-, Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.

Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone, mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que, lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori: si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would? 

- ALICE IN CHAINS. Would? Dirt (1992).

 

Wichita Lineman (Jimmy Webb/Glen Campbell)

 

A propòsit de Jimmy Webb-2/Country Music-8:

Com dèiem al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí), tot i que el tema va ser prèviament enregistrat per Johnny Rivers per iniciar el seu tercer LP, Changes (1966), va ser la versió de GLEN CAMPBELL que, així mateix, obre el titulat amb el mateix nom, By The Time I Get To Phoenix (1967), la que el va li va donar la fama i, de retruc, al seu autor, JIMMY WEBB.

Una interpretació que va associar les carreres artístiques del cantant i del compositor, del que en va resultar un seguit d'èxits durant un grapat d'anys. I va continuar quan Campbell -el fill d'una humil família nombrosa d'Arkansas que havia format part de diversos grups poc reeixits abans de fer-se conegut com a músic de sessió per a diversos artistes i esdevingut ja famós cantant de country a Los Angeles, Califòrnia, activitat que alternaria amb la presentació de programes de TV com The Glen Campbell Goodtime Hour i altres i algun "cameo" cinematogràfic- va encetar el següent àlbum, Wichita Lineman (1968), el dotzè de la seva extensíssima discografia, amb aquest altre tema homònim de Webb.

Un disc que assoliria el número 1 a les llistes de música country i de pop (i per això avui porta l'encapçalament de dues sèries del blog) amb un únic tema compost per l'intèrpret, Fate Of Man, i deu covers tan diverses com (Sittin On) The Dock On The Bay, d’Otis Redding; If You Go Away, originalment Ne me quitte pas, de Jacques Brel; Words, dels Bee Gees o Reason To Believe, de Tim Hardin, però ha passat a la història per l'himne atemporal que el titula i, és clar, CdD d'avui, Wichita Lineman.

Una composició originada pel desig de Campbell d'explotar el filó demanant-li a Webb reincidir, com a Phoenix, en una localització geogràfica i aquest s'inspirés en la visió d'un treballador de la línia telefònica ("lineman") enfilat en un pal al ben mig d'una extensa praderia a prop de Wichita, Kansas, al que s'imaginava parlant amb la seva parella, del que en resultaria una de les cançons d'amor més boniques mai escrita, i que acaba repetint dues vegades la tornada en la que diu "I et necessito més del que et vull, i et vull per sempre, i el linier de Wichita encara és a la línia".

                    And I need you more than want you
                    And I want you for all time
                    And the Wichita lineman
                    Is still on the line

Una cançó en la que destaquen els arranjaments orquestrals del productor del disc, Al De Lory, a més a més de l'orgue elèctric Gulbransen, interpretat pel mateix Webb, que se'l va fer portar a l'estudi de gravació des de casa seva, a fi de mantenir la mateixa sonoritat que la de la maqueta amb la que ja havia captivat a tots els participants en l'enregistrament.

- JIMMY WEBB/GLEN CAMPBELL. Wichita Lineman. Wichita Lineman (1968).

Coast (Snocaps)

 

El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo" conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.

Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).

Un LP amb 13 temes  que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country als que ens tenen acostumats, que les bessones componen i canten equitativament i dels que, sense llegir els crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons) com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast, que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva neboda de 12 anys.

Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades, fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders, i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has de deixar anar": 

                              I could never just coast

- SNOCAPS. Coast. Snocaps (2025).

Buena (Morphine)

 

La configuració convencional d'una banda de rock, integrada per guitarra, baix i bateria, instruments als que sovint s'hi afegeixen una segona guitarra i/o un piano, salta capgirada pels aires amb els protagonistes d'avui, MORPHINE.

Un trio de Cambridge, a tocar de Boston, Massachusetts, integrat per Mark Sandman, compositor principal i cantant de veu distant que s'acompanyava d'un baix amb només dues cordes -afinades, per a més inri, en la mateixa nota, que interpretava a l'estil slide (fent lliscar els dits pel pal després de tocar una nota)- i només ocasionalment de guitarra i teclats; Dana Colley als saxos, amb predomini del baríton sobre el tenor però que de vegades tocava a l'hora (en el més pur estil del jazzmen "Rahsaan" Roland Kirk) i un bateria, tasca en la que es van anar succeint i, fins i tot, coexistint, Jerome Deupree i Billy Conway.

Un grup d’indie-rock amb un so minimalista amb peculiars arranjaments musicals propers al blues i al jazz i amb lletres igual de fosques i malenconioses que en els seus menys de deu anys d'existència va obtenir un gran reconeixement de la crítica, que no comercial, per el que els podem ficar sens dubte al calaix dels "grups de culte", amb els tres primers LP, Good (1993), Cure For Pain (1993), el meu favorit, i Yes (1995), per decaure un xic amb els següents, Like Swimming (1997) i The Night (2000), editat pòstumament a la mort de Sandman, víctima d'un infart de miocardi, amb 46 anys (i sense que se li coneguessin factors de risc ni, malgrat el nom de la banda, consum de substàncies) en ple escenari (el somni de tot músic, tot i que, evidentment, encara massa jove) en un concert a prop de Roma, l'any 1999.

Una pèrdua que hauria d'haver donat fi a un projecte que es va resistir a plegar, a base de innecessaris spin-off amb noms com Orchestra Morphine, amb la intenció de recaptar fons per a la Mark Sandman Music Education Foundation, i altres de més difícil justificació com Twinenmen, Members Of Morphine o Vapors Of Morphine, que em permetreu obviar.

Com a CdD he triat un tema del segon LP coproduït per Sandman i Paul Q. Kolderie, amb 13 tracks que no us ocuparan més de 37 minuts, de les en destacaria l'homònima Cure For Pain, I'm Free, All Wrong, Sheila o el seqüenciat en segona posició, Buena, en el que una línia de baix, a la que s'afegeix la també minimalista bateria, amb un ritme proper al funky, precedeixen la veu durant el minut que, a la versió original (vegeu aquí) triga a entrar el saxòfon, coincidint amb l'esment del títol: "He conegut un dimoni anomenat Buena..." a la tornada que culmina dient: "Crec que van sent hora de que et presenti el Buena, Buena, Buena, Buena, Good, Good, Good", del que he deduït que així és com anomena el diable...o alguna cosa menys òbvia, ves a saber.

- MORPHINE. Buena. Cure For Pain (1993).

If Not For You (Bob Dylan/George Harrison)

 

Dylan Covers-15:

El tema de BOB DYLAN que confrontarem avui amb una versió a càrrec d'un "conegut" del blog és el que enceta una altre del seus àlbums més decebedors, New Morning (1970), tot i que el considero millor, el que no era gaire difícil, que el seu infame predecessor, Self Portrait (1970), publicat només quatre mesos abans.

L'onzè LP de la seva discografia, en l'enregistrament del qual van intervenir el productor habitual, Bob Johnston, que el va deixar penjat a meitat de la feina per anar-se'n amb Leonard Cohen, i el multiinstrumentista Al Kooper -el de la mítica "intro" de Like A Rolling Stone (vegeu aquí)- que sembla que també en va acabar fins als dallonses a causa de la volubilitat del cantautor, fins al punt de ni figurar en els crèdits, tot i que en les seves dotze tracks es respira un ambient de pau i assossec que semblen reflectir la seva estabilitat personal i familiar del moment, aleshores amb 29 anys.

Un seguit de cançons poc convencionals, amb lletres en les que barreja l'humor, com a Day Of The Locusts, en la que fa mofa de quan es va haver de posar toga i birret per rebre el títol de Doctor honoris causa per la Universitat de Princeton (recordem que a recollir el Premi Nobel de Literatura l'any 2016 ni tan sols s'hi va presentar) amb l'esmentada felicitat domèstica i fa incursions en terrenys no habituals com el jazz spoken word a If Dogs Run Free o Three Angels, al meu parer bastant desencertades, o el gòspel, a Sign On The Window, en la que se'n surt prou bé tocant el piano.

Un disc del que, posats a salvar alguns temes, en destacaríem l'homònim New Morning, The Man In Me i, per sobre de tots, la CdD, If Not For You (Si no fos per tu), en el que declara dependència emocional cap a la seva estimada primera esposa, Sara, amb aquesta oda a la natura, com es reflecteix a la tornada: "Si no fos per tu el meu cel cauria, la pluja s'acumularia, si no fos per tu no seria enlloc, estaria perdut si no fos per tu".

Una cançó que només uns mesos després publicaria un veritable amic, GEORGE HARRISON, l'ex Beatle, en el seu (triple) àlbum de debut, All Things Must Pass (1970), enregistrament en el qual va participar una constel·lació de "coneguts" nostres com Peter Frampton a la guitarra, Billy Preston a l'orgue, Klaus Voormann al baix, Alan White a la bateria o el mateix Ringo Starr a la pandereta.

Tot seguit podeu comparar les versions originals dels dos artistes a més a més, com a torna, de la que van interpretar conjuntament en els assajos del mític Concert For Bangla Desh (1971), tot i que finalment no la van tocar a l'espectacle, en la que queda palesa la seva complicitat.

- BOB DYLAN/GEORGE HARRISON. If Not For You/New Morning (1970)/All Things Must Pass (1970).

American Idiot (Green Day)

 

El passat diumenge es va celebrar al Levi's Stadium de Santa Clara, Califòrnia, la LX final de la National Football League (NFL), coneguda com a Super Bowl, entre els equips de futbol americà Seattle Seahawks i New England Patriots, amb victòria dels primers per un clar 29-13.

Es tracta de l'esdeveniment esportiu més popular als Estats Units, a la mitja part del qual és tradicional l'actuació d'una primera figura musical, aquest any a càrrec del porto-riqueny Bad Bunny, qui, amb la seva interpretació -amb la participació del seu paisà Ricky Martin i de Lady Gaga- s'ha guanyat el meu respecte, tot i que probablement mai no li dedicaré una CdD, donada la llunyania del seu estil amb el meu gust particular.

Ben diferent és el del grup que va tocar a la prèvia del partit, GREEN DAY, el trio de Oakland, Califòrnia -el nom el qual ("Dia verd") en argot fa referència a passar-se tot un dia col·locat fumant marihuana- integrat pel compositor principal, cantant i guitarrista Billie Joe Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, que, amb el seu aclamat -malgrat l'escatològic títol ("Diarrea")- tercer LP, Dookie (1994), amb temes tan reeixits com Burnout, Welcome To Paradise, Basket Case o When I Come Around va reactivar el fenomen punk-rock, catapultant-lo fins al mainstream i n'iniciaven un altre, el punk-pop. Un èxit que va anar decaient en els tres àlbums posteriors, període en el que es va arribar a especular en la dissolució de la banda, per ressorgir en el setè, American Idiot (2004), el cim d'una discografia que, amb el darrer, Saviors (2024), arriba als 14 llançaments.

Com a CdD he escollit el tema homònim que enceta l'esmentat American Idiot, una mena d'òpera punk en la que, emulant la mítica Tommy (1969) de The Who, narren la vida d'un tal Jesús de Suburbia carregant en la majoria de temes contra l'administració de George W. Bush (fill) i la societat americana del moment, desconcertada pels atemptats de l'11S i inexplicablement emmudida davant la injustificable invasió de l'Irak, reflectint el declivi del "somni americà".

Un disc, en la composició del qual participen per primera vegada tots els membres, amb 13 tracks protagonitzades per individus desorientats en un mon d'incertesa i conflicte, dues d'elles, Jesus Of Suburbia i Homecoming, en forma de suits amb sis moviments, de més de vuit minuts de durada cada una, i altres com Holiday i Boulevard Of Broken Dreams que, precedides per Good Riddance, de l'LP Nimrod (1997), va formar part del popurri de quatre que van interpretar a la LX Super Bowl, finalitzat, és clar, amb la icònica American Idiot.

Una cançó escrita com a contrapartida a la banda surenya Lynyrd Skynyrd, exaltadora de la ideologia ultraconservadora de la classe treballadora blanca, a la que es denomina de forma pejorativa com redneck ("coll vermell", que és com se’ls queda després de feinejar durant hores al sol) que en aquesta ocasió, defugint tota polèmica, van cantar amb la lletra original, mantenint la frase "I'm not a part of a redneck agenda" en lloc de canviar-la per "I'm not a part of a MAGA agenda", com solen fer, la darrera vegada 48 hores abans a la FanDuel Party (un dels molts actes del cap de setmana de la Supebowl) que van oferir al Pier 29 de San Francisco, en la que van instar els agents del Servei d'Immigració i Control de Duanes, el controvertit ICE, a abandonar la seva feina de merda.

- GREEN DAY. American Idiot. American Idiot (2004).