Nobody Fails (Ofege)

 

Africana-32:

Amb la CdD d'avui recordarem els OFEGE, un grup africà de rock, integrat per uns adolescents, estudiants del St. Gregory's College de Lagos (Nigèria), amb una mitjana d'edat de 16 anys en el seu àlbum de debut, Try And Love (1973), el primer dels quatre, seguit de The Last Of The Origins (1976), Higher Plane Breeze (1977) i How Do You Feel (1978) que publicarien durant la seva efímera existència i amb els que van obtenir una gran notorietat que, malauradament, en part eclipsats per l'enorme llegat de Fela Kuti, no va sobrepassar les fronteres del seu país.

Uns discos en els que unes dolces harmonies vocals i unes enganxoses melodies, embolcallades de rock psicodèlic, amb guitarres distorsionades amb pedals de fuzz, i de funk es combinaven amb ritmes tradicionals de l'Àfrica Occidental i en els que les cançons, amb lletres no especialment inspirades, eren poc més que excuses per desenvolupar frenètics solos que evocaven els seus més que probables ídols, Carlos Santana, Jeff Beck, Jimmy Page o, és clar, Jimi Hendrix.

Un grup, malgrat el seu nom ("Trencant fronteres" en català), ignorat a Europa i els USA fins al seu "redescobriment" a principis del s. XXI, quan els seus membres, majoritàriament fills de famílies amb recursos, ja feia anys que havien abandonat la música per emprendre camins amb millors perspectives professionals, de la discografia del qual en destacaria el seminal Try And Love. 

Un àlbum amb vuit tracks interpretades en anglès, la llengua vehicular de Nigèria, en les que la veu de Melvin "Noks" Ukachi, autor de les lletres, s'acompanya del guitarristes Berkley Jones (solista) i Felix Inneh (rítmica), Paul Alade al baix, M-Ike Meme a la bateria i Dapo Olumide als teclats, que us recomano escoltar d'una tirada, con "antes" o, si més no, algunes com les homònimes Try And Love i Ofege, o les meves preferides, la psicodèlica It's Not Easy (escolteu-la aquí) i la que l'enceta, i CdD, Nobody Fails, amb aquest irresistible ritme africà que tan familiar us sonarà als seguidors de la secció "Africana" del blog.

- OFEGE. Nobody Fails. Try And Love (1973).

You're So Vain (Carly Simon)

 

La CdD d'avui es tracta de la composició més coneguda de la cantautora novaiorquesa CARLY SIMON, la carrera artística de la qual es va iniciar als anys 60's del s. XX amb el duet The Simon Sisters, amb sa germana Lucy, per continuar en solitari amb una immensa fama des del seu debut amb l'homònim Carly Simon (1971), gràcies a la honestedat emocional que transmet la veu, així com el seu introspectiu i emocional estil, en el mateix moment en el triomfaven també altres conegudes del blog com Carole King i Joni Mitchell.

El primer d'un seguit d'àlbums reeixits com No Secrets (1972), el cim de la seva discografia i sobre el que ens estendrem; Hotcakes (1972), en el que interpreta un duet (Mockingbird) amb l'aleshores marit James Taylor; Another Passenger (1976), en el que participa Michael McDonald, de The Doobie Brothers o Boys In The Trees (1978), amb els que, malauradament, va anar perdent popularitat, al temps que s'apropava al soft-pop comercial i altres estils com les versions d'estàndards de jazz, dels que n'ha publicat quatre LP, fins un total de dues dotzenes, als que n'hem d'afegir mitja dotzena de temes per a BSO, la més coneguda de les quals és Nobody Does It Better, de la pel·lícula de James Bond estrenada aquí com La espía que me amó (Lewis Gilbert, 1978).

Una carrera que, superant un càncer de mama a finals dels anys 90's, ha compatibilitzat amb l'escriptura de llibres infantils, una "òpera familiar", Romulus Hunt (1993) i dos llibres de memòries, interrompuda discogràficament durant 18 anys, des del Never Been Gone (2009) al recent Comes In Waves (2026), probablement el darrer, ja que ella mateixa ha manifestar haver estat diagnosticada de la malaltia de Parkinson.

No Secrets, el tercer i més coneguts dels seus àlbum, va ser impecablement produït per Richard Perry -el mateix del reeixit Ringo (1973), el de la CdD  de fa unes poques setmanes- i enregistrat a Londres, ciutat i, concretament, al barri de Notting Hill, on Ed Caraeff va prendre la fotografia de la portada, les deu tracks del qual comencen amb la magnífica The Right Thing To Do, en la que celebra haver trobat el veritable amor en James Taylor, el futur pare de les seves dues filles i del que es divorciaria onze anys després, però que té en la tercera, i CdD d'avui, You're So Vain, el seu emblema.

Un tema (la versió original del qual podeuescoltar aquí) iniciat amb una línia de baix de Klaus Voormann, ja ho sabeu, el "cinquè beatle", en el que destaquen els arranjaments de l'autora i la direcció orquestral de Paul Buckmaster i en el que descobrim una segona veu (tot i que no acreditada) de Mick Jagger, en el que, en base a una melodia insinuant i sinuosa, passa factura, gairebé amb tanta mala baba com Bob Dylan a Like A Rolling Stone, a un amant arrogant, típic de l'entorn de la jet set del que ella mateixa prové, un personatge anònim i per al que s'han postulat multitud de candidats, amb l'actor Warren Beatty al capdavant, al que deixa anar l'aguda frase que la titula: "Ets tan vanitós que probablement penses que aquesta cançó tracta sobre tu".

Com a curiositat, hi ha vers en el que diu: "He sentit a dir que vas anar a Nova Escòcia per veure l'eclipsi total de sol", probablement en referència al que es va poder observar el dia 7 de març de 1970 a la costa est d’Amèrica del Nord, i del que en gaudírem a casa nostra el passat 12 d'agost.

- CARLY SIMON. You're So Vain. No Secrets (1972).

Trying Not To Have A Thought (Algernon Cadwallader)

 

En resposta a l'enigma del divendres passat, el nom que figurava a l'escenari on actuaven els Gladie correspon a la banda a la que "telonejaven", uns paisans de Pennsylvania, concretament de la localitat de Yardley, el nom del primer alcalde de la qual, ALGERNON CADWALLADER, van adoptar artísticament.

Un grup a contracorrent de la mainstream del moment, l’indie-rock, per recuperar i ser precursors del revival de l'emo i el math-rock del s. XXI, conegut ara com a midwest emo -un estil que es caracteritza per afinacions alternatives i ritmes fora de temps però líricament més optimista sobre les experiències quotidianes respecte a les lletres fosques i ombrívoles que caracteritzen el gènere- que, després de publicar dos LP, Some Kind Of Cadwallader (2008) i Parrott Flies (2011), es va dissoldre per donar lloc a  diversos projectes en els que no entrarem.

Sorprenentment, més d'una dècada després, van tornar amb la formació original, amb Peter Helmis a la veu i baix, Joe Reinhart i Colin Mahony a les guitarres i el bateria Nick Tazza, que havia estat fundador però de seguida substituït per Tank Bergman i publicar un tercer àlbum, Trying Not To Have A Thought (2025), que no desmereix en absolut dels pretèrits.

Un disc, enregistrat i autoproduït als Headroom Studios de Reinhart a Philadelphia, el nom del qual, en català "Provant de no tenir expectatives", deixa a les clares que no es van voler sentir pressionats a complir amb uns estàndards tan aclamats pels seus pocs però incondicionals (és el que tenen els "grups de culte") seguidors però en el que es confirma que no van perdre ni una engruna de la química que els unia. És més, moderant el so experimental i meditatiu en base a les guitarres atmosfèriques, interpretades de forma més neta i clara, el mateix que amb l'habitual prosa abstracta de Helmis, dona pas a moments més explícits i comprensius.

Un diferent contingut líric palès en temes com Hawk, en el que explora el dol per la pèrdua d'un amic de l'institut, o en diatribes polítiques contra el colonialisme americà i la corrupció televisiva i a favor de la protesta, com Revelation 420 o contra el capitalisme, com Million Dollars o en el tràgic record de la repressió contra el grup d'activistes radicals negres MOVE 9 a Attn MOVE.

I així fins a 11 tracks de les que he triat la sisena i homònima, Trying Not To Have A Thought, en la que no poden ser més directes, quan diuen "Intento no quedar atrapat en el reflux d'un món artificial, construït per motherfuckers xucladors de sang en un coliseu antisocial amb pretensions i expectatives imposades per respectar un status quo", tot i que la qualitat del so del vídeo (i, per això, podeu escoltar l'original aquí) no sigui la desitjable.

- ALGERNON CADWALLADER. Trying Not To Have A Thought. Trying Not To Have A Thought (2025).

Car Alarm (Gladie)

 

GLADIE és una banda de Philadelphia, Pennsylvania, liderada per la compositora, cantant i guitarrista Augusta Koch, a qui acompanya la seva parella, el multiinstrumentista Matt Schimelfenig, productor també dels seus dos primers àlbums, Safe Sins (2020) i Don't Know What You're In Until You're Out (2022), en els que, amb Ian Farmer al baix i Pat Conaboy a la bateria, oferien un pop introspectiu en el que la veu crua i lleugerament aspra de la primera intenta trobar la bellesa en uns temps tan difícils dels que tan poca cosa s'espera.

Un estil que, de la mà del seu amic, músic i productor Jeff Rosenstock- que ha col·laborat amb els teclats- ha variat cap a l’indie rock directe i sense artificis propi dels '90, recuperant així el so característic del seu grup anterior, Cayetana, en el tercer i recent LP, No Need To Be Lonely (2026), en el que han substituït la secció rítmica per Evan Demianczyk i Miles Ziskind i han complementat amb la veu externa de Liz Parsons.

Un disc enregistrat en directe per Jack Shirley a The Atomic Garden Studio d'Oakland, California, en les 12 tracks del qual trobem melodies que van del power-pop al punk-rock, com Talk Past Each Other, Poison o la que conté la frase que el titula, I Want That For You, convivint amb altres amb tocs country, com I Will If You Will o amb sorprenents canvis instrumentals, com Fix Her, assumint riscos creatius més grans en unes lletres contundents sobre l'autosuperació per convertir-se en una persona millor o l'amistat infrangible, com a Brace Yourself o Future Spring, del que he triat la seqüenciada en tercer lloc, Car Alarm, com a CdD.

Una melodia enganxosa amb unes guitarres brillants en les que la Koch afronta els sentiments que sorgeixen de viure aclaparada i descontenta amb un mon sense humanitat però del que n'és còmplice, com explica metafòricament quan diu "Queixant-me del trànsit quan en formo part, buscant el problema quan sóc jo la que el va començar..."

I, els seguidors del blog més observadors als que us haurà sorprès el nom que figura a l'escenari del vídeo d'avui, trobareu l'explicació el divendres que ve.

- GLADIE. Car Alarm. No Need To Be Lonely (2026).

New Jersey (Red House Painters)

A propòsit de Mark Kozelek-1:

Tal com hem fet en altres ocasions, amb el d'avui comencem una sèrie de posts en la que, en aquest quadrimestre, repassarem, breument, això sí, la trajectòria d'un músic que ha participat en diversos projectes, tot i què en aquest cas la semblança entre ells és tal que he dubtat si la iniciativa era pertinent i, finalment, ho deixo a la consideració dels seguidors del blog. 

I el personatge en qüestió és Mark Kozelek, cantautor, guitarrista, productor (i, ocasionalment, actor) d'Ohio, que, resident a Atlanta, va conèixer el bateria Anthony Koutsos, amb qui es traslladaria a San Francisco per crear, acompanyats del baixista Jerry Vessel i el guitarrista Gorden Mack, la banda que avui ens ocupa, els RED HOUSE PAINTERS.

Una formació que, amb la intervenció d'una autèntica ànima bessona, Mark Eitzel, el líder dels American Music Club -l'altre grup referent del moviment sadcore, un subgènere caracteritzat per temps lents, melodies malenconioses i lletres ombrívoles- van debutar, ni més ni menys que amb el segell 4AD, amb el que no era gairebé més que un recull de maquetes, Down Colorful Hill (1992), però que els va donar prou popularitat per publicar dos dels millors dels sis àlbums d'estudi que arribarien a completar la primera part de la seva carrera, de títol idèntic i homònim, pel que, en base a la seva portada, coneixem respectivament com Rollercoaster (el de la Muntanya russa) i Bridge (el del Pont), tots dos del 1993. Malauradament, després vendrien llargues pauses, trencament amb la discogràfica i endarreriments que acabarien amb la banda per donar lloc a successius projectes que, com avançava a l'inici, comentarem en sengles articles posteriors.

Anant a la CdD, m'ha costat molt triar-ne una que, sens dubte, havia de ser d'un d'aquest dos LP, tan semblants com que tots dos s'originen en les mateixes sessions d'enregistrament, en els que el rondinaire cantautor, allunyant-se de la foscor uniforme del seu debut, abasta tot l'espectre sonor del folk-rock, des dels paisatges acústics més lluminosos als més intensos i dissonants, pròxims al shoegaze, i amb un inquietant estil vocal amb que exposa la seva vulnerabilitat i turment emocional amb unes lletres introspectives, extretes de la seva errant i escabrosa biografia. 

I si del Rollercoaster -el de la caràtula amb l'antiga muntanya russa, avui en dia enderrocada, del parc d'atraccions Thunderbolt de Coney Island- un doble LP amb 14 tracks i una durada de 75' que posaran a prova la vostra paciència, en destacaria algunes com Grace Cathedral Park, Mistress o Strawberry Hill; de les 8 del Bridge, dues d'elles versions -la gran passió de Kozelek sobre la que m'estendré en els següents posts de la sèrie-, una de la coneguda I Am A Rock de Simon & Garfunkel i l'altra de The Star-Spangled Banner (l'himne nacional del seu país), em quedaria amb Bubble, Uncle Joe, Blindfold i, ja hi hem arribat, la CdD, New Jersey, una versió elèctrica i accelerada del tema inclòs també al disc anterior i que no havia esmentat (vegeu aquí), en la que sembla passar comptes (en al·lusió a la mítica composició de Tom Petty) amb una noia americana ("You're an American girl, red headed, eyes blank, living in a freckle on the face of the world...") oriünda de New Jersey, un lloc habitualment menyspreat pels knickers, en la que en destaca la críptica tornada que fa:

Don't you leave me out here too long
Will you bring me out there too?
Don't you leave me out here too long
Will you bring me out there too?

 - RED HOUSE PAINTERS. New Jersey. Red House Painters (II/Bridge) (1993).

 

You're Sixteen (Ringo Starr)

 

Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir (des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO STARR.

Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg, substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal, durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver (1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers... (1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's Garden, al Abbey Road (1969).

Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat, amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe, acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.

I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson, Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.

Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.

Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog, i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb ulls d'avui en dia.

- RINGO STARR. You're Sixteen. Ringo (1973).

Days We Left Behind (Paul McCartney)

 

Fa unes setmanes, després de més d'un lustre de silenci discogràfic, sir PAUL McCARTNEY ha publicat The Boys Of Dungeon Lane (2026), el que ve a ser el seu 20è àlbum en solitari, o acompanyat de The Wings, després de la desfeta de The Beatles, ja fa 56 anys.

Un disc cuinat a foc lent, enregistrat de manera intermitent en els períodes de descans entre gira i gira, amb un títol que fa referència a un carrer del barri de Speke (el codi postal del qual, L24, s'aprecia al cartell del carrer de la portada), a la perifèria de Liverpool, on es va criar i va passar la seva infància, pel que era d'esperar que, sense arribar a ser una obra conceptual, tingui la nostàlgia com a fil conductor, el que pot suposar el millor actiu o el pitjor llastre segons el criteri de cada oient, aquí ho deixo.

Un LP musicalment eclèctic, gens estrany en el seu autor, qui, per cert, interpreta gairebé tots els instruments, produït per Andrew Watt, un jove de 35 anys però prou experimentat i de perfil clàssic -coautor, a més a més de cinc de les catorze tracks- que ha sabut respectar, sense esforçar-se massa a dissimular, les limitacions vocals d'un Macca que, amb 83 anys, ens ofereix una obra que, sense estar entre les millor de la seva carrera, supera amb escreix la majoria de les produccions recents.

Un disc inicialment encetat amb As You Lie There, en la que rememora un amor secret de l'escola, seguit de temes introspectius, inspirats en records de joventut com Days We Left Behind ( i la seva relació amb John Lennon), Down South (en la que evoca els viatges amb bus amb George Harrison, sempre "cap al sud"), Salesman Saint (un homenatge a la resiliència dels seus pares durant la II Guerra Mundial) o el darrer, Momma Gets By (a la seva mare, la que, sense queixar-se mai, "se'n surt de tot"), així com el curiós Home To Us, que no destaca per la seva qualitat sinó per contenir el primer duet de la història amb Ringo Starr, l'antic bateria dels fab four, als qui acompanyen en el cors ni més ni menys que les senyores Chrissie Hynde, de The Pretenders, i Sharleen Spiteri, de Texas.

I, d'aquestes, he triat com a CdD l'esmentada Days We Left Behind, una sentimental balada a la que la fràgil veu de l'octogenari i els senzills arranjaments donen sensació d'autenticitat,  en la que rememora ("Mirant enrere en blanc i negre..." ) les seves primeres trobades i la complicitat que va establir ("vam escriure un codi secret...") amb Lennon, en un ambient juvenil ("bars plens de fum i guitarres barates..."), una de les línies de la qual ("els nois de Dungeon Lane", referint-se al parell que li van robar el rellotge) dona nom a l'LP.

Una composició en la que l'autor s'acompanya de piano, guitarra acústica i baix, i unes harmonies vocals marca de la casa, en la que se'ns recorda que res no està fet per durar, que res no queda igual o que no podem oblidar els “dies que vam deixar enrere". Un petit tast d’un disc en el que potser no trobarem aquelles memorables melodies del passat, però que ben be podria suposar l’epíleg a la brillantíssima trajectòria d’un home al que no li queda res per demostrar però que segueix donant-ho tot, pel que mereix la meva més profunda admiració i que hauria estat ideal per inaugurar, el pròxim mes de setembre, després de les vacances estivals, la següent temporada del blog, si no fos que, per a aquell dia, us tinc preparada una altra sorpresa. 

-PAUL McCARTNEY. Days We Left Behind. The Boys Of Dungeon Lane (2026).