Mess Around (Redd Kross)

 

Amb un nom l'ortografia del qual van haver de canviar per una amenaça de demanda de la organització Creu Roja Internacional, els REDD KROSS son una banda creada a Hawthorne, comtat de Los Angeles, Califòrnia, pels germans McDonald, Jeff (compositor principal, primera veu i guitarra rítmica), el gran, i Steven, amb només 12 anys (baix i veu), entusiastes del hardcore i punk rock i a la subcultura trash i pulp, com queda reflectit al seu disc de debut, Born Innocent (1982), en temes com Linda Blair, el nom de l'artista protagonista de la pel·lícula El exorcista (William Friedkin, 1973) o Charlie, en referència al psicòpata Charles Manson.

Un estil que, amb diversos canvis de membres, van anar variant en àlbums posteriors com Neurótica (1987), més escorat cap al metal, o decididament power-pop en els següents, Third Eye (1990), Phaseshifter (1993) o, tot i que infravalorat, el meu preferit, Show World (1997), poc temps després de la publicació del qual moriria de sobredosi el guitarrista Eddie Kurdziel i el grup entraria en una fase d'impàs per endegar diversos projectes en els que no entrarem.

Però, afortunadament i per a sorpresa dels seguidors d'aquest "grup de culte", reapareixerien als tres lustres per regalar-nos dos discos acceptables, l'acústic Researching The Blues (2012) i Beyond The Door (2019), de nou proper al garage-rock, i una altra obra major, l'homònim Redd Kross (2024) -un doble àlbum amb 18 tracks que, tant pel seu format, pel títol homònim del grup i, fins i tot, per la caràtula, en aquest cas amb el vermell substituint el blanc, emula el mític The White Album (1968) dels seus admirats Beatles (vegeu aquí)- produït per Josh Klinghoffer, exguitarrista dels Red Hot Chili Peppers i de Pearl Jam, en el que els germans McDonald, amb Steven guanyant protagonisme en els crèdits, s'acompanyen de Jason Shapiro a la guitarra i Dale Crover a la bateria, formació amb la que se'ls podrà escoltar el pròxim dimecres, 20 de maig, a la sala Upload del Poble Espanyol de Barcelona.

Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Show World, un àlbum en l'enregistrament del qual, com en el precedent, van participar l'esmentat Kurdziel a la guitarra, Brian Reitzell a la bateria i Gere Fennelly als teclats, però al que el coproductor Chris Shaw va proporcionar un so més nítid i acolorit, que enceta una versió del Pretty Please Me dels seus paisans The Quick, a la que segueixen tretze composicions pròpies, que van d'himnes rock amb sintetitzadors com Stoned a precioses balades com Girl God o Secret Life, però en el que predominen temes del més genuí power-pop com Get Out Of Myself i amb notables influències dels fab four com You Lied Again, Follow The Leader o la finalment escollida, Mess Around.

Així que, si us han agradat i en teniu ocasió, el dimecres cap a l’Upload.

- REDD KROSS. Mess Around. Show World (1997). 

MacArthur Park (Jimmy Webb/Richard Harris)

 

A propòsit de Jimmy Webb-3:

En el tercer post d'aquesta sèrie recordarem un altre dels grans èxits del compositor JIMMY WEBB però amb la diferència de que aquest no va ser interpretat per populars músics americans com The 5t Dimension, Johnny Rivers o GlenCampbell sinó per l'irlandès RICHARD HARRIS, l'actor de teatre i cinema tan conegut als anys 60 i 70 del s. XX, amb papers més o menys importants en pel·lícules com Los cañones de Navarone, Mutiny on the Bounty (estrenada aquí com Rebelión a bordo), Mayor Dundee, La Bíblia, Cromwell, El hombre en una tierra salvaje o Robin y Marian i, posteriorment, Sin perdón i, ja entrat el s. XXI, Gladiator o (les úniques que confesso no haver vist) dues de la nissaga Harry Potter, en el paper del mag Albus Dumbledore, en el que va haver de ser rellevat per la seva mort l'any 2002, a causa d'un limfoma, paradoxalment sense relació amb la seva coneguda afecció a la beguda, però que ha restat en la memòria col·lectiva per la seva esgarrifosa interpretació d'un aristòcrata anglès capturat pels indis a Un hombre llamado Caballo (Elliot Silverstein, 1970).

Un artista polifacètic que, a més a més d'actor de cinema i teatre (la seva veritable passió), va fer de guionista, director de cinema, productor, escriptor ocasional i, pel que fa al cas, cantant, la lloada interpretació del qual al film musical Camelot (Joshua Logan, 1967) el va animar a provar sort en una carrera discogràfica que es va iniciar amb l'LP A Tramp Shining (1968), amb 14 temes composats i arranjats per Webb, qui també el va produir i editar en el seu segell, Canopy, acabat d'estrenar.

Un àlbum -més aclamat per la crítica que el següent, i darrer, d'aquest tàndem, The Yard Went On Forever (1968)- en el que es barregen pop, rock i soul amb arranjaments orquestrals propers a la música clàssica (el mateix compositor interpreta el clavicèmbal), amb un conjunt de cançons romàntiques però agredolces que Harris interpreta amb veu tan fràgil com commovedora, de les que en sobresurt la que enceta la cara B del vinil, i CdD d'avui, MacArthur Park.

Un tema inusualment llarg, de més de set minuts -que Donna Summer, de la mà de Giorgio Moroder, escurçaria en la seva reeixida versió una dècada després (vegeu aquí)-, estructurada com una suite amb quatre moviments, en el que, mentre passegen pel parc del títol, recorda de forma malenconiosa les seves esperances en una relació d'uns anys abans amb la seva xicota, Suzy Horton, que, per suposat, acabaria malament, tal com us vaig avançar (i aquí) en el primer article "A propòsit de Jimmy Webb".

- JIMMY WEBB/RICHARD HARRIS. MacArthur Park. A Tramp Shining (1968).

Un bitllet per tu (Dan Peralbo i El Comboi)

 

Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2 anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al material abans del seu llançament al mercat.

Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències foranes com The Libertines o The Strokes, així com de locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el líder dels gironins Umpah-pah.

Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado, els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...) que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”

- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig! (2026).

One More Cup Of Coffee (Bob Dylan/The White Stripes)

 

Dylan Covers-16:

Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres, Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds, d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock, de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o el mateix Bruce Springsteen.

Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band, que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques Levy.

Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane" Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues úniques del lot composada sense la participació de Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).

Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera, inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre parèntesi del títol.

Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant (2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White, porten la CdD d'avui a una altra dimensió.

- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below). Desire (1976)/The White Stripes (1999).

Anywhere (The Ratboys)

Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window (2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar a més.

Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann, amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country, que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair (2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet, deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior, per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve Albini.

Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake, s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts, com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop (jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la CdD, Anywhere.

Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol lloc on vagis...porta'm amb tu...".

I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back

I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you

 - THE RATBOYS. Anywhere. Singin' To An Empty Chair (2026).

 

Yéké Yéké/Diananko (Mory Kanté)

Africana 31:

Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista  i vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell "conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.

Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan, aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora, i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat "griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el controvertit terme de world music.

Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de l'incipient fenomen "afro-pop".

Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb conseqüències personals i artístiques. 

De les primeres en destacaria la tornada al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil, prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels, amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més interessants, com Nongo Village (1993) o el  meu preferit, Sabou (2004).

Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama, Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou, l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.

- MORY KANTÉ. Yéké Yéké. Akwaba Beach (1987)/Diananko. Sabou (2004).

Would? (Alice In Chains)

Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge, amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden, tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.

Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift (1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box (vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992), el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden, i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals, agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any 2002.

Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest hits, que no son objecte del post d'avui.

Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt (Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr), sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-, Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.

Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone, mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que, lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori: si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would? 

- ALICE IN CHAINS. Would? Dirt (1992).