If Not For You (Bob Dylan/George Harrison)

 

Dylan Covers-15:

El tema de BOB DYLAN que confrontarem avui amb una versió a càrrec d'un "conegut" del blog és el que enceta una altre del seus àlbums més decebedors, New Morning (1970), tot i que el considero millor, el que no era gaire difícil, que el seu infame predecessor, Self Portrait (1970), publicat només quatre mesos abans.

L'onzè LP de la seva discografia, en l'enregistrament del qual van intervenir el productor habitual, Bob Johnston, que el va deixar penjat a meitat de la feina per anar-se'n amb Leonard Cohen, i el multiinstrumentista Al Kooper -el de la mítica "intro" de Like A Rolling Stone (vegeu aquí)- que sembla que també en va acabar fins als dallonses a causa de la volubilitat del cantautor, fins al punt de ni figurar en els crèdits, tot i que en les seves dotze tracks es respira un ambient de pau i assossec que semblen reflectir la seva estabilitat personal i familiar del moment, aleshores amb 29 anys.

Un seguit de cançons poc convencionals, amb lletres en les que barreja l'humor, com a Day Of The Locusts, en la que fa mofa de quan es va haver de posar toga i birret per rebre el títol de Doctor honoris causa per la Universitat de Princeton (recordem que a recollir el Premi Nobel de Literatura l'any 2016 ni tan sols s'hi va presentar) amb l'esmentada felicitat domèstica i fa incursions en terrenys no habituals com el jazz spoken word a If Dogs Run Free o Three Angels, al meu parer bastant desencertades, o el gòspel, a Sign On The Window, en la que se'n surt prou bé tocant el piano.

Un disc del que, posats a salvar alguns temes, en destacaríem l'homònim New Morning, The Man In Me i, per sobre de tots, la CdD, If Not For You (Si no fos per tu), en el que declara dependència emocional cap a la seva estimada primera esposa, Sara, amb aquesta oda a la natura, com es reflecteix a la tornada: "Si no fos per tu el meu cel cauria, la pluja s'acumularia, si no fos per tu no seria enlloc, estaria perdut si no fos per tu".

Una cançó que només uns mesos després publicaria un veritable amic, GEORGE HARRISON, l'ex Beatle, en el seu (triple) àlbum de debut, All Things Must Pass (1970), enregistrament en el qual va participar una constel·lació de "coneguts" nostres com Peter Frampton a la guitarra, Billy Preston a l'orgue, Klaus Voormann al baix, Alan White a la bateria o el mateix Ringo Starr a la pandereta.

Tot seguit podeu comparar les versions originals dels dos artistes a més a més, com a torna, de la que van interpretar conjuntament en els assajos del mític Concert For Bangla Desh (1971), tot i que finalment no la van tocar a l'espectacle, en la que queda palesa la seva complicitat.

- BOB DYLAN/GEORGE HARRISON. If Not For You/New Morning (1970)/All Things Must Pass (1970).

American Idiot (Green Day)

 

El passat diumenge es va celebrar al Levi's Stadium de Santa Clara, Califòrnia, la LX final de la National Football League (NFL), coneguda com a Super Bowl, entre els equips de futbol americà Seattle Seahawks i New England Patriots, amb victòria dels primers per un clar 29-13.

Es tracta de l'esdeveniment esportiu més popular als Estats Units, a la mitja part del qual és tradicional l'actuació d'una primera figura musical, aquest any a càrrec del porto-riqueny Bad Bunny, qui, amb la seva interpretació -amb la participació del seu paisà Ricky Martin i de Lady Gaga- s'ha guanyat el meu respecte, tot i que probablement mai no li dedicaré una CdD, donada la llunyania del seu estil amb el meu gust particular.

Ben diferent és el del grup que va tocar a la prèvia del partit, GREEN DAY, el trio de Oakland, Califòrnia -el nom el qual ("Dia verd") en argot fa referència a passar-se tot un dia col·locat fumant marihuana- integrat pel compositor principal, cantant i guitarrista Billie Joe Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, que, amb el seu aclamat -malgrat l'escatològic títol ("Diarrea")- tercer LP, Dookie (1994), amb temes tan reeixits com Burnout, Welcome To Paradise, Basket Case o When I Come Around va reactivar el fenomen punk-rock, catapultant-lo fins al mainstream i n'iniciaven un altre, el punk-pop. Un èxit que va anar decaient en els tres àlbums posteriors, període en el que es va arribar a especular en la dissolució de la banda, per ressorgir en el setè, American Idiot (2004), el cim d'una discografia que, amb el darrer, Saviors (2024), arriba als 14 llançaments.

Com a CdD he escollit el tema homònim que enceta l'esmentat American Idiot, una mena d'òpera punk en la que, emulant la mítica Tommy (1969) de The Who, narren la vida d'un tal Jesús de Suburbia carregant en la majoria de temes contra l'administració de George W. Bush (fill) i la societat americana del moment, desconcertada pels atemptats de l'11S i inexplicablement emmudida davant la injustificable invasió de l'Irak, reflectint el declivi del "somni americà".

Un disc, en la composició del qual participen per primera vegada tots els membres, amb 13 tracks protagonitzades per individus desorientats en un mon d'incertesa i conflicte, dues d'elles, Jesus Of Suburbia i Homecoming, en forma de suits amb sis moviments, de més de vuit minuts de durada cada una, i altres com Holiday i Boulevard Of Broken Dreams que, precedides per Good Riddance, de l'LP Nimrod (1997), va formar part del popurri de quatre que van interpretar a la LX Super Bowl, finalitzat, és clar, amb la icònica American Idiot.

Una cançó escrita com a contrapartida a la banda surenya Lynyrd Skynyrd, exaltadora de la ideologia ultraconservadora de la classe treballadora blanca, a la que es denomina de forma pejorativa com redneck ("coll vermell", que és com se’ls queda després de feinejar durant hores al sol) que en aquesta ocasió, defugint tota polèmica, van cantar amb la lletra original, mantenint la frase "I'm not a part of a redneck agenda" en lloc de canviar-la per "I'm not a part of a MAGA agenda", com solen fer, la darrera vegada 48 hores abans a la FanDuel Party (un dels molts actes del cap de setmana de la Supebowl) que van oferir al Pier 29 de San Francisco, en la que van instar els agents del Servei d'Immigració i Control de Duanes, el controvertit ICE, a abandonar la seva feina de merda.

- GREEN DAY. American Idiot. American Idiot (2004).

Destination (Neko Case)

 

Als seguidors del blog que aneu al cercador que trobareu a la part superior esquerra del post i hi escriviu The New Pornographers us hi apareixeran multitud d'enllaços, dels que en destacaria dos, el de A.C. Newman, el compositor principal d'aquesta fantàstica banda canadenca, i el de Destroyer, el projecte molt més reeixit d'un altre membre, Dan Bejar, fill de pare espanyol, qui deixaria la formació després del sisè dels nou discos que han publicat fins ara.

Doncs, a partir d'avui, hi sortirà el link del tercer  dels seus cantants, en aquest cas una dona, NEKO CASE, funció que desenvolupa a més a més de tocar la bateria i que recentment ha publicat el seu vuitè àlbum en solitari, Neon Grey Midnight Green (2025).

Una carrera paral·lela a la de la banda, iniciada a Vancouver, Canadà, país que la considera una mica seva, amb dos LP en els que s'acompanyava dels Her Boyfriends, amb un estil que deixava de banda el power pop a favor del country alternatiu, per continuar, a partir del magnífic Blacklisted (2002), amb el seu nom propi, amb una eclèctica barreja de folk, country, pop i indie rock de la que en resulta un so atmosfèric i amb unes lletres críptiques per les que ha estat classificat com a “country noir”.

Uns discos que aquesta filla d'ucraïnesos, nascuda a Virginia i crescuda a Tahoma, Washington, ciutat que abandonaria quan, amb 15 anys, es va emancipar, ha anat espaiant cada vegada més en el temps i ara fa uns mesos, després de més de set anys en els que, sense deixat de participar en la banda mare, ha aprofitat per escriure un llibre de memòries (The Harder I Fight, The More I Love You, 2025), ens acaba d'oferir el primer d'autoproduït, en el que s'acompanya de la guitarra i d'una pila de músics, superior a les dues dotzenes, que inclouen les seccions de cordes i vents de la PlainsSongs Chamber Orchestra, arranjada per Tom Hagerman i dirigida per Sara Parkinson, deixant la bateria per al nostre "conegut" John Convertino, de Calexico.

Un àlbum, el nom del qual fa referència als tons (gris neó i verd de mitjanit) del cel del Pacífic del nord-oest dels USA, amb dotze tracks coescrites amb el guitarrista Paul Rigby i enregistrades en directe amb la banda al complert, l'aire cinematogràfic de les quals es gaudeix millor a cada nova escolta, des de la inicial, i CdD d'avui, Destination, fins a la que el tanca, Match-Lit (a la memòria del desaparegut Dallas Good, cantant i guitarrista de The Sadies, el grup canadenc amb el que la cantautora havia col·laborat en el passat), entre les que en destacaria altres com Wreck (vegeu aquí les seves maneres escèniques), Winchester Mansion Of Sound (dedicada al també recentment finat Dexter Romweber, antic cantant i guitarrista dels Flat Duo Jet), An Ice Age o Rusty Mountain.

- NEKO CASE. Destination. Neon Grey Midnight Green (2025).

Theme From Shaft (Isaac Hayes)

MN(I)O-18:

Nascut en una humil família rural de Tennessee, orfe i criat pels avis materns, ISAAC HAYES va retornar als estudis que havia abandonat gràcies al suport dels seus mestres de l'institut de Memphis, conscients del talent musical que abrigava aquell adolescent, dotat d'una prodigiosa veu de baríton i bona tècnica amb instruments com el saxòfon i el piano, que iniciaria la seva carrera com a músic de sessió de la mítica Stax Records per acabar convertit en un reeixit compositor, cantant, arranjador i productor.

Una trajectòria com a compositor, sovint associada a David Porter, amb més de 200 cançons per a artistes de la casa, com la coneguda Soul Man per a Sam & Dave (vegeu aquí), paradigma del que es coneixeria com a southern soul, i que donaria pas a una de solista amb desenes d'àlbums amb els que obtindria tanta popularitat, i calers, com despertarien una vena altruista, inspirada pels professors abans esmentats, a favor de la educació de les classes més desfavorides i contra les drogues, així com al desenvolupament dels països africans (pel que va arribar a establir nexes amb la família reial de Ghana) mitjançant la fundació que porta el seu nom. 

Una discografia de la que en voldria destacar tres obres, totes dels seus inicis, la primera és el seu segon àlbum,  Hot Buttered Soul (1969), acompanyat de The Bar-Kays, amb només quatre temes, dels que en sobresurten les radicals versions de Walk On By, composat per Burt Bacharach i Hal Davis per a Dionne Warwick i la de la CdD de fa quatre setmanes, By The Time I Get To Phoenix, de Jimmy Webb (aquí) a les que aplica ritmes sensuals i llargs desenvolupaments instrumentals (de més de 12' i 18' respectivament) que reinterpreten un estil que podríem etiquetar com "soul simfònic".

Un altre és Black Moses (1971), el seu cinquè, amb el títol del sobrenom (Moisès Negre) que li van posar els directius d’Stax per l'efecte que la seva música exercia sobre els joves negres i que Hayes, profundament cristià en aquella època (tot i que amb el temps abraçaria la Església de la Cienciologia) inicialment rebutjaria. Un doble LP en el que alterna temes propis amb versions d'altres com Never Can Say Goodbye, popularitzat pels Jackson 5, o I'll Never Fall In Love Again, una altra de Bacharach-David per a la Warwick.

I el tercer, el que conté la CdD d'avui, enregistrat entre els dos anteriors, diria que no millor que aquests però que li donaria la màxima popularitat de la seva discografia, la BSO de la pel·lícula Shaft, estrenada aquí com Las noches rojas de Harlem (Gordon Parks, 1971), unes de les més representatives del subgènere conegut com "blaxploitation" (i aquí)

Una de les múltiples participacions en el mon del cinema, de les que en sobresurt la de la escatològica sèrie d'animació South Park, en la que, a més a més de composar i interpretar molts temes, va posar la veu al personatge de Jerome "Chef" McElroy durant nou temporades, fins que van gosar criticar la seva venerada Cienciologia, tot i que aleshores ja havia patit el primer dels dos ictus que acabarien amb la seva vida el 2008, amb només 65 anys.

I així arribem a la cançó avui escollida, el Teme From Shaft, un dels tres amb participació vocal dels 15 que conté el doble LP de la BSO, composat i produït per Hayes i enregistrat amb l'acompanyament instrumental de The Bar-Kays i The Isaac Hayes Movement i tres veus de suport, amb una complexa obertura en base de soul i funk en la que destaquen la línia de guitarra amb efecte wah-wah de  Charles Pitts i el ritme dels charles del bateria Willie Hall, als que s'afegeixen els teclats, interpretats pel mateix Hayes, i els vents, en una llarga introducció de més d'un minut i mig, fins que entra la veu de l'autor per destacar la personalitat (i l'atractiu sexual) del detectiu John Shaft amb una lletra que, en aquell moment, es va considerar força atrevida.

Una composició amb la que va obtenir l'òscar a la millor cançó original, a la cerimònia d'entrega del qual va pujar a recollir acompanyat de la senyora Rushia Wade, l'avia que el va criar.

-ISAAC HAYES. Theme From Shaft. Shaft (1971).

Shine On (The House Of Love)

 

Amb un nom extret de la novel·la  A Spy in the House of Love, escrita per Anaïs Nin l'any 1954, THE HOUSE OF LOVE és una banda creada a Londres pel compositor, cantant, guitarrista Guy Chadwick i el guitarra solista Terry Bickers, que va obtenir un debut molt reeixit amb l'àlbum homònim del 1988, del que en destaca un dels seus hits més coneguts, Christine (vegeu aquí).

Un disc que els va comportar tanta popularitat com problemes d'ego, el que, unit a les seves addiccions a drogues com l'LSD i alcohol, i greus problemes de salut mental de Bickers, van suposar un distanciament tan gran que faria insuportables els dos anys que van trigar a publicar el segon LP, també de títol homònim, tot i que se'l sol conèixer com a Fontana (que no és sinó el nom de la nova discogràfica amb la que van tenir tants problemes) o, per la icònica caràtula, obra de Trevor Key, The Butterfly Album (1990), amb la publicació del qual aquell abandonaria la banda, essent substituït per fins a tres guitarristes diferents que, després del Babe Rainbow (1992), acabarien deixant Chadwick sol amb l'instrument en un quart, Audience With The Mind (1993) que, donats els resultats comercial cada vegada pitjors, donaria per finalitzada la primera etapa del grup.

Una dissolució que portaria al líder a una forta depressió que el faria prendre consciència dels problemes del seu ex-col·lega, amb qui, deu anys després i amb diversos projectes poc reeixits, s'acabaria reconciliant per donar lloc a una reagrupació plena d'intermitències i la publicació de tres LP més, els anys 2005, 2013 i 2022, que no els han fet "reverdecer los laureles" dels dos primers, en els que van comptar amb la secció rítmica integrada per Chris Groothuizen al baix i Pete Evans a la bateria.

I d'aquells, em quedo amb el segon, un disc de marcat so de guitarres psicodèliques, per al conflictiu (reitero) enregistrament del qual van emprar diversos estudis i fins a quatre productors diferents, amb un resultat artístic molt superior al que n'era d'esperar, amb dotze precioses tracks, algunes de tan conegudes com I Don't Know Why I Love You (aquí), The Beatles And The Stones (i aquí) o la CdD, Shine On, una nova versió d'un single publicat el 1987 i que no va estar inclòs en el seminal LP.

Una meditació poètica sobre els dubtes que acompanyen la transició de l'adolescència a l'estat d'adult i la lluita per trobar la llum en un mon que sembla distant i fosc, la tornada de la qual, "She, she, she, she Shine On", actua com un mantra d'esperança i resiliència, una crida a "brillar", probablement adreçada a una figura femenina que suposi el far que il·lumina en temps difícils.

- THE HOUSE OF LOVE. Shine On. Fontana/The Butterfly Album (1990).

Love Takes Miles (Cameron Winter)

 

Com us avançava la setmana passada al post de Geese, el d'avui el dedicarem al debut en solitari del seu enigmàtic líder, CAMERON WINTER, amb l'LP Heavy Metal (2024), publicat al desembre de 2024, tot just fa un any, coproduít amb Loren Humphrey.

Un àlbum de títol equívoc, donat que no hi ha rastres d'aquest estil, en benefici d'una barreja de folk, country, rock, blues, soul i jazz que algú ha gosat comparar amb el mític Astral Weeks (1968) de Van Morrison -amb el que comprarteix la semblança de que els músics toquen en un pla diferent a la veu, que és la força aglutinadora que el sosté- en el que, a excepció de James Richardson, el guitarrista de Real Estate, hi participen intèrprets de mandolina, arpa de boca, vibràfon, vents i percussió reclutats per craigslist (la web d'anuncis classificats per ocupacions) i, si hem de creure al cantautor, fins i tot un nen de cinc anys tocant el baix, a més a més del seu orgue Wurlitzer, és clar, amb un resultat que només podem qualificar de virtuós, i més si, com reconeix, per a l'enregistrament han utilitzat il·lícitament sales d'exposició de diversos Guitar Centers (botigues d'instruments i accessoris musicals).

Un disc de 10 tracks amb estructures pop atemporals que contrasten amb uns arranjaments sovint extravagants i, a vegades, encantadorament infantils, en el que el de Brooklyn, aleshores amb 22 anys, expressa de forma una mica surrealista, tot sigui dit, la dificultat de crear tot sol una obra mestra mentre es passa per un episodi depressiu ("Continuaré trencant tasses fins que la meva mà esquerra sembli malament, fins que les meves drogues miraculoses escriguin la cançó miraculosa...com Brian Jones, vaig néixer per nadar" diu a la inicial The Rolling Stones) que fa xocar el mon contra les seves pròpies expectatives i converteix la vulnerabilitat en un acte de resistència. Unes lletres gens improvisades, escrites amb més cura de l'habitual en aquests temps i que ens evoquen a artistes torturats com Leonard Cohen, Bob Dylan o Nick Cave, a qui segur que el bo de Cameron s'ha afartat d'escoltar.

Deu temes que comencen lentament en els que la veu, com una inspiració profunda emergint des del fons, avança cap a una mena de catarsi en la que allibera la ràbia acumulada com quan reconeix els seus problemes amb l'alcohol a Drinking Age dient "Avui he conegut qui seré d'ara en endavant, i és una merda" o a $0, en la que s'identifica com un home de "zero dòlars" mentre repeteix "Em fas sentir com un dòlar a la teva mà" o a la mateixa CdD, Love Takes Miles.

El tema més pop de l'àlbum, una veritable cançó d'amor en base al piano, al final de la qual s'hi afegeixen unes precioses cordes, en la que la veu, modulada entre la vulnerabilitat i el desafiament, és la veritable eina narrativa. Una composició en la que -com el seu títol (L'amor fa quilòmetres) suggereix- utilitza diverses metàfores relacionades amb el moviment com "Sense moure'm no sóc aquí", "l'amor triga quilòmetres, triga anys" o "necessito els teus peus més que tu", de la que tot seguit en podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe de la gira de presentació en la qual s'acompanya únicament d'un piano, que sol interpretar d'esquena al públic i a les fosques, el que accentua el seu dramatisme.

- CAMERON WINTER. Love Takes Miles. Heavy Metal (2024).

100 Horses/Cobra (Geese)

Amb el seu tercer àlbum, Getting Killed (2025), quart si contem l'autoeditat A Beautiful Memory (2018), accessible només per streaming, i precedit per Projector (2021) i 3D Country (2023), els novaiorquesos GEESE, dels que no havia sentit a parlar fins al passat mes de setembre, m'han sorprès com feia temps que no em passava.

Es tracta d'un grup d’indie-rock de Brooklyn, NY -integrat inicialment per una colla d'amics de l'institut, el lletrista, cantant, guitarrista, teclista i autèntic líder, Cameron Winter, -qui, per cert, a les acaballes del 2024 havia debutat en solitari amb el també reeixit Heavy Metal (2024), del que en parlarem el divendres que ve-, la guitarrista Emily Green, el baixista Dominic DiGesu, el bateria Max Bassin i un altre guitarrista, Foster Hudson, que deixaria la formació el 2024, als que sol acompanyar en les actuacions en directe el teclista Sam Revaz- el nom del qual, "Oques", s'inspira en el malnom de Goose ("Oca") amb el que anomenen a l'única fèmina del quartet.

Un darrer LP, l'ambigu títol del qual, en català "Assassinant", s'interpreta com una declaració d'intencions, com un acte de fer morir l'antic per obrir pas a noves idees, això sí, amb un bagatge d'influències que inclouen el post-punk, el psych i el prog-rock, que expressen en onze tracks d'estructura tan caòtica com passional és la seva interpretació, a la que la teatralitat i la peculiar dicció de la veu del frontman aporta una identitat que ajuda a redefinir alguna cosa més que una simple banda de guitarres.

Un disc enregistrat a Los Angeles, Califòrnia, coproduït amb Kenneth Blume III, conegut abans com Kenny Beats, en el qual, de la fusió d'estils aparentment divergents n'obtenen un resultat peculiarment eclèctic que, si em permeteu, goso qualificar d'experimental, capaç d'arrossegar a un estat de trànsit fins i tot als seguidors del blog més descreguts a l'escoltar peces com Trinidad, Cobra, Husbands, 100 Horses o Taxes.

I, com a mostra, a continuació podeu gaudir d'un set de tres temes, dos dels esmentats, 100 Horses, en el que el ritme avança amb una fúria controlada que, malgrat una percussió que t'arrossega i riffs a dojo,  mai no s'arriba a desbocar i Cobra, en el que la tensió continguda i la veu desemboquen en una espiral hipnòtica, gairebé delirant, i un tercer, a mode de bonus track no inclòs en el disc, que us sonarà, una versió del conegut You Get What You Give de New Radicals.

-GEESE. 100 Horses/Cobra. Getting Killed (2025).