divendres, 22 de març de 2019

Homebreakers (The Style Council)


Paul Weller 2:
Al segon capítol dedicat al músic britànic Paul Weller recordarem la seva trajectòria amb THE STYLE COUNCIL, la banda que, desprès de la intempestiva ruptura de The Jam, va formar amb el teclista Mick Talbot, i que es va completar amb la incorporació del jove bateria Steve White i la cantant Dee C. Lee, la seva futura esposa durant uns anys, com a membres fixes, a més a més d'una àmplia nòmina de col·laboradors ocasionals.
Un grup creat amb la intenció d'expandir l'extraordinari però limitat so punk-rock del trio amb una varietat d'estils com el rhythm & blues, el soul, el funk, el jazz i, fins i tot, el rap, que va sorprendre a molts dels seus fans, com a mi mateix, que no enteníem a què venien aquelles pretensions intel·lectuals que, tanmateix van influir en altres combos com Everything But The Girl, amb un estil al que ens referíem amb certa sorna com a "sophisti-pop".
No obstant, inicialment van rebre molt bona acollida de la crítica i van guanyar nous fans, fins i tot al resistent mercat americà, amb els dos primer àlbums, Café Bleu (1984) i, sobretot, Our Favourite Shop (1985), a partir del qual van anar perdent el favor del públic i, el que és pitjor, de Polydor, la discogràfica de tota la vida, que van rebutjar editar el disc Modernism: A New Decade (1989), que no veuria la llum fins al 1998, fins a precipitar el final de la banda i l'inici d'una carrera en solitari de Weller, acompanyat del fidel White fins a l'actualitat, que serà motiu d'un parell de futurs post més dedicats a la seva trajectòria.
Altres característiques diferencials dels "Councils", respecte a The Jam, apart de l'eclecticisme musical, son una menor implicació vocal de Weller, que deixa el micro en la meitat dels temes a la seva dona i a altres membres convidats com Lenny Henry, Tracie Young o Tracey Horn, la cantant dels esmentats EBTG, i un enfocament més radical de les lletres, amb l'objectiu de combatre el racisme, el consumisme i els problemes de la classe treballadora, amb Margaret Thatcher en el punt de mira. Una actitud política paradoxalment contraposada al seu look en el que les parques verdes del Jam Army de la època mod van ser substituïdes per roba a mida de caràcter vintage que assemblava l'antic "modfather" a un autèntic dandy.
Com a CdD he triat un tema del seu disc més reeixit, aquell Our Favourite Shop que, per cert, als USA es va publicar amb una seqüenciació diferent i amb un altre títol, Internationalist, en el que retrata àcidament l'estat anímic d'un país en un moment donat i l'escollit no ha estat cap dels singles amb els que es va promocionar en el seu llançament, Come To Milton Keynes, Boy Who Cried Wolf, The Lodgers o Walls Come Tumbling Down!, sinó l'inicial, Homebreakers.
Una composició de Talbot i Weller, cantada sorprenentment pel primer, en la que, com el seu nom suggereix, descriuen la ruptura de les famílies quan els seus membres han d'abandonar la llar en busca de feina a conseqüència de la precarietat laboral. Una de les millors cançons polítiques de la seva època.

- THE STYLE COUNCIL. Homebreakers. Our Favourite Shop (1985).

divendres, 15 de març de 2019

Zombie (Fela Kuti & Afrika '70)


Africana 8:
En el llarg viatge pel mon de la música popular que ha acompanyat la meva existència, autèntic leiv motiv del blog, pocs artistes poden presumir d'haver creat un estil propi com el protagonista de la CdD d'avui, el post número vuit de la secció "africana".
Parlem de FELA KUTI, un nigerià de classe mitjana, fill d'un reverend i acreditat pianista i d'una activista anticolonialista, que va anar a Anglaterra per estudiar medicina i va acabar matriculat al Trinity College of Music de Londres, ciutat en la que va entrar en contacte amb el rock, el blues, el funk i el jazz, estils que, de tornada al seu país, als anys 60, va fusionar amb la música tradicional local, el highlife, per donar lloc al fenomen conegut com "afrobeat".
Un estil que es caracteritza per uns ritmes enèrgics i repetitius, en el que a la percussió, amb l'extaordinari bateria Tony Allen, que fa poc esmentàvem (vegeu aquí) al capdavant,  i els típics cants africans de crida-resposta s'hi agrega una secció de vent, amb el saxòfon com a instrument destacat, amb el que va obtenir prou ressò per iniciar amb el seu grup, Nigèria '70, de seguida rebatejat com Afrika '70 i, posteriorment, Egypt '80, una gira pels USA, on va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el pensament de Malcolm X i els Black Panthers, del que en va resultar una radicalització del seu missatge polític contra la dictadura militar que governava el seu país, canviant, a més a més, el yoruba, una de les més de 200 llengües de Nigèria, pel pidgin, l'anglès del carrer, per arribar a un públic més extens.
Una actitud que li va comportar greus problemes amb l'exèrcit que, desprès de detenir-lo en diverses ocasions, va acabar envaint el seu local d'assaig i estudi, una mena de comuna anomenada Kalakuta Republic, al que van calar foc i per la finestra del segon pis del qual van llançar sa mare, impedida en cadira de rodes, que moriria a conseqüència de les ferides.
Uns fets amb els que va guanyar prou popularitat com per gosar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, sense èxit, penso que en gran part fruït de la seva controvertida personalitat, tan allunyada dels convencionalismes socials pels seus excessos, entre els que destaca l'haver-se casat alhora amb 27 dones (vint-i-set!), la majoria cantants i ballarines de la seva orquestra, integrada per desenes de membres, del que no sé que n'opinaria sa mare, feminista declarada.
Una vida tan excessiva en l'àmbit personal com artístic, al llarg de la qual va gravar més de 70 LP, fins a la seva mort prematura, amb només 58 anys, víctima de la sida, infecció que mai no va acceptar tractar, ni tan sols reconèixer patir, al·legant que es tractava d'una "malaltia de blanc". Un llegat que han perpetuat dos dels seus incomptables fills, Femi, amb la seva pròpia banda, i Seun, al front d'uns renovats Egypt 80, per la carrera dels quals tanmateix us recomano interessar-vos.
Com a CdD he triat el tema homònim del 27é i més popular àlbum de la seva discografia, Zombie (1977), un LP amb dues úniques pistes, una a cada cara del vinil, que es manté actual en base al seu infecciós groove, amb uns músics en estat de gràcia, amb la percussió de l'esmentat Tony Allen i el saxòfon del també conegut com "the black president" al capdavant. Una composició en la que utilitza la metàfora dels morts vivents per increpar els soldats que obeïen com autòmats a la junta militar sense adonar-se de que "el seu temps havia passat i que caminaven, podrits, alimentant-se de la classe treballadora".  
Un disc que va despertar una resistència social sense precedents en una de les més ferotges dictadures de l'Àfrica Occidental, fins al punt que molta gent, quan veia un soldat pel carrer li cridava "zombie!", el que acabaria provocant la ira de l'exèrcit, que desencadenaria l'esmenta incident de Kalakuta.
I ara prepareu-vos a gaudir d'un festival tan polític com sexual, un carnestoltes passat de revolucions, orgullosament negre i festiu, la CdD i un vídeo més per a que us en feu una idea de com eren els seus concerts:

- FELA KUTI & AFRIKA '70. Zombie. Zombie (1977).

divendres, 8 de març de 2019

Charity (Courtney Barnett)


La cantautora i guitarrista COURTNEY BARNETT, amb un estil proper a l’indie-rock i al grunge dels seus admirats Nirvana, va assolir tan gran reconeixement artístic amb el seu LP de debut, Sometimes I Sit And Think, And Sometimes I Just Sit (2015), que la va deixar gairebé paralitzada en front el dubte del temible "segon disc", situació de la que la rescatar un parell d'anys desprès un conegut del blog. I va ser amb l'americà Kurt Vile, aparentment allunyat artísticament de la de Sidney, que van publicar com a duo, emulant els mítics Kurt (Cobain)Courtney (Love), el notable Lotta Sea Lice (2017), el que li va fer agafar esbrancida per continuar.
I el resultat ha estat el recent Tell Me How You Really Feel (2018), un àlbum en el que, musicalment, es manté fidel a la obra anterior, amb el clàssic format guitarra-baix-bateria però en el que dona un pas endavant, literàriament, atrevint-se amb temes més personals, més introspectius tot i què directes, amb el que ha esdevingut un dels compositors amb més talent de la seva generació. 
Un disc en el que participen convidats d'excepció com el guitarrista Dan Luscombe, dels seus paisans The Drones, als que tinc previst en breu dedicar un post , i les germanes Kim i Kelley Deal, que triomfaren, juntes, amb la banda The Breeders i, sobretot, la primera, amb els mítics Pixies. Un LP curt, de 10 tracks que no sumen més de 37 minuts, magníficament introduït per Hopefulessness, a partir del que, disculpeu-me el barbarisme, autèntics "pepinos" com City Looks Pretty, Charity (la CdD) o Nameless, Faceless, s'alternen amb balades com Need A Little Time, Help Your Self o Walkin' On Eggshells.
Us recomano escoltar-les totes, preferiblement d'una tirada, però el compromís del blog és d'un sol tema cada divendres i, a l'hora de triar, he escollit el que considero l'autèntic hit de l'àlbum.

- COURTNEY BARNETT. Charity. Tell Me How You Really Feel (2018).

divendres, 1 de març de 2019

The Air That I Breathe (The Hollies)


Covers 10:
Amb un nom inspirat en Buddy Holly, a qui admiraven profundament, THE HOLLIES és un quintet britànic creat l’any 1962 pel cantant  Allan Clarke i el guitarrista Graham Nash, amb la inestimable participació com a compositor del baixista Eric Haydock (mort, per cert, el passat 6 de gener) i una munió de músics més que, tot i què amb un hiat de 23 anys (entre el 1983 i el 2006) sense gravar, han mantingut viu el projecte durant més de cinc dècades, com demostra el recentment publicat Listen This Music (2019), si no erro el vint-i-setè àlbum de la seva discografia.
El seu estil es caracteritza per unes melodies i harmonies en la línia de The Beach Boys i, sobretot, The Everly Brothers, amb una lleugera evolució cap al rock psicodèlic, per insistència del guitarrista que, al comprendre que la resta de membres preferia seguir fidel a l'estil amb que triomfaven i amb molt resultat comercial, va abandonar de seguida la nau, l'any 1968, per unir-se a uns amics americans que havia conegut a Los Angeles, Califòrnia, per formar el primer "supergrup" de la història: Crosby,Stills & Nash.
I així, la banda, va anar publicant singles d'èxit amb hits com Bus Stop, Look Through Any Window, On A Carrousel, Dear Eloise, King Midas In Reverse o Long Cool Woman, un dels meus favorits (vegeu aquí), com no podia ser d'una altra manera, tractant-se d'una imitació descarada del Green River dels Creedence Clearwater Revival. Publicacions, fossin originals o versions d'altres autors, molt més populars que en format LP, en el que, tot i editar àlbums notables com Evolution (1967) o Butterfly 1967), mai van obtenir gaire reconeixement, i encara menys als USA, on sempre se'ls va considerar segon plat de la coneguda british invasion.
Com a CdD he escollit un tema de Hollies (1974), el quinzè LP de la seva discografia i que no s'ha de confondre amb The Hollies (1965), el tercer, un àlbum que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per contenir aquesta versió de The Air That I Breathe, el tema composat per Albert Hammond (el pare del famós Albert Hammond Jr. de The Strokes) i Mike Hazlewood, que tancava el disc de debut del primer, l'arxiconegut It Never Rains In Southern California (1972).
Una cançó que, com ha passat tantes vegades a la història del rock i podeu comprovar ara, va tenir més ressò en aquesta afortunada interpretació de The Hollies que en la versió original de Hammond, molt millor compositor (col·laborant amb lletristes com l'esmentat Mike Hazlewood o Hal David, el soci de Burt Bacharach) que cantant, com demostra el fet d'haver estat interpretat per artistes com Johnny Cash, Art Garfunkel, Leo Sayer, Chicago, Whitney Houston, Tina Turner, Dolly Parton, Willie Nelson o, per l'avantatge de ser bilingüe anglo-espanyol, per haver-se criat a Gibraltar, on el seu pare treballava de bomber, Julio Iglesias i Luz Casal.
Una CdD que, tanmateix, ha estat versionada per multitud d'artistes com The Shadows, Olivia Newton-John, k.d. Lang, Simply Red o els granadins Lori Meyers i, fins i tot, plagiada en el mític Creep de Radiohead, qui, desprès d'una demanda dels autors, van haver d'incloure a Hammond i Hazlewood en els crèdits de composició.

- THE HOLLIES/ALBERT HAMMOND. The Air That I Breathe. Hollies (1974)/It Never Rains In Southern California (1972).

divendres, 22 de febrer de 2019

Mar antiguo (El Último de la Fila)


El barceloní, amb orígens a Albacete, Manolo García, cantant, compositor (i pintor amateur) i el vigatà Quimi Portet, guitarrista, compositor i productor, havien format part de les bandes Los Rápidos i Los Burros, amb escassa repercussió, quan, l'any 1984, van decidir un canvi d'orientació, en incorporar al seu estil pop-rock vigorós aires flamencs i arabitzants, fins aleshores només apreciables en la particular veu del primer, amb el resultat d'un dels grups més originals i reeixits que mai no hagi donat la escena musical catalana, EL ÚLTIMO DE LA FILA.
En els quasi tres lustres d'existència, abans d'emprendre sengles carreres en solitari que perduren en la actualitat i que no son motiu d'aquest post, van editar set àlbums amb molt bon resultat artístic i comercial, des del seminal Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985), amb hits com Dulces sueños o Querida Milagros, al continuísta Enemigos de lo ajeno (1986), el de Insurreción i Aviones plateadosNuevas mezclas (1987), una mena de greatest-hits gravat a Londres; el més intimista i acústic Como la cabeza al sombrero (1988), amb SaraLlanto de pasión com a singles destacats; el més experimental Nuevopequeño catálogo de seres y estares (1990), el de Cuando el mar te tenga Músico locoAstronomía razonable (1993), en el que, deixant de banda els deixos flamencs i virant més cap al pop de guitarres, amb temes com Mar antiguo (la CdD d'avui!) o Como un burro abrazado a la puerta de un baile, van assolir el major èxit de vendes, abans de que, amb el més lent i fosc La rebelión de los hombres rana (1995), tot i contenir la notable Sin llaves, iniciessin una lleugera davallada que, tres anys desprès i sense publicar material nou, acabaria amb la seva dissolució, per motius no explicats que van donar lloc a diverses especulacions com les intencions del guitarrista de  reduir les gires per gaudir de la seva estrenada paternitat o a la voluntat del mateix de cantar en la seva llengua materna.
Com a CdD he triat un tema de Astronomia razonable, un àlbum produït per David Tickle i el mateix Quimi Portet i gravat als Real World Studios de Peter Gabriel, a Londres, amb el que, amb quasi un milió d'exemplars venuts, van duplicar les del seu predecessor, convertint-se en un dels més emblemàtics de la banda. Un LP d'una gran riquesa sonora, amb protagonisme de la guitarra acústica per sobre dels pràcticament relegats sintetitzadors, amb lletres que van del romanticisme a la ironia, amb alguns trets ecològics. Tretze tracks composats musicalment a dues mans però amb lletres de l'un o de l'altre, dels que en voldria destacar dos, Como un burro amarrado a la puerta de un baile, amb lletra d'un Manolo García que canta per primera vegada una vers en català, el cèlebre 

        "Escolta", piquer, dame aire con tu abanico,
        "que soc de Barcelona i em moro de calor"

i, ara amb lletra de Portet, la CdD, un Mar antiguo al que es refereix successivament com a "madre salvaje, de abrigo incierto que acuna el olivar...madre salvaje, en tus orillas de rodillas rezaré...dios salvaje de la encina y del gris olivar", una composició amb uns arranjaments tan excelsos que la repeteixen en versió instrumental com a tema final del disc.

- EL ÚLTIMO DE LA FILA. Mar antiguo. Astronomía razonable (1993).

divendres, 15 de febrer de 2019

Happiness Reigns (Cullen Omori)


A la CdD de la setmana passada us avançava que la dissolució dels Smith Westerns va donar lloc a sengles projectes dels seus líders, el grup de pop-folk Whitney per part del guitarrista Max Kakacek, amb un interessant treball editat, Light Upon The Lake (2016), i una carrera en solitari, recollint el testimoni de la banda seminal, de qui havia estat frontman i cantant, CULLEN OMORI.
Una carrera en la que porta publicats dos LP, en el primer dels quals, New Misery (2016), en el que s'encarrega de tots els instruments, semblava bolcar la decepció pel projecte frustrat i conté la fantasia pop Cinnamon, un dels hits de la seva discografia, i un segon, el recent The Diet (2018), que representa un canvi poc menys que radical.
Un canvi motivat per circumstàncies diverses, com un accident de trànsit que va comportar una costosa reparació, seguit del robatori de la roba i estris del vehicle de substitució, que el van obligar a cancel·lar la gira, el trencament amb la seva xicota i el seu mànager...que el van fer reflexionar i prendre decisions com traslladar-se a viure a Los Angeles, Califòrnia, i donar un gir en el disc següent.
Una obra amb un enfocament musical més ambiciós, guiat pel productor Taylor Locke i amb un grup d'acompanyament amb les guitarres substituint els teclats, en el que recupera l'esperit original, fins al punt de semblar la continuació del Dye It Blonde (2011), el cim de la banda en la que es va iniciar amb només 17 anys a Chicago. Un disc de pop psicodèlic amb 11 tracks amb lletres recurrents sobre la ruptura sentimental i les seves conseqüències, com els malentesos, la gelosia i els sentiments negatius en general, embolcallades, això sí, en precioses melodies. Particularment, penso que ha estat una bona teràpia per superar els mals moments, potser l'hauré  de posar al prestatge dels "discos de ruptura", farcit, per cert, aquest darrer any. 
Un disc iniciat magistralment pel tema Four Years, seguit d'altres perles com Bordeline Friends, All By Yourself, A Real You o la CdD, Happiness Reigns, una composició que em recorda els Smith Westerns en la seva màxima expressió.

- CULLEN OMORI. Happiness Reigns. The Diet (2018).

divendres, 8 de febrer de 2019

All Die Young (Smith Westerns)


SMITH WESTERNS va ser un grup d’indie-rock format per dos amics del Northside College, de Chicago, Illinois, el guitarrista Max Kakacek i el cantant i segona guitarra Cullen Omori, qui van contar amb la participació del germà d'aquest, Cameron, al baix, i diversos membres a la bateria i els teclats en el poc més d'un lustre d'activitat.
Un període en el que van gravar precàriament, al soterrani de Kakacek, l'àlbum homònim Smith Westerns (2009), amb clares influències del glam-rock britànic, com David Bowie o T. Rex, tan ben acollit que els va obrir les portes d'un estudi professional de New York, Fat Possum Records, amb qui van publicar, amb la paleta estilística ampliada amb pinzellades de brit pop, com OasisSuede, l’encara més aclamat Dye It Blonde (2011), per el que res feia pensar que, desprès del següent Soft Will (2013), divergències artístiques i personals acabarien amb la formació, donant lloc, per part de Kakacek, juntament amb qui fou el bateria durant un període, i ara assumint la veu, Julien Ehrlich, a la banda de pop-folk Whitney i a una carrera en solitari de Cullen Omori que, precisament, comentarem a la CdD de la setmana que ve.
El so dels Smith Western se sustenta en un gran treball de guitarra, lleugerament distorsionada i amb uns riff espectaculars, molt ben secundada pels teclats, i amb uns cors irresistibles, com podeu comprovar escoltant sencer el Dye It Blonde, farcit de hits com l'inicial i més conegut Weekend, Imagine Pt.3, Fallen In Love o la CdD, All Die Young, la èpica interpretació del qual m'evoca el rock espacial de vells coneguts del blog com Mercury Rev o The Flaming Lips.
Comproveu-ho, millor en la versió original que en el vídeo del directe en el que, la veritat sigui dita, potser justificat per les condicions atmosfèriques, la defensen amb ben poca traça.

- SMITH WESTERNS. All Die Young. Dye It Blonde (2011).