Pel tercer aniversari del blog "La cançó del divendres (CdD)" he escollit un tema de THE BEATLES, però aquesta vegada és una composició de George Harrison, conegut com "el beatle tranquil" o "silenciós". I és que darrera d'aquesta personalitat introvertida que va viure permanentment a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney, hi havia (recordem que va morir prematurament als 58 anys de càncer a la cavitat oral) un músic fantàstic, el que va demostrar en les poques ocasions en que aquests li van permetre, i serveixin com a exemple Taxman, del disc Revolver (1966), Something i Here Comes The Sun, de l’Abbey Road (1969) o la CdD d'avui. També ho va fer en la seva carrera post-beatles en solitari, sobretot en el primer disc, el triple LP All Things Must Pass (1970), el que conté My Sweet Lord, i amb la seva participació en el "supergrup" The Traveling Wilburys (juntament amb Bob Dylan, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne). El que potser és menys conegut és la seva faceta com a productor cinematogràfic, amb la seva companyia Handmade Films, l'èxit més gran de la qual va ser "La vida de Brian" (dels Monty Python, 1979), en la que fins i tot hi te un petit paper en les escenes finals.
Aquesta CdD és una de les quatre composicions que Harrison va aportar i cantar al novè disc dels Beatles, un àlbum que aixeca controvèrsies, amb acèrrims defensors i detractors. És una obra excessiva i caòtica, fruit de la inspiració de tres dels fab four durant la seva frustrant estada a la Índia, de la que van tornar decebuts del guru espiritual Maharishi Malesh Yogi i per la malaltissa competència entre ells que els va portar a negar-se, com els proposava el productor George Martin (Brian Epstein, el seu mànager, havia mort uns mesos abans), a descartar cap tema, motiu per el que va acabar sent un doble LP amb 30 cançons amb un eclèctic ventall de gèneres com el pop, el blues, les balades acústiques i el hard-rock, algunes de les quals, reconeguem-ho, son autèntics "maons".
El disc es va anomenar simplement The Beatles (1968) tot i què, per la seva famosa caràtula amb les lletres encunyades, es coneix també com a The White Album, va ser el primer amb la seva discogràfica Apple Records i conté meravelles com Back In The U.S.S.R. (tot un homenatge al Back In The U.S.A. dels Beach Boys), Dear Prudence, Glass Onion, While My Guitar Gently Weeps, I'm So Tired, Blackbird, Piggies, Don't Pass Me By (de Ringo Starr), Julia (la mare de John Lennon), Birthday o Sexy Sadie (dedicada cínicament al nefast Maharishi).
While My Guitar Gently Weeps és la 7ª cançó de la cara A del primer disc i es diu que el seu nom ve de les primeres paraules (Gently Weeps) que l'autor va llegir a l'atzar en un llibre xinés i que, fruit de les seves creences en teories "relativistes", van originar la resta del text. Harrison, que tot i ser un bon guitarrista no pot ser considerat un virtuós de l'instrument, sembla que tenia problemes per "fer plorar suaument" la guitarra com pretenia, motiu pel que va demanar al seu amic Eric Clapton (paradoxalment amic havent-li pres la dona!) que interpretés la línia solista d'aquest tema, que ha esdevingut mítica i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'històric concert per Bangladesh (1971).
- THE BEATLES. While My Guitar Gently Weeps. The Beatles (The White Album) (1968).
Miraré d'arreglar el problema amb la reproducció del vídeo. Prego disculpes als seguidors de la CdD.
ResponElimina