Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre
està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a
la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us
explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir
(des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO
STARR.
Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital
durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va
aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg,
substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de
membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George
Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la
seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així
com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal,
durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a
molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver
(1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers...
(1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good
Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's
Garden, al Abbey Road (1969).
Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la
pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va
conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la
banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus
excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics
amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental
Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots
dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que
assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat,
amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look
Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone
Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe,
acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples
canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al
Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.
I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de
millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en
l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els
que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats
en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre
dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper
i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants
coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson,
Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.
Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.
Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze
anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog,
i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona
encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb
ulls d'avui en dia.
- RINGO STARR. You're Sixteen. Ringo (1973).
