Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Jim Keltner. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Jim Keltner. Ordena per data Mostra totes les entrades

divendres, 13 de gener del 2017

El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:
Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.
Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.
Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.
I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.
La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 
I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).
Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.
Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).
I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.
En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.
A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).

divendres, 4 de setembre del 2026

You're Sixteen (Ringo Starr)

 

Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir (des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO STARR.

Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg, substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal, durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver (1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers... (1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's Garden, al Abbey Road (1969).

Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat, amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe, acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.

I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson, Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.

Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.

Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog, i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb ulls d'avui en dia.

- RINGO STARR. You're Sixteen. Ringo (1973).


divendres, 22 de gener del 2021

Kyoto (Phoebe Bridgers)

La cantautora PHOEBE BRIDGERS es va donar a conèixer amb el single Killer (2015), editat per Ryan Adams, amb qui va mantenir una breu relació que no va acabar gaire bé i va debutar en format llarg amb l'àlbum Stranger In The Alps (2017), molt ben acollit per la crítica en base a unes melodies tan precioses com tristes les seves lletres. 

Però, tot i què semblava tenir encarrilada una prometedora carrera solista, va emprendre un seguit de col·laboracions, algunes d'esporàdiques amb coneguts del blog com Fiona Apple o Matt  Berninger (de The National) o amb projectes més sòlids com el trio femení format amb Julien Baker i Lucy Dacus, amb qui va publicar l'EP homònim -i escrit en minúscules-, boygenius (2018) o amb Conor Oberst (el líder de Bright Eyes, de qui parlarem en una propera CdD), qui havia participat breument en l’Stranger In The Alps, amb el també homònim LP Better Oblivion Community Center (2019). 

I, sense gairebé descansar, el passat mes de maig, en plena quarantena per la pandèmia Covid-19 i en mig dels disturbis per l'assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis, va publicar Punisher (2020), el segon LP al seu nom, això sí, amb una àmplia nòmina de col·laboradors com les esmentades Baker i Dacus, el bateria Jim Keltner, el multiinstrumentista Blake Mills i, compartint crèdits d'autor, a més a més d'Orbest, del guitarrista Christian Lee Hutson i el percussionista Marshall Vore, amic i confident de l'artista, tot i què també ex-parella.

Un disc produït per Tony Berg i Ethan Gruska, els mateixos del seu debut, que es mou entre l’indie-rock musicalment basat en la guitarra, les cordes i els sintetitzadors i l’emo-folk en el que la de Pasadena, Califòrnia, ens mostra autobiogràficament les seves relacions personals en onze tracks, de les que en destacaria la que l'autora considera una cançó d'amor, Garden Song; l'homònima Punisher en la que mostra la seva admiració per Elliott Smith (un altre amb qui tinc una CdD pendent); Halloween, amb Orbest als crèdits i veus; ICU, com la Unitat de Cures Intensives, en la que relata el trencament de la relació amb Vore; Graceland Too, una referència al santuari-atracció turística d’Elvis Presley en la que l'acompanyen les altres dues boygenius i la CdD, Kyoto.

Inspirada en un viatge al Japó del que no en va gaudir massa, experimentant la sensació de viure la vida d'una altra persona a la que tothom espera escoltar cantar fins a arribar a desenvolupar el que anomena la "síndrome de l'impostor", la cançó evoca la complicada relació amb el seu pare i les conseqüents sensacions de soledat i buidor. I ho fa amb una orquestració exuberant, amb guitarres, sintetitzadors i més convidats, com Nathaniel Walcott, també de Bright Eyes, als vents o Jenny Lee Lindberg, de Warpaint, als cors.

Un tema del que en podeu gaudir en el vídeo, dirigit per Nina Ljeti, en el que la Bridgers, vestida d'esquelet i sobreposada a imatges tòpiques del Japó, en un moment donat salva a Vore i altres membres de la seva banda de suport del monstre Godzilla i en un concert amb tothom vestit amb l'uniforme de la gira.

 - PHOEBE BRIDGERS. Kyoto. Punisher (2020).

            
            

divendres, 9 de desembre del 2022

Mind Games (John Lennon)

 

El quart àlbum després de la separació de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City (1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono, que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de setmana perdut).

El cas és que l'autor, completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu, el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.

Un LP, Mind Games (1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència que exercia sobre ell la seva esposa),  per a l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz, amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.

Una de les poques composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind Games: The Guide To Inner Space  (R. Masters-J. Houston, 1972).

 - JOHN LENNON. Mind Games. Mind Games (1973).

divendres, 10 de juliol del 2026

Knockin' On Heaven's Door (Bob Dylan/Television)

 

Dylan Covers 17:

Efectivament, com els seguidors del blog haureu apreciat, la CdD de la setmana passada (vegeu aquí) ens evoca la coneguda Knockin' On Heaven's Door, el tema principal del disc de BOB DYLAN que, en realitat, és la BSO de la pel·lícula homònima Patt Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), protagonitzada per James Coburn i Kris Kristofferson, en la que es reserva un petit paper, el d'un personatge sense veu, anomenat Alias, per a l'autor.

Un àlbum en l'enregistrament del qual van participar músics de la categoria de Roger McGuinn (de The Byrds) i Bruce Langhorne a les guitarres, Booker T. Jones al baix, Byron Berline al violí o Jim Keltner a la bateria però perfectament prescindible de la discografia del de Duluth, amb 10 tracks, majoritàriament instrumentals, amb l'excepció de Billy, de la que en fa quatre variacions i la CdD d'avui, una de les més conegudes arreu del mon.

Una balada extremadament simple en la que descriu la mort per ferida de bala d'un ajudant del xèrif des d'una dimensió lírica típica del cantautor, a qui acompanya un cor de gospel que intensifica el dramatisme d'una escena d'un home "trucant a la porta del cel".

Una cançó que ha estat versionada per multitud d'intèrprets de tots els estils, en principi ideal per aquesta secció de Dylan Covers, però a la m'he resistit a causa de que la més coneguda de totes és la que van incloure els Guns N'Roses al seu àlbum Use Your Illusion II (1991), una banda que no és "sant de la meva devoció", que no ha estat protagonista, fins ara, de cap post en aquest blog, i, per aquest motiu, tampoc pot compartir-la amb l'original, honor que, després de descartar-ne d'impressionats com les d’Eric Clapton (que podeu escoltar aquí i aquí), Bob Marley (aquí), The Grateful Dead (aquí), U2 (aquí), Bryan Ferry (aquí) o The Sisters Of Mercy (aquí), m'he decidit per la que en van fer els TELEVISION.

Una interpretació en la que les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd capturen l'angoixa morbosa de l'original, però de la que es distancien significativament amb unes sòrdides atmosferes, desenvolupades en extenses jam sessions com la enregistrada l'any 1978 i publicada en el seu doble àlbum en directe, editat en format cassette, The Blow Up (1982).

- BOB DYLAN/TELEVISION. Knockin' On Heaven's Door. Patt Garrett & Billy The Kid (1973)/The Blow Up (1982).


divendres, 11 de juliol del 2025

You Can Leave Your Hat On (Randy Newman/Joe Cocker)

 

Covers...

Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970), amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en sortirien el tercer i  potser el més conegut, Sail Away (1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).

Els primers d'una discografia que, fins al 2017, compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les que, a més a més de millors beneficis econòmics,  ha obtinguts multitud de premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc. o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings, estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa de la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away, un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica ens roba el nom..."

Un àlbum en el que la seva poc dotada veu s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic, un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.

Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog) JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9 1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb ulls d'avui, del masclisme més ranci.

Un tema interpretat per altres cantants famosos com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease (vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.

- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).

 

divendres, 24 de febrer del 2017

Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:
El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.
Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.
Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).
I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 
En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?
Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.
Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).


divendres, 5 de desembre del 2014

Stand By Me (John Lennon/Ben E. King)

MN(I)O 7/COVERS 1.
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora  el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor,  en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.
I va ser que l'artista ho va acceptar, i no només això sinó que, veient que el nombre de cançons del catàleg de Levy que l'havien inspirat en la seva joventut, que havia interpretat en els inicis amb The Beatles i per la qual cosa tant estimava, era considerable, va decidir gravar un àlbum sencer.
Però aquí van començar els problemes, derivats d'una molt mala elecció de productor, un Phil Spector en hores baixes, mentalment desequilibrat, preludi del que passaria un temps desprès (vegeu aquí), caòtic procés que va acabar un bon dia en el que aquest va desaparèixer dels estudis A&M amb les cintes de gravació, que Lennon no recuperaria fins un any més tard, al ser "rescatades" per Al Coury, president de Capitol Records, previ pagament de 90.000 $.
Finalment va gravar el disc, Rock'n'Roll (1975), per al que va aprofitar només les maquetes extraviades de 4 temes, regravant de nou els altres, amb producció de ell mateix...i la "supervisió" de la seva esposa Yoko Ono, en aquell temps embarassada del seu fill Sean, de la que havia estat separat durant 18 meses (període al que ells mateixos es referirien com al "Lost Weekewnd", el "cap de setmana perdut") però que havia acabat feliçment, amb la reconciliació i el conseqüent embaràs.
A Rock'n'Roll Lennon sona fresc i alegre com poques vegades, sembla content de gravar el seu àlbum "retro" (en una època en la que havien fet el mateix altres artistes com David Bowie i Brian Ferry), fins i tot va desenterrar una antiga fotografia per a la caràtula, obra del seu amic de la època d'Hamburg Jürgen Vollmer, al que May Pang (la xinoamericana amb la que havia passat el Lost Weekend) s'havia trobat casualment. Jo diria que estava orgullós de retre homenatge als fons musical de la seva infància i se li nota, i amb la col·laboració de músics de la talla de Michael Hazelwood, Klaus Voorman, Leon Russell, Jim Keltner, José Felicinano i altres, va gravar aquest àlbum, infravalorat en el seu moment però que, com tantes obres mestres (i el bon vi...i les dones interessants), guanya amb el pas del temps. Aquí hi trobem temes, composats o popularitzats per monstres com Gene Vincent, Ben E. King, Chuck Berry, Fats Domino, Buddy Holly, Little Richard  o Sam Cooke, exemples dels quals son Be-Bop-A-Lula, Sweet Little Sixteen, Slippin' And Slidin, Peggy Sue, Bony Moronie (traduïda "sui gèneris" a l'espanyol per Enrique Guzmán, dels mexicans Teen Tops i popularitzada aquí per Miguel Ríos, amb el títol de "Popotitos") i la CdD d'avui, de la que en fa una versió apassionada i entusiasta. 
Es tracta de Stand By Me, un tema composat -en col·laboració amb els productors Jerry Leiber i Mike Stoller- i interpretat per BEN E. KING, en base a una adaptació d'un tema gospel de The Staples Singers, al que King va afegir una línia de baix que defineix la singularitat de la obra, mig soul, mig pop, a la que etiqueto com a post número 7 de la meva MN(I)O.
És una composició de l'any 1961, de l'autor de molts altres hits, inicialment formant part del quartet The Drifters i desprès en solitari, com There Goes My Baby, This Magic Moment, Save The Last Dance For Me, Spanish Harlem (recordeu la versió d'Aretha Franklin?), Amor, Don't Pay That Song (You Lied) o I (Who Have Nothing), què ha estat versionat per multitud d'artistes de tots els gèneres, com Otis Redding, Marvin Gaye, Led Zeppelin, U2, Willy DeVille, Green Day o, en clau llatina, Dalida (Tu croiras), Adriano Celentano (Pregherò) o, ejem!, Bruno Lomas (Rogaré).
Aquesta particularitat m'ha fet pensar en iniciar una nova secció del blog, a sumar a l'esmentada MN(I)O i PdR'n'R, que, en base a com és coneix en anglès, anomenarem COVERS, que consistirà en publicar, periòdicament, una versió destacada, seguida de l’original de la mateixa cançó i que espero que sigui de l'interès dels seguidors de la CdD.
I ara, vinga, que us esteu morint de ganes de corejar la tornada...doncs som-hi, que no és tan difícil:

                    So darling, darling
                    Stand by me, oh stand by me
                   Oh stand, stand by me
                   Stand by me

- JOHN LENNON/BEN E. KING. Stand By Me. Rock'n'Roll (1975)/Stand By Me (1961).

divendres, 28 d’abril del 2017

Corrido de boxeo (Ry Cooder)

Ry Cooder-3:
El tercer post dedicat al músic angelí RY COODER tracta del seu disc Chávez Ravine (2005), el dotzè de la seva discografia, que inaugura la trilogia “chicana” (mot amb el es coneixen els nord-americans amb arrels mexicanes) que completen My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008), en la que relata la desaparició d’una part de la història cultural de la seva ciutat com a resultat del que actualment es coneix com a gentrificació.
Es tracta d’un àlbum conceptual que, inspirat en el llibre “Chávez Ravine 1949: A Los Angeles Story”, del fotògraf Don Normak, reivindica la memòria d’aquest barri, habitat per emigrants hispans que, a principis dels anys 50, van ser desallotjats, i ridículament indemnitzats, per construir-hi habitatges de protecció oficial que mai no es van arribar a edificar perquè allí hi va acabar el nou estadi de l’equip de beisbol Brooklyn Dodgers que, amb el canvi de seu, van passar a anomenar-se Los Angeles Dodgers.
L’estil musical del disc, un dels més ambiciosos de l’autor, és ric i complex, amb cançons que van del blues i el rock a la música atmosfèrica, passant per tot un seguit de ritmes llatins i afrocubans, amb els indispensables “corridos”, per a la gravació del qual Cooder, tot i figurar com a autor en solitari per primera vegada des del 1987, a més a més d’alguns dels seus acompanyants habituals com Jim Keltner, Mike Elizondo, David Hidalgo (de Los Lobos), Flaco Jiménez o el seu fill Joachim Cooder, va contar amb la col·laboració d’artistes de totes les èpoques com les germanes Juliette i Carla Commagere, Ersi Arvizu, William García (Little Willie G.), Don Tosti o Lalo Guerrero, autèntic coprotagonista de l’àlbum, que va morir tot just uns mesos abans de que la obra veiés la llum.
Un LP de 15 tracks que inclou composicions originals i versions de diverses èpoques, cantades en anglès, espanyol i, com no? en “spanglish”, amb expressions com aquestes que s’escolten al tema El UFO cayó:

          Órale esos vatos feos del barrio de Palo Verde...Quiero que sepan que hay unos gabachos que les quieren quitar sus tierras y poner un estadio de beisbol para agringar nuestro barrio...
          Levanten sus chivas y vámonos de volada porque nuestro barrio no lo van a cambiar ese vato...
         Agarren sus tambiaches y sálganse antes de que los apachurren...
       Y súbanse al platillo volador, el UFO, y de volada vámonos a volar, ese vato, porque nuestro barrio ya se lo jambaron los gabachos.

Un disc en el que la denuncia de l’ultraconservadurisme del senador McCarthy i la seva paranoica creuada anticomunista (Don’t Call Me Red) conviu amb moments picants (Muy fifí), paròdies sobre l’estereotip dels asiàtics que regenten bugaderies (Chinito chinito) i reivindicatius, com els tres composats i cantats pel “padre de la música chicana”, l’esmentat Lalo Guerrero, Los Chucos suaves, Barrio Viejo i la CdD, Corrido de boxeo, en el que narra la nostàlgica història de dos honrats púgils amateurs, Carlos i Fabela Chávez, que guanyen combats de boxa però no poden amb la força de les excavadores i que acaba amb la estrofa que fa:

             En la historia del boxeo
             Has ganado o has perdido
             Pero en Chávez Ravine
            Todo quedó en el olvido
            Nadie sabe los secretos
           Que quedaron escondidos
           Ya la pagarán con Dios
          Esa bola de bandidos.

-           RY COODER. Corrido de boxeo. Chávez Ravine (2005).