divendres, 13 de gener del 2017
El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)
divendres, 4 de setembre del 2026
You're Sixteen (Ringo Starr)
Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre
està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a
la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us
explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir
(des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO
STARR.
Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital
durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va
aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg,
substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de
membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George
Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la
seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així
com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal,
durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a
molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver
(1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers...
(1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good
Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's
Garden, al Abbey Road (1969).
Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la
pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va
conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la
banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus
excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics
amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental
Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots
dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que
assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat,
amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look
Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone
Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe,
acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples
canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al
Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.
I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de
millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en
l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els
que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats
en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre
dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper
i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants
coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson,
Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.
Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.
Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze
anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog,
i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona
encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb
ulls d'avui en dia.
- RINGO STARR. You're Sixteen. Ringo (1973).
divendres, 22 de gener del 2021
Kyoto (Phoebe Bridgers)
La cantautora PHOEBE BRIDGERS es va donar a conèixer amb el single Killer (2015), editat per Ryan Adams, amb qui va mantenir una breu relació que no va acabar gaire bé i va debutar en format llarg amb l'àlbum Stranger In The Alps (2017), molt ben acollit per la crítica en base a unes melodies tan precioses com tristes les seves lletres.
Però, tot i què semblava tenir encarrilada una prometedora carrera solista, va emprendre un seguit de col·laboracions, algunes d'esporàdiques amb coneguts del blog com Fiona Apple o Matt Berninger (de The National) o amb projectes més sòlids com el trio femení format amb Julien Baker i Lucy Dacus, amb qui va publicar l'EP homònim -i escrit en minúscules-, boygenius (2018) o amb Conor Oberst (el líder de Bright Eyes, de qui parlarem en una propera CdD), qui havia participat breument en l’Stranger In The Alps, amb el també homònim LP Better Oblivion Community Center (2019).
I, sense gairebé descansar, el passat mes de maig, en plena quarantena per la pandèmia Covid-19 i en mig dels disturbis per l'assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis, va publicar Punisher (2020), el segon LP al seu nom, això sí, amb una àmplia nòmina de col·laboradors com les esmentades Baker i Dacus, el bateria Jim Keltner, el multiinstrumentista Blake Mills i, compartint crèdits d'autor, a més a més d'Orbest, del guitarrista Christian Lee Hutson i el percussionista Marshall Vore, amic i confident de l'artista, tot i què també ex-parella.
Un disc produït per Tony Berg i Ethan Gruska, els mateixos del seu debut, que es mou entre l’indie-rock musicalment basat en la guitarra, les cordes i els sintetitzadors i l’emo-folk en el que la de Pasadena, Califòrnia, ens mostra autobiogràficament les seves relacions personals en onze tracks, de les que en destacaria la que l'autora considera una cançó d'amor, Garden Song; l'homònima Punisher en la que mostra la seva admiració per Elliott Smith (un altre amb qui tinc una CdD pendent); Halloween, amb Orbest als crèdits i veus; ICU, com la Unitat de Cures Intensives, en la que relata el trencament de la relació amb Vore; Graceland Too, una referència al santuari-atracció turística d’Elvis Presley en la que l'acompanyen les altres dues boygenius i la CdD, Kyoto.
Inspirada en un viatge al Japó del que no en va gaudir massa, experimentant la sensació de viure la vida d'una altra persona a la que tothom espera escoltar cantar fins a arribar a desenvolupar el que anomena la "síndrome de l'impostor", la cançó evoca la complicada relació amb el seu pare i les conseqüents sensacions de soledat i buidor. I ho fa amb una orquestració exuberant, amb guitarres, sintetitzadors i més convidats, com Nathaniel Walcott, també de Bright Eyes, als vents o Jenny Lee Lindberg, de Warpaint, als cors.
Un tema del que en podeu gaudir en el vídeo, dirigit per Nina Ljeti, en el que la Bridgers, vestida d'esquelet i sobreposada a imatges tòpiques del Japó, en un moment donat salva a Vore i altres membres de la seva banda de suport del monstre Godzilla i en un concert amb tothom vestit amb l'uniforme de la gira.
- PHOEBE BRIDGERS. Kyoto. Punisher (2020).
divendres, 9 de desembre del 2022
Mind Games (John Lennon)
El quart àlbum després de la separació
de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va
fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City
(1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès
de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine
(1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de
la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa
d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què
disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no
es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate
i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar
el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono,
que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que
es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de
setmana perdut).
El cas és que l'autor,
completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu,
el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que
en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera
vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.
Un LP, Mind Games
(1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell
mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la
silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència
que exercia sobre ell la seva esposa), per a
l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que
destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o
un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz,
amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils
com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes
de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.
Una de les poques
composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind
Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make
Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït
per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind
Games: The Guide To Inner Space (R. Masters-J. Houston,
1972).
divendres, 10 de juliol del 2026
Knockin' On Heaven's Door (Bob Dylan/Television)
Dylan Covers 17:
Efectivament, com els seguidors del blog haureu apreciat, la CdD de
la setmana passada (vegeu aquí) ens evoca la coneguda Knockin' On Heaven's Door, el
tema principal del disc de BOB DYLAN que, en realitat, és la BSO de la
pel·lícula homònima Patt Garrett & Billy The Kid
(Sam Peckinpah, 1973), protagonitzada per James Coburn
i Kris Kristofferson, en la que es reserva un petit paper, el d'un
personatge sense veu, anomenat Alias, per a l'autor.
Un àlbum en l'enregistrament del qual van participar músics de la
categoria de Roger McGuinn (de The Byrds) i Bruce Langhorne
a les guitarres, Booker T. Jones al baix, Byron Berline
al violí o Jim Keltner a la bateria però
perfectament prescindible de la discografia del de Duluth, amb 10 tracks,
majoritàriament instrumentals, amb l'excepció de Billy, de la que en fa
quatre variacions i la CdD d'avui, una de les més conegudes arreu del mon.
Una balada extremadament simple en la que descriu la mort per ferida de bala d'un ajudant del xèrif des d'una dimensió lírica típica del cantautor, a qui acompanya un cor de gospel que intensifica el dramatisme d'una escena d'un home "trucant a la porta del cel".
Una cançó que ha estat versionada per multitud d'intèrprets de
tots els estils, en principi ideal per aquesta secció de Dylan
Covers, però a la m'he resistit a causa de que la més coneguda de totes és
la que van incloure els Guns N'Roses al seu àlbum Use Your
Illusion II (1991), una banda que no és "sant de la meva
devoció", que no ha estat protagonista, fins ara, de cap post en aquest blog,
i, per aquest motiu, tampoc pot compartir-la amb l'original, honor
que, després de descartar-ne d'impressionats com les d’Eric Clapton
(que podeu escoltar aquí i aquí), Bob Marley (aquí), The Grateful Dead (aquí), U2 (aquí), Bryan Ferry
(aquí) o The Sisters Of Mercy (aquí), m'he decidit per la que
en van fer els TELEVISION.
Una interpretació en la que les guitarres de Tom Verlaine
i Richard Lloyd capturen l'angoixa morbosa de l'original, però de la que
es distancien significativament amb unes sòrdides atmosferes,
desenvolupades en extenses jam sessions com la enregistrada l'any 1978 i
publicada en el seu doble àlbum en directe, editat en format cassette, The
Blow Up (1982).
- BOB DYLAN/TELEVISION. Knockin' On Heaven's Door. Patt Garrett & Billy The Kid (1973)/The Blow Up (1982).
divendres, 11 de juliol del 2025
You Can Leave Your Hat On (Randy Newman/Joe Cocker)
Covers...
Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si
d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a
pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara
adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night
o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar
com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb
arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970),
amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en
sortirien el tercer i potser el més conegut, Sail Away
(1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).
Els primers d'una discografia que, fins al 2017,
compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor
d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les
que, a més a més de millors beneficis econòmics, ha obtinguts multitud de
premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les
companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc.
o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings,
estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage
Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa
de la CdD d'avui.
Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away,
un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca
pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit
de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze
històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima
que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la
contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The
Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va
arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o
l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una
sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que
diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de
gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica
ens roba el nom..."
Un àlbum en el que la seva poc dotada veu
s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns
de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i
l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar
a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can
Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i
contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic,
un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona
que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.
Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí
que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog)
JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria
la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als
implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim
Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9
1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb
ulls d'avui, del masclisme més ranci.
Un tema interpretat per altres cantants famosos
com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i
adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full
Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease
(vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.
- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your
Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).
divendres, 24 de febrer del 2017
Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)
divendres, 5 de desembre del 2014
Stand By Me (John Lennon/Ben E. King)
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor, en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.















