Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la
música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,
del teclista Gram Parsons,
però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un
so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger
McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark
(compositor principal) i David Crosby,
als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.
Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr.
Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una
mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark
abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb
fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby
van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre
gravaven The Notorious Byrds Brothers
(1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young),
essent substituït per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock.
El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman
i Parsons per formar The Flying Burrito
Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia
d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració
amb Emmylou Harris Grievous Angel
(1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva
vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic
so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja
dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics
companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments
sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa
qualitat compositiva, una mena de Brian
Jones respecte als Rolling Stones,
vaja.
Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu
quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el
seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i
McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la
resta d'un àlbum de 11 tracks que no
arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una
estrella del rock, com aconseguir-te
una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell
o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures
musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà
Hugh Masekela, amb un resultat força
eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no
cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?
A
l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció,
amb un riff amb la línia de baix de
Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick
de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui
dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la
casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe,
tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The
Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.
- THE BYRDS. So
You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada