divendres, 28 de novembre del 2014

We're Not Gonna Take It (The Who)

Aquest poster de THE WHO, amb la inscripció "The Kids Are Alright." (el títol de un dels seus primers hits) va penjar durant uns quants anys, a la meva adolescència, d'una de les parets de l'habitació sota teulada de les golfes de casa, a la que tota la colla anomenàvem "El Cau", i que va esdevenir un veritable santuari musical per a nosaltres.
I es que aquesta banda de rock britànica va ser, en el seu moment, la més important del mon, desprès dels inabastables The Beatles i The Rolling Stones, amb els que van lloc al fenomen conegut, primer als USA i desprès a la resta del planeta com la "british invasion".
La mítica formació original estava composta pel cantant Roger Daltrey, pel guitarrista i compositor principal Peter Townshend, pel bateria Keith Moon (mort prematurament als 32 anys per sobredosi de psicofàrmacs) i pel baixista John Entwistle (mort als 57 anys per una cardiopatia secundaria a l'abús de cocaïna) i es van donar a conèixer gràcies en part a les seves enèrgiques actuacions en viu -que sovint acabaven amb la destrucció dels instruments- en festivals com els de Monterey, Woodstock o Isle of Wight
La seva època daurada va ser entre 1964 i 1983, moment en el que es van separar oficialment, per anar tornant a reaparèixer esporàdicament els dos membres supervivents fins a l'actualitat. Musicalment els podríem situar entre el rock psicodèlic i el punk, amb la particularitat, per desig exprés de Townshend i en contra dels altres membres, de donar a les composicions un contingut temàtic unificat per a cada àlbum, el que posteriorment es va anomenar "òpera rock" i els seus discos més interessants son My Generation (1965), amb temes com l'homònim que ha esdevingut un clàssic del rock -i, per a alguns, en base a la lletra i a la guitarra, la primera cançó punk de la història- o l'esmentat The Kids Are Alright; The Who Sell Out (1967), el primer ja clarament conceptual; Tommy (1968), al que ens referirem desprès; Live At Leeds (1970), un dels millors discos en directe de la història; Who's Next (1971), els que conté temes en els que destaca l'ús, en aquell moment innovador, de sintetitzadors, com Baba O'Riley i Won't Get Fooled Again, popularitzats darrerament per ser la banda sonora de les sèries de televisió C.S.I. i Quadrophenia (1973), la segona òpera rock, desprès de Tommy, excessivament pretensiosa i grandiloqüent i complicada de presentar en directe. 
A partir d'aquí la mort de Moon i els problemes amb l'alcohol de Townshend van derivar en una espiral de problemes que van minvar la seva creativitat i, desprès de quatre discos més, van plegar, per, tal com he dit abans, anar tornant periòdicament amb motius diversos (concerts benèfics com el Live Aid 1985, aniversaris de discos, festivals com Glastonbury 2007, Jocs Olímpics de London 2012...) i fa només uns mesos estaven de gira per Amèrica del Sud.
Tommy, el seu quart disc, és el primer àlbum de rock amb una línia narrativa que va progressant al llarg dels dos LP que el formen, en el que es detalla la vida d'un noi que, a conseqüència d'un fet traumàtic (presencia l'assassinat de l'amant de sa mare per part del seu pare) queda sord, cec i mut, conservant el tacte com a únic sentit i gràcies al qual i amb l'ajut de drogues al·lucinògenes, es convertirà en un fenomen en el joc del pinball. Desprès de moltes peripècies, que inclouen l'abús sexual, recupera els sentits quant la seva mare trenca tots els miralls de la casa, es converteix en un líder messiànic en base a aquesta cura miraculosa però la seva actitud despòtica li fa perdre els adeptes per acabar refugiant-se de nou en el seu fur intern, episodi final del disc i que explica la CdD d'avui.
És possible que alguns seguidors del blog conegueu la versió cinematogràfica de la obra, dirigida per Ken Russell el 1975 i protagonitzada pel mateix Daltrey en el paper de Tommy i amb la participació de moltes estrelles del rock com Elton John, Tina Turner o Eric Clapton, i actors com Jack Nicholson o Oliver Reed, amb petites variacions en el guió original (aquí és l'amant qui assassina el pare) que no en canvien significativament el sentit de la obra. Tanmateix es va estrenar com a Musical a Brodway, sota la direcció de Des McAnuff, el 1993. 
We're Not Gonna Take It, com he dit, és la darrera cançó del doble LP, descriu com els seguidors de Tommy rebutgen la nova religió que els prohibeix l'alcohol i les drogues i els obliga a jugar al pinball i va seguida, a la part final, de See Me, Feel Me, tema recurrent al llarg del disc, que ja apareix a Go To The Mirror, així com de la tornada Listening To You, destacant la necessitat del personatge de ser guarit... "Míra'm, sent-me, toca'm, guareix-me..." diu.
Townshend (amb seriosos problemes auditius des de fa anys) i Daltrey van interpretar aquesta cançó, juntament amb Baba O'Riley i My Generation, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics London 2012 però, per a CdD, hem quedo amb la memorable interpretació que en van fer al Festival de Woodstock de 1969, que teniu a continuació, en la que no poden faltar els jocs del cantant amb el cable del micròfon i els sals i els exagerats moviments del braç dret, coneguts popularment com a "molinets", del guitarrista.

- THE WHO. We're Not Gonna Take It. Tommy (1968).

divendres, 21 de novembre del 2014

Encrypted Bounce (Thee Oh Sees)

John Dwyer, nascut a Providence (Rhode Island, USA) i, fins fa poc, resident a San Francisco (California) és un músic prolífic com pocs. Va iniciar la seva carrera amb el nom de Orinoka Crash Suite (OCS), amb el que va gravar tres discos, activitat que va complementar amb altres bandes secundàries com Pink And Brown, Zeigenbock Kopf o Coachwhips, abans de passar-se a anomenar Orange Country Sound (mantenint l'acrònim OCS), The OhSees i, dos discos desprès, THEE OH SEES, formació amb la que ha publicat, entre el 2008 i el 2014, vuit àlbums (i infinitat d'EPs), els més interessants dels quals son The Master's Bedroom Is Worth Spending A Night In (2008), Carrion Crawler/The Dream (2011) i Floating Coffin (2013).
Durant aquest temps l'estil d'aquest frenètic compositor ha evolucionat, des d'un pop acústic, passant pel garage-punk, el krautrock i el noise, fins al pop-rock psicodèlic actual, que presenten en directe amb espectacles enèrgics i estèticament capritxosos, amb una troupe en la que han participat membres de moltes formacions de l'ària de la badía, com The Dodos o Ty Segall, així com de l'altre extrem del país, com TV On The Radio.
A finals de l'any passat Dwyer, a les acaballes d'un concert, va insinuar que la banda ho deixaria estar durant un temps indefinit però la realitat ha estat que se'n ha anat a viure a Los Angeles (diu que en busca de millor clima...i lloguers més econòmics!), s'ha desfet en gran part dels acompanyants habituals, Brigid Dawson, Petey Dammit i Mike Shoun i, tocant ell la majoria d'instruments i amb la participació del seu col·laborador habitual, el músic i enginyer Chris Woodhouse ens han sorprès, només sis mesos desprès, amb aquest Drop (2014), que presenta en directe amb un reduït format trio, amb ell a la guitarra, Timothy Hellman al baix i Nick Murray a la bateria.
El que més m'agrada de l'àlbum, els nou temes del qual han estat composats per l'impredictible Dwyer, és l'equilibri entre els moments de caos i de control, amb acrobàcies que, en temes com King's Nose o The Lens, ens transporten a la millor època de The Beatles, amb arranjaments de cello i, ay!, de clavicèmbal, que sembla que s'hagin escapat de Penny Lane o In My Life
Com a CdD he escollit el track número dos, un dels temes més crus del disc, amb un ritme taquicàrdic i unes rullades escales de guitarra, mirant aquí més al punk-rock de Iggy Pop & The Stooges que no als fab four de Liverpool, però sempre amb els anys 60 en el punt de mira. 
Psicodèlia com la de quan jo era petit!!!


- THEE OH SEES. Encrypted Bounce. Drop (2014).

Advertiment: El segon enllaç, corresponent a una gravació en directe de qualitat pèssima, el recomano exclusivament als seguidors incondicionals (fans) de la banda.


divendres, 14 de novembre del 2014

Twenty Four Hours (Joy Division)

Fa uns dies vaig veure a la TV la pel·lícula Control (Anton Corbijn, 2007), un biòpic que narra els darrers mesos de la vida del malaurat Ian Curtis, fins a la seva mort per suïcidi, als 23 anys, penjant-se d'una corda a la cuina de casa seva, amb música de fons, concretament el disc The Idiot (1977) del seu admirat Iggy Pop.
Magníficament interpretada per l'actor Sam Riley, la cinta, premi a la Millor Pel·lícula Europea en el Festival de Cannes i basada en la biografia oficial, titulada Touching from a distance, Ian Curtis and Joy Division (1995), escrita per la seva vídua, Deborah Curtis, ens mostra la controvertida vida d'aquest personatge, intel·lectualment brillant, amb una sòlida formació literària, però amb una salut molt precària, víctima d'agorafòbia i d'una epilèpsia mal controlada,  i una vida sentimental desgraciada. Casat molt jove i amb una filla petita, va tenir un sonat affaire amb la periodista belga Annik Honoré, amb la que va tallar només uns dies abans de morir, víctima d'una profunda depressió, passant a engruixir la llista d'ànimes decadents i turmentades que han esdevingut poetes maleits del rock.
Juntament amb Bernard Sumner (guitarra, teclats), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), tots de Manchester (UK), una depriment ciutat industrial en hores baixes, l’any 1976 van formar JOY DIVISION, grup controvertit des del propi nom, que fa referència al grup de dones jueves utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració -recomano a qui estigui interessat en el tema la novel·la La casa de les nines, de Ka-Tzetnik 13633 (1955)- fins a la estètica filonazi, que els més ben pensats atribueixen a l'esperit provocador, una de les bandes més importants de la dècada dels 80. 
El seu estil es caracteritzava per una base rítmica hipnòtica, amb l'insòlit predomini del baix sobre la guitarra, que passava a un segon pla, uns subtils arranjaments electrònics i la veu de baríton, extremadament inexpressiva i monòtona de Curtis, autor d'unes lletres depriments i van ser pioners, juntament amb bandes com Siouxsie & The Banshes o The Cure, d'un estil, conegut des d'aleshores com a post-punk. Val la pena esmentar també la forma tan excèntrica de ballar del cantant, amb unes convulsions que evocaven atacs d'epilèpsia -que en alguna ocasió, es van confondre amb veritables crisis succeïdes mentre actuava- i l'actitud de tota la banda a l'escenari, amb la que, quatre nois aparentment callats i normals a fora, creaven atmosferes enigmàtiques fins a la desolació.
Amb només dos àlbums, Unknown Pleasures (1979) i Closer (1980), publicat pòstumament a la desaparició de Curtis, han passat a la història del rock i, tot i la seva curta carrera i el seu estatus de "grup de culte", la seva influència en grups contemporanis com Bauhaus, U2 o els espanyols Gabinete Caligari s'allarga fins a la actualitat, del que poden donar fe bandes com Bloc Party, Interpol o Editors.
Les tres membres restants, sempre amb Sumner com a cap musical no oficial, i amb nous membres, van continuar carrera amb el nom de New Order amb el que, mantenint independència i qualitat, van trobar un so distintiu, fruit de la fusió del post-punk inicial amb la música electrònica, i dels quals us recomano discos com Power, Corruption & Lies (1983), Technique (1989) o el més accessible Republic (1993).
La CdD d'avui és el track número 7 de Closer, un àlbum tan depressiu i devastador com la seva caràtula, amb un disseny  de Peter Saville en la que figura el nom del disc però no del grup, amb una fotografia de Bernard Pierre Wolff que representa un detall de la escultura de Demetrio Paernio per a la tomba de la família Appiani al cementeri Staglieno, a Gènova (Itàlia), i que sembla anticipar-se profèticament a la idea del suïcidi de Curtis qui, aclaparat pels viatges, els concerts en els que el públic demanava que representés el paper de boig a l'escenari sense prestar atenció a les seves lletres, com aquesta Twenty Four Hours en la que, desprès d'una lúgubre introducció de baix i un rabiós remolí de guitarra, diu "un núvol gris penja sobre mi, marca cada moviment...", l'himne definitiu de Joy Division.
Pot haver música trista més bonica?

- JOY DIVISION. Twenty Four Hours. Closer (1980).


divendres, 7 de novembre del 2014

My Sharona (The Knack)

Els seguidors del blog aficionats al cinema que hagueu vist la pel·lícula Reality Bites (Ben Stiller, 1994) recordareu la escena en la que Wynona Ryder i els seus amics (entre el quals hi ha l’Ethan Hawke) entren a comprar a la botiga de una benzinera, moment en el que comença a  sonar una cançó a la radio, li demanen a l'encarregat que apugi el volum i es posen les dues noies a ballar frenèticament (vegeu aquí).
Doncs aquesta és la CdD d'avui, un tema de la banda californiana THE KNACK, liderada pel cantant, segona guitarra i compositor principal Doug Fieger (mort el 2010, amb 57 anys, de càncer de pulmó), qui, amb un estil molt representatiu del que es coneix com a power-pop, van assolir un considerable èxit comercial amb el seu primer disc, Get The Knack (1979), un dels àlbums de debut més reeixits de la història, al que va contribuir el primer single del mateix, My Sharona
Però l'èxit aclaparador d'aquesta cançó no hauria de fer oblidar la resta del LP, amb un estil força influenciat per The Beatles, amb melodies enganxoses, inspirades harmonies vocals i intensos riffs, del que en destacaria altres  com Let me Out, You Number Or Your name, Oh Tara, Good Girls Don't o Heartbeat, un tema popularitzat abans per Buddy Holly, sempre amb temàtiques luxurioses sobre el costat més fosc de l'adolescència.
Malauradament, Get The Knack representa també com n'és d'efímera la fama, sobretot si està tan mal gestionada com la dels nostres protagonistes d'avui, que van adoptar una actitud prepotent, negant-se a concedir entrevistes a una premsa que aviat es va tornar hostil cap a ells, fins el punt de popularitzar un eslògan, Knuke The Knack” (Destruir a The Knack), i amb crítiques ferotges als seus següents dos discos, van acabar provocant la dissolució del grup. Deu anys desprès van tornar a intentar-ho, fins en tres ocasions més, amb la formació inicial excepte el bateria, sense aconseguir aixecar el vol.
La CdD, My Sharona, s'inicia amb una hercúlia secció rítmica, amb la bateria de Bruce Gary i el baix de Prescott Niles, seguida del riff implacable del guitarrista principal i coautor del tema, Berton Averre, que ha esdevingut un clàssic del rock i tracta biogràficament de la relació sentimental del lletrista, un sàtir Fieger, aleshores de 26 anys, amb una estudiant de secundària de 17, la tal Sharona Alperin, avui en dia una reeixida agent de la propietat immobiliària de luxe de Los Angeles (California, USA) a la que la fama de la cançó que porta el seu nom no li ha anat gens de malament a l'hora d'ajudar a les celebritats a trobar la casa dels seus somnis.
Com he dit al principi, aquesta cançó ha tornat a estar de moda en diverses ocasions, a més a més de la esmentada, per formar part de la banda sonora (soundtrack) de The Simpson o Super 8 (J.J. Abrams/Steven Spielberg, 2011).
Com a anècdota us recomano que us fixeu en el tartamudeig del cantant quan pronuncia el "Muh Muh Muh Sharona", reminiscència d'altres de famosos com el de Roger Daltre (The Who) a My my my my Generation; de David Bowie a Ch ch ch ch changes o de Antonio Vega (Nacha Pop) en el Mi ca ca cabeza da vueltas persiguiéndote a la mítica Chica de ayer.

- THE KNACK. My Sharona. Get The Knack (1979).