Fa uns dies vaig veure a la TV la pel·lícula Control (Anton Corbijn, 2007), un biòpic
que narra els darrers mesos de la vida del malaurat Ian Curtis, fins a la seva mort per suïcidi, als 23 anys,
penjant-se d'una corda a la cuina de casa seva, amb música de fons,
concretament el disc The Idiot (1977)
del seu admirat Iggy Pop.
Magníficament interpretada per l'actor Sam Riley, la cinta, premi a la Millor
Pel·lícula Europea en el Festival de Cannes i basada en la biografia oficial,
titulada Touching from a distance, Ian
Curtis and Joy Division (1995), escrita per la seva vídua, Deborah Curtis, ens mostra la
controvertida vida d'aquest personatge, intel·lectualment brillant, amb una
sòlida formació literària, però amb una salut molt precària, víctima
d'agorafòbia i d'una epilèpsia mal controlada, i una vida sentimental
desgraciada. Casat molt jove i amb una filla petita, va tenir un sonat affaire amb la periodista belga Annik Honoré, amb la que va tallar
només uns dies abans de morir, víctima d'una profunda depressió, passant a
engruixir la llista d'ànimes decadents i turmentades que han esdevingut poetes
maleits del rock.
Juntament amb Bernard
Sumner (guitarra, teclats), Peter
Hook (baix) i Stephen Morris
(bateria), tots de Manchester (UK), una depriment ciutat industrial en hores
baixes, l’any 1976 van formar JOY
DIVISION, grup controvertit des del propi nom, que fa referència al grup de
dones jueves utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració
-recomano a qui estigui interessat en el tema la novel·la La casa de les nines, de Ka-Tzetnik
13633 (1955)- fins a la estètica filonazi, que els més ben pensats
atribueixen a l'esperit provocador, una de les bandes més importants de la
dècada dels 80.
El seu estil es caracteritzava per una base rítmica
hipnòtica, amb l'insòlit predomini del baix sobre la guitarra, que passava a un
segon pla, uns subtils arranjaments electrònics i la veu de baríton,
extremadament inexpressiva i monòtona de Curtis, autor d'unes lletres
depriments i van ser pioners, juntament amb bandes com Siouxsie & The Banshes o The Cure, d'un estil, conegut des d'aleshores com a post-punk. Val la pena esmentar també la forma tan excèntrica de
ballar del cantant, amb unes convulsions que evocaven atacs d'epilèpsia -que en
alguna ocasió, es van confondre amb veritables crisis succeïdes mentre actuava-
i l'actitud de tota la banda a l'escenari, amb la que, quatre nois aparentment
callats i normals a fora, creaven atmosferes enigmàtiques fins a la desolació.
Amb només dos àlbums, Unknown Pleasures (1979) i Closer
(1980), publicat pòstumament a la desaparició de Curtis, han passat a la
història del rock i, tot i la seva
curta carrera i el seu estatus de "grup de culte", la seva influència
en grups contemporanis com Bauhaus, U2 o els espanyols Gabinete Caligari s'allarga fins a la actualitat, del que poden
donar fe bandes com Bloc Party, Interpol
o Editors.
Les tres membres restants, sempre amb Sumner com a cap
musical no oficial, i amb nous membres, van continuar carrera amb el nom de New Order amb el que, mantenint
independència i qualitat, van trobar un so distintiu, fruit de la fusió del post-punk inicial amb la música
electrònica, i dels quals us recomano discos com Power, Corruption & Lies (1983), Technique (1989) o el més accessible Republic (1993).
La CdD d'avui és el track número 7 de Closer,
un àlbum tan depressiu i devastador com la seva caràtula, amb un disseny
de Peter Saville en la que
figura el nom del disc però no del grup, amb una fotografia de Bernard Pierre Wolff que representa un
detall de la escultura de Demetrio
Paernio per a la tomba de la família Appiani al cementeri Staglieno, a
Gènova (Itàlia), i que sembla anticipar-se profèticament a la idea del suïcidi
de Curtis qui, aclaparat pels viatges, els concerts en els que el públic
demanava que representés el paper de boig a l'escenari sense prestar atenció a
les seves lletres, com aquesta Twenty
Four Hours en la que, desprès d'una lúgubre introducció de baix i un rabiós
remolí de guitarra, diu "un núvol gris penja sobre mi, marca cada
moviment...", l'himne definitiu de Joy Division.
Pot haver música trista més bonica?
- JOY DIVISION. Twenty
Four Hours. Closer (1980).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada