divendres, 28 de juny de 2019

Gravity (Paul Weller)


Paul Weller 4:
El darrer dels quatre post previstos sobre el músic britànic PAUL WELLER versarà sobre el, per ara, últim treball, True Meanings (2018), amb el que supera la dotzena d'àlbums en solitari, a afegir a un altra, repartida equitativament en els seus dos projectes anteriors, que els seguidors del blog coneixereu tan bé, The Jam i The Style Council, d'una carrera artística de més de 40 anys.
Un disc en el que, qui en el seu moment va ser conegut com “the Modfather” i a qui, com comentàvem a la CdD anterior, actualment li escauria millor el de “the Changingman” (vegeu aquí), dona una nova prova de versatilitat al publicar una obra de caràcter eminentment acústic, això sí, amb uns arranjaments de corda espectaculars. Un disc en el que ha comptat amb il·lustres col·laboradors, ja sigui en la composició, com Conor O'Brien (de Villagers), en el tema inicial, The Soul Searchers, o de Erland Cooper (de Erland & The Carnival), en tres més, o en la interpretació, com Rod Argent (de The Zombies) a l'orgue, Martin Carthy (guitarrista de Steeleye Span),  Danny Thompson (baixista i multi-instrumentista de Pentangle), el fidel guitarrista Steve Cradock (de Ocean Colour Scene) i, fins i tot, de manera gairebé furtiva, el guitarrista Noel Gallagher (cal que us digui que de Oasis?), paradoxalment interpretant l'harmònium en el tema Books, en el que també es deixa sentir un sitar.
Un àlbum de 14 tracks tranquils i malenconiosos, amb una sentida interpretació vocal, sobre una base de guitarra acústica i uns arranjaments orquestrals molt ben ajustats, evitant en tot moment la sobre-producció, dels que, a més a més de les abans esmentades, en destacaria Bowie, una de les co-escrites amb Cooper, que utilitza el recent traspàs del "Duc Blanc" per reflexionar sobre la mort en general, i la CdD.
Em refereixo a la seqüenciada en quart lloc, Gravity, un tema que havia composat feia uns quants anys sense trobar un disc on encabir-lo i sobre el que sembla pilotar aquest treball, potser el més introspectiu que Weller hagi gravat mai.

- PAUL WELLER. Gravity. True Meanings (2018).

divendres, 21 de juny de 2019

Devastation (The Besnard Lakes)


La parella formada pel productor, compositor, cantant, guitarrista i multi-instrumentista Jace Lasek i la cantant i baixista Olga Goreas va triar el nom per a la seva banda d'un indret paradisíac on els agrada anar a inspirar-se, THE BESNARD LAKES.
Un grup de Montreal, Quebec (Canadà), la música del qual es caracteritza per un so atmosfèric i sofisticat, fruit d'una barreja de rock psicodèlic i espacial, noise i dream-pop, amb rastres que ens evoquen des de The Beatles i The Beach Boys a Pink Floyd, Galaxie 500, Mercury Rev o (vaja! uns que encara no tenen CdD) My Bloody Valentine, que, amb la participació de diversos bateries, guitarristes i teclistes, des del 2003 ha publicat cinc LP, el meu preferit dels quals és el segon, The Besnard Lakes Are The Dark Horse (2007).
Un àlbum produït i composat per la parella, juntament amb la teclista Nicole Lizee, coautora i responsable, tanmateix, dels arranjaments de cordes i vents, amb vuit tracks en els que la instrumentació més delicada i la veu en falset de Lasek, com en la inicial Disaster o For Agent 13, s'alternen amb situacions de caos (controlat), com la CdD.
Una èpica composició dominada pel  baix de Goreas, qui, acompanyada en la gravació de dos baixos més, dos guitarres i tres bateries, pren la veu cantant, harmonitzada amb la de les cinc components de The Fifth String Liberation Singers Choir, amb un espectacular riff al mig del qual li escoltem cridar :

          Like a nation, like a nation

I en la repetició, finalment, esmentar el títol de la cançó:

          Devastation, devastation...

- THE BESNARD LAKES. Devastation. The Besnard Lakes Are The Dark Horse (2007).

divendres, 14 de juny de 2019

Fanta (Baaba Maal)


Africana 10:
El compositor, cantant i guitarrista BAABA MAAL, fill d'un pescador d'ètnia peul de la ribera del riu Senegal que feia mans i mànigues per a que pogués fer-se advocat, va preferir estudiar música a la Universitat de Dakar i, amb una beca, fer un post grau a l'Escola de Belles Arts de París, ciutat a la que, a començament dels anys 70, va entrar en contacte amb estils occidentals com el rock, el folk, el blues, el soul, el reggae i, posteriorment, el jazz i la música electrònica, que, de tornada al seu país i en col·laboració amb el guitarrista cec Mansour Seck, va fusionar amb la música tradicional de l'Àfrica Occidental.
I així, en aquests 30 anys, ha publicat més d'una dotzena d'LP, en els que ha tingut la oportunitat de col·laborar amb figures, ben conegudes dels seguidors de la CdD, com Brian Eno, Peter Gabriel, Tony Allen (el bateria col·lega de Fela Kuti i molts més) o U2 i altres d'emergents com Mumford & Sons, concretament en el seu darrer treball, The Traveller (2016), amb els que s'ha convertit, no només en un dels artistes més populars del seu país com Ismaël Lô i, és clar, Youssou N'Dour, sinó en una autèntica estrella de la (per a mi, ja ho sabeu, mal anomenada) "world music", el que li ha permès desenvolupar la faceta d'activista social en defensa dels drets de les dones, l'educació, l'alliberament del deute o la lluita contra la sida i el canvi climàtic, entre altres i la promoció de la cultura local, amb activitats com el festival que organitza anualment a Fouta, seu poble natal.
Una obra que ha donat un gir modern a la tradició dels griot, els contacontes que esmentàvem ja fa sis anys en el post de Salif Keïta, mantenint-se fidel a les seves arrels, malgrat la perspectiva internacional, cantant en pulaar, el dialecte fulani del nord de Senegal, en detriment del wolof, la principal del país, i de la que en voldria destacar l'àlbum amb el que el vaig conèixer.

Em refereixo a Nomad Soul (1998), ideal per endinsar-vos en la seva discografia, en la que descobrireu obres més "autèntiques", siguin anteriors, com Baayo (1991) o Firin' In Fouta (1994) o posteriors, com Missing You (Mi Yeewnii) (2001). Un disc d'afro-pop, gravat a Dakar i fortament arranjat a Londres i Nova York per un altre conegut del blog,  Chris  Blackwell, el "guru" de Island Records a la seva nova discogràfica, Palm Pictures, i impecablement presentat, en el que la seva privilegiada veu s'envolta d'una suau percussió, de guitarres i d'instruments tradicionals com la kora, als que s'afegeixen puntualment teclats i sintetitzadors, que s'inicia amb Souka Nayo(I Will Follow You), una mena de funk afro-celta en el que s'acompanya del quartet femení irlandès Screaming Orpheans i acaba, onze tracks després, amb Lam Lam, una increïble melodia ambient de 12 minuts produïda per l'esmentat Eno, Jon Hassell i Howie B., en mig de les quals conviuen composicions d'aires més tradicionals com Mbolo, Cherie o Guelel amb altres, destinades a conquerir audiències més amplies, amb influència molt més pop, com Douwayra o la CdD.
Seqüenciat en quart lloc, Fanta, la traducció a l'anglès del qual està impresa en el llibret del CD (vegeu la imatge), és un dels temes més allunyats de la estètica cultural del seu autor, però la màgia de la seva polirítmia segur que us encisarà i igual us interesseu pels altres àlbums que us he recomanat.

- BAABA MAAL. Fanta. Nomad Soul (1998).

divendres, 7 de juny de 2019

Float On (Modest Mouse)


El cantant, guitarrista i compositor Isaac Brock es va inspirar en una frase del conte The Mark on the Wall (1917), en la que la escriptora Virginia Woolf descriu a la classe mitjana treballadora com "modest mouse coloured people" (gent senzilla de color ratolí) per triar el de la seva banda, MODEST MOUSE.
Un grup d’indie-rock de Issaquah, Washington (USA) que, desprès de tres discos més ben acollits per la crítica que pel públic, el doble LP This Is A Long Drive For Someone With Nothing To Think About (1996), The Lonesome Crowded West (1997) i The Moon & Antarctica (2000), van assolir el reconeixement general amb Good News For People Who Love Bad News (2004), fita que no van superar amb We Were Dead Before The Ship Even Sank (2007), per al que van contar amb l'ajut de dos vells coneguts del blog, Johnny Marr, el mític guitarrista de The Smiths, incorporat com a membre fix del combo, i James Mercer, protagonista de la CdD en dues ocasions, amb The Shins i amb Broken Bells, que participa amb la veu en tres tracks.
Uns col·laboradors que no van ajudar a la banda a sortir de l'estancament, el que va motivar l'abandonament de la escena de Brock, dedicat a promocionar la seva pròpia discogràfica, Glacial Pace Records, durant els vuit anys que va trigar la següent, i per ara darrera, publicació, Stranglers To Ourselves (2015), que tampoc no els va tornar la glòria pretèrita.
És per això que, a l'hora de triar la CdD d'avui, no he dubtat en escollir l'esmentat Good News...(Bones notícies per als qui els agraden les dolentes), un àlbum el títol del qual ja ens suggereix unes lletres malenconioses, fins i tot pessimistes, obra de Brock, qui es veu acompanyat del baixista habitual, Eric Judy, d’un nou bateria, Benjamin Weikel, que s'esforça per a que no es noti l'absència de l'anterior, Jeremiah Green, i del guitarrista Dann Gallucci, recuperat desprès d'un temps fora de la banda, tots ells acreditats com a coautors, i amb un seguit de col·laboradors com The Rising Star Fife and Drums Band, a la percussió, The Dirty Dozen Brass Band, als vents i un altres vells coneguts del blog, The Flaming Lips, amb instruments addicionals. 
Un disc de 16 tracks, de les que en destacaria algunes com The World At Large, Ocean Breathes Salty, Blame It On The Tetons i, és clar, la CdD, un dels hit de la seva discografia, aquest Float On que finalitza amb tota la penya convidant-nos a tirar endavant, encara que les coses no surtin bé:

          And we'll all float on ok
          And we'll all float on ok
          And we'll all float on ok
          And we'll all float on any way well

- MODEST MOUSE. Float On. Good News For People Who Love Bad News (2004).