Independentment de la opinió que es pugui tenir sobre el caràcter i la personalitat dels germans Gallagher, just es reconèixer que els dos primers discos dels mancunians OASIS mereixen estar escrits amb lletres d'or a la història del rock.
Creats a Manchester a primers dels 90 pel germà petit, Liam, el cantant, als que es va afegir posteriorment el gran, Noel, guitarrista i compositor principal fins que, tip de les continues esbroncades amb el seu germanet, va abandonar definitivament el projecte el 2008, van gravar vuit àlbums, encara que van ser els dos que comentarem els que els han portat a la glòria.
I amb ells al fenomen brit-pop, un estil que recupera el protagonisme de les guitarres i que va suposar una "segona invasió britànica", desprès de la que, als anys 60, van protagonitzar The Beatles, The Rolling Stones i The Who entre altres.
Però, a diferència de Damon Albarn, Jarvis Cocker o Brett Anderson, de Blur (amb qui van lliurar una rivalitat històrica), Pulp i Suede, respectivament, els nostres protagonistes d'avui, d'origen humil i amb poca formació, uns autèntics "garrulos", vaja, "s'ho van creure" i van protagonitzar lamentables espectacles públics, deguts al seu mal caràcter, empitjorat pel consum d'alcohol i, en el cas de Liam, d'altres substàncies i amb una llengua que es va convertir en el seu principal enemic, amb el que la admiració inicial va esdevenir tanmateix en un ressentiment generalitzat.
Però a la CdD considero millor obviar aquests morbosos temes i centrar-nos en la part positiva de la història. Anem a pams:
- Definitely Maybe (1994). La seva irrupció al mercat va ser espectacular, convertint-se en el disc de debut més venut de la història fins que, recentment, els Arctic Monkeys els hi van arrabassar l'honor. El més característic es el so de guitarres saturades de Noel i la veu de nen dolent de Liam, que propulsa grandíssimes cançons com la inicial Rock and Roll Star, Shakermaker, Supersonic, Cigarrettes and Alcohol, Slide Away i, per sobre de totes elles, Live Forever. La portada del disc ho diu tot: futbol, beguda i música...una banda per a les classes populars, que els van correspondre plenament.
- (What's The Story) Morning Glory? (1995). Amb aquesta obra els Gallagher van fer l'impossible, van superar de llarg "la prova del segon disc", amb un èxit de crítica i comercial descomunals. Alguns el van considerar el millor disc britànic de tots els temps, per sobre del mític Sgt Peppers de The Beatles, a qui van reconèixer sense cap problema com a font d'inspiració, tot i que entre les seves influències cal contar també amb The Rolling Stones, The Jam, T. Rex, The Stone Roses o The Smiths. Tot un compendi de la història del rock que alhora defineix absolutament una època i un lloc com poques vegades ha passat. Amb una portada amb la foto d’un carrer del Soho londinenc, es un àlbum més variat que l'anterior i conté, a més a més de bones cançons com Hello, Some Might Say, la homònima Mornig Glory o Champagne Supernova, la que es probablement la seva millor composició, Wonderwall i també una de les favorites dels seus fans, que he escollit com a CdD, Don't Look Back in Anger.
Aquest tema es una mena de tribut al seu ídol John Lennon (vegeu aquí) i es més que una cançó, es un veritable himne que resum en uns pocs minuts desenes de melodies històriques. Es dóna la singularitat de que està cantada per Noel i es va convertir en el highlight dels seus concerts per una tornada que ha esdevingut eterna.
Aquells seguidors del blog que, com seria desitjable, esteu escoltant el tema mentre llegiu el text, es possible que ara mateix esteu sentint la tornada i us animo a que us hi afegiu. La lletra, en una o altra de les dues versions, en funció de si parla en primera o segona persona, fa així:
So Sally can wait
She knows its too late as we're (she's) walking on by
Her (My) soul slides away,
But don't look back in anger
I heard you say
(At least not today)
- OASIS. Don't Look Back In Anger. (What's The Story) Morning Glory. (1995).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada