divendres, 22 de març de 2019

Homebreakers (The Style Council)


Paul Weller 2:
Al segon capítol dedicat al músic britànic Paul Weller recordarem la seva trajectòria amb THE STYLE COUNCIL, la banda que, desprès de la intempestiva ruptura de The Jam, va formar amb el teclista Mick Talbot, i que es va completar amb la incorporació del jove bateria Steve White i la cantant Dee C. Lee, la seva futura esposa durant uns anys, com a membres fixes, a més a més d'una àmplia nòmina de col·laboradors ocasionals.
Un grup creat amb la intenció d'expandir l'extraordinari però limitat so punk-rock del trio amb una varietat d'estils com el rhythm & blues, el soul, el funk, el jazz i, fins i tot, el rap, que va sorprendre a molts dels seus fans, com a mi mateix, que no enteníem a què venien aquelles pretensions intel·lectuals que, tanmateix van influir en altres combos com Everything But The Girl, amb un estil al que ens referíem amb certa sorna com a "sophisti-pop".
No obstant, inicialment van rebre molt bona acollida de la crítica i van guanyar nous fans, fins i tot al resistent mercat americà, amb els dos primer àlbums, Café Bleu (1984) i, sobretot, Our Favourite Shop (1985), a partir del qual van anar perdent el favor del públic i, el que és pitjor, de Polydor, la discogràfica de tota la vida, que van rebutjar editar el disc Modernism: A New Decade (1989), que no veuria la llum fins al 1998, fins a precipitar el final de la banda i l'inici d'una carrera en solitari de Weller, acompanyat del fidel White fins a l'actualitat, que serà motiu d'un parell de futurs post més dedicats a la seva trajectòria.
Altres característiques diferencials dels "Councils", respecte a The Jam, apart de l'eclecticisme musical, son una menor implicació vocal de Weller, que deixa el micro en la meitat dels temes a la seva dona i a altres membres convidats com Lenny Henry, Tracie Young o Tracey Horn, la cantant dels esmentats EBTG, i un enfocament més radical de les lletres, amb l'objectiu de combatre el racisme, el consumisme i els problemes de la classe treballadora, amb Margaret Thatcher en el punt de mira. Una actitud política paradoxalment contraposada al seu look en el que les parques verdes del Jam Army de la època mod van ser substituïdes per roba a mida de caràcter vintage que assemblava l'antic "modfather" a un autèntic dandy.
Com a CdD he triat un tema del seu disc més reeixit, aquell Our Favourite Shop que, per cert, als USA es va publicar amb una seqüenciació diferent i amb un altre títol, Internationalist, en el que retrata àcidament l'estat anímic d'un país en un moment donat i l'escollit no ha estat cap dels singles amb els que es va promocionar en el seu llançament, Come To Milton Keynes, Boy Who Cried Wolf, The Lodgers o Walls Come Tumbling Down!, sinó l'inicial, Homebreakers.
Una composició de Talbot i Weller, cantada sorprenentment pel primer, en la que, com el seu nom suggereix, descriuen la ruptura de les famílies quan els seus membres han d'abandonar la llar en busca de feina a conseqüència de la precarietat laboral. Una de les millors cançons polítiques de la seva època.

- THE STYLE COUNCIL. Homebreakers. Our Favourite Shop (1985).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada