Paul Weller
1:
Continuant amb la iniciativa dels dos darrers
anys, en els que hem repassat la trajectòria en múltiples projectes
professionals de Ry Cooder i Steve Winwood, aquesta vegada, amb la
novetat d’un format semestral, li ha tocat a un artista considerat una icona a
la seva Gran Bretanya natal, molt per sobre de la resta del mon, per motius que
s'explicaran.
Ens referim al compositor, cantant i guitarrista
Paul Weller, la trajectòria del qual
abasta més de quatre dècades, des de meitat dels anys 70 fins al, per ara,
darrer àlbum en solitari, True Meanings
(2018), llançat fa només uns mesos.
Una carrera que es va iniciar als 18 anys a
Woking, Surrey, la seva localitat natal, consolidada en format trio, acompanyat
de Bruce Foxton al baix i Rick Buckler a la bateria, amb un nom
que ha esdevingut mític per a diverses generacions posteriors, THE JAM.
Una banda que, en un moment en que la escena
britànica estava dominada pel fenomen punk,
amb Sex Pistols i The Clash al capdavant, va apostar per
un revival del moviment mod dels anys 60, inspirant-se en grups
com The Who, The Kinks o Small Faces,
així com, no podia ser d'una altra manera, The Beatles i "antigues" bandes de rhythm & blues i soul
de les discogràfiques americanes Stax, Atlantic i, és clar, Tamla Motown. Unes
influències que vam modelar el seu particular estil musical, que es va veure
acompanyat d'una estètica a les antípodes dels punkies, amb impecables vestits a mida i pentinats amb serrell que
el nostre heroi, a qui es coneix com a "The Modfather", amb l'únic canvi motivat per les canes,
conserva a dia d'avui. Un estil que, literàriament, ha estat molt arrelat a la
cultura britànica, amb una visió, tot sigui dit, idealitzada d'Anglaterra i de
l'Imperi, motiu pel que, en la meva opinió i com avançava a l'inici del post, el seu reconeixement no ha estat
més universal.
En poc més d'un lustre The Jam ens van llegar, a més a
més d'un grapat de singles no
inclosos en cap LP, mitja dotzena d'àlbums, tres dels quals, si més no, haurien
de figurar a les vostres discoteques, All
Mod Cons (1978), Setting Sons
(1979) i Sound Affects (1980), el
preferit de Weller. Una obra que podem considerar el seu ideari artístic, amb
un plantejament de crítica costumista a l'estil Ray Davis (The Kinks) però amb acabaments sofisticats amb vocació
"beatle", com es pot
apreciar en temes com Start! o Monday, alternats amb altres amb clares
influències psocodèliques i funk.
Un àlbum atemporal del que he escollit com a CdD una
de les seves composicions més cèlebres, un balada de base acústica en la que
retrata l'abandó social de Londres, com a representació del país sencer, el
1980, amb una lletra que enumera les condicions de vida de la classe obrera (el
so de la sirena d'un cotxe de policia, d'un martell pneumàtic contra el ciment,
d'un nadó plorant, d'un gos bordant, el grinyol d'uns frens i un fanal
parpellejant...), que culmina amb un lacònic "això és entreteniment".
A police car and a screaming siren
Pneumatic drill and ripped-up concrete
A baby wailling, a stray dog howling
The screech of brakes
And lamplight blinking
That's entertainment
That's entertainment
Poc es podien imaginar Foxton i Buckler (que no li
dirigirien la paraula durant dècades) que un any desprès, amb un nou disc
publicat i en plena fama, Weller decidiria posar fi al grup per iniciar, amb el
teclista Mick Talbot, un nou
projecte anomenat The Styl Council,
motiu d'un futur post de la CdD.
-
THE JAM. That's Entertainment. Sound
Affects (1980).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada