Mai no he estat seguidor entusiasta del punk-rock i en el meu subconscient no estava
prevista cap CdD d’aquest estil, però el comentari que vaig fer la setmana
passada respecte a la caràtula d'un disc d’Elvis Presley, que reprodueixo de nou més avall, m'ha fet
reconsiderar-ho i vet aquí que li dedicarem aquest post.
El punk,
terme anglès de significat despectiu, és alhora un gènere musical i un fenomen
sociològic. Musicalment es caracteritza per una actitud amateur i independent
de la industria discogràfica, amb composicions breus i basades en melodies
simples, de compassos i tempo ràpids, interpretades amb pocs instruments
(usualment guitarra, baix i bateria) i el mínim d'arranjaments i va ser la
reacció als excessos dels grans grups de rock
dels anys 70 en els que prevalia la habilitat tècnica, el virtuosisme, per
sobre de la passió i la proximitat amb el públic. Com a moviment sociocultural
va ser una via per expressar la frustració, la ràbia i l'inconformisme d'una
part de la joventut, descontenta amb la inestabilitat social del moment. Però,
com sol passar, l'actitud provocativa i irreverent que va escandalitzar a una
bona part de la població amb l'èxit comercial es va anant diluint fins a perdre
tota la autenticitat i esdevenint poc més que una moda.
Els inicis del punk
s'atribueixen a bandes americanes de garage-rock
com The Ramones, The Stooges o New York Dolls però va ser al Regne Unit on va esclatar amb tota la
seva intensitat, sobretot per la aparició del grup més popular d'aquest
fenomen, The Sex Pistols, al qui, us
ben asseguro, no dedicarem mai una CdD.
Però THE CLASH
van ser una altra cosa. Allunyats del nihilisme del primers, sociològicament es
van caracteritzar per una actitud idealista, amb una clara intencionalitat
política en les seves lletres, que els va arribar a enfrontar seriosament amb
la seva discogràfica per la exigència de vendre LP's dobles i, fins i tot
triples, com Sandinista! -el títol
deixa a les clares la seva ideologia-, al preu de simple. Musicalment van fer
un pas endavant, a l'incorporar al seu repertori un seguit d'estils com el reggae, l'ska, el rockabilly, el soul, el dub i el jazz, fins a
convertir-se en una de les bandes més influents del mon, com prova el fet de
que van arribar a ser considerats "the
only band that matters" (la única banda que importa).
La formació clàssica i més coneguda va contar amb Mick Jones i Joe Strummer (mort el 2002, víctima d'una cardiopatia amb només 50
anys), compositors excepcionals, així com guitarristes i cantants, cada un amb
el seu particular registre i estil, Paul
Simonon al baix i Topper Headon
a la bateria. Durant la seva dècada d'existència van publicar mitja dotzena d’àlbums,
dels que destacaria el primer, The Clash
(1979), el de l'emblemàtic single White
Riot; el quart, l'esmentat Sandinista!
(1980), el cinquè i més comercial de tots, Combat
Rock (1982), amb temes com Rock The
Casbah o el més conegut de la seva discografia -potser gràcies a un anunci
de texans per a la TV (vegeu aquí)-, Should I Stay Or
Should I Go (He de romandre o me'n he d'anar), cantat autobiogràficament
per Jones, en aquell moment amb un peu i mig a fora del grup; però, per sobre
de tots, el tercer, London Calling
(1979), la seva obra definitiva, un d'aquests discos que defineixen la seva
època i considerat unànimement com un dels més importants de la història de la
música pop.
És un doble LP que, en un moment en el que el punk ja havia tocat sostre, va marcar un
canvi d'estil de la banda, a l'incorporar la mescla d'estils anteriorment
esmentats sense abandonar la temàtica habitual sobre l'atur, els conflictes
racials o l'ús de drogues, en el que Jones va assumir majoritàriament la composició
i els arranjaments musicals i Strummer les lletres. El títol fa referència a
una frase utilitzada per la BBC durant les retransmissions durant la II Guerra
Mundial ("This is London Calling...",
o sigui, "Aquí Londres emetent...") i la mítica la portada, obra del
dissenyador Ray Lowry, mostra a
Simonon, qui inicialment s'hi oposava, colpejant el seu baix contra el terra al
final d'un concert, amb una tipologia de lletres que homenatgen, com podeu
comprovar a les imatges que il·lustren aquest post, el debut del “Rei del Rock”.
Com he comentat, el doble LP es va vendre a preu de simple, el que corrobora
l'adhesiu de la caràtula del meu, on diu "2 CREETELO!! PAGA UNO LLEVATE
DOS", la fotografia del qual m’he permès utilitzar per il·lustrar aquest post.
La CdD és el tema homònim que obre el disc, del qual
en cal destacar també altres com Brand
New Cadillac, Hateful, Rudie Can't Fail, The Right Profile, amb una notable
secció de vents, Spanish Bombs, que
tracta sobre la Guerra Civil espanyola, The
Guns Of Brixton, la primera composada per Simonon o el track ocult Train In Vain.
La cançó London Calling, coescrita
per Strummer i Jones i cantada pel primer, és un ritme marcial marcat per la
bateria de Headon sobre una línia de baix de Simonon a l'estil rock steady-funk i una lletra que
utilitza l'anunci de perill d'inundació de Londres per una pujada del Tàmesi
per un temporal del Mar del Nord -el que precisament està succeint aquests dies- com a metàfora de que tot s'ensorra (“Cause London is drowning and I live by the
river/Londres s'està ofegant i jo visc a la vora del riu”, diu). El que fa
riure és que el Comitè Olímpic de les Olimpíades de London 2012 elegís,
paradoxalment, aquesta cançó, de contundent denúncia social, absolutament
antagònica al clima de l'esdeveniment, com a sintonia dels jocs. Deixo al
vostre criteri pensar si van ser uns ignorants...o uns mestres de la
publicitat!
-
THE CLASH. London Calling. London
Calling (1979).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada