La CdD d'avui té una història ben particular. Descartada pel seu autor, i
per a desconcert de la resta de la banda, integrada pels seus germans, Dennis i Carl, el seu cosí Mike Love i
l'amic Al Jardine, per formar part
del mític Pet Sounds (1966), aquell àlbum
de The Beach Boys incomprès en el
seu moment (vegeu aquí), va acabar publicada com a single amb un èxit espectacular, el que no va evitar que BRIAN WILSON li anés donant voltes fins
a aconseguir la versió definitiva.
Una versió que hauria format part d'un LP anomenat SMILE, la gravació del qual va ser
cancel·lada l'any 1967 per la discogràfica davant del retràs en el seu procés,
no tant per perfeccionisme cercat pel compositor com pels problemes psicològics
del mateix, empitjorats pel consum d'estupefaents, com l'LSD, que el van tenir
més de vint anys semi-allunyat de la banda i del mon en general.
Un període que va finalitzar a finals dels 80, amb
esporàdics retrobaments amb els supervivents de la banda (Dennis i Carl eren
morts per accident i malaltia, respectivament) i amb la publicació, fins a
l'actualitat, d'una dotzena de discos, dels que cal destacar per sobre de tots
el cinquè, la versió definitiva de l'esmentat SMILE (2004), per a la reelaboració del qual van ser fonamentals Darian Sahanaja, la cantant i teclista
de The Wondermints, la banda
d'acompanyament de Wilson en aquells moments, que va recopilar i digitalitzar
les cintes originals gravades 37 anys abans i, es clar, Van Dyke Parks, el lletrista que havia substituït a Tony Ascher, l'habitual de The Beach
Boys.
Un disc amb el que, en paraules dels autor, pretenien
crear una "simfonia adolescent per a Déu", mostrant alguns
aspectes de la història i la cultura dels Estats Units en tres moviments, un
primer que representa la història antiga, des de les Plymouth Rocks, la
societat rural del far-west i la
construcció del ferrocarril, amb temes recurrents com Heroes And Villains o Roll
Plymouth Rocks, continuant amb el cicle de la vida, amb una temàtica al
voltant de la infància i la paternitat, amb temes com Wonderful, Song For Children o Surf's
Up, per acabar, en el tercer, amb els quatre clàssics elements, terra (Vega-Tables), aire (Wind Chimes), foc (Mrs.
O'Leary's Cow) i aigua (In Blue
Hawaii), tema amb el que es refereix a l'últim estat a incorporar-se a la
Unió, penúltim track d'un àlbum que
va rellançar la carrera professional d'aquest compositor i arranjador
excepcional, la vida del qual ha estat portada al cinema amb el biòpic Love & Mercy (Bill Pohlad, 2014).
Un disc imprescindible a les nostres discoteques que
finalitza amb la CdD, una regravació del tema, composat i produït per
Brian Wilson, amb lletra de Mike Love i amb Carl Wilson com a vocalista
principal, amb el que triomfaren el 1966, qualificat per alguns coma una
"simfonia de butxaca" , en base a la utilització d'instruments gens
habituals en un tema pop, incloent
l'arpa i el theremin, una de
les millors i més conegudes cançons de tots el temps, que pren el nom d'una
anècdota de la infància en la que la mare de l'autor li va explicar que els
gossos borden a certes persones perquè tenen la capacitat de percebre les seves
vibracions, les dolentes i les bones...les good
vibrations.
- BRIAN WILSON. Good
Vibrations. SMILE (2004).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada