Reconec sincerament que no va ser
fins a la edat adulta que vaig copsar la importància que THE KINKS han tingut en la història de la música popular. I
d'explicacions no en falten: durant la seva curta època daurada jo era massa
jovenet i la meva atenció estava prou ocupada en altres grups que van
protagonitzar el que als USA en deien la
british invasion, com The Beatles,
The Rolling Stones o The Who. A més a més, ni la edat ni el
meu coneixement de l'anglès em permetien comprendre el sentit de les lletres de
Ray Davis, amb una clara exaltació
del costumisme britànic, que tant han influït en grups posteriors com Blur, Oasis o Pulp i en tot el
fenomen brit-pop, del que podem
considerar-los precursors.
I és que el grup dels germans Ray
(compositor principal, cantant i guitarra) i Dave Davis (guitarra principal), amb diversos acompanyants més al
llarg de la seva existència, van publicar als anys 60 uns quants discos fonamentals,
com Face to Face (1966), Something Else (1967) o The Kinks Are the Village Green Preservation
Society (1968), a partir del qual la seva popularitat va caure en picat,
tot i què van seguir publicant discos fins als anys 90 i girant fins a la
actualitat, com ho demostra la recent actuació de Ray Davis en solitari a la
sala Razzmatazz de BCN l'any 2007.
El seu estil es caracteritza per la
confluència de gèneres com el rhythm and
blues, el folk, el country i el music-hall i una temàtica conceptual que reflecteix la cultura i
l'estil de vida quotidiana anglesos, magistralment descrits amb la narrativa
observacional, no exempta de sàtira, de l'autor.
El primer tema que els va llançar a la fama va ser You Really Got Me, considerat per molts
com a precursor del heavy-metal, però
son molt més representatius del seu estil cançons més melòdiques i brillantment
arranjades, com Sunny Afternoon, All Day
and Of the Night, Whrere Have All the God Times Gone, Death of a Clown, Lola
o la CdD d'avui, probablement la seva millor composició i una de les millors de
la història de la música britànica.
És una malenconiosa reflexió sobre dos
amants que passegen per un pont sobre el Tàmesi a prop de la estació de
Waterloo i es diu que està inspirada en l'idil·li entre dos cèlebres
actors de la època, Terence Stamp i Julie Christie, durant la filmació de
la pel·lícula Far from the Madding Crowd,
aquí “Lejos del mundanal ruido” (John Schlesinger, 1967).
- THE KINKS. Waterloo Sunset. Something Else (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada